SANT VICENT DE LA ROQUETA, ANY 1238.

Si Pere el Catòlic, abans de la batalla de Montsegur, ratificà la donació de sant Vicent de la Roqueta (SVR) als monjos benedictins de sant Joan de la Penya (Alt Aragó). Jaume I el conqueridor, el seu fill, canvià la donació l’any 1232, a la comunitat benedictina de sant Victorià d’Assan, també del Pirineu aragonès. Car es veia pròxima la rendició del regne sarraí de València. (…)

Calgueren tan sols cinc anys per a que els dubtes de Jaume li feren canviar de parer, concedint per a després de la conquesta de la ciutat, el lloc de sant Vicent al monestir occità de Sta. Maria de la Grassa la custòdia de sant lloc. Sent el 22 d’abril de l’any 1238 quan Jaume I i les seues tropes estableixen setge formal a la ciutat de València, disposats a l’assalt de la ciutat sarraïna. Situant el cap de comandament a Russafa, després de tallar des del Grau la possible ajuda marítima als sarraïns. A l’igual que la franja marítima, el caseriu de Raiosa (on s’ubicava SVR), també extramurs, hi havia caigut en mans cristianes. St. Vicent de la Roqueta restava en la memòria dels croats com a lloc sagrat apressant-s’hi a celebrar el bisbe d’Albarrassí, Ximeno, una missa de campanya. Com que sembla que aquest no “purificà i consagrà” el recinte, Pere d’Albalat, arquebisbe de Tarragona ho féu, celebrant missa posteriorment “en condicions cristianes”. Aquesta anècdota ens fa pensar una mica sobre el desenvolupament i l’estira-i-arronsa entre els nobles aragonesos, que consideraven les noves terres conquerides com pròpies i la voluntat procatalanesca de la monarquia. Igualment cal destacar que qualsevol conquesta de València s’ha fet des del sud de la ciutat, mai des del nord, malgrat totes les torres, llenços de muralla, doncs la defensa més forta la constituïda el caixer del riu. És el 28 de setembre de 1238 quan els moros hissen l’estendart de Jaume I, amb les quatre barres, des de la torre d’Alí Bufat, prop de la porta de l’actual Temple (enfront de Vivers). L’anomenat Penó de la conquesta, fou penjat i custodiat al temple de Sant Vicent de la Roqueta fins l’exclaustració (1.835), i que avui pot  contemplar-se a l’Arxiu Municipal de València.

Jaume I, en conquistar la Roqueta, ho considerà com un bon auguri per a la presa de la ciutat, anys a venir diria que s’havia pogut conquerir “mercés als precs de sant Vicent”.

Jaume pretengué transformar la Roqueta en un conjunt monacal i hospitalari, dotant-lo de donacions i privilegis. Oblidant-se dels monjos de la Grassa, els de st. Victorià ocuparen el lloc, no donant l’embrazida adequada; Jaume, els substituí pels mercedaris de sant Pere Nolasc, per tenir més control ell i introduir-hi el caire hospitalari. Les desavinènces entre el rei i els desheretats monjos d’Assan es perllonguen fins la mort del monarca. Quan mor Jaume I (1287), el testament fa donació de la vila i castell de Piera a l’abadia de Poblet. No ressignat-se Pere el Gran a perdre el control estratègic d’aquesta vila bescanvià amb l’abadia la vila i castell pel monestir de sant Vicent de la Roqueta. Essent des del 24 de maig de 1289 possessió de Poblet amb el rang de priorat cistercenc, fins a l’exclaustració del segle passat. El conjunt de la Roqueta (monestir, hospital i temple) és dotat, a més dels horts annexos, d’àmplies rendes procedents territoris que abarcaven diverses viles de l’Horta com ara, Quart de Poblet, Aldaia, Alaquàs, etc.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*