estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

19 de novembre de 2011
0 comentaris

[Directa 250] Del 20N de 1975 al 20N de 2011: fills del foc

“No és que no tingui idees és que, si les explico, perdré les eleccions” · Duran Lleida
 

Tecnocràcia econòmica tan neutra, posem per cas, com les bombes de neutrons. O sigui: neutralitat radioactiva més que garantida. Tècnica econòmica neutralitzadora que  impossibilita, anul·la i foragita tota política que no sigui allò que dicta, allò que escup, el mercat. (…)

Estirant dels fils en vigília del 20N, amb els ulls enrere fitant el cicle que clou i les passes i els dubtes endavant albirant el que vindrà. Amatents a la victòria cantada i sonada dels mercats financers. Ens atrevim fins i tot -que la Raquel Jové és atrevida- amb una porra sobre alguns noms de l’executiu de Rajoy que s’encarregarà d’aplicar el programa econòmic d’ajustament. El cop d’estat financer que ordeni el Banc Central Europeu, el Grup de Frankfurt o els tecnòcrates de la Trilateral que l’imposaran. Puntual doctrina del xoc, en base a enginyeria antisocial i tones de (a)cultura de la por, per assolir que “allò que és políticament impossible es converteixi en políticament inevitable”, en paraules literals del criminal en sèrie que és Milton Friedman, de l’Escola de Chicago.

Analogies alegòriques, concessions al llenguatge, metaforitzem, metabolitzem, a propòsit de tots els 20N. 20N que si el 1975 simbolitzà la mort -al llit- de Franco (remarcant el llit més que cap altra cosa) el del 2011 palesa la dictadura dels nostres dies: la de brokers psicokillers, primes de risc desbocades i mercats mafiosos que diuen que estan espantats. Fils i filatures: de la tecnocràcia opusdeïsta que va reestructurar el capitalisme a l’Estat espanyol des de l’any 1959 a l’actual tecnocràcia bancària que copa els governs del sud de la Mediterrània, “la defunció de la democràcia” –en paraules de l’economista Miren Etxezarreta entrevistada per Bel Zaballa a Somvilafranca.cat– es tradueix en governs d’emergència nacional nomenats directament pels mercats. Mercats que sempre es troben al llindar d’un atac de nervis i que ja han modulat, alterat o canviat quatre governs de la UE en els darrers mesos –dos d’ells sense eleccions. I on caldria incloure, el govern dels millors. Dels neocon-vergents de Mas: versió casolana, factoria Marquès d’Esade, de la festa de la tècnica tecnòcracia tecnicista consumada ara fa un any.

De Berlusconi a Papandreu, Saturn devora els seus fills, que eren els gestors del frau, els administratius de l’estafa. Ara fa un any, Slavov Zikek ja alertava que calia “sortir de la trampa i fer l’impossible” perquè el parany fonamental dels nostres dies -aferrar-se al capitalisme com a esquema inqüestionable- era acceptar com a simples imperatius tècnico-econòmics el que són pures decisions ideològiques i polítiques. Del concorrent TINA (there is no alternative) al desobedient TANA (there is nombrousus alternatives). El 20N no esclarirà com sortirem de la trampa. O si: que sortirem nosaltres mateixes o no en ens sortirem. Ho demostren el 17N -universitat, sanitat- i les sis ocupacions del 18N i el repic d’atuells que hores d’ara ja ressonen. Vindicant la demos a peu de carrer, que no és exactament el mateix que a peu d’urna.

Ho ha dit Santiago Alba Rico, apologitzant la repolitització de jugar en fora de joc -que és on avui es dirimeix tot-, a ‘El poder de la indiferència’: “consciència i democràcia transcorren paral·leles al poder” i “es requereix temps, és veritat, però com més anticapitalista sigui el 15M, més consciència crearà: i com més 15M sigui el 15M, més suport tindrà”. Ho deia també Aristótil fa més de dos mil·lenis i una pila d’anys: “hi ha democràcia on manen els pobres”. Ho acaben de cantar de forma brillant, en una melodia clandestina que ja ens habita la neurona, al projecte ‘No-res’20N, fills del foc: “Llums, càmera, coacció: comença l’espectacle capitalista de la reapropiació”.

BSO [NO-RES] from metromuster on Vimeo.

20N, la democràcia no està ni se l’espera. Això provavem de dir en aquest fil, fet a quatre mans i 10.000 ulls. En el fil encara de l’escola de la tensa espera, cal dir que era el fil, petit detall insubmís i domèstic, de la Directa 250. Fa 6 anys ens deiem: “no durarem 2 mesos”. Aquí seguim i seguirem: sense demanar permís per ser lliures, sense demanar perdó per ser-ho. Gràcies a vosaltres.

Quan allò cabdal és ben senzill: hi som perquè hi sou. Amb el  Gramsci de sempre, ben revisitat, estirant d’intel·ligència comuna i cervell col·lectiu: “Instruïm-mos, perquè ens caldrà tota la vostra intel·ligència. Agitem-nos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme. Organitzem-nos, ens farà falta tota la vostra força”. En temps de silenci fèrtil, que diria Zyzek: tot el que poguem dir ara ens ho podan prendre. Tot menys el nostre silenci. 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.