A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

10 de novembre de 2010
Sense categoria
5 comentaris

“L’era de la hipermemòria” d’Elena Yeste

Amb L’era de la hipermemòria. Revisionisme i falsificació històrica, Elena Yeste va guanyar el premi d’assaig “Josep Vallverdú” 2009. L’autora hi repassa algunes falsificacions (Enric Marco, Rigoberta Menchú, Alicia Esteve Head…) així com el revisionisme a què volen sotmetre alguns fets històrics (des de l’Holocaust, passat per la matança de Srebrenica o capítols de la guerra civil espanyola…). Revisionisme que és negació parcial dels fets per a poder concloure que no, que la cosa no va anar tant per un costat i reduint-los a simples capítols anecdòtics del passat. Per exemple, a Srebrenica no va haver-hi 8000 morts sinó uns 2800, dels quals 1800 eren soldats. No va ser, doncs, un genocidi sinó un capítol més de la guerra: varen morir combatent, etc, etc..
    Amb un estil àgil, un repàs informatiu documentat i una exposició nítida, l’autora ens porta d’ací cap allà, en un viatge ple d’ingredients interessants i descobrint-nos similituds impensades entre aquests fenòmens arreu del món. (n’hi ha més)  

Yeste dedica el darrer capítol a parlar de Pío Moa i la seua revisió de la Guerra Civil Espanyola. Les tesis? molt clares: la guerra va començar el 1934 amb la revolució d’Astúries i amb la proclamació de la República Catalana feta per Companys. “El alzamiento” no va ser cap altra cosa que una conseqüència de tot açò i Franco fou una mena de salvador. El rojos han creat uns mites sobre la guerra que cal deconstruir (afusellament a la plaça de bous de Badajoz, bombardeig de Gernika…).
    I tot açò, és clar!, subvencionant per la FAES, difós en plataformes com ara “Libertad Digital” i repetit ad nauseam des d’aquestes i d’altres entitats. El que es busca és qüestionar el caràcter totalitari del franquisme i justificar-lo plenament. No tenen pèls en la llengua i, sobretot, no paren d’esmolar-la.    
   Molt bé, llibres com el d’Elena Yuste ens descriuen minuciosament els ingredients tàctics dels seus missatges i ens expliquen el context que els alimenta. Perquè aquest fenòmen no és aïllat: també a Itàlia, a França, al Japó… es qüestiona la veu potent de la història. És, doncs, un llibre ben saludable i oportú, i tot abordant un tema candent i complex el fa directe i senzill; i, encara més difícil: sense fer concessions ni al fanatisme, ni a la crispació.   

  1. El problema és que degut a la poca cultura de la molta gent hi ha molts predisposats a creure’s el que aquest senyor i un altre que escriu 2 llibres a la setmana diguen. I uns certs diaris i televisions disposats a donar-los cobertura per aconseguir els seus objectius.

  2. Pense que un problema és el de la repetició dels continguts i la “democratització” de la emissió.
    Per un costat, hi tanta informació que resulta difícil discernir la ben documentada i verídica.
    Per un altre costat hi ha mitjans que, sota la imatge “seria” d’una emissora de TV, un periòdic, una ràdio, etc. ens transmeten una “bola”.
    Cada vegada és més difícil triar entre tanta quantitat d’informació – o desinformació.
    Els teus comentaris, sempre tan encertats!!
    Enhorabona pel bloc.
    Una abraçada.

  3. l’acabe de llegir en aquest pont per terres empordaneses. M’agradat i el recomane. Al dia següent d’acabar-ho vaig passar per la llibreria de centre Bonastruc sa porta de Girona on tenen molts llibres sobre el tema jueu. Doncs hi havia un lleixa de llibres dedicada al antisemitisme i el negacionisme de la shoa. Em va sorprendre trobar-me algun llibre del Cèsar Vidal (no en aquesta secció) i després de parlar amb l’encarregat de la llibreria em va dir que no era negacionista. Jo com no he llegit res (ni ganes) d’aquest senyor, però sabent el que defensen ell i Pio Moa sobre la guerra civil em va estranyar i pensava que seria negacionista. No vullc utilitzar el terme revisionista, ja que les revisions no tenen que ser per ocultar sinò per aprofundir i crec que és més correcte el terme negacionista.
    Per cert el segon capítol del llibre comença amb el cas dreyfuss i en aquesta llibreria vaig comprar fa un any un llibre sobre aquest afer. Al començament del llibre també parla d’Anna Frank i aquell dia vaig poder comentar aquesta primera part amb un noi ganxó d’origen holandès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!