EL POLP ALEMANY MAI NO S’ENGANYA

Sobre estatuts, estats, llibertats, encontres de ‘Fúmbol’….., i adjudicacions d’obres.

Hi ha gent que són uns ‘catxondos’.

Un somrís plis……Hahahahaha 🙂
El món és ple de contrasentits. Tota la vida creient que Simply Red era un grup amb tal color per deriva social i ahir, mr. Robin, el meu professor d’anglès, em tragué de l’errada: Són VERMELLS SIMPLEMENT,  ço és, seguidors del Manchester United. Vivim tan equivocats, tantes voltes en la vida………………….que fem riure. Riure’s de nosaltres mateixos també ens ajuda a autosuportar-nos. 

És la pròpia banalització de nosaltres mateixos. I, en autobanalitzar-nos, fem més lleugera la càrrega a transportar. En restar-nos importància, guanyem en lleugeresa. En levetat. I en llibertat de criteris.


Ahir estava convocat a una reunió crucial- i quasi secreta- on havíem, teòricament, de decidir l’adjudicació d’una obra de més d’un mil·lió i mig d’euros. Sense adornar-me’n que estava fent de convidat de pedra. Puix, en transcórrer quinze minuts, em vaig adonar que ja estava assignat el guanyador, de bestreta, encara que jo no ho sabia. Tres hores necessitaren per a doblegar-me. Suaren. Han après, també, que no serà fàcil fer-me canviar els criteris treballats llarg temps. Els en canviaré, sense problema, quan siga conscient que vaig errat i sense esforç, que també em passa tot sovint. M’equivoque tots els dies i a totes hores.

Des de les onze del matí fins a la una de la matinada, de despús-ahir, vaig estar repassant-me’ls, per a que estiguera ‘fina i fonamentada’ la (meua) decisió per una, d’entre totes, les mercantils constructores. Bo i que ja els tenia estudiats des del cap de setmana passat.

Pressupostos, feixugament treballats, per cadascuna de les vuit mercantils concursals. Les pressions han estat tantes que, a la fi, he pres consciència de que vaig fer un projecte que seria el de major pressupost en l’actualitat rehabilitadora a la ciutat de València. I jo, sense adornar-me’n !
És que hi ha gent per a tot. Sóc un cas com un cabàs.

La posada en escena de la reunió fou histriònica i sense cap intenció efectiva. Dat i beneït. Això m’ha conduït a l’entrada i les línies superiors a parlar sobre la pròpia banalitat. No sabria dir qui tenia, d’alguna manera o altra, oli.

Patirem l’elecció, em tem, els de l’estudi i un servidor, durant dos anys. M’ho veig vindre de lluny. A la fi quedaren dos opcions. La que creia millor va perdre contra la de tots els altres. Sóc així d’estúpid. I mira que intente de no entrenar-hi.

Definitivament: Un quixot sense remei !

Quant a josepblesa

Interdit destorbar el conductor.
Aquesta entrada ha esta publicada en ARS-SCAENICA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*