Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

SHE IS SO WONDERFUL !

Sopava l’economista amb uns amics. Un economista que ens ha explicat de manera planera els motius econòmics de les croades a Terra Santa, despullant-les de tot misticisme religiós i d’oriflames. Un home que ens ha descobert tantes d’altres etapes de la història desproveint-les d’èpica oficial. Un economista liberal-compensacionista, qui ens ha explicat la necessària actitud correctora dels estats –a través de l’institucionalisme- en les qüestions bàsiques que afecten el gruix de la ciutadania, com ara, l’ocupació, la indústria, l’ensenyament, la sanitat i l’ordenació del territori des d’una perspectiva crítica. Viatjà i treballà a Alemanya, Japó i l’Índia. El que li dóna uns altres punts de vista i realitats.

Posà de manifest la divergència entre realitat i les diverses teories econòmiques de manera popular i amena. Tot augmentat el sentit crític de la ciutadania contemporània. Fou denigrat per molt col·legues i per cert stablishment oficial ultraliberal. El descobrírem a través de certes sèries en la tv del tardofranquisme.

El ‘lanky’ John Kenneth Galbraith, feia més d’un metre noranta, fou un personatge singular, enfrontat als poderosos en ocasions, ment àgil i desperta, encara era un home capaç de resseguir l’actualitat als seus vuitanta-cinc anys.

N’hi ha + ∞ 


Sopaven, ell i uns amics, en una recepció discutint sobre diversos temes i a mitja conversa, la senyora Galbraith s’excusà per a poder anar als lavabos. La senyora Galbraith, baixeta, pulcra i anciana, doncs era també octogenària, s’alçà de taula i es dirigí cap als servicis, tot fent trontollar el seu cos, entre les seues cames i el bastó amb què s’ajudava a mantindre l’equilibri. Continuaren la conversa el senyor Galbraith i el seu interlocutor, però al cap de pocs segons el reconegut  economista deturà el seu discurs, girà el cap vers la senyora que s’allunyava mirant-se-la amb deler i li confessà al seu interlocutor: “Hem discutit molt i divergit en moltes més coses….ajudat, comprés, i reconciliat en tantes d’altres…i acabà la frase amb un “She’s so wonderful” (Ella és tan meravellosa!). 

En la tercera etapa i ja en la senectut, com en les dos anteriors, hi ha maneres d’amar tan plenes com les precedents. Amb passió. Possiblement, la senyora Galbraith i ell, visqueren moments del tot complicats i difícils durant els cinquanta anys que compartiren errors, quotidianitats, rutines i èxits.

 

Fa goig veure com hi ha gent capaç de construir espais d’entranyament bastits sobre els fonaments pastats amb les runes de tantes batalles, tantes derrotes que recuperen diàriament la innocència dels joves enamorats. Amb la urgència d’estimar-se tant com n’hi hagué abans, perquè no els en resta massa temps. Un amor-estima silentment atronador. O no?
jbm.

EXHIBITION OF GRAZIA TODERI IN FUNDAÇAO SERRALVES from Josep Blesa on Vimeo.


  1. Vaig llegir alguns llibres de Galbraith, fa anys, i hauria de rellegir-lo, perquè aleshores jo no entenia res de res…L’anècdota que contes és deliciosa. La força de la vida és en aquests moments en què descobrim el que és essencial…Què difícil és a vegades de joves sebre res dells afers que tenim davant, i de sobte un dia veim en els altres i -ocasionalment- en nosaltres mateixos- un llum que il·lumina més, que ens acarona…En una pel·lícula de Bergmann record una escena semblant…
    Ma
    Deliciós el Sky Blue de l’altre dia! (Al meu PC li costa obrir els arxius)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.