marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 de desembre de 2017
0 comentaris

EL COI DE BARTHOLOMEW ROBERTS

Sempre que feia bo, fos estiu o hivern, s’estirava a l’hamaca que instal·là al corral feia anys per fer-hi la becaina. Me’n vaig al coi, deia, i sa dona li responia sempre què tindrà aquest coi de coi que perds l’oremus per ella. I sempre la mateixa resposta de part d’ell: ja saps que és un coi antillà del temps de Bartholomew Roberts, el pirata culte i abstemi.

Sa dona mai no li demanà per aquest pirata tot pensant que era una invenció del seu home cap de trons que se les inventava totes. Hagués pogut ser un gran xarlatà, el seu home, però es conformà a ser mestre d’obres, seguint el negoci de son pare, que en retirar-se li deixà una bona cartera de clients.

Aconseguí el coi de coi com a part del cobrament d’una feina que féu a un brocanter ciutadà. Hagués pogut fixar-se en qualsevol de les vellures refinades que presentava aquell delicadíssim marxant, com s’autodefinia, però s’enamorà absurdament del coi. No regatejaren gens.

El brocanter no li digué que fos antillà del temps del pirata Roberts, aquell coi de coi. No en sabia la història certa, però ell el trobà tirat a les golfes d’una casa pràcticament en ruïnes i el prengué perquè li féu gràcia trobar-se amb un estri estrany que en podia treure qualque cèntim. Però des que l’havia desat en el racó de la brocanteria ningú no s’havia interessat per ell. Per això quan el mestre d’obres s’interessà per ell gairebé frisà de llevar-se’l de damunt.

El seu fill sabia que el coi de coi era antillà del temps de Bartholomew Roberts, el pirata culte i abstemi, però mai no se li acudí de demanar-ne més noves, d’aquell personatge, ni com sabia son pare que era d’aquell temps tan remot. Hagué de ser el seu nét, en els darrers anys de vida, que li acabà d’explicar qui era aquell gal·lès elegant, que tractava bé les dones que elaborà un codi pirata i que també era conegut per Black Bart. El nét, per la seva banda, no li demanà d’on havia recollit aquelles dades tan estrictes, ni que fos per augmentar l’encantament.

A partir d’aquell dia el coi de coi adquirí categoria sacra fins al punt que digué a sa dona que volia ser enterrat amb ell, ja que demanar que, de mort, el deixassin estirat al coi de coi fins a la consumació del temps creia que era una demanda inútil, que mai no seria atesa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.