Just quan acabi aquest apunt me’n vaig al camp d’uns bons amics, on s’està fent “la paelleta de cada agost”. És una trobada entranyable de vells amics (i els fills), presidida per la magnificient obra d’art culinària que és la paella que ens cou en Jordi, d’Onda. Res de “l’arròs caldós” que fem per aquí (el Principat): un bé de Déu de grans torradets, gustosament torradets, amb aquelles bajoques… Cuit lentament, amb aquella litúrgia, en què el cuiner, drap al cap, va fent, amatent a la força del foc, al punt de torrat, a què hi siguem tots per a posar-hi l’aigua… I quan acaba… el moment de perill: no m’aixeca la paella es pot dir dreta, per comprovar (i lluir, sí, senyor!) que l’arròs no cau?! Tot seguit, el plaer de veure fer la paella i anar xerrant dóna pas al de paladejar… i seguir fent-la petar. Sent sempre molts, hi ha anys que en som més i d’altres menys. Sembla que aquest 2008 farem gairebé el ple. Hi faltarà, si més no, l’amic bomber, que està de servei. Pel que m’han dit, hi recupararem l’amic polític. La canalla es va fent gran i nosaltres, també. La vida avança, al cap d’un any, vulgues que no, ens n’arriben a passar força de coses. Moltes. La trobada anual al voltant de la paella és doncs, prodigiosa. Una càlida celebració de l’amistat i de la vida mateixa. I quina millor manera tindríem per fer-ho, si no és al voltant, precisament, d’una saborosa, vigorosa, esplèndida paella valenciana?