Alternatives per a BCN World.

Entre 1976 fins a 1984 vaig acudir regularment a casinos, bingos i altres antres de joc. També partides de diner a joc de cartes, pòcker, de set-i-mig, de vint-i-un, de “mentider” amb daus,etc..i les innocents partides de truc del casal faller del divendres a la nit després de sopar enfaixat o la junta setmanal. Partides celebrades a casa, a un local especial del meu padrí Toni, que anomenàvem el Tony’s i als soterranis mítics de locals com el SAMI junt a la plaça Redona, el Centre Aragonés al què accedia -sense tindre l’edat permesa- pel mecanisme de pujar amb ascensor a l’ultima planta i baixar per l’escala com si vingués de les sales de dalt i d’altres situats a l’extraradi en alqueries de l’horta que feien la triple funció de sala de joc, casino amb ruleta i bordell.  Venia d’una família materna de jugadors emperdreïts. També vaig participar en “partides multilaterals” de mètodes “infal·libles” de travesses futbolístiques, etc. Havia vist fins aleshores cobriments de cor al Casino de Monte Picayo (Puçol), famílies arruïnades a causa de l’eclossió binguera, gent rica i/o acomodada esdevinguda pobre en una cursa infernal cap al no-res. Havia compartit taula amb jugadors de futbol del València CF, cantants de l’Star system espanyol que llavors eren al cim, artistes de l’espectacle, meretrius reials, etc.. En la meua família pujar a Perpinyà no era anar sols a veure pel·lícules porno, sinó anar al Casino de Canet Plage a Canet del Rosselló, on l’edifici era i és un vaixell encallat a la platja de sorra.

http://www.camping-calypso.com/wp-content/uploads/2012/01/casino-lydia.jpg
Què passà en l’estiu de 1984 per a deixar d’anar-hi i mai més tornar a cap partida de res.?

…Vaig començar a estudiar estadística, la teoria de probabilitats, etc…i vaig conèixer el perquè “la banca sempre guanya” amb càlcul i matemàtiques. I que conste en acta que -en general- sempre vaig guanyar-hi. Però aquest no és el camí que vull per a la meua societat ni per a la terra que ens suporta i sosté.

No crec que els ciutadans del Baix i Alt  Camp, del Tarragonés i altres comarques límitrofes hagen de seguir el mateix model fracassat que a València ha conduït al monoconreu del negoci de les tres 3P (pipes, platja i passeig) i que a hores d’ara és l’únic que manté una productivitat per a vergonya i parany nostre.
Un ministre socialista espanyol, un tal Solchaga, fa 20 anys ens sentencià que el futur dels valencians seria de paletes i cambrers. I fa 15, un altre ministre espanyol, un altre tal R. Rato, reblà el clau. I així estem. Amb el buidatge dels centres d’investigació i fugida dels investigadors i centres d’alta tecnologia emigrant cap a d’altres latituds. 

Que ho facen els dirigents espanyols es pot entendre, perquè al cap i la fi, ells són el nostre macarra i nosaltres som -sols- el seu tàlem i la bagassa que els reporta “pela” fàcil a canvi de protecció, però que ho facen gents i polítics de casa nostra és de molt mal pair.

Hom pot fer-hi grans centres d’inesgotables camps eòlics, fotovoltaics, reconversió de la indústria petroquímica en indústria basada en la pràctica del “Cradle to Cradle“…i mil i una iniciatives basades en opcions d’esdevenidor avançat i durador en el temps fonamentat en el coneixement.

Quan era menut una colla de nanos del centre de València, més o menys pobrets, teníem contactes amb les prostitutes del Barri Xino de València, a l’espera de clients estrangers, fonamentalment els “marines” que podrien ser bé italians, bé estadounidencs, etc. que -despistats- vagarejaven pel centre de la ciutat a la cerca de l’ambient del putiferi i nosaltres vius, els conduïem cap on volien anar.  Eixamplàrem el circuit, doncs, el Grau ja tenia els seus locals d’alterne  i llavors a les prostitutes del Xino no els arribava la clientela. Per tant, pactàrem reconduir la clientela des d’origen i estàvem a l’aguait esperant l’arribada d’algun vaixell o portavions endinsat en alta mar i que descarregara mariners de la V flota americana amb algun trasportador menor per a conduir “marines” des del port i el Grau per a dur-los al barri a canvi de cinc durets amb algun taxi d’aquells negres i ratlla groga, per alguna almoina afegida de les senyores amb qui conveníem el tracte.

Ferran Torrent ha explicat en les seues novel·les situades a València amb gran fidelitat humoro-festiva l’ambient que s’hi esdevenia en els anys setantes del segle passat. I el gran fotògraf Francesc Jarque immortalitzat amb les seues imatges.
No toquem, precisament, d’oïda. Roma, città aperta no era massa lluny.
Radicalment d’acord amb en David Fernàndez.

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en ARS-SCAENICA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Alternatives per a BCN World.

  1. rginer diu:
    Radicalment d’acord amb tú i amb en David Fernández.
    Bon dia. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*