L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

La Isla Bonita (IX): de l’illa petita a l’Illa gran, en catamarà

Deixa un comentari
Dijous 3 d’abril. La incansable gua-gua de l’Associació de minus pinera ens fa el seu últim servei, aquesta vegada en direcció contrària al del dia que vam arribar: va a recollir primer tota la gent, i en una segona volta, els paquets, i deixa persones i paquets a la seu de l’Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, on ens han preparat un acte de comiat amb tots els ets i uts.
Primer de tot una pinzellada cultural. L’historiador Juan Colina La Rosa ens fa una conferència molt interessant, molt interessat, ell, a remarcar els llaços entre aquesta illa i la nostra pàtria petita de Girona. S’entreté a repassar detalls i personatges que testimonien la presència de catalans en les arrels d’aquesta ciutat antillana i de l’illa, un rastre que es pot resseguir pels cognoms catalans associats a la història local: els Labadia, Torres…, la família Sardà, propietària de la finca colonial El Abra, avui dia finca-museu pel fet que hi va residir un temps l’heroi nacional José Julián Martí (fill d’un valencià, per cert, Mariano -o Marià?- Martí, i d’una canària, Leonor Pérez), per refer-se de les penalitats de la trena on l’havien engarjolat i abans d’enviar-lo a l’exili a Espanya, condemnes que li van caure per les seves activitats independentistes clandestines en el Partido Revolucionario Cubano, amb el qual va organitzar la que ell en deia “Guerra Necesaria”.

[Avui, dimarts 20 de maig, en què s’han reunit a Madrid per enèsima vegada els presidents Rodríguez Zapatero i Ibarretxe amb el mateix resultat de sempre -combat nul-, penso en els enormes progressos que ha fet Espanya des d’illo tempore en les relacions amb els seus rebecs: abans els hi posava grillons als peus i els feia treballar a les pedreres, i ara es limita a donar-los allargs, en la pràctica de la pragmàtica política del “qui dia passa any empeny”: no em digueu que no hem millorat un ou!…]

Al final de la conferència xerrem una estona, i l’home ens demana material que puguem tenir perquè ell pugui ampliar la seva erudició. Justament recordo que poc abans d’aquest viatge en Lluís Costa ha publicat un volum sobre el nacionalisme català i Cuba, i quedem que l’hi enviarem així que arribem a Girona i el localitzem… Ves per on, resulta que amb tota la nostra moguda cooperativa el que fem, a banda de tot, és seguir una vella tradició d’intercanvi de cromos entre cubans i catalans..!

I sigui dit de passada, és gratificant sentir parlar a un cubà -un estudiós, això sí- de ‘catalans’ i de ‘Catalunya’, perquè normalment ens emboliquen a tots en el mateix paquet que ells en diuen España, i s’ha acabat el bròquil. Fins a cert punt és normal que sigui així, des de la perspectiva antillana, vull dir, però també és cert que des d’aquí, des de la nostra banda, tampoc es fan gaires esforços per distingir una cosa de l’altra: la fagocitat espanyola comença pel coco de la gent, està claríssim.

Sona la música, l’alegre música de l’adéu. Però, com que hi era present tothom, i doncs també la periodista Mayra Lamotte, amb el seu boli i el seu bloc de notes -res de gravadores, ni mp3, ni ipods ni cap d’aquestes punyetes d’ara-, deixeu-me que reprodueixi un fragment del que va publicar l’endemà al diari digital Victoria:

Sostienen autoridades locales encuentro con delegación española

Jueves 03 Abril 2008

Por Mayra Lamotte Castillo

El vicepresidente de la Asamblea Municipal del Poder Popular, Manuel Mateo Valdés, sostuvo un cordial encuentro en la sede del Gobierno con amigos solidarios de España, quienes del primero al tres de abril recorrieron lugares de interés socioeconómicos, culturales e históricos de Isla de la Juventud, sureña ínsula cubana de unos 87 000 habitantes .
Pere Trias, diputado responsable de la cooperación en la diputación provincial Girona y los miembros de su amplia delegación, se mostraron interesados en consolidar el hermanamiento entre los ayuntamientos de esa ciudad y Gerona, además de consolidar la colaboración que data de varios años.
(…)
Héctor Tamayo Romero, presidente de la Asociación Cubana de Limitados Físicos Motores en el territorio, destacó el inicio de las relaciones por iniciativa del Grupo Editor de la Revista del Discapacitado (GERD), lo cual más que la ayuda material recibida tiene la particular significación de disponer de la presencia de tantos amigos y amigas de Girona y la confianza que han depositado en los pineros.

La delegación finalizó su apretado programa en la mañana del jueves, en la sede territorial del Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, donde sus integrantes recibieron una conferencia impartida por el historiados Juan Colina La Rosa, acerca del proceso de formación de la identidad pinera y la presencia de catalanes en esta región de Cuba.
Disfrutaron, además, de las interpretaciones del grupo danzario Raíces de España y de la agrupación Cinquillo Pinero, que incursiona en el sucu suco, género musical típico de la Isla de la Juventud.

El joven alcalde Roger Torrent Ramió consideró de “muy positiva la visita en todos los sentidos, tanto en lo humano, cultural, histórico, en la información actualizada acerca de la realidad del país, la hospitalidad de su gente, que los compromete a volver y a estrechar los lazos de amistad entre los dos pueblos.

El jove alcalde sarrianenc, en efecte, plasmaria després aquestes i altres impressions sobre el viatge en el seu bloc, en dues entregues, una al cap de poc d’arribar i l’altra fa tot just uns dies, la setmana passada.
Doncs bé, va arribar l’hora dels adéus, i no solament amb la comunitat pinera, sinó amb part dels companys de l’expedició, que es quedaven uns dies més: en Tano i la Rosor, i les noies cubanes que durant el viatge són els seus braços i les seves cames, la Rai i l’Oda, que a més de valer un imperi, són unes bellíssimes persones. I en tots sentits, a més.
S’acosta l’hora H, la de l’embarcament cap a l’Illa gran. Tot i ser un viatge interior, hem de passar l’escorcoll dels tràmits duaners. Com que jo vaig en cadira de rodes, em fan entrar per una altra porta, exterior, reixada i tancada amb clau, i que deu servir ben poc, tenint en compte com els va costar trobar la clau. I de sobte, em vaig trobar a la sala d’espera rodejat de militars, de civils, de fet, però vestits d’aquell verd fort que els hi posen quan els toca fer una espècie de mili que dura dos anys, crec. El 2003, que vam fer aquest viatge a la inversa, va ser pitjor: a l’embarcador de Batabanó ens van fer passar entre dues files de soldats -aquells sí, militars-, i ens van repassar, a nosaltres i els equipatges, amb lupa, perquè feia encara no mig any que hi havia hagut un intent de segrest del vaixell d’aquesta línia, per fer-lo servir per fugir de l’Illa; la intentona va ser frustrada i els autors no recordo si van acabar a l’ombra o encara pitjor, però el que és cert és que la vigilància es va convertir en una cosa obsessiva, als dos ports i a dins el vaixell mateix. Aquesta vegada també anem acompanyats, però la guàrdia no és tan tensa com llavors.
Nueva Gerona és a uns tres quilòmetres de la desembocadura del riu Casas, que és perfectament navegable fins al mar. I tanmateix, en el trajecte fins a la boca del riu hi trobem ben poques barques. És sorprenent, però és així: amb tants i tants de quilòmetres quadrats d’aigües interiors i exteriors que té Cuba -que és una illa, carai!-, hi ha una quantitat ínfima de barques, barquetes i vaixells de la mena que sigui. Segur que darrera d’aquesta escassa activitat naviliera hi ha una raó econòmica, però no sé si deu ser l’única. És una altra paradoxa d’aquest país ple de contrastos, que diria en Miquel Calçada i Olivella, abans conegut per Mikimoto.
A dins el catamarà, que és de mides considerables i camina molt de pressa, l’aire condicionat va a tota pastilla i hi fa fred, gairebé, com als cinemes del nostre país a l’estiu. Però el viatge és un passeig fantàstic entre cayos i illes infinitesimals, sobre un mosaic de blaus marins, del blau fosc al blau quasi verd… I encara hi ajuda el cel, que en el trajecte, d’un centenar de quilòmetres, té temps de canviar unes quantes vegades els grisos de les nuvolades, de ploure i de deixar passar un sol radiant.
A Batabanó agafem un autobús de línia que ens durà a l’Havana, travessant el país real: la gent que puja i baixa semblen sortits dels pinzells d’en Santiago Rusiñol, i alguns dels d’en Nonell i tot… Quan arribem a la terminal d’autocars de l’Havana es repeteix una escena que ja vam viure a la Isla de Pinos: la gent del carrer ens reconeix, d’haver-nos vist al noticiari de la TV. Realment deu ser un programa molt seguit, perquè la cosa encara donarà per a unes quantes anècdotes més, abans no sortim de Cuba.
Quan arribem a l’hotel de concentració, l’Habana Libre, tot just se’n va en Pere Trias, que ja hauria de ser fora des del dia abans: es veu que hi ha hagut overbooking a l’avió, i això vol dir que ja vindrà just que puguem marxar demà divendres, nosaltres, com teníem previst…
Al vespre sopem a la terrassa del “7 Mares”, allà a prop, i finalment decidim anar a matar la nit amb uns mojitos a la discoteca de l’hotel. És al primer pis, un espai amplíssim ple de residents a l’establiment, però també de gent de fora, i entre ells unes quantes jineteras, que busquen clients de l’hotel per fer-se’ls seus. I a més ho fan dissimulant ben poc. És un altre detall, un altre senyal de canvi; petit, si voleu, però significatiu, perquè fins fa poc aquestes noies eren perseguides per la policia sense descans (i elles tornaven una i altra vegada al seu lloc, també sense descans, com al joc del gat i el ratolí). Amb una de les noies, molt bonica, coincideixo en un moment donat a la porta dels lavabos, i em saluda amb un “Hola, compañero”. Va amb crosses: és amputada d’una cama. Em ve a la memòria una altra frase d’en Jean, aquell dia nefast en aquesta ciutat, ara fa cinc anys: “En La Habana todo el mundo busca, Fermin”…

[Il·lustració de l’entradeta: “La Santísima Trinidad”, vaixell de guerra fabricat a les drassanes de l’Havana; era considerat un dels més grans del seu temps]

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 21 de maig de 2008 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.