Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Un jorn joycià

M’he llevat enjorn, malgrat que ja plovia. Encara era molt fosc. Em dutxe, agafe l’ordinador i els carregadors i pegue cap a l’escola més cansat que no pensava. Ha plogut durant tota la nit, a Bétera. Segons Avamet, l’observatori del Castell i el de la Cornada coincideixen, han caigut uns 24 litres i continua plovent. Ho farà durant tot el matí, almenys. Les previsions són de cataclisme atmosfèric, però al final, ho avance, no serà tan gros com havien predit. Ara, hi havia moments que plovia a cànters, sort que no tan continuadament com esperàvem. En arribar a l’escola cau viveta, Sandra ja m’espera amb paraigua, impermeable i botes d’aigua. M’indica on puc aparcar. Avui fem el concert de Nadal i l’obra de teatre del taller, homenatge a Ramon Llull. Passe pel despatx, vaig saludant a uns i a altres, descarregue i passe per la cuina, continue saludant. El taulell ja és una exposició de coques dolces i salades, espectacular. Les mares em diuen que arruixe a la gent cap al menjador, que n’hi ha molt. Tenen por que la pluja espante les famílies, que les coques es queden per vendre. Hi ha la parada de llibres, especial, potser no tan espectacular com altres vegades, però ben farcida de llibres en valencià. Entre a la cuina, salude el cuiner i les cuineres, em pose el primer café del dia. Crema, però jo sempre el trobe bo, malgrat que sé que no l’és, perquè és un café fluix de cafetera oroley. Baixe al soterrani, ja m’ho temia, tenim tres dits d’aigua: Pasqual va enfeinat a ordenar el pàrquing, l’arribada dels pares, a desembossar una zona del pati de fulles seques que taponen l’eixida d’aigua a la séquia. A Picanya potser que n’hagen caigut quaranta o cinquanta litres, aquesta nit. El terra ja no engul més aigua, perquè les pluges de novembre i desembre l’han ofegat completament. Patirem. Em pose les katiuskes, em canvie la roba i comence a omplir dos contenidors: m’ajude de poals i pitxers per anar omplint-los. Baixa Pasqual, em diu que ja suposava que seria per ací, prepara la bomba d’aigua per buidar els contenidors al pati. En el primer exercici traiem uns cinc-cents litres, dalt o baix. M’avisen que el concert començarà en breu. Em trec les katiuskes, em canvie la roba, em pose un barret de feltre negre que m’ha deixat el meu fill i em plante davant el micro. L’escola fa molt de goig. El pavelló és ple, hi ha més de sis-centes persones, no fa fred. Hem llogat un canó d’aire calent i quatre estufes de gas-butà, aquests artilugis d’exterior que escalfen tant. Un encert. No fa fred, dins no en fa gens. En canvi ,a l’exterior fa gelor, cau una aigua que encara no serà el diluvi, però s’hi aproxima. Faig el discurs de benvinguda, veig asseguda a la tercera fila la mestra Isabel Mingo i el Josep, el seu home. Faig un discurs breu, apassionat, per la música, per una escola que canta, demane excuses per no haver ajornat tot allò, per la inclemència, perquè sé que alguns pares feien cara d’espantats, però també els dic que tanta gent com havia treballat per aquell concert mereixia fer-nos passar aquest petit risc. Dic bon dia i gràcies i comencem. Dues hores i mitja. El concert ha anat bastant redó, llarg, com sempre, però redó, hi ha coses més reeixides, d’altres d’excel·lents, cadascú ho viu segons la intensitat de protagonisme que hi posa. L’escola infantil, primària, secundària, l’orquestra, la xaranga, els balls de bastons, el cor de pares, Ferran i Alexandre havien organitzat un programa divers, intens, que ha sorprés tothom. Bé, els xiquets no, els xiquets han estat assajant tota la setmana, sense parar. Un treball i una disciplina intensa. Les lletres de presentació de cada cançó explicaven l’objectiu del concert, les lletres del cor de pares eren extraordinàries, d’un compromís excels. Els xiquets i els pares han llegit molt bé aquells missatges.

En general, els pares estaven ben contents, entusiasmats. Quan he tornat a l’edifici central l’escola era un bull, el menjador, la zona dels llibres, el taulell on repartien els entrepans, les begudes, les coques. Us he de dir que s’ha acabat tot. Els entrepans, el pa, les coques, tot. I tothom estava content. Perquè una festa d’aquesta envergadura rode, cal la col·laboració de molta gent. És un jorn llarg i pesat i n’hi ha qui treballa molt. Moltíssim. Una majoria treballa moltíssim. N’hi havia molts exalumnes, famílies que ens felicitaven, els mestres de música feien cara de molt cansats. Però hem dinat drets, a peu dret. I hem tornat al soterrani a traure aigua.

(continuarà)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent