¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR?

¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR ?.

PLA DIRECTOR D’UN MONUMENT DE SEGON RANG.

Avui he reflexionat i cercat al voltant d’un tema que està a hores d’ara una miqueta verd i immadur. La sort d’internet és que pots anar veient el que s’ha dit i conformar la idea. Segurament caldrà refinar un poc més. No m’importa manllevar informacions, sempre que remeta el seu autor. De fet solc desar informacions per a que facen el mateix. Som un món globalitzat. Arribarà un dia on puguem estar tothom interrelacionats. Utopia cada vegada més propera.

Fins ara hi ha, i no massa, plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de les seus episcopals. Aquest eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de les entitats públiques (administració i universitats) i privades com a tasca de mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal .

Tanmateix la redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns d’aquest, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara consolidada. Beuen en els de primer rang, retallant i acoblant a les necessitat i disponibilitats existents.

Per tot això hem cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament  confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos.

Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement profund d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història.

Un PD és un recull d’investigacions històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals, constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són fruit d’un esquema axiòmatic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera cada aspecte a estudiar.  El que proporciona una visió esbiaxada i univoca del monument, per això, ens cal des del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments autònoms, ans el contrari, com a vasos comunicants.

Un PD és un instrument que recull les perícies i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors.

Un PD és un instrument d’anàlisi de totes les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de les dos anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives.

Un PD és un compendi del coneixement d’una època particularitzat i aplicat a un cas concret.

Un PD és un sistema obert, capaç sempre d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes estudiats, investigats i analitzats.

Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi econòmica i temporal que escandelle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions parcials des d’un punt de  vista global.

Un PD d’un monument és una radiografia de l’estat de desenvolupament  i civilització de la societat que l’acull i del què és hereua.

Un PD d’un monument és l’instrument de convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisis que hom puguen existir. Mai com a sistema tancat.

Un monument és un fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura, avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista.

Un monument és un fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps.  

Totes aquestes faenes serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i serveis que s’ha de desenrotllar, i així, com la difusió del monument i llurs treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.

La intervenció del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues diverses parts, ja resulta a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat  i subsegüentment deduir-ne una relació detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien el desglossament de fases.

Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les possibles ajudes exteriors a l’Orde.

Pla Director (a partir d’ara PD) del conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures (intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis, de gestió i  de difusió) sobre ell.

La base epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories:

1. (Suppes, Patrick. Axiomatic set theory. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia metodològica de la ciència.

El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat.

2. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari El Punt. Juny de 1999.

Tot seguit inserim ambdós textos:

1. FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA  

EPIST. És la branca de la filosofia que du a terme una reflexió o interpretació de «segon ordre» sobre la ciència i els seus resultats, prenent com a objecte d’estudi propi els problemes filosòfics (substantius i metodològics) que la ciència planteja. Si suposem que tota activitat humana teòrica és una reflexió o interpretació de «primer ordre», o de primer nivell, això és, una activitat a través de la qual l’home pren contacte conceptual amb el seu medi natural i l’interpreta, a la filosofia li toca ser una de les principals activitats, no l’única, de «segon nivell», o de «segon ordre», en el sentit que pren com a objecte d’estudi propi totes o part d’aquelles interpretacions o reflexions primeres (veure text). Així doncs, es parla de filosofia de la ciència quan la filosofia reflexiona sobre la ciència i els seus resultats. El següent quadre (pres de J. Losee qui, no obstant això, entén la filosofia de la ciència en un sentit més restrictiu del que és habitual), expressa les relacions o nivells que s’estableixen entre filosofia de la ciència, ciència i fets:

 

Nivell

Disciplina

Objecte

 

2

Filosofia de la ciència

Anàlisi dels procediments i de la lògica de l’explicació científica

 

1

Ciència

Explicació dels fets

 

0

 

Fets

 

En aquest quadre la "realitat" o món dels "fets" apareix com a nivell zero. La ciència, en tant que estudi dels fets apareix com un coneixement de grau "1" o de primer ordre, mentre que la filosofia de la ciència, en la mesura en que estudia els procediments i la lògica de l’explicació científica apareix com un coneixement de "segon grau" o de grau "2".

HIST. L’ epistemologia, entesa com a teoria del coneixement, ha existit pràcticament sempre al llarg de tota la història del pensament i, des d’ella, s’han plantejat diferents qüestions relatives a la natura del coneixement científic. I, així, trobem qüestions sobre el saber o la natura de la ciència en la filosofia grega, en especial en Aristòtil; en la filosofia medieval, sobretot entre els escolàstics G. Grosseteste, R. Bacon i Guillem d’Occam; i en el període modern, principalment amb ocasió de l’aparició de la nova ciència, amb F. Bacon, Descartes, Newton, Locke, Hume. Kant sol considerar-se com el principal punt d’inflexió, del que dependrà bona part de la posterior reflexió sobre la ciència (a ell s’atribueix la demarcació o distinció entre filosofia i ciència, tal com se l’entén en l’actualitat, en fer de la «teoria del coneixement» el moll de la filosofia, passant així aquesta a ser el «fonament» de la ciència).

La filosofia de la ciència, en canvi, s’enfronta amb el problema de la natura de la ciència i dels problemes filosòfics que aquesta planteja, d’una manera que podem anomenar institucionalitzada i directa, des de finals del segle XIX i, sobretot, a partir del primer terç del segle XX, quan comença el corrent filosòfic denominat «positivisme lògic» protagonitzada pel Cercle de Viena i, paral·lelament, s’assisteix a un desenvolupament creixent i molt important de la física teòrica (teoria de la relativitat especial i teoria dels quanta). La nova física no resultava compatible amb les posicions filosòfiques tradicionals sobre la ciència. Fins aquest moment, la física de Newton es contemplava com un exemple ja contrastat de la solidesa de l’ empirisme i de l’ inductivisme.

No obstant això, les noves teories físiques de la relativitat especial i la dels quanta van venir a demostrar que les teories de Newton no eren més que una bona aproximació a la realitat, però que, en definitiva, contenien resultats i previsions inexactes (per exemple, quan s’aplica a cossos en moviment a grans velocitats o al món subatòmic). La nova filosofia de la ciència va creure millor apropar-se novament a la postura de Hume, que defensava per a les afirmacions científiques només un valor de probabilitat i, alhora, criticava la confiança que la ment humana posava en la inducció.

Si les teories científiques no podien justificar-se simplement amb el recurs a la inducció i a la observació empírica, eren necessaris nous plantejaments. Amb independència d’aquestes exigències, cal destacar els intents de renovació, fets pel neokantisme, d’una filosofia de la ciència inspirada en Kant per obra sobretot de Ernst Cassirer, que defensava, en substància, la importància i el significat d’elements a priori en la ciència. A aquest corrent es va oposar, inicialment, el positivisme de Ernst Mach, per a qui la ciència no era més que una reflexió sobre fets rebuts a través de la sensació, i després el conjunt de tesi sostinguda per l’anomenat Cercle de Viena, que van rebre, globalment, el nom de «empirisme lògic» i «positivisme lògic». L’empirisme lògic del Cercle de Viena manté tant el valor de l’empirisme i l’inductivisme com la funció de les matemàtiques i la lògica al si de les teories científiques. D’aquest Cercle va sorgir la que ha estat denominada Concepció Heretada de la ciència (CH), l’autor més representatiu de la qual és Carnap.

La CH donava una imatge de la ciència basada en els principis següents:

1.      la ciència és realista (pretén descriure el món real), hi ha un criteri definit per diferenciar-la del que no ho és (demarcació), és acumulativa, de manera que, fins i tot existint errors, els coneixements avancen i s’edifiquen uns sobre altres i, a més a més, és una (no hi ha més que una sola ciència que parla des de diversos aspectes del món real).

2.      en ella cal distingir clarament el que és observació i el que és teoria, però alhora els termes teòrics han de definir-se en termes experimentals o d’observació (mitjançant regles de correspondència), sent aquesta, l’observació junt amb la experimentació, la qual cosa fonamenta i justifica les hipòtesis i les teories.

3.      aquestes posseeixen una estructura deductiva (es conceben com sistemes axiomàtics) i s’accepten, rebutgen o corregeixen d’acord amb procediments de verificació o confirmació, que bàsicament consisteixen en la contrastació d’afirmacions sobre fets o conseqüències que es dedueixen de les hipòtesis;

4.      els termes amb què s’expressen les teories (lògics i matemàtics, teòrics i observacionals) es defineixen tots atentament, de manera que tot terme estigui definit amb precisió, i els termes teòrics siguin només «abreviatures» de fenòmens observats, amb els que es corresponen segons una determinada i acurada «interpretació».

En aquestes teories, finalment, cal distingir un context de justificació i un context de descobriment, la qual cosa permet considerar-les ja sigui sincrònicament, atenent a la fonamentació lògica del resultat científic, ja sigui diacrònicament, atenent als aspectes psicològics i històrics que han portat al resultat científic o a la teoria.

Una importància creixent atorgada a l’aspecte històric, junt amb un creixent interès i un notable avanç en els estudis sobre història de la ciència, va donar origen a una manera d’entendre la filosofia de la ciència, que es caracteritza per considerar que les teories són resultats d’un context social, cultural i històric (context de descobriment). En aquesta nova filosofia de la ciència, destaquen les aportacions teòriques de Thomas Kuhn, N.R. Hanson, P. Achinstein, Stephen Toulmin e Imre Lakatos. Tots ells basen les seves reflexions de segon ordre sobre la ciència en estudis d’història de la ciència, aliens o propis. D’ells sorgeix una nova imatge de la ciència, les característiques bàsiques -més o menys comunament compartides per tots ells-, suposen:

1.      adoptar les idees de ciència normal i de revolució en la ciència, sent la primera -segons exposa Kuhn en la seva Estructura de les revolucions científiques (1962)- una activitat que intenta «resoldre enigmes» dins un «paradigma» compartit per la comunitat científica, i la segona un període de crisi, durant el qual se substitueix un paradigma antic per un altre nou;

2.      correspondre mitjançant crisi o revolucions, amb la qual cosa la ciència no és acumulativa (els problemes nous poden no tenir res a veure amb els antics o aquests poden quedar oblidats)

3.      atribuir als diversos cossos de coneixement pertanyents a diversos períodes la característica de la incommensurabilitat, la qual cosa implica que sigui difícil o impossible comparar-los entre si;

4.      adoptar també certa postura crítica pel que fa al context de justificació, sobretot pel que fa al model nomologicodeductiu de explicació científica.

S’ha interpretat que aquesta nova filosofia de la ciència, pràcticament iniciada per Kuhn, ha estat com una «rebel·lió contra el neopositivisme», en entendre la ciència més aviat com un procés dinàmic real que té aspectes històrics i sociològics, el subjecte del qual és la comunitat d’investigadors (context de descobriment), i no com una mera construcció lògica de fonamentació i justificació del pensament científic (context de justificació). En el distanciament de l’epistemologia respecte de les postures mantingudes pel neopositivisme lògic, ocupen un lloc important les crítiques que Karl R. Popper dirigeix al positivisme lògic en la seva Lògica de la investigació científica (1934, 1959), sobretot pel que fa al principi de verificació i l’enfocament inductivista general de la ciència.

Les noves tendències epistemològiques procedents de la sociologia del coneixement i de les ciències cognitives afegeixen nous arguments a la rellevància de qualsevol context (no sols els de descobriment i justificació), iniciada per l’enfocament històric de la filosofia de la ciència. D’altra banda, dins una tradició analítica de la filosofia de la ciència, encara que en contraposició a la concepció heretada, la concepció estructural de la ciència (de Patrick Suppes, J. Sneed, W. Stegmüller, U. Moulines i altres) representa també una postura integradora d’ambdós contextos: té en compte els aspectes pragmàtics de les teories i la presència de la comunitat científica, sosté bàsicament que les teories científiques són estructures complexes (idea ja mantinguda per Kuhn) i, davant les dificultats de considerar les teories com a càlculs formals, intenta una axiomatització informal d’aquestes. Emparentada amb aquesta última orientació, es troba la concepció semàntica de la ciència (proposada sobretot per Frederick Suppe, Van Fraassen i Ronald Giere, seguint els estudis inicials de E. B. Beth) que, a més de considerar les teories científiques com a estructures i considerar-les com a conjunts de models, exigeix com a part constitutiva d’aquesta que contingui afirmacions respecte a la veritat de tals models (veritat que ha d’entendre’s d’acord amb el seu realisme científic, que denominen empirisme constructiu).

A mitjans dels anys seixanta, s’afegeixen després d’alternatives a la concepció heretada de la ciència, degudes a la discussió entre partidaris de Popper i seguidors de Kuhn, i a les variacions que introdueixen en les postures inicials d’aquests autors. Imre Lakatos introdueix el terme de «programa d’investigació» -una reelaboració de la noció de paradigma de Kuhn- i destaca així mateix la dimensió social de la ciència.

Paul K. Feyerabend, que inicialment havia col·laborat amb Popper, adopta un punt de vista anàrquic i provocador en la seva manera d’entendre la ciència, criticant sobretot l’assumpció d’un determinat mètode científic. Larrry Lauden considera encara rígids els criteris de Kuhn i Lakatos i no gaire adequats els de Popper, i introdueix, com a remei, la teoria de les «tradicions d’investigació».

Entre els autors pertanyents a l’àmbit de la sociologia del coneixement s’ha posat en relleu l’aspecte dinàmic de la ciència, fins al punt de no considerar-la més que un constructe social, perspectiva que sol rebutjar la majoria d’estudiosos de filosofia de la ciència.

2. Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers,correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps  del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta

ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi  secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries,  com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals:

1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia).

2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast,

i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*