‘Spanish Revolution’: indignats, però cosmopolites
Deixa un comentariL’última hora de l’Spanish Revolutum diu que alguns indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona es neguen a retirar-se, tot manifestant que “no se senten representats” (atenció a la frase, literal) pels seus suposats companys (fins a dia d’avui, si més no) que havien arribat a un acord amb l’Ajuntament de la ciutat, abans aquest no procedís a un desallotjament forçós.
Tot i aquest grapat de replicants resistents, però, és un bon dia per fer una repassadeta a la pel·lícula, tingui o no tingui The end.
Quasi des del primer dia d’aquesta moguda (valgui la paradoxa, essent com era una plantada) vaig tenir dues mosques darrera l’orella, i totes dues amb una emprenyadora sensació de déja vu: l’una seria la mosca social, ara va de bo, i l’altra la nopolítica, amb un sospitós aire de cosmopolita de secà, amb boina i tot.
Un dia, quan en feia pocs que havia començat la gresca, vaig veure per televisió l’Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada (UAB) i president de Justícia i Pau, plàcidament assegut en un banc de la plaça de Catalunya de Barcelona i dient tan tranquil, com un avi que donés tramussos als coloms:
—Això ha de continuar fins a la dissolució del capitalisme!
Òndia!, ho he sentit bé?, em vaig exclamar, i de fet encara no n’estic
segur del tot, però jo diria que sí. D’altra banda, veient el context i
veient altres documents, com el videogràfic de més avall, l’afirmació
encaixa en l’esperit de la revolta: tant per tant, sabates grosses!
Posats a fer, fem-ho bé: fem-ho tot, semblava aconsellar l’entusiasme
del moment.
L’entusiasme, a més, afegit a l’aire diguem-ne festiu
de l’acampada, produïa una febril activitat assembleària, d’una banda, i
una fabril producció d’eslògans imaginatius, que podrien competir amb
els vells i suats precedents del maig del 68 parisenc i que van arribar a
confegir una llarga tirallonga a la Xarxa (vbg: facebook.com/media/set/?set=a.165292916866535.42743.160157174046776).
Mentrestant,
un servidor, amb unes quantes acampades en el full de serveis i amb
molts focs de camp i també d’encenalls a la memòria, des de la distància –física, però també asèptica– m’anava fent algunes preguntes, a redòs
del devessall de propostes i de consignes: ja hi haurà força, per a
tanta abraçada? I un cop dissolt el capitalisme, aleshores què? I els
dolents, també es dissoldran?, i ho faran ells sols, automàticament? I
encara més: són realment els banquers i els polítics, els reals
culpables de la crisi, i els culpables de tot? “Els nostres somnis no caben a les seves
urnes”: quin sentit tenen aquests dos possessius, pretenent repel·lir-se mútuament? I per què no hi han de
cabre, a les urnes, els nostres somnis? Quin és el problema? Són les urnes, el problema? La
democràcia participativa que reclama la DRJ (“democràcia real ja!”) no
va ser inventada a Grècia fa 25 o 26 segles? Quina garantia hi ha que la
democràcia directa no es converteixi en una democràcia dirigida per uns
quants? On ho diu que sigui més divertida i eficient una assemblea que
un parlament? I els banquers i la banca, com “els polítics”, també s’han
d’eliminar? I substituir-los per quina cosa? I el diner (que en
principi era així mateix un invent francament còmode), ¿també l’hem de rebutjar, i
hem de retornar, per tant, a l’intercanvi d’espècies, com proclamen
algunes comunitats humanes? No acabarem retornant als arbres, com a
corol·lari? (i com van fer, físicament, alguns acampats, per cert…). No estem pas
agafant el rave per les fulles, amb tot plegat?
“Toma la calle!”:
però ¿que no l’havíem rescatat de les mans del troglodita ministre Fraga Iribarne,
el carrer, per retornar-lo a la gent? I un eslògan més, per acabar la
perorata: “No som anti-sistema. El sistema és anti-nosaltres”: es
tracta del sistema polític i econòmic capitalista, oi?, però ho és tot
ell, dolent i rebutjable? ¿I és dolent estructuralment, o ho és (només)
la part de la seva estructura que fa que doni aquests resultats tan
negatius, nocius i destructors?… (Emili Teixidor escriu a la Presència
d’aquesta setmana: “Parlen de canviar el sistema, però canviar-lo per
quin? Millorar-lo, diuen els més prudents, vistos els resultats del maig
francès del 68”).
Arribats aquí, repesquem la figura del professor
Oliveres, protagonista del vídeo i en part de l’acampada de la Plaça de
Catalunya Espoliada sense Indignació, en la qual l’home semblava
sentir-se com peix a l’aigua, i que va llegir aquest Manifest final,
després de la seva llarga intervenció:
“Ens
uneix el malestar per la vida precària i per les desigualtats, però
sobretot ens uneix una vocació de canvi. Estem aquí perquè volem una
nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos
econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista i
ens sentim exclosos del sistema polític actual, que no ens representa.
Apostem per una transformació profunda de la societat, i sobretot
apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi.
Vosaltres sou els protagonistes. Moltes gràcies”.
De res,
Arcadi. Però des del meu estricte laïcisme, i amb tots els respectes,
m’agradaria saber si l’economia capitalista ens trepitja perquè és
capitalista o perquè és, a més de capitalista, successòria, hereditària
(i per tant multiplicadora del capital i acaparadora, així, ad infinitum).
I em demano, també, si és per això mateix que el sistema polític no ens
representa: perquè està segrestat per aquest capitalisme
autoreproductiu. I em pregunto, finalment, si canviant el caràcter
successori del capitalisme (no pas el capitalisme sencer, que és una
empresa bastant temerària quan es duu a la pràctica, com demostra la història) la societat no
canviaria (cap a millor, naturalment) tota sola, sense esforços innecessaris, sense malestar social i, sobretot, sense herois i sense heroïcitats.
(CONTINUARÀ)