Emigdi Subirats i Sebastià

Durant els darrers dies tots ens hem alterat de debò amb l’esclat de tants afers de corrupció a redós de polítics/ques de molt de pes, tant a la nació catalana com allà a Espanya. La desconfiança amb la classe política en general ha anat pujant considerablement. De fet, els autoanomenats partits del seny i de  la centralitat política són els qui han estat esquitxats pel davant i pel darrere: CDC i UDC, per part catalana, i PSOE i PP per part espanyola.  
A redós d’un debat que hauria de fer replantejar moltes actuacions polítiques, és sorprenent, per dir-ho d’una manera suau, la resposta que han donat alguns polítics conservadors, encara treient pit i erigint-se en garants de la moralitat política. 
L’inefable Josep Antoni Duran i Lleida no ha dimitit ni dimitirà malgrat el provat finançament irregular del seu partit, del qual és amo i senyor. És una situació vergonyant, irresponsable, i que encara treu més credibilitat a la classe política en general. Tanmateix, aquest senyor encara gosa posar damunt la taula el debat sobre el fet que si els polítics tinguessin un salari més alt, no tindrien necessitat de rebre els famosos sobresous. És a dir, si fossin millor pagats no els caldria robar, en llenguatge quotidià. És un argument autènticament deplorable. Primerament, no crec que els polítics de pes estiguin mal pagats ni molt menys, i és totalment fals que a l’empresa privada guanyarien molt més, ja que molts dels i de les quals no es guanyarien les garrofes. Com es diu al meu poble, molts no serveixen ni per a tacos d’escopeta. Han establert la mediocritat i l’immobilisme com a principals actius per crèixer en política, cosa que no té cabuda en l’àmbit privat. En canvi, el voluntarisme està a primera fila entre els polítics, de tots els colors, en petits municipis, a escala menor, on molts no cobren o fins i tot donen els seus salaris a causes culturals. Conec de prop el cas dels regidors d’ERC a Campredó (Baix Ebre), que donen íntegrament el que reben de l’àrea municipal a l’organització de dos certàmens culturals com la fira Mestràlia (música tradicional) i Curt redó (festival documental de les Terres de l’Ebre), hi ha altres exemples, però de tot això és ben aliè el senyor Duran.
En un moment d’escalada imparable de l’atur, de vergonyosos desnonaments, de fam en moltes famílies,  és absolutament vergonyant i inhumà que la preocupació de Duran sigui el salari dels alts polítics, prova del seu tarannà. 
En el mateix sentit, l’Alícia Sànchez Camatxo, demagoga principal del regne d’Espanya, gosa demanar honradesa als dirigents de les altres formacions quan la seua està al veritable equador de la corrupció. Notícies de premsa asseguren que aquesta senyora és va beneficiar d’una oferta hipotecària predilecta fa uns pocs anys, a l’igual que els ex-ducs de Palma. Moltes famílies, en canvi, han perdut la seua llar, com pot anar encara amb la cara alta i donant lliçons? Sembla que sigui un acudit de mal gust i que no pugui ser veritat. 

L’il·lustre escriptor i editor Joan Sales és l’autor de la cèlebre frase que més o menys deia: els catalans hem estat tres-cents anys imbècils, cal deixar de ser imbècils o deixar de ser catalans. Polítics/ques com la Camatxo i la Duran estan considerant la ciutadania com a imbècils. Si cobressin més els polítics no robarien! És com dir si als capellans els deixessin casar i tenir sexe “legal” no els caldria recórrer a la pederàstia. Això sí sexe legal havent passat pel matrimoni. Cal follar legalment, igual que el referèndum!