1 de febrer de 2006
Sense categoria
0 comentaris

La memòria històrica de cada una de nosaltres

Hi ha diferents coses que darrerament m’estan fent reflexionar sobre el passat del meu país i el meu propi. Entre elles la lectura de "La meitat de l’ànima" de la Carme Riera o la "Maternitat d’Elna" de l’Assumpta Montellà, tot el tema dels mal anomenats "Papers de Salamanca" i la mobilització general en pro de la recuperació de la memòria històrica. També hi influeix el fet que avui és el meu aniversari i és una bona excusa per pensar en com m’afecta el meu passat.

Dissabte passat vam anar a La Torna de Gràcia per prendre alguna cosa, i hi vaig trobar l’Eva a la barra que feia temps que no veia. Estava molt contenta perquè havia decidit fer un estudi sobre el seu avi, de Sant Boi, que va morir després de passar per un dels camps de refugiats a França en acabar la guerra del 36. Va presentar el projecte a un concurs que va guanyar i ara s’hi pot dedicar un temps. Ha hagut de fer diversos viatges a l’Estat Francès, i en un d’ells va visitar justament la Maternitat d’Elna.

Ho vaig comentar a ma mare que era amb nosaltres prenent una cervesa. I em va explicar com el seu avi, el meu besavi, se’n va anar al front d’Aragó. La seva dona sempre deia que marxaven tant contents que semblava que anéssin de colònies. En acabar la guerra, el meu besavi va haver de fugir a França, i va anar a parar a un dels camps de refugiats. Quan en va poder sortir i trobar una feina, va escriure a la meva besàvia per dir-li que anés a reunir-se amb ell portant els seus quatre fills. L’àvia Angelina (com anomenava a la meva besàvia) no ho va fer, potser no s’hi va veure amb cor, ma mare creu que va ser un greu error. Amb el temps el meu besavi va trobar una altre dona i va refer la seva vida. L’àvia Angelina era modista, i passava tot el dia cosint fora de casa. I sembla ser que amb el miserable sou que portava a casa, les sobres de menjar i algunes sabates o roba vella que li regalaven, creia que ja n’hi havia prou per tirar endavant. Durant la jornada, quan hi havia els continus talls de llum i els germans se n’anaven a estirar al llit abraçats mentre el petit no deixava de repetir "tinc gana…", l’àvia Angelina no hi era per veure-ho. Alguna vegada li he sentit dir a l’àvia que a casa els germans van créixer com les plantes, que van fent encara que no se’n tingui cura.

També va marxar a França la tieta Geno, que ja va morir, i vivia a Tolosa. Sembla ser que era la germana del meu besavi, i algun cop l’havíem visitat. Mai havia acabat d’entendre que tinguéssim uns tiets a França i que les seves filles només sabéssin algunes paraules en castellà.

A la meva àvia li fa molt mal aquest passat. Sembla que tingui una mica de sentiment de vergonya per tot el succeït, sentiment que diria que ha patit tota una generació, i que es difícil d’entendre. Em recorda el sentiment de culpa que tenen les persones maltractades. No li agrada parlar del seu pare. Li fa tant mal recordar el passat, que quan li vaig demanar que em recordés la cançó de bressol de la familia, que ja no sé com feia, em va dir que no podia que es posaria a plorar. És una cançó preciosa, d’un burret "amb aquelles orelletes, tan petitonetes, que quan les mou sembla un molí de vent. I aquells ulls de nina, blaus com tinta xina…". Només en puc recordar aquest troç. La vida de la meva àvia ha influït molt en la seva relació amb la meva mare i amb mi. Amb el temps t’adones que hi ha fets del passat que influeixen d’una manera profunda la nostra vida, encara que semblin lluny i que no ens afecten directament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!