ARTHUR KELL, ANIT AL JIMMY GLASS.

 Una altra nit de jazz al Jimmy Glass. Un concert de nivell inusual. Compost de dues parts. Una primera en que barrejaven melodies suaus i pràcticament amb tints mediterranis, amb fort component d’intervencions solistes. Composicions que -al final- anaven decaient gairebé sempre – i trempades- pel guitarrista Brad Shepik. Quin talent el d’aquest guitarra electrònica !. Un jazz molt heteredox. Un parell de temes en què Gorka deixà el saxo i dominà suaument amb la flauta travessera. Quin goig: complexitat d’acoblar guitarra electrònica i travessera. Dues composicions que provoquen, entremig, l’esclat del públic assistent.

La segona part fou ja la presentació del darrer treball, el cd Traveller , que es concretà la interpretació de quatre temes. Un so més novaiorqués, ara sí, i com l’anterior part amerat d’heterodòxia i els solos destacant la llibertat i talent de cadascun dels components de la gira europea que realitzen a hores d’ara.

——————————————————————————-

Arthur Kell és un gran activista pel Medi Ambient. Transiteu pel seu Web i s’adonareu. El seu posat en escena és molt sobri. Pot  incitar puntualment el públic però sempre en referència a llurs músics o sobre els temes a interpretar-hi.

No em sorprengué gens que a la cadira del davant tinguera el diputat verd, a les Corts Valencianes, en Carles Arnal.

Una magnífica vetlada. Un concert en la segona part que semblava que fórem als EUA. Compràrem el CD.  Avui ens ha acompanyat tot el dia.

Un nou èxit d’en Xevi Martínez i el seu santuari del jazz.

¿ Com es pot explicar un concert ?. Et quedes curt. Revises l’escrit….i dius això l’interessa a algú?.

L’enllaç amb el seu Web, potser, i fins i tot es pot escoltar algun tema.

Bo, deixem-ho, ací baix teniu un resum de què fan aquest estupends creadors…  

Arthur Kell, nascut a Massachussets, però veí de la Gran Poma des de 1997, ha tocat com a líder en una ampla i diversa selecció de músics de l’escena novaiorquesa com ara Bill McHenry, Steve Cárdenas, Chris Cheek, Matt Wilson. Ha col·laborat en treballs de Bobbie Previte, Mark Feldman, Bruce Barth i Shelley Hirsch entre d’altres.

El guitarrista Brad Shepik lidera el seu propi trio amb en Tom Rainey, en Gary Versace, toca junt a Joey Baron´s "Killer Joey" Group i ha acompanyat, entre d’altres,  Paul Motian,  Dave Douglas, Carla Bley, i Charlie Haden.

El saxofonista bilbaí Gorka Benítez és una de les veus més destacades i personals del jazz sudeuropeu. Actualment resideix a Barcelona on lidera el seu trio, tot col·laborant amb en David Mengual, en Marc Miralta i en David Xirgu.

El baterista de Chicago Joe Smith estudià percussió al Manhattan School of Music de NY, per a després esdevenir líder de formacions en què han participat músics de la talla de Ben Waltzer, Ethan Iverson, Reid Anderson, John Stetch etc.

La crítica especialitzada  diu d’en Kell que dirigeix un quartet estimulant i ben travat amb una mescla dinàmica de músics de talent, on les composicions de melodies sòlides i estructures obertes, tot mantenint l’enfocament de la música en la interacció del grup i l’impuls dels solistes.

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a ARTHUR KELL, ANIT AL JIMMY GLASS.

  1. ramoncollart diu:

    Josep, quanta raó tens quan dius que és difícil explicar o contar un concert, la música en general. Sobretot si és un concert de jazz, on el bisturí musical de cadascú no té temps de reacció possible davant del que se’ns presenta únic, fugaç – bé, un concert clàssic també ho és, però entre interpretació i interpretació hi ha una part major que roman inalterada, potser.

    El jazz no és una classe de música que conega massa a fons, però de la qual sí que arribe, de vegades, a poder gaudir. Imaginar la combinació de la flauta i la guitarra elèctrica és difícil, però segur que l’oïda ho aconsegueix "entendre" abans que la memòria o la imaginació.

    Sempre ens quedem a mitges quan escrivim sobre música, deu ser inevitable. Però jo almenys tinc la fe en què d’escriure sobre música se’ns afina una miqueta més l’orella – no sé, almenys vull creure-ho…

  2. josepselva diu:

    El dia que vagi per Valencia miraré que sia un dimarts a poqueta-nit i em deixaré caure al Jimmy Glass, però home, això no és fa!, com a minim ens havies de deixar un catpost musical.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*