PEDRES, MARS, OCEANS

En aquests temps s’ha viscut una nova polèmica en el món del llibre. Algunes editorials petites, amb pocs mitjans han intentat fer una campanya de Nadal de venda directa a internet, prioritzant sobretot el llibre de fons. Alguns llibreters, lògicament, han protestat. S’han dit paraules gruixudes per les xarxes socials i hi han ficat cullerada alguns autors. Per això, i tot i córrer el risc de desplaure a gairebé tothom, intento contribuir al debat amb el màxim de seny possible.

1-Tenim un problema estructural de país: el baix índex lector en general i el baix índex lector en català.

Certament, es llegeixen pocs llibres (i per tant se’n compren pocs) i se’n llegeixen pocs en català. Aproximadament un 23% dels lectors consumeix habitualment llibres en català, una xifra molt baixa. Però és que hem de tenir en compte que més d’un 40% dels catalans no llegeix cap llibre a l’any. I el 18% dels universitaris tampoc.

2-Tenim un problema d’espai, d’indústria i de distribució

Les llibreries del país estan patint un problema estructural des de fa anys: són massa petites per encabir les novetats que s’editen. Entre el castellà i el català es fan uns 80.000 títols nous a l’any, dels quals uns 30.000 són susceptibles d’entrar a les llibreries (cal descomptar de la producció els llibres institucionals i altres que ocupen molt volum). És impossible que cap llibreria pugui tenir tots els llibres que es publiquen en un any.

Però després estam abocats a que els llibres surtin amb un ritme voraç. Si en dos llibres no ha arrencat, es torna perquè el lloc l’ocupi un altre llibre. I se n’editen constantment perquè tot i que el teu potser no es vengui, l’espai de novetat no sigui ocupat per un llibre de la competència (aquesta és una estratègia, sobretot, de les editorials “grans”.

No hi hauria cap problema si el consumidor anàs a encomanar el llibre i sabés que en un termini raonable (vol dir dos dies) el llibre és servit. Això no passa. I no passa perquè moltes de vegades les distribuïdores no duen un sol llibre o perquè les llibreries no treballen amb totes les distribuïdores (en alguns casos perquè les distribuïdores posen condicions draconianes als llibreters, no sempre deixen que el llibre estigui en dipòsit i obliguen a quantitats mínimes de compra en ferm, impossibles d’assumir pels petits llibreters, que són els que realment dinamitzen el mercat). Conclusió perversa, el consumidor que no està molt conscienciat de la importància de les llibreries (o el que té pressa) és connecta a internet a veure si troba el llibre en digital per comprar-lo de forma immediata o si el troba en una gran llibreria virtual que li pugui servir de forma immediata. El problema és que moltes de vegades el troba, el compra i s’hi acostuma. Ja s’ha perdut un comprador tradicional per passar a tenir un comprador virtual.

La perversitat és que aquest comprador que ho ha fet sobretot per buscar un llibre de fons que no troba i que les llibreries no li poden servir, passarà a fer servir el sistema habitualment també per a les novetats.

3-Tenim un problema d’autoestima i tenim un problema de logística

Pel que fa a l’autoestima, m’explicaré: encara ara molts llibreters, editors, periodistes, professors i consumidors es pensen que la literatura que es fa fora de casa és millor que la de casa. Error gran. Molts mai donaran l’oportunitat de la descoberta i s’haurà de picar molta de pedra perquè facin una aposta per un desconegut (és més fàcil vendre un Paul Auster que es ven per si sol que vendre una primera novel·la d’un senyor desconegut en una editorial desconeguda). Hi ha les honorables excepcions, però en molts casos és així, i això suposa una desprotecció per a les editorials petites i per als autors de casa.

I tenim un problema de logística perquè les empreses que distribueixen aquests autors i editorials que en molts de casos no sobreviuen a les dues setmanes, no estan disposades a enviar un missatger urgent per entregar el llibre en un termini immediat, quan això es podria fer. O no estan disposades a fer els quilòmetres x per servir un sol llibre. Per tant hi ha una migració del consumidor d’aquests llibres (si és que existeix) de cap a indrets on els hi puguin servir.

Fet un possible diagnòstic d’alguns dels mals, caldria aportar alguna solució i desgraciadament no en tinc, però se me n’ocorren unes quantes.

1-Una major intervenció de les administracions en el sector

D’acord, potser sóc massa intervencionista però crec que en determinats sectors cal una intervenció estatal forta, i ara que estam construint el nou estat i el nou model de país hi ha alguns fets que cal potenciar. En primer lloc crearia una distribuidora estatal per als llibres en català. L’objectiu seria crear ocupació estatal i fer-ho de forma eficient, sense perdre diners però sense guanyar-n’hi.  Això podria contribuir a augmentar les remuneracions per exemplar que reben editors, llibreters i autors.

En segon lloc, una línia directa d’ajudes a les llibreries que tinguin un mínim del 50% dels productes a la venda en català. Així s’aconseguiria donar més visibilitat als llibres en català. Però a la vegada aquesta ajuda estaria condicionada al fet que un mínim del 50% dels llibres en català fossin d’editorials petites i mitjanes d’arreu dels Països Catalans. Deixeu-me que posi un exemple pràctic. Imaginem que hi ha una partida d’ajuts que es fa en funció de barems. Si la llibreria té el 100% dels llibres en català i a més a més són d’editorials petites i a més a més d’arreu del territori, l’ajut ha de ser el màxim possible perquè som conscients que, al principi, perdrà vendes respecte a a altres competidors.

A la vegada la llei de regulació de les llibreries hauria d’obligar a tenir un mínim del 25% dels fons en català.

Sé que és intervencionista, però crec que és imprescindible que al futur Estat català la llengua i la creació en la nostra llengua estigui protegida fins assolir la normalitat absoluta. Hem de poder ser monolingües en català si volem ser-ho. En el període de transició, és a dir, des d’avui mateix, si el Govern vol començar a fer-hi feina, endavant.

2-Mentrestant, què feim?

Se m’ocorre quelcom de molt més pràctic: un gran pacte entre llibreters i editors per reactivar els fons editorials i la seva venda. Com? Amb una campanya de promoció conjunta de presentacions, actes públics, ressenyes i similars de llibres que s’han publicat fa cinc anys o més i les vendes dels quals estan per sota dels 300 exemplars anuals en el cas del català. Com? D’entrada amb uns descomptes importants i de veritat. Hem de fer atractiu que aquests llibres surtin, trobin compradors i ajudar a fer que els magatzems i els prestatges es buidin. És feina de tots, de les llibreries, les editorials i els consumidors. Però em sembla molt que només interessa vendre novetat, novetat i novetat. Crec que valdria la pena fer aquest esforç de recuperació, aquesta campanya conjunta, que servís sobretot per revaloritzar la feina de les petites editorials en la nostra llengua i prioritzant els autors de casa. Podem començar aquest nadal mateix.

I com podria funcionar? Doncs se m’ocorre que podríem fer una llista primera de 100 títols de fons de les diferents editorials del país que compleixin els requisits esmentats (més de cinc anys, menys de 300 exemplars anuals de venda) que surtin dels magatzems i que es distribueixin institucionalment (és a dir, sense cost) a les llibreries que es vulguin apuntar a la campanya, que es comprometran a organitzar esdeveniments al voltant d’aquests títols durant tot un any i a tenir-los als prestatges i a promocionar-los. I en acabat l’any passarem comptes, a veure què ha passat . Jo crec que seria un èxit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!