El vell es deixa prendre per l’oratge
silent que passa sense cap juguera.
I a comptes de tornar-se muricec
per poder tastar la sang nodridora
dels somnis, estén la pell sedegosa
en el pedrís on reposa el desfici
tot delejant el temps en què lluïa
galtes teses i llavis d’aventura.
Intenta mirar lluny i s’imagina
la badia encesa de pell i peixos.
Les voluntats no abunden, es lamenta.
Ens han militaritzat l’esperança,
l’aire ha caigut en desús i la llum
segueix presa per les crisis de pànic.
Encara sort, mormola el vell, que, músties
i tot, no perden el poder les roses.