ELEMENTS SINGULARS DEL TEMPLE DE LA ROQUETA. (3)
El Temple del Conjunt de la Roqueta posseeix una sèrie d’elements a destacar-hi, al quals cal fer-los una explicació més o menys documentada i rigorosa que "mese en valor" allò que a primer colp d’ull – entre els escrostats, runes, trencalls, etc.- ens hi done el nivell precís i escaient – d’acord també al marge d’operativitat d’aquest treball de l’obra que estem tractant; per això, seguint un recorregut cronològic de les quatre portes que ens resten dempeus i la capella de la comunió:
1. LA PORTADA TARDORROMÀNICA DEL MUR NORD.
(…)
La susdita portada ubicada al costat esquerra de la tercera crugia del temple; està cegada mitjançant un envà eixalbat per ambdues cares. Donant faç al claustre actual renaixentista. A la part interior hom es troba oculta per la capella de Sant Vicent on s’hi ha col·locat l’estàtua sedent del St. Vicent Pobret. A l’exterior, a la cara del corredor meridional del claustre, la portada es retalla amb tot el seu esplendor sobre el mur. A l’actualitat, la seua clau i part superior de les arquivoltes són retallades per la línia de forjat de 1r pis del convent. Agressió realitzada, ben segurament, per la intervenció d’Antoni Martorell i Trilles, als volts de 1879-81.
Aquesta és la porta d’accés de les pelegrinacions que hi anaven al llarg dels segles, des de la conquesta, i n’era l’accés natural i obert – dins del recinte murat del conjunt -al temple, provinent de la ciutat, fins l’execució del nou claustre renaixentista.
Posats que no hi hem pogut accedir al claustre renaixentista, però per contra, hi ha una exhaustiva documentació documental – fotogràfica i històrica- així com estudis sobre ella ens permetem a fer una descripció i comentari així com la seua resituació al seu context que difereix lleugerament de la tesi mantinguda pels historiadors de l’art que més n’han aprofundit, que són A. Serra i F. Soriano i el seu antecessor en Daniel Benito Goerlich.
Es tracta d’una portada que obre un buit monumental d’arc de mig punt atrompetat – amb arquivoltes abotzinades-, suportades per columnetes colzades, amb capitells historiats que hi fan el trànsit de forces entre sengles elements, reflectint iconogràficament el martiri, mort i sepultura de St. Vicent, segons la tradició paleocristiana de la Passio Sancti Vincenti difosa per la versió medieval de Della Voragine a la seua Llegenda Daurada.
Cal distingir-ne els capitells que fan la transició entre les arquivoltes i les columnetes; doncs presenten, dins la unitat narrativa, una diferència entre els de la dreta i els de l’esquerra :
Capitells 1r, 2n i 3r .
Representen successivament: 1. fuetejament del sant per dos sicaris de Dacià. 2. el diaca es turmentat a l’aspa. 3. els botxins li claven un garfi per tal d’esgarrar les seues carns.
Capitells 4t, 5è i 6è .
Representen successivament: 4. el diaca es gitat sobre una graella sobre el foc mentre Dacià, a la part superior, l’interroga. 5. el diaca lligat de mans i peus es tancat a una cel?la plena d’objectes punxant. A la part superior dos àngels músics l’animen i 6. el cos de Vicent es dipositat a un llit, on mor. Els dos àngels pugen la seua ànima en forma d’infant.
En tots sis capitells en forma tronco-piramidal, en cada cara està composta per arcs trilòbuls, que emmarquen arquitectònicament les escenes. Mentri-mentres els de la dreta ens ofereixen el sant, ert, al vèrtex de la composició , separant cadascú dels personatges i separant-los per columnes cadascú a dintre de cada arc. Els de l’esquerra són composicions més globals i orgàniques en tindre el sant en posició horitzontal, desapereixen les columnes separatòries dels personatges i augmentant-ne el nombre de personatges i fins i tot superposant de manera "cubista" les dues escenes temporals en el capitell 6è.
No creïem que es tracte ni de escultors diversos, ni de diferent concepció escultòrica, ni la possible meteorització pel pas del temps de la diversa concepció d’ambdues sèries de capitells – com hi han conjecturat Serra i Soriano, sinó d’un problema d’extensió de programa. Si bé tot queda ben explicat als tres primers en que està sempre en postura erecta, quan s’arriba a la part final del relat, la postura és l’horitzontal i tanmateix, l’autor té la valèntia – i la llibertat mental- d’augmentar l’escena, fent desaparèixer les columnes – augmentant els protagonistes- i condensant a l’últim dos episodis en un únic capitell i en l’anterior, el 5è ometent la conversió del objectes punxeguts en flors. L’hi mancaven capitells, per tant condensa feliçment, i ens porta a una composició més global i naturalista que albira el gòtic ( òbviament no cistercenc).
Creïem que es tracta d’una portada que, junt a les dels peus de l’església arxiprestal de St. Mateu, Sta. Maria de Morella, Sta. Maria de El Puig, etc. i St. Vicent de la Roqueta, comformen la línia valenciana de les portades monumentals que arrancant des de la Seu de Roda d’Isàvena (La Franja de Ponent. principis del segle. XIII) s’expandeix a les Dels Fillols de la Seu Vella de Lleida (circa 1220), l’occidental de Sta. Maria d’Agramunt, etc.- seguint el mateix esquema de Cirici i Pellicer per al gòtic- desemboca en la monumentalització de les formes catalanes al Regne de València a La Portada del Palau de la Seu de la Ciutat de València. Així com la l’evolució vers un figurativisme més precís i una composició més global, com ja albira Miquel Àngel Català i en tesi divergent a la dels autors adés esmentats. Si els mateixos autors han posat en relació la portada de la Seu de Roda, que és de primeries del s. XIII – una construcció d’arrel més o menys llombarda – i la de la Roqueta. Sent aquesta darrera una construcció entre 1240 i 1287 en que entren els monjos cistercencs de Poblet. ¿ Perquè ometre passes intermèdies ?.
Si a la mateixa Roda d’Isàvena ja venia de les portades tolosanes, ¿ no estem ometent el fil de continuïtat europeu de la nostra arquitectura i, en sí, de la nostra societat, que és un tret finisecular ?.
2. LA PORTADA CISTERCENCA DEL MUR OEST.
Es tracta d’una portada interna, que segurament donava pas als jardins o horts situats dellà els peus de l’església. Aquesta portada es realitzaria a sopluig d’un atri o galilea. Es tracta d’una obra de caràcter menor a la portada septemtrional, més amunt comentada. Compositivament es tracta d’un va sota arc de mig punt amb esplandit, resolt amb arquivoltes motlurades de divers radi i dues columnetes recolzades als muntants i cul-de-llàntia a cada extrem. El trànsit entre columnes i muntants a les impostes i arquivoltes es fa per mitjà de capitells tronco-cònics. Com a ver cistercenc està exempta de cap signe decoratiu. Cada imposta corre cap a l’interior el que ens indueix a pensar que han estat enlluïts i ocultats els carreus de la part interna i per tant encara hi ha la possibilitat de tornar-los a veure en flor.
Un altre tret que sobta és la disposició asimètrica respecte l’eix del temple, que si a més pertany a un mur no perpendicular al mateix eix, el que fa pensar en un caràcter més arcaïtzant de tots aquests elements, sempre i quan no siga obra d’una reutilització o anastilosi. Car manca de pollegueres.
Per últim presenta una disposició "girada" respecte la línia d’imposta doncs, guaitant-la frontalment, la imposta de la branca dreta està uns centrimetres per damunt del nivell de l’esquerra. Està avui situada a la cara posterior de la sala de reunions pel que resta oculta a la contemplació del públic. Està totalment protegida de l’acció exterior mitjançant una capa de guix blanc, pero com la remunta , per capil?laritat adobada per la capa de guix fa que hi haja un notable grau d’humitat que ha fet que puguen produir-se al seu exterior floracions microbacterianes sobre el gux. La talla de la pedra és notable i els coneixements constructius del pedrapiquer excel·lents amb detalls com ara, l’especejament de les impostes en una sola peça per a que treballe tot l’arc conjuntamet o les particions de peces verticals en els mateixos talls, no deixant peces i/o muntants d’una sola peça que produïria una major assumpció de càrregues que els muntants comformat per més peces i que conduïran a un treball desigual en haver-ne més retraccions – en haver-ne més juntes- i la creació de la patologia subsegüent. Altrament aquesta portada al seu intradós presenta uns clivells en el mur que caldria de descarnar el revestiment de guix , arribar als carreus i col?locar testimonis per tal d’observar, si estan vives o mortes, les esquedes i fissures.
3. LES DUES PORTADES GÒTIQUES DEL MUR MERIDIONAL.
Al mur del sud, situat vers el costat meridional del temple – al patí d’accés actual al temple – es troben dues portades menors de traça gòtica. La de la dreta, mirant frontalment el mur, dóna pas a l’església i ocupa la capella de la tercera crugia confrontant amb la capella de St. Vicent. L’altra portada de major grandària correspon a un accés a la sagristia actual.
Ambdues són d’arc de mig punt adovellat, amb quart bocell. La pedra utilitzada és la mateixa de la resta del mur (pedra de Rocafort, segurament). Sent la junta de morter de 3 a 4 mm, amb les juntes remarcades a l’exterior. Possiblement es tracte d’eixides al corredor nord, doncs creïem que el claustre gòtic es trobava a aquesta banda, àdhuc ocupava part de l’edifici mitger que avui tenim al sud; com a elements coadjuctors de la hipòtesi tenim els detalls de les vistes d’en Wijengaerde que situa la torre (roqueta) potent, dellà les construccions del monestir i els plànols de la ciutat (setge francès) on encara s’endivina, encara que amb molt d’esforç d’imaginació, la planta de la Roqueta. Encara que som conscients de la hipòtesi contrària que establia la situació al capçal del temple, la qual conjectura està, a l’igual que la nostra, per demostrar malgrat que em sembla més versemblant; doncs sinó ¿quina forma tenia l’absis que penetrava a l’actual carrer de St. Vicent i que fou "afaitat" per l’ajuntament l’any 1837 ?. A la nostra hipòtesi l’ajuda els coneixements filològics d’en Sanchis Guarner, a l’altra el diletantisme de confondre la roca – on estava l’ermita- on fou llançat el cos de St. Vicent.
Continuarà si voleu i us sembla interessant…