REFLEXIÓ HIPÀTICA.

Un dels avantatges més grans de la bloquesfera consisteix a anar bastint un discurs complex, on a partir d’un apunt apareixen els comentaris rèpliques i matisacions, nous punts de vista i enlluernar punts foscos del discurs original que ens ajude(m) a millorar la manera de construir mentalment.

Em causa certa perplexitat veure-hi apunts que romanen sense construcció posterior. Potser perquè el seu autor no vol que hi hagen comentaris, potser perquè els internautes no donem la importància, o bé, no sabem escandellar la profunditat, moltes voltes amagada darrere d’una bajanada.

Aquesta situació psíquica recorda la de l’escriptor Manuel de Pedrolo, que, em sembla, que darrere d’un bon lletraferit li tocava fer les ressenyes de les seues obres, les de les seues traduccions, la crítica i contracrítica….i més.

Ací mateix, al Vilaweb, veiem com dia rere dia, Miquel López Crespí, va desant testimoniatge de la seua obra. Explicant la seua postura contra els noucentismes antics i actuals. És dura la condemna, des de Nova York, quan aparegueren les psicopàtiques estadístiques comentà que “la tenia petita”  front als All Stars del lloc. El fenòmen no és exclusiu d’ací, ans que passa a d’altres llocs de la bloquesfera. Un bloc absolutament imprescindible en la seua lectura és el de Trencavèl, amb un nivell que depassa el comú dels mortals i que ens arrossega a un punt de vista dur i realista, sense màscara. Dura realitat en un món on la prestigitadició endolcida és comuna.

(Segueix……..)

Excreció: f. Acció d’excretar. Allò que és excretat.

Excretar: v. tr. Separar i eliminar de la sang o dels teixits del cos (substàncies supèrflues com l’orina , la suor); eliminar per desassimilació.

Quan es féu la primera Biennal de València, un dels comissaris fou el cineasta Peter Greenaway. Aquesta tenia com a tema principal EL COS HUMÀ.

Quan accedies al Convent del Carme gaudies de la Llibreria retorçada de fusta petrificada d’en Manolo Valdés. Ja penetrant al claustre et trobaves amb tot de recipients amb excretes humanes que hom puga imaginar: sang, orina, semen, aigües diverses, etc. i  material de rebuig, com ara, condoms, guantsde làtex, compresses femenines, etc. Aquesta part fou comissariada pel propi cineasta. Una dècada anteriorment el dit director hi havia dirigit “El ventre d’un arquitecte” , un al·legat postmodern sobre les vicissituds d’un arquitecte de Chicago ( Stourley Kracklite) -a partir d’ara K. vingut a Roma per a comissariar una exposició d’un arquitecte francés (Étienne-L. Boullée). El film està farcit de referències i concomitàncies entre tots dos personatges -malgrat el lapse temporal- i diria que amb el mateix director d’alguna manera.

També es troba farcit de referències amb la situació de la creativitat i els escenaris potents de la Roma dels romans i del Fascio. Uns arquitectes que no hi han construït gairebé res a les seues vides. Símbols de la impotència. Per tant queda anul·lada la possibilitat de la crítica. Una impossibilitat manifesta de sotmetre a tensió llurs realitzacions. Kracklite (K.) és un personatge prepotent i fanfarra, vingut del centre del món econòmic que topeta amb el centre antic -2500 anys abans- germen d’aquest món actual: La Roma imperial. K. no troba interlocutor vàlid per a les seues fantasies oníriques. La manera de comportar-se de K. és abrupta i arrogant ja que és incapaç d’interpretar els signes actuals i europeus, menystenint certs convencionalismes que, al final, fa que siga víctima del seu propi entusiasme. Es troba malament, després d’un àpat, i es posa en mans del metge que li diagnostica un càncer fulminant d’estòmac. El desig de transcedència el porta, davant de la malenconia i pèrdua de referents, a suïcidar-se el dia de la inauguració de l’exposició al monument feixista a Vittorio Emmanuele “La maquina d’escriure” obra d’altre arquitecte -Sacconi- que també es suïcidà.

Potser que el relat siga tràgic i llòbrec, però intenta simbolitzar la reflexió sobre la manca d’interacció constructiva en internet.

He omès ex professo que la seua muller, molt més jove, està embarassada: és l’altre ventre, el de l’esperança.

Aquest darrer ventre és el que vol defugir de l’autisme al que sotmetem a certs personatges que conformen les fronteres del coneixement i la creativitat.

També vull, –fugint d’estudi, potser- relacionar i contraposar front els anteriors -situats a les antípodes i immersos en l’hedonisme imperant- les darreres exposicions  “Som el que mengem” . A Barna i València.

Puntualitzant:Tot l’esforç a nodrir-nos té la seua contraprestació.

Excretar no sols immundícies sinó la reelaboració creativa. Enllandada com els Achromes  de Manzoni o les performances del gran humorista, compromès i profund, que és en Leo Bassi.

Al meu darrer apunt vaig desar una obra que havíem finalitzat, possiblement la foto no és gaire bona, ni hi ha cap explicació.

L’esquer era una insignificant explicació dels especuladors que doblen llurs beneficis sols “assenyalant” els habitatges i guanyant en l’operació més d’uns 60.000 euros que ni tan sols passen per hisenda. I això que tinc dos posting al respecte i un altre -molt bo- en que el Bloc Botxí donava una visió clara i economicista de l’augment del preu de l’habitatge i aquest, el dels passes era el punt que vaig obviar volgudament. Que és en la majoria dels casos els que provoquen l inflació vàcua del matix bé, interdint en manta vegades, l’accés a gent sense gaires recursos. Sent-ne com és la despesa més forta que hom fa una persona i la seua família al llarg de la vida. 

A ningú dels vilawebians i d’altres internautes se li ha acudit relacionar-ho. A ningú a la vista de la foto ha sabut relacionar el minso pressupost amb l’architettura povera

Uns preus d’eixida en la segona ciutat més important del país amb una arquitectura correcta- i perdó per la bufa- destinada -sobretot- a gent jove. Que ja agradaria tenir-ne sols a Girona, per posar un exemple. Quan ja, tot volta a ciutat, entre 200.000 i 300.000 pessetes metre quadrat. 

Quin lloc ocupa l’edifici?, què ocupa i què subjecta urbanídsticment? i què conforma en un barri que es destrava i desarticula i inconnecta amb d’altres centralitats?.

Hi viurà bé la gent al seu interior?. Hi entra el sol?. Quins conceptes s’hi han posat en marxa?.

On nassos està la contemporaneïtat de què parla el saltamarges aquest?

¿Com una intervenció de caràcter privat té una repercussió en un àmbit de l’esfera pública?. Això , ¿ No és possible i contradictori. alhora?

Som tan educats, que ni sotmetem a qüestió res. Som tan correctes al capdavall, que ja s’ho farà!.

Em pense, a hores d’ara, que àdhuc interessa més allò tan de paper couxé. Obres amb molt de pressupost. Amb diners, torrons. Fins i tot aquells que s’omplen la boca de ser avançats i esmenten esquerres, etc. i d’altres etiquetes i llufes que fan quedar tan bé davant d’auditoris “de molts bocinets i poques puntes” . 

Quan Lecorbusier, pel ’32, vingué a Barna i els del Gatcpac li demanaren consell sobre uns barris obrers a fer, ell dibuixa un quadrat i un pal. Un ideograma. El significat era senzill: una finestra i un arbre, i així, ad infinitum. Torneu a guaitar la malíssima foto.

O hi ha sinèrgies i “hipàties” o estem immersos dins del ventre de KRACKLITE. Sols podridura i deixalles.

I si algú està temptat de suïcidi, que viatge. Som més perillosos vius que morts. 

PS:Acotació: Algun dia haig d’aprendre allò tan francés com és: subjecte-verb-predicat. De moment disculpeu. Però el meu cervell brolla sens ordre aparent.

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en EVENT-ARTS. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*