Vota

Resultat 491 vots

 

Qualsevol que senti la història d’un passeig que va a arribar al mar pot pensar que és una bona notícia: la ciutat que es retroba amb el Mare Nostrum, el passeig assolellat que permet accedir a la platja. I fins i tot pot recordar l’operació urbanística de la Barcelona olímpica, sanejant teixits obsolets i generant espais públics, equipaments i àrees residencials. Un nou escenari per a un temps nou. Potser.

Però l’experiència urbana ens diu que una recepta no serveix per a totes les circumstàncies. Que una ciutat no és igual a una altra, ni ha de ser-ho, i que l’anàlisi de totes les dades resulta imprescindible per encertar en una intervenció sobre la ciutat. És el cas de València.

València va néixer i va créixer a la vora del Túria, no de la Mediterrània, encara que ara ho reclami. Ja veuen, el Túria, un riu al qual va trair i va enviar a les afores creient que així es salvava d’ell. Poques ciutats amb sentit han renunciat al seu origen sense parpellejar.

Mentre, al costat del mar, cap a l’any 1722, naixia un poblat mariner. Va créixer així, amb els seus carrers paral.leles a la vora generant un teixit singular i una construcció popular: primer de cabanes i després d’arquitectures modernistes, eclèctiques, també singulars. Les teories provinents de Bolonya ens van ajudar a valorar. No tenen interès només els monuments, deien els savis, també els conjunts. I això és el Cabanyal, un poblat que compon un conjunt d’interès reconegut el que van qualificar com a Bé d’Interès Cultural. Fins aquí, no hi ha conflicte. I fa poc més de cent anys aquell poblat va passar a ser un barri de València.

Però la ciutat fa olor el negoci i, de sobte, somia amb arribar al mar. No creguin que per això demana permís, s’informa, analitza el seu entorn. Res d’això; desempolsa un vell projecte del 1883 per prolongar un passeig, perpendicular al mar, que no pren en consideració les preexistències urbanes del Cabanyal, que també són ciutat.

Aquest passeig s’ha anat construint i ara, per arribar al mar, ha de travessar el barri mariner d’interès reconegut. I apareixen dubtes, debats, concursos. Fins que un Ajuntament-elegit democràticament, ho sé-decideix prolongar el passeig d’una manera lineal i brusca, afectant a 400 arquitectures i més de 1.600 habitatges. Els somnis d’una ciutat xoquen amb els somnis de la ciutat.

Comencen les batalles jurídiques, amb un penúltim episodi favorable al barri. D’una banda, l’afany de l’Ajuntament, d’un altre, un grup de veïns agrupats al voltant de la plataforma Salvem el Cabanyal que aguditza la imaginació i vincula l’art amb la mobilització ciutadana, la reivindicació amb els recursos legals. Així fins avui, onze anys de conflicte i amb un barri degradat pel bloqueig a què està sotmès.

L’Ajuntament mou peça i comença una política de demolicions puntuals dividint la posició dels veïns i perjudicant encara més el medi, amb l’esperança d’espantar als que s’oposen, un deteriorament induït que no es pot després utilitzar com a justificació de res.

Aquesta és la història resumida. No sempre voler arribar al mar és una bona notícia.

Dins del conflicte hi ha diverses coses objectives, que formen part de la informació.

Els valors del barri ningú els discuteix. És un barri d’interès singular, deteriorat, que necessita ser rehabilitat com a patrimoni dels seus habitants i d’una ciutat que no s’entén si es destrueix una part d’ella.

L’oposició ciutadana també és inqüestionable. Tots aquests anys de reivindicació ho demostren i la manifestació de fa uns dies va explicitar amb contundència el suport ciutadà que té el barri.

Hi ha un tercer dada: l’altíssim cost social del projecte resulta obvi. Afectar a 1.600 famílies, amb totes les conseqüències que això comporta, pot ser motiu suficient per a replantejar el projecte. La ciutat sempre és gent i no es pot marginar aquesta població precisament en nom de la ciutat.

I l’últim punt objectiu és la dificultat que tanca un finançament desproporcionada, arrossegada pel pes de les expropiacions, i que la hisenda pública municipal no pot abordar donada la seva poca solvència, hipotecada per esdeveniments repetits.

És a dir, estem davant d’un pla molt car, que afecta un barri d’interès reconegut, amb un cost social molt rellevant i que compta amb una oposició forta d’afectats i de ciutadans.

Però hi ha una altra versió, la del poder local, que es recolza en una teoria curiosa afirmant que la prolongació del passeig travessant el Cabanyal té poca afecció sobre el barri i no obstant això garanteix la seva revitalització. La connexió, diuen, eliminarà el seu deteriorament i li farà tornar a viure moments de glòria i esplendor. Fins i tot arriba a afirmar que aquesta avinguda, perpendicular al mar i amb una afecció de més de 100 metres d’ample, ja forma part del Cabanyal. Insòlit.

Aquesta teoria es recolza en la bondat de l’obertura de grans vies higienistes, vuitcentistes, vinculades a una altra manera de concebre la ciutat, i ens recorda Haussman, personatge que reivindica aquests dies l’alcaldessa de València, sense adonar-se que pertany al XIX i que avui en dia, en la manera de planificar, pesa més el respecte i la conversa que la imposició. D’altra banda, aquesta teoria l’urbanisme modern i desnonar fa anys per ineficaç, ja que destrueix però no revitalitza més que un entorn molt immediat i abandona la resta del barri fragmentant i deixant el seu interès per terra. Les passejades així són tots semblants, aquí o allà, però, el barri afectat és únic i forma part de la identitat urbana de València.

Quan hi ha raons objectives en contra, i només una teoria lligada i vuitcentista a favor, sembla que hauria de prevaler la cautela, la prevenció i el consens; evitar el risc de destruir el irrecuperable i buscar noves fórmules que permetin resoldre el conflicte.

Perquè hi ha altres alternatives per arribar al mar sense criteris esquemàtics i obsolets. Es tracta de fer prevaler l’escala humana, social, proporcionar els espais, aprofitar el que existeix, tractar el barri amb dolçor, preguntar. I donar-li al passeig el que és del passeig, un traçat acabat que comença als Jardins del Reial, un pulmó històric rellevant per a la ciutat, i acaba en el Cabanyal, un barri singular. No sé què més se li pot demanar a un passeig d’unir dues fites urbans de màxim nivell.

I, sobretot, rehabilitar el barri, recuperar la seva esplendor sense avingudes imposades; aquesta ja és una manera d’arribar al mar, de gaudir d’ell. Una manera més barata, sense cost social i que aplaudiria la majoria, fins i tot els veïns que avui defensen el passeig, que n’hi ha, més per resignació que per convicció. La ciutat ja arriba al Cabanyal ara, i el Cabanyal ja arriba al mar. No cal travessar-lo. València no pot lluitar contra ella mateixa.

Aquesta és una ciutat de dilemes, i, davant d’ells, han estat els seus homes i dones els que han posat seny i sentit comú salvació. Una ciutat que avui, si no fos per aquesta ciutadania rebel, tindria una autopista en lloc dels Jardins del Túria i una urbanització mediocre en lloc del Parc Natural de l’Albufera, seria una ciutat molt pitjor. Els ciutadans i ciutadanes d’aquesta ciutat donen lliçons d’urbanisme mentre el poder fa altres plans. Ara es repeteix la història.

Potser tot això soni estrany i quedin lectors incrèduls imaginant que són exageracions. Només cal acostar-se al Cabanyal per entendre la urgència de la rehabilitació i el despropòsit que suposa partir el barri en dos.

No creen, no és sentimentalisme ni pensaments romàntics, no és pensar en l’ahir amb nostàlgia. En realitat, és defensar el futur de veritat basat en la ciutadania, la sostenibilitat i la cultura col.lectiva.