EL JIMMY GLASS.

El JIMMY GLASS és un bar on pots escoltar actuacions tots els dimarts a poqueta-nit. Es troba situat al barri del Carme de València. Al carrer de baix nº 28. És projecte i regentat per en Xevi (Josep-vicent Martínez). Per allà ha passat el bo i millor dels jazzmans i bluesmans més notables del nostre país. També cal dir que hi ha força actuacions de gent de tot arreu: bàsicament nordamericans i centreeuropeus. Sembla mentida com un cau tan oblong i allargassat pot donar tant de si. Anit actuà Aleksandra Samsonova i tres músics d’ací……  

Jesús Santacreu, saxo; Mauro Satalino, un bateria argentí afincat entre nosaltres; Giner un contrabaix impecable, que desconexíem que substituí Damien Cabaud.

L’actuació del JIMMY GLASS, normalment, es compon de dos parts: una primera que ens fa entrar gana, el sopar d’entrepà i descans, i una segona en què ja sol ser d’extasi jazzística o blúestica. Generalment, no accepten visos, i hi fan una altra interpretació del repertori que en duen. Per molta partitura, no hi ha lloc per a dues interpretacions ni semblants ni iguals.

L’actuació fou gairebé improvisada, com també sol passar. Ja que fallà un dels músics i el que el substituí – el contrabaix Giner encara ens va sorprendre més. Amb uns greus que aguantaren tota l’harmonia de daltabaixos.

Anit, la pianista de Chicago, Aleksandra Samsonova, ens regalà els sentits amb unes entrades pròpies de l’expressionisme alemany. En un concert de jazz!, que mai no n’hi havia sentit. Mauro, el bateria argentí, feia talls contundents de plateret com un colp de ganivet de carnisser certer.

Segons les interpretacions o bé arrossegava un instrument o un altre. Una llàstima que Santacreu no posà tota la gana que calia. Hi hagueren interpretacions, on ell hi tenia que tibar i li mancà ànima al saxo.

La primera part foren remakes, de composicions conegudes de Philadelfia i unes sorprenents interpretacions de cançons dels Beatles, que mai no havíem sentit en aquest format. La segona part ja foren interpetacions de collita pròpia.

L’entrepà de pernil en tomaca boníssim. Ja a la segona tanda els cocktails de Manhattan, West Coast, Ronnie Scott, Jazz Workshop, Birdland, voleiaven pels nostres caps. Fum, molt de fum de cigarreta i alguns canuts d’herba. I molta cervesa.

Aquest local concita des de senyors de tratge i corbata amb els pantalons  i samarretes més androminosos.

Les presentacions totes en valencià, tret de les explicacions de la nordamericana que es produïren en anglès. 

L’any passat vaig/vam deixar d’acudir per motius de faena i enguany hem fet ferm propòsit de reprendre aquesta pràctica que tant ens relaxa i recarrega les bateries.

Dues hores i mitja de bonheur , a mitjan setmana, que t’impel·leixen a l’endemà. La xerrada i el comentaris dels confrares que et fa estar en família.

¿Com un cau tan petit pot ser una catedral? des del Perdido Club que va desaparèixer fa ja molts anys fins al Cotton Club novaiorqués……..  un plaer per als sentits.

____________________________________________________________

 

PS: una lectora del bloc, L., em reny per tres motius i repassant-lo trobe que està a tall de raó:

1. No donar noms propis als apunts, doncs viole certes intimitats personals.

2. Que no n’use tant la primera i segona persona del singular. Que plantege els paràgrafs en tercera persona del plural. Per a que no siguen interpretats com a atacs personals i violents.

3.  He de construir de manera més clara i sintètica les frases, sense tanta oració subordinada, en favor de la claredat conceptual.

Tractaré d’esmenar-ho. Crec que són encertats tots tres retrets.

  

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*