12 projectes que podrien haver canviat València

HISTÒRIES DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Dotze projectes que podrien haver canviat València

VICENT BAYDAL*. 06/09/2014 La València que podria haver sigut i no fou acumula grans projectes entre 1927 i 1954 (Valencia Plaza)

VALÈNCIA. València ha estat sempre una ciutat molt avesada a la destrucció i el silenciament de la memòria i el patrimoni històric, àdhuc, quan aquests conceptes no s’apreciaven com un valor social. Així, a diferència d’altres ciutats peninsulars, durant molt de temps era pràcticament impossible contemplar restes romanes o andalusís i, encara hui, molts dels que n’hi ha són ignorats per l’administració pública. Igualment, els edificis carregats amb  el màxim simbolisme històric de l’urbs, com ara el Palau del Reial i l’antiga Casa de la Ciutat, foren enderrocats sense cap escrúpol durant el segle XIX.

També el Palau de la Generalitat en 1845 i la pròpia Llotja en 1877 estigueren a punto de ser víctimes del pic i la pala, com moltes d’altres construccions que foren esvaïdes de la faç del solar valentí. Per fortuna, s’hi conservaren i junt amb d’altres monuments històrics hui fan gruix, identitat i memòria a la ciutat i als seus habitants.  Junt, però, a la València que fou hi deixà d’ésser, també hi ha hagut al llarg de la història una València que pogué ser i no mai va ésser, és a dir, una València d’ intervencions urbanístiques i edificis projectats que no mai es van porta a cap.

És el cas dels que hom pot documentar-se en els feliços i convulsos anys 20 i 30 del segle XX, marcats en l’Estat espanyol pel creixement econòmic cojuntural, la Dictadura de Primo de Rivera, l’esclat democràtic de la Segona República espanyola i la brutal conflagració de la Guerra d’Espanya. València donà aleshores el gran impuls que la va dirigir cap a la fita metropolitana que segueix marcant-ne en l’ actualitat.

En una vintena d’anys, de 1920 a 1940, pràcticament duplicà els seus habitants, de 250.000 a 450.000, alhora que aprofundí la seua intensa reforma interior i escometé una primera gran expansió urbanística.

El centre històric, els Eixamples, el barri de l’Exposició (avui, Pla del Real) i el districte marítim veurien créixer multitud de noves construccions, les més significatives en Estil Modernista, eclècticsArt Déco, que convivien amb uns altres de caràcter classicista i neobarroc. En aquesta última línia, en el context del neo-catolicisme de la Restauració borbònica d’Alfons XIII i la construcció d’altres esglésies megalòmanes iniciades en la mateixa època, com ara,  la Catedral de l’ Almudena de Madrid o la Sagrada Família de Barcelona, a València es projectà un “temple monumental dedicat a la Santíssima Mare de Déu dels Desemparats“.

UN VATICÀ PER A VALÈNCIA

En 1923 s’havia produït la coronació de la Geperudeta, amb presència dels reis espanyols i de desenes de milers de persones que hi omplirien de gom a gom la plaça de la Mare de Déu. A rebuf d’aquell fervor popular s’hi constituí una Junta destinada a erigir un nou temple darrere de la basílica, sobre l’ actual solar de l’Almoina, “per a celebrar al seu interior amb esplèndida magnificència i gran gernació de fidels el culte a la Venerada Imatge, i al seu exterior, la monumentalitat que manifesta quant el poble valencià ha volgut i desitja eternament ofrenar a sa excelsa Patrona“.

I, veritablement, en veure l’avantprojecte guanyador del concurs convocat en 1930, dissenyat per l’arquitecte en cap de l’arquebisbat de València, el castellonenc, Vicent Traver i Tomàs, cal admetre que haguera acomplits amb escreix aquells objectius. Un monumental edifici inspirat en Sant Pere del Vaticà, amb una enorme cúpula de més de 30 metres de diàmetre i una alçària de quasi tres vegades superior a la de la pròpia basílica dels Desemparats, hagueren canviat per a sempre la visió del nucli central del Cap i Casal.

No debades, el plànol principal d’en Traver indicava que el temple es veuria “des de Sagunt a la Ribera” i, segons n’indica el catedràtic d’història de l’art, en Javier Pérez Rojas, plantejava al seu interior una “lectura barroco-valenciana del Panteó de Roma“. Tanmateix, l’ important inversió inicial que requeria (uns 8 milions de pessetes de l’època) i les penúries econòmiques que arribarien després de la Guerra d’Espanya feren inviable el projecte, que fou abandonat un parell de dècades després.

En qualsevol cas, malgrat no porta-se a terme, aquell espectacular disseny segueix impressionant qui prove a imaginar-se’l in situ, des de qualsevol racó actual de la plaça de la Mare de Déu. Amb tot i amb això, els vents arquitectònics bufaven aleshores en una altra direcció. Així ho mostra el precoç avantprojecte racionalista que presentaren el madrileny en Gaspar Blein i el valencià en Lluís Albert, quan sols comptava amb 25 anys, al concurs per a la construcció del nou edifici de l’Ateneu Mercantil de València, convocat en 1927.

UN ATENEU A L’ALÇADA DE ‘METRÓPOLI’

ES tractava d’un esbós pioner a l’Estat espanyol, que recollia les formes expressionistes i futuristes que provenien de les Escoles arquitectòniques més avançades d’Occident

Tan sols recordar que aquell mateix any s’ estrenava Metropolis, la pel·lícula de Fritz Lang que s’anunciava a València com a “el miracle de la pantalla“. Massa modern per a l’època potser i,  sobretot, massa alt, doncs excedia per molt l’ alçària requerida per l’Ateneu Mercantil, que finalment se decantà por una construcció de tall més clàssic.

Nogensmenys, uns anys després, coincidint amb l’adveniment de la Segona República espanyola, aquella arquitectura anomenada moderna es convirtirà en l’estil habitual entre els autors més innovadors de la ciutat, que l’hi aplicaren a construccions posteriorment emblemàtiques, com són el Rialto, el Col·legi Major Lluís Vives o l’ Edifici Alonso. El propi Lluís Albert va seguir impulsant aquell nou estil en assolir el lloc d’arquitecte de la Diputació provincial de València, la principal institució territorial de l’època.

EL MANICOMI

Així, al llarg de 1933 preparà tres importants dissenys jamai  executats: el d’un nou Hospital Provincial, on destacava la voluntat de “fugir dels estils antics que no ens servirien per a cap altra cosa que per a emmascarar, amb imatges embadocadores,  els elements d’altre temps necessaris“;

Manicomi a Portaceli, una obra que reprengué sota d’altres formes 35 anys després, al final de sa vida, donant lloc a l’actual Hospital Psiquiàtric de Bétera; i el d’una nova Plaça de Bous, sobre la què encara es conserva hui, de 1860, que pretenia substituir per una altra “propera estilísticament als grans pavellons esportius“, segons comenta l’historiador de l’art David Sánchez en la seua tesi doctoral sobre la Arquitectura en Valencia (1939-1957), de la què provenen la major part d’imatges ací mostrades.

EL TEATRE PRINCIPAL QUE NO FOU

A l’any següent, en 1934, Albert projectà també un Teatre Principal que contenia un gran hotel, configurant un conjunt de formes verticals i poderoses, en la línia futurista que marcaven les construccions avantguardistes de de l’època

Aquell mateix any l’arquitecte municipal Xavier Goerlich, un altre dels autors que acollí amb entusiasme el nou estil racionalista, presentà una proposta per a la seu central del Banco de València que recollia els postulats de Frank Lloyd Wright. Los propietaris, tanmateix, acabaren optant pel neobarroc  regionalista que encara preval en l’edifici que actualment ocupa el xamflà del carrer del pintor Sorolla amb Don Joan d’Àustria.

LA SUPER ESTACIÓ D’AUTOBUSOS

Tot i que després d’acabar la Guerra d’Espanya l’arquitectura moderna continuà dominant els principals projectes de la ciutat. Com ara, per exemple, el d’una gran estació central de autobusos planejada en el Pla del Remei, en l’actual avinguda de Navarro Reverter, que fou aprovada per l’Ajuntament en 1939 i dissenyada pel mateix Xavier Goerlich. S’hi tractava d’una ambiciosa iniciativa que comptava amb tot els serveis necessaris, un hotel, vivendes per als empleats, oficines i baixos comercials destinats a “l’exposició permanent de productes valencians“. Tanmateix, el totpoderós exèrcit de la nova dictadura franquista avortà el projecte en reclamar la titularitat dels terrenys sobre els que havia d’erigir-se l’estació.

EL PALAU DE LA GENERALITAT

De fet, el canvi polític va anar influint en el moviment modern i racionalista que l’ associava al període republicà.  Endemés, segons apunta el mateix David Sànchez, un sector important dels dirigents de la ciutat tractà d’imposar un monumentalisme arquitectònic de tall classicista, “per una necessitat d’autoafirmació“.

Així, per exemple, l’antic Palau de la Generalitat, ocupat llavors per la Diputació de València, fou reformat i ampliat sota la direcció de l’esmentat Lluís Albert, que continuava al seu lloc d’arquitecte provincial.

Per sorprenent que parega, la part del cos central i la torre recaients a l’ actual plaça de Manises no formen part de l’edifici històric i apenes tenen sis dècades d’existència, car foren construïts en els anys 40. Però, encara més, en acabar dit ampliació en 1952 el mateix Albert presentà el “Projecte de La Gran Generalitat“, que pretenia unir l’edifici amb el també històric Palau de la Batlia, que acabava de ser adquirit per la mateixa Diputació Provincial. Amb tot, preveia un cos de pas de dos pisos d’altura, cinc metres d’ample i cinc arcs inferiors per al trànsit de vehicles i vianants, tot imitant l’estil històric original del segle XV.  Malgrat les negociacions administratives que es portaren cap per a la seua execució, el projecte quedà finalment als calaixos.

ELS TRETS TOTALITARIS DE L’EDIFICI D’HISENDA

Per aquell temps les línies més rectes, simètriques i seriades del nou moviment modern d’influència madrilenya començaren a imposar-s’hi.

Àdhuc l’arquitectura d’inspiració totalitària procedents d’Alemanya i Itàlia deixaren la seua petjada a València a través de l’edifici de la Delegació d’ Hisenda, que inicialment va ser dissenyat el mateix any de 1952 per en Lluís Gay i Josep-Antoni Pastor, segons un avantprojecte que mostrava encara més rotundament les dites referències que finalment fóra construït al carrer de Guillem de Castro.

Altrament, el concurs convocat a nivell estatal l’any anterior per a la reforma i urbanització de la plaça de la Reina fou guanyat pel suecà Vicent Figuerola amb un projecte de línies molt tradicionals, que recordava les clàssiques places porxades del regne de Castella.  Tanmateix, mai no fou portat  a la pràctica, com tampoc un altre disseny darrer de reminiscències castellanes esbossat en 1954 per en Xavier Goerlich, que continuava essent l’arquitecte municipal.

UN PALAU PER A FRANCO I EL JARDÍ DEL TÚRIA COM A AUTOPISTA

Es tractava, concretament, d’un “Projecte de residència per a Sa Excel·lència el Cap de l’Estat espanyol en els Jardins del Reial de València“, és a dir, un palau per al dictador Franco en l’edifici històric del Col·legi Seminari Sant Pius V. El disseny preveia la duplicació mimètica de les torres i els pavellons, tot tenint com a referència l’Escorial i l’arquitectura de caràcter castrense. No obstant, mai no arribà a executar-se, i l’edifici es consolidà com a seu del Museu de Belles Arts, mantenint-se fins l’actualitat amb diverses ampliacions i reformes, com ara,  la reconstrucció de la cúpula històrica de teules vidrades blaves, que hi havia estat enderrocada uns anys abans.

Posteriorment encara vingueren d’altres molts projectes inacabats per a la ciutat, alguns afortunadament inacabats, com el que pretenia ocupar i usar l’antic llit del riu Túria com a autopista de 12 carrils, impulsat pel “Ministerio de Obras Públicas” espanyol dels anys 70. També els tres grans projectes que els governants municipals han proposat en la darrera dècada per a canviar la cara de la ciutat, és a dir, la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el front marítim projectat per Jean Nouvel i el Parc Central dissenyat per Kathryn Gustafson, han estat abandonats o romanen paralitzats.

Davant les perspectives econòmiques i polítiques de futur, sembla difícil que siguen executats algun dia tal i com foren dissenyats. Passaran, si més no, a la llarga llista de projectes inacabats que, potser, en una altra realitat — en una altra dimensió– configuren una altra ciutat de València. La València que pogué ser i no va ser.

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en ARS-SCAENICA, EVENT-ARTS, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*