Des de la Plana

Josep Usó

9 de juliol de 2018
0 comentaris

El Barranquet. I

A Vila-real hi ha un carrer que és ample. Es diu Josep Ramon Batalla.

El carrer Josep Ramon Batalla es diu així per homenatjar un patrici local que va fer diverses donacions al poble. Per exemple, va pagar el terra de la capella de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Però de tota la vida se n’ha dit El Barranquet. No per res. És que aquest carrer és un barranc. Fins que, a la dècada dels setanta del segle passat no es va començar amb la seua urbanització, era de terra i s’acabava a l’alçada del Raval del Carme. Allà hi havia un pont (els ponts) que tallaven irremeiablement el carrer. Des d’allà, hi havia, en primer lloc, els convents. Baixant, a l’esquerra el dels frares franciscans i a al dreta el de les monges dominiques (l’antic Hospital). Els convents encara estan, però el barranc es va canalitzar. Més avall encara, van construir el col·legi Pius XII. Dos edificis. El dels xics i el de les xiques. I, per la vora d’aquest, ja corria el Barranquet lliure cap avall, que ací s’anomenava ja barranc de l’Hospital que, més endavant serà el de Pitoto. Just a l’altra banda, està el Molí la Vila, que ara l’han restaurat, però que era només un lloc estrany on es tancava el carro de la carn de cavall.

Els xiquets que vivíem al Barranquet hi havia coses que podíem fer que els xiquets de la resta del poble ho tenien més difícil. Per exemple: al Barranquet es feien fogueres per a la nit de sant Joan. I no passava res. La gràcia, però, estava quan plovia. Quan plovia, l’aigua corria i el carrer semblava un riu. Allò era «eixir el Barranquet». I era una mesura de la quantitat d’aigua que havia caigut. Un pluviòmetre popular. Després, quan parava de ploure, quedaven les basses, que sovint duraven dies. Llavors era quan nosaltres teníem, en propietat, els millors basses per a passejar amb botes d’aigua. Que les anomenàvem katiusques. I que només n’hi havia de negres. En general, les mares no estaven tan contentes com els fills, perquè molt sovint, quan plovia molt, a les cases entrava aigua.

Eren els anys seixanta del segle XX i al carrer hi havia uns quants llocs emblemàtics. Començant per la part alta del carrer, estava el mercat de les bajoques, on es comercialitzaven a l’engròs les bajoques que es repartien a tota Espanya. Just a tocar, estaven les escoles, que també les ven fer de obra aquella dècada. Fins els seixanta, eren uns barracots de molt mal aspecte. Just al pany del davant, estava la caserna de la Guàrdia Civil. És on ara hi ha la seu central de la Policia Municipal (que, per cert, al poble, dels municipals sempre n’hem dit Policeros i ningú no s’enfadava. A Almassora també ho deien i tampoc no s’enfadaven, que jo allà tenia un oncle policero que era germà del meu avi Antoni). El cas és que allà mai hi entràvem, els xiquets. El lloc tenia un aspecte una mica sinistre, amb finestres que semblaven troneres, les quatre torretes als quatre cantons, el guàrdia de portes, sempre armat i aquell rètol de «Todo por la Patria». Malgrat que jo tenia algun amic que era fill de Guàrdia Civil, mai hi anava a jugar a sa casa. Perquè ell vivia allà. A la Casa-Cuartel. (quin mom més sinistre)

Immediatament, venia una frontera quasi infranquejable: La carretera general. La N-340, amb un trànsit molt alt tot l’any. Però que a l’estiu, en aquella dècada dels seixanta, es convertia en un embús continu i que només permetia travessar per aquells carrers on hi havia un guàrdia urbà dirigint el trànsit. I armant-se de paciència, perquè donaven prioritat a la inacabable corrua de turistes que venien a deixar-se els diners a la costa del País. El cas era que, per als xiquets, la carretera marcava un llindar. Els amics es tenien a una banda o a l’altra. A la banda de la mar, estava el Pati de l’Ajuntament. Allà es guardava tot de camions, furgonetes, andròmines velles i una espècia de camió de bombers polivalent i que era conegut com «L’arruixadora». Al xofer d’allò li deien Lluís i el rètol que duia al costat ben clar ho indicava. «Riegos e incendios». A escollir. Per a «riegos» anava. Poques vegades, però anava. Per a «incendios», quan arribava a un incendi ja feia molt temps que havien arribat els bombers, que venien del parc de Castelló. Amb tot, al mateix pati, es guardava un camió amb el mateix rètol però que estava pintat de color alumini. Aquell devia ser una veritable antiguitat. Com no podia ser d’altra manera, amb la darrera crisi financera, el pati de l’Ajuntament es va vendre i s’hi han construït pisos, que és una bona manera de fer les ciutats ben compactes. I d’eixugar un deute municipal que mai s’hauria d’haver engreixat tant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!