Notices from nowhere

Ahir va ser un bon dia. Vaig fer visita d’obra a la casa que estem construint per J. i E. Com la E. té vertigen no hi havia entrat ni pujat a la construcció de sa casa. Sols l’havia vista defora estant i en el plànols i perspectives que li havia realitzat per a que visualitzara la materialitat de la seua llar.

Vaig realitzar el primer esbòs a finals del dos-mil quatre. Diverses solucions que no acabaven de fer el pes a tots dos. Dissenyar una peça passa per anar ficant dins de la bossa combinatòria tot el programa de necessitats ( materials i espirituals).

Tan important com que, una distribució reeïxida, evita moltes disfuncions en el desenvolupament efectiu i afectiu que es produeix al seu sí. Una, de mal resolta provoca, a més de disfuncions, les subsegüents, bronques i gresques innecessàries i d’altres estats d’ànim. Crec que és un objectiu d’extrema importància. D’ací tota l’onada nova de Feng Shui que ens envaeix en el camp del disseny.

No importa el temps esmerçat al respecte. Un habitatge, en principi, és per a tota la vida. I per a que visquen bé. Tan senzill, però tan potent.

Deu mesos després ja teníem enllestit el projecte. L’entorn és formidable, amb vistes d’ensomni. Aquesta és una de les variables destacades en la projectació i que cal fer-la jugar a favor nostre. La interacció entre interior i exterior.

(segueix una mica tan sols….)  

Com deia adés, la E. té vertigen i ahir va vindre a visitar sa futura casa, volia fer-ho tota sola, per concentrar-se en els defectes que podria trobar i després comunicar-nos-ho. Discorregué per la planta baixa, pujà a la zona d’estudi del segon nivell, després a la coberta. Deambulà pel soterrani. etc.

Nosaltres, J. i jo, una miqueta poregosos, l’esperàrem a fora. Quan eixí, ens digué que estava encantada i que no s’ho esperava. Ja sabem la distància imaginària entre els plànols a escala, perspectives, etc. fins a trepitjar a escala real (E: 1:1) hi ha un abisme.

Que ningú es pense que sempre s’esdevé així. N’ni ha, també, d’altres colors. Qui remena oli………

Ens queden encara, uns sis mesos d’intensa batalla. Acabats, domòtica, lluminàries i decoració. Molt de temps per a cometre errors i contratemps.

Una cursilada però no em penedesc: tornant a València, anava rumiant i pensava que som el que fem. No som sinó que es fem (gràcies Jean Paul). Intentem expressar, amb allò que fem, l’amor que sentim per les persones, per pur egoïsme, perquè volem ser, igualment, estimats.

PS: Jo també vull un estat propi.

Perquè som capaços d’estimar les persones individualment, amb independència del seu caràcter, creences, personalitat…etc……… però amb aquest instrument,- l’estat propi-, podrem fer-ho millor col·lectivament. I per a que visquem bé.

Chi lo sà ?