La comèdia romàntica americana s’ha banalitzat tant que és molt difícil trobar una pel.lícula que es surti del camí muntat per les multinacionals de Hollywood, i que provoca que els cinèfils ens haguem de fixar en les comèdies romàntiques europees, que gairebé mai no cauen en d’allò previsible ni en d’allò banal, com les franceses. I mentre no sigui l’inefable Federico Moccia pel mig. Un oficinista, en Tom (Joseph Gordon-Levitt), s’enamora perdudament d’una companya de feina, la Summer (Zooey Deschanel), i encara que ella el rebutja al principi, tot s’acaben enamorant, però el caràcter inestable de tots dos, sobretot la indecisió permanent que ella té sobre l’amor, fa que la cosa no sigui segura. Tot es narra en continu “flaix-back” o present, retrocedint o tornant, amb una xifra entre parèntesi que va enrere-endavant endavant-enrere, per recordar de moments millors o pitjors de la parella. La seva ironia constant i un toc amarg per al que s’acostuma al gènere la fan més recomanable que no pas moltes altres, amb un final inesperat. La ironia arriba al seu punt culminant quan en Tom s’imagina les seves desgràcies amoroses a base d’escenes de grans pel.lícules europees, des d’”El setè segell” d’Ingmar Bergman als Truffaut o Godard, recordades en francès. Per als que siguin decebuts/des en això de l’amor, o s’hi vegin això amb ironia, o siguin penjats contínuament d’algú a qui s’estima i no et fa cap cas.
(500) DIES PLEGATS: * * *
http://www.imdb.com/title/tt1022603/
http://www.youtube.com/watch?v=a0LbBBwLNKo
http://www.youtube.com/watch?v=PsD0NpFSADM
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!