marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de juliol de 2017
0 comentaris

TRASH CIRCUS

Tem el son des que era nin perquè els somnis el fan patir en presentar-li un estat de terror molt pitjor que la realitat de les alenades. Ja no recorda el temps que fa que pren somnífers amb resultats descoratjadors. Ha provat tota mena de fàrmacs, ha visitat metges de diverses especialitats, homeòpates i curanderos; ha fet meditació transcendental, s’ha sotmès a sessions d’hipnosi, ha fet ioga i ha seguit un caramull de règims alimentaris que no li han solucionat el pànic a la son ni li han transformat els malsons en cotó fluix. Amb tot el que pren i ha après amb els anys aconsegueix dormir-se, però al poc temps es despert sobresaltat tement un malson. Es recupera d’aquesta interrupció, es torna a dormir, però altre cop, passat un temps breu, torna a despertar-se i així unes quantes vegades.

Hi ha excepcions, en aquesta rutina nocturna: la primera interrupció s’esdevé quan fa dues o tres hores que dorm sense acabar-ho de fer, i és quan recorda instants del somni que l’ha aterrit. Avui ha estat una nit més excepcional encara perquè s’ha despert quan feia gairebé cinc hores que dormia empès per un somni que, si bé l’ha espantat, ha vingut embolcallat per l’atmosfera que voldria que tingués sempre el seu son maleït.

Visitava el “Trash Circus”, així ho ha vist escrit ben clar a l’entrada de la carpa negra, una atracció d’essers monstruosos que interpretaven fragments d’òpera amb prou sentiment i solvència. L’orquestra estava formada per diverses famílies d’insectes, veritables virtuosos que transmetien molta claror expressiva, que contrastava amb la foscor de l’escenari, tot de teranyines en xarxa per on corrien carabasses enormes i caragols gegants que tiraven la bava sobre els caps dels espectadors. En arrancar “La mamma morta”, d’”Andrea Chénier, cantada per algun ésser monstruós que no volia mostrar la seva repugnància, una papanovia enorme el feia davallar a la pista del circ per jugar una partida d’escacs amb el director de l’orquestra, un banyarriquer que plorava com una magdalena. El repte era guanyar la partida abans que acabàs l’ària; qui la perdia, seria esquarterat allà mateix per un grapat de nyus escardalencs. Ell no sap jugar a escacs, però no pot dir-ho, no es troba ni el gest ni les paraules. És en intentar cridar l’atenció de la papanovia i provar de dir-li que no sap jugar, que toma sense voler el rei. Al punt tot queda en silenci i quiet, només se sent el plor del banyarriquer director de l’orquestra. Instants després, del centre de la pista en surt una rata enorme que llença el musell ensangonat contra ell. Just abans de tocar-lo es despert sobresaltat.

Panteixa força però la nitidesa en què recorda l’escena li espanta l’angoixa. Està una estona a adir-se amb la realitat. En anar a mirar el despertador per mirar quina hora és, vora l’aparell hi veu el rei dels escacs que acaba de somniar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.