Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Una anàlisi sobre el MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat)

Ací us presente un estudi que vaig realitzar fa uns dotze anys, al poc d’entrar a funcionar.  El bon quefer de Vázquez Consuegra és cada dia més evident. Els errors?…doncs els típics d’orientació per la climatologia obrats per qualsevol arquitecte estranger que edifica a València, excepte Norman Foster. L’encristal·lament superior de l’escala, malgrat l’orientació vers tramuntana la converteix en un autèntic micro-ones. 

Una mica d’història del MuVIM

[slideshare id=863194&doc=presentaci-muvim-1229880110727565-2]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ESCULTURA DE JOSÉ VILLA A L’IVAM

https://www.flickr.com/photos/23833652@N02/sets/72157624950382630/show/

La seua obra em sembla d’una potència enorme. Que hi haguera pres de referències literàries al seu compatriota José(p) Martí — i quasi nostre, també– el converteix en un escultor “heterodox”. Subverteix -rabiosament- la forma amb la geometria retallada des del clàssic.

Les fotos del slider òbviament van ser preses d’amagatotis, doncs està prohibit fer-ne. Al remat la llum matisada rasant de capvespre hi ajudà a ressaltar els contrastos.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La rehabilitación urbana (Territorio y vivienda. 1989-XII-3)

 

Con la cita textual de V. Gregotti “La tarea fundamental de la arquitectura en los noventa será construir sobre lo construido”, Víctor Pérez Escolano inauguró el pasado mes de septiembre en Cuenca –en el marco de la UIMP, con la colaboración de la Coput- la primera semana internacional de rehabilitación urbana, dentro del V curso sobre intervención arquitectónica y urbanística en la recuperación de los centros históricos donde se debatieron propuestas e intervenciones en ciudades del occidente europeo.

Esta problemática, que atañe actualmente a todas las ciudades de nuestro entorno cultural, es más acuciante, si cabe, en nuestra ciudad debido a la gran degradación a que está sometida la Ciutat Vella. De hecho, actualmente existe una propuesta ya aprobada inicialmente por el ayuntamiento (el Carme) y otra en proceso de elaboración (Velluters). Dichas propuestas deberían ser objeto de un profundo debate, tanto arquitectónico como ciudadano, hasta hoy enmascarado.

Tras la intervención del catedrático de Sevilla V. Pérez Escolano, que repasaba las intervenciones acaecidas durante la década de los ochenta, de una manera global, en distintas capitales europeas, toda vez que ampliaba el marco de intervención fuera de los cascos históricos y haciendo hincapié sobre el pragmatismo de estas actuaciones frente al excesivo utopismo de la anterior década, se procedió a la exposición de propuestas más concretas.

Bajo el título genérico de Ciudades monumentales: Nuevas formas de intervención se abordaron los siguientes planes:

1.-E. Bardají y J. L. Dalda expusieron el plan especial de Santiago de Compostela, un proyecto de protección e intervención en la ciudad histórica desde presupuestos actuales y sin renunciar a la modernidad.

La ciudad de Santiago, con su magnifico centro monumental –declarado conjunto histórico- monumental en 1940- construido en gran parte durante el periodo barroco, precisaba de un plan especial (PE) que contemplase: la protección de edificios singulares e imagen urbana, además de los necesarios mecanismos de renovación urbana.

Sus autores explicitaron la íntima relación del PE con el plan general (PG) vigente, toda vez que había una profundización en la voluntad de definición arquitectónica. Escala 1:500. El plan era concebido sobre cuatro aspectos fundamentales:

a) Mantenimiento del zócalo de la ciudad histórica, que separa la ciudad histórica del ensanche, situado a una cota inferior.

b) Preservación de la unidad ambiental. Conducida, entre otras cosas, por el empleo normativo del granito del lugar.

c) Mantenimiento de la estructura urbano-agrícola de los rueiros. Éstos son una especie de callejuelas que descienden del centro histórico a la parte baja de la ciudad, conformados por viviendas en hilera sobre antiguos caminos rurales, donde se pretende una preservación de la especulación manteniendo su uso y estructura conjuntamente al potenciado de su disfrute ciudadanos, incluso con la abertura de nuevas sendas.

d) Protección del Monte Pedroso, elemento geomorfológico conformador de la fachada paisajística de la ciudad.

Existen, por otro lado, intervenciones puntuales de prestigiosos arquitectos europeos, como el encargo de un museo a A. Siza, o una manzana de viviendas a J. P. Kleihues.

2.-Alcalá de Henares. La reconstrucción del centro monumental. Carlos Clemente, director de la oficina del convenio –entre MOPU, la Comunidad de Madrid y el ayuntamiento- explicó los rasgos fundamentales de la intervención.

Alcalá, situada sobre el corredor del Henares, constituye un caso atípico de ciudad, impulsada por el cardenal Cisneros con la fundación de la universidad, se encuentra asentada sobre terrazas en terreno pantanoso.

Con el declive de la universidad, la ciudad se despuebla, militarizándose en 1885, debido a su situación estratégica. De tal suerte que hasta recientemente no se tenía ni información planimétrica ni arquitectónica. En los años sesenta hay una fuerte inmigración que se asienta en su periferia, tomando carácter de ciudad-dormitorio y terciaria al socaire de la actividad militar y carcelaria.

Con la reciente desafectación de los cuarteles e instalaciones militares y la creación de la Universidad Carlos III ha surgido el problema de recuperar la ciudad monumental y la sutura a ésta de las siete unidades periféricas. Todo ello llevado a cabo por medio de un estudio de los edificios más representativos con los subsiguientes proyectos de rehabilitación que contemplan también ampliaciones de edificios a causa de la inserción de nuevos usos.

La formalización de conjuntos y la recuperación de espacios para uso público incide tanto en el esponjamiento de manzanas como en algunos casos en su completación. La estrategia de recuperación ha consistido en la asignación de un uso para cada edificio y la posterior cesión de éste a un organismo o entidad a cambio de su rehabilitación.

Por otra parte, bajo el título La recuperación del centro como ciudad pública se abordaron las intervenciones siguientes:

1.-Alcoi. El programa de rehabilitación. Después de una introducción de Fernando Ubeda, director general d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat, en la que repasó la política de su dirección general en los últimos años, poniendo el énfasis en la colaboración de las diversas administraciones. Así como en la relación entre documentos de planeamiento, programas de inversión y la ejecución.

Pasando seguidamente Gaspar Muñoz a la exposición del programa de rehabilitación de Alcoi, donde resaltó el carácter integral de la intervención que afecta tanto el casco histórico como a la periferia. Estableciendo matizaciones entre áreas de actuación preferente y áreas de renovación urbana sobre zonas consolidadas. La actuación en la periferia, que presenta una ausencia y/o desequilibrio de equipamientos que se pretende recualificar, se combina con actuaciones sobre zonas del casco histórico mediante proyectos específicos donde se busca la función de revulsivo que regenera zonas más amplias. Por ello se ha encargado a arquitectos de reconocida solvencia internacional: Siza, M. Solà Morales, F. Venecia, Miller, Aymonino, Moneo,… Es de destacar la estrategia llevada a cabo de compra de inmuebles y solares por parte del ayuntamiento para la posterior elaboración de planes especiales en estas zonas, recurso muy práctico, pero que debido a su carácter parcial, suscitó una controversia en cuanto a su metodología.

2.-Cádiz. Las actuaciones públicas en el frente marítimo. José Manuel Vera, concejal de Urbanismo de la ciudad, y el arquitecto municipal Fernando Domínguez expusieron las intervenciones en Cádiz.

Cádiz constituye una ciudad terminal debido a su situación geográfica, cuyo único crecimiento posible es la conurbación con otros municipios. La ciudad, edificada en los siglos XVIII y XIX, donde la actividad edificatoria sólo es posible por medio de rehabilitaciones o sustituciones.

El casco antiguo posee una gran densidad poblacional y constituye la zona habitada por las gentes con menos recursos económicos, pues las clases más favorecidas lo abandonaron trasladándose fuera del recinto de la ciudad (Puerto de Santa María).

Los edificios del casco han sufrido un proceso de subdivisión y su estado material es de gran deterioro. La estrategia del ayuntamiento ha consistido en la compra de edificios bajo amenaza de expropiación, que estaba consensuada por todos los grupos del consistorio atendiendo a la urgencia de la situación. Tras su compra el ayuntamiento se encarga de la rehabilitación del edificio.

Existe, por otro lado, una serie de actuaciones urbanísticas y arquitectónicas a lo largo de la fachada marítima que repercuten óptimamente en la imagen de la ciudad, como paseos marítimos en la playa de la Victoria; tratamiento de la Caleta; remodelación del Campo del Sur; rehabilitación del baluarte de la Candelaria, destinado a museo marítimo, o la rehabilitación puntual, como la casa de las Cadenas, como archivo histórico provincial, a cargo de Cruz y Ortiz.

3. La última jornada del curso se dio bajo el epígrafe “Las situaciones catastróficas como oportunidad de laboratorios urbanos: El incendio del Chiado en Lisboa y el terremoto de Nápoles”. Con la exposición de estos dos casos se procedió al análisis y procesos de recuperación de partes de la ciudad afectados por desastres. El tema del Chiado será desarrollado en un artículo posterior.

La recuperación y nueva arquitectura en el programa de reconstrucción de Nápoles: Exposición que desarrolló el director técnico de la comisión del programa especial de Nápoles, Roberto Gianní.

La ciudad poseía un planeamiento aprobado en el que se contemplaba la recuperación del casco histórico así como la integración de barrios periféricos con una personalidad muy acentuada que habían estado absorbidos por la expansión urbana, y que se denominan casali. A los dos meses de la aprobación del PG aconteció el terremoto de 1980. Paradójicamente, este hecho brindó una dramática oportunidad de actuación sobre el conjunto de la ciudad.

Nápoles, debido a sus circunstancias históricas y a su peculiar composición social, constituye un caso específico que la diferencia del resto de ciudades italianas: a pesar de la expansión de los años cincuenta y sesenta los grandes problemas de falta de vivienda y deterioro de las existentes provoca una protesta social masiva, incluida huelga general, lo que produjo una reflexión y el inicio de un proceso en la década de los setenta que elabora un plan que pretendía bloquear la especulación, y que resultó ineficaz, con lo que la protesta social continúa hasta finales de los setenta dando lugar al plan de este estudio.

Tras el terremoto, el ayuntamiento se conforma como una estructura administrativa de emergencia de carácter fuerte y poderes especiales. Con ello se aplica taxativamente la filosofía del plan vigente, que supone una doble directriz: la creación de gran cantidad de nuevos alojamientos y la actuación sobre las áreas consolidadas más degradadas –centro y casali.

Este plan establecía una distinción entre público y privado a base de áreas medias imbricadas que suponen un salto cualitativo en la vida de esta ciudad.

Por otro lado, las actuaciones sobre los casali –de estructura romana y construcción del XVIII- es relevante, puesto que su degradación no era tan sólo urbanística, sino también edilicia, pues con el transcurso del tiempo se había añadido elementos extraños que desfiguraban su tipología. Consistiendo estas intervenciones en su restitución tipo morfológica.

En la actualidad, el plan se encuentra práctica y totalmente ejecutado, porque ha resultado eficaz en esta coyuntura.

Para concluir el curso, y bajo el epígrafe de “El proyecto urbano en la recuperación de centros históricos medios”, se abordaron las intervenciones en Brescia y Oviedo.

Brescia: Del plan urbanístico a la intervención arquitectónica. Giorgio Lombarda, profesor del Instituto Universitario de Arquitectura de Venecia, expuso las principales características de las actuaciones en la ciudad.

Podría tomarse como un caso paradigmático a aplicar a Ciutat Vella de València, entendida ésta como unidad autónoma, tanto para su gestión como por su constancia en el tiempo dentro de una situación económica del consistorio no boyante.

Es una experiencia que empieza a principios de los setenta, dentro de una política unitaria del ayuntamiento tratando de llevar a cabo una gestión global. Como consultor para la arquitectura y el urbanismo, el ayuntamiento ha contado desde los inicios del plan, con L. Benévolo.

El plan se estructuró por etapas: En una primera etapa se organizó un grupo de técnicos dependientes del ayuntamiento, cuyo cometido era la elaboración de un plan general, junto con unos análisis tipológicos que orientasen las intervenciones de los particulares. Como resultado de ello, todo el centro histórico quedó bajo control tipológico.

En el centro histórico se observaba una mezcla de dos tipologías que son frecuentes en el norte de Italia: la de cuadrícula romana, que produce la casa con patio (cortile), ocupada por residentes con más recursos, y la de origen germánico, que es la casa entre medianeras con frente más estrecho, en régimen de alquiler, que se deteriora mucho más por falta de mantenimiento de sus moradores -más humildes.

En el año 75 empieza una segunda etapa, con intervención pública directa sobre las áreas de centro históricos más degradadas. Para ello ponen en marcha el traslado de gentes a viviendas provisionales. Consideran 50 el número de unidades para llevar a cabo esta acción con capacidad económica, técnica de proyectos y de seguimiento. Finalmente, después de la rehabilitación, el realojo de sus habitantes primitivos. De tal manera que el ayuntamiento se encarga de comprar, ubicar, restaurar y realojar.

Existe también una entente entre ayuntamiento y consejos de barrio que evita el afloramiento de conflictos sociales. De esta manera se ha intervenido en unas mil viviendas con sus servicios públicos, ubicándose, por ejemplo, archivo y sede vecinal en una iglesia en desuso, como en el barrio del Carmen, cambio de mobiliario urbano.

Una tercera etapa consiste en conseguir los mismos objetivos hacia la primera periferia de ensanche obrero del XIX mediante intervenciones más flexibles a base de infraestructura y equipamientos, así como pequeñas intervenciones en elementos comunes de edificios.

Paralelamente, un segundo objetivo consistía en resolver el problema de espacios abiertos y públicos del centro histórico, potenciando el uso social de los mismos así como la accesibilidad a la totalidad de área restringiendo el tráfico rodado y potenciando la peatonalización. Todo ello asumido económicamente con los recursos del ayuntamiento y las ayudas del Estado italiano a las ciudades medias.

(*) Actualmente existe un debate público de un proyecto de V. Gregotti y G. Lombardi en una zona industrial obsoleta de la ciudad.

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 LA REHAB URBANA 2     LA REHAB URBANA 3.1

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

IVAM EL TERRIBLE (13-10-1988)

L’article anterior de la directora de la revista NAT, Mª Josep Picó, que va publicar fa uns dies em recordà un altre que vaig publicar el 13 d’octubre de 1988. Llavors treballava d’aparellador d’una subcontracta de Dragados y Construcciones. Empresa contractista de l’execució de l’IVAM. Vaig pencar uns vuit mesos en les seues obres, tot coordinant els treballs de pedra natural. Per tant, em coneixia l’obra com el palmell de la meua mà. Simultàniament era estudiant dels darrers cursos d’arquitectura. Vaig fer amistat amb Carles Salvadores, arquitecte de l’obra, que encara perdura. L’article és el fruit d’un parell de vesprades de conversa amb ell al seu despatx de la Conselleria.

INTRODUCCIÓ A L’EDICIÓ DE 1977. PER GEERT BEKAERT IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA.

Si un hom es llig els dos articles comprovarà la desviació existent entre els propòsits de partida i el seu assoliment. I també el contrast amb la intervenció de l’amplació que es pretén fer en l’actualitat. Esperonada en l’època de l’ínclit director Kosme de Barañano. Certament s’està produint una renovació museística per ampliacions, entre tots els capdavanters, com ara el Tate-modern (Londres), MoMA novaiorqués, Reina Sofia (Madrid), Denver (Colorado) etc. Sempre de la mà de signatures de prestigi. Malauradament, l’IVAM, ja és fora del circuit dels quatre o cinc museus de referència a escala mundial. Ho fou, però, ara ja no. Treballarem per retornar-lo al lloc que tenia. Calen nous gestors. No provincians. Amb mentalitats globals i -pregonament- locals, ensems i alhora.

Fa uns tres anys quan sorgí la idea, amb plànols, diagrames i perspectives infogràfiques i tot estava dat i beneit. Sortosament es produí una visita i exposició del projecte per part d’un dels arquitectes japonesos autors (SANAA), en la sala d’actes de la politècnica. El conferenciant i coautor era R. Nishizama. El pobre home venia directament de Chicago. L’exposició del projecte feia força incidència en el caràcter suau i subtil de la intervenció d’ampliació dels japonesos. L’art de l’espectacle i de l’encantador de serps: els mots van per un cantó i les imatges i plànols pel contrari. Emilio Giménez, coautor de l’IVAM, aparegué a pegar cabotades i dir-hi les excel·lències del projecte japonés.  

L’auditori estudiantil -acrític- totalment entregat a l’estrella -supose que alliçonat per cert sector professoral que tots coneixem pel seu provincianisme- es rebel·là contra un servidor amb xiulits i cridòria quan li vaig etzibar totes aquelles reflexions que comente a l’article. Malgrat que, des del principi de la meua intervenció diguí que trobava encertada una ampliació de caire contemporani. I que no s’hi havien esforçat suficientement en una inserció més amable i eficaç. Estudiants i professorat cridaven amb insults de “carca i reaccionari”.

Encara brandaren més quan, acabant el meu interrogatori i exposició, li vaig acusar de que a València, amb aquesta intervenció s’obria el camí de la mort de l’arquitectura i l’urbanisme a Ciutat Vella.

Carca i reaccionari?. Precisament a mi, que els duia a bescollades, quan eixe mateix professorat meu eren uns postmoderns-buits-copiadors de ca l’ample n l’època d’estudiant. Cal dir que n’hi ha un altre, de post-modern, molt respectable i amb bases elaborades. Amb idees pròpies, però no a la València d’aleshores. Segument hi havia “espietes” a la sala i restà deturada la iniciativa. A l’espera de temps millors, que ja hi han arribat.

PS: l’article per una broma -sense gota de gràcia, per cert- de Nacho Blanco, coordinador de DIAREMA, l’intitulà IVAM EL TERRIBLE.

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA. 

L’urbanisme és una disciplina lligada estretament a la política -a una política-, com demostra el període democràtic actual. L’intent de rehabilitació de Ciutat Vella a València passa, al nostre parer, per dos eixos fonamentals:

a)      La redefinició com a centre històric i representatiu de la ciutat,fins fa poc de temps desdibuixat, per mitjà de la reconstrucció d?edificis antics i de construcció de nous, amb caràcter significatiu, a més de cercar una accessibilitat intel·ligent (eficaç i respectuosa).

b)      La revitalització del conjunt que (re)genere l?habitabilitat d?aquest espai.

En el primer punt hi ha unes actuacions evidents, com ara, els palaus de Benicarló, de l? Scala, de Belveder (Museu de la Ciutat), etc; el convent dels pares camils, la Casa del ?Punt de Ganxo? (carrer de l?almoina, 4), etc; i la peatonalització de diversos carrers, alguns de dubtosa eficàcia. En el segon punt, de moment, continuem  en el buit absolut, és a dir, la revitalització no ha passat de rentar-li la cara a alguna façana, continuant el mateix estat de deteriorament i degradació higiènica on la densitat poblacional segueix baixant, emigrant cap a zones menys definides dins de la ciutat, però més habitables. Aquest punt mereix un tractament més profund a fer en un altre moment.

Dins de la redefinició com a centre històric, l’únic edifici de nova planta de caràcter potent és l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern). Aquesta institució, impulsada per l?anterior director general de la Conselleria d?Educació i Cultura, en Tomàs Llorens i Serra,  vol fer el paper de catalitzador del moviment plàstic alhora que d?element d?esbargiment. Situat a la cruïlla dels carrers d’En Guillem de Castro i Na Jordana, ocupa un lloc a la xarnera del casc antic amb el barri d’Extramurs; un lloc de gran dificultat per a l?assentament d’un edifici de les dimensions d?aquest a un solar de forma trapezoïdal. Hi ha hagut dos projectes, el primer realitzat pels arquitectes E.Giménez, C. Salvadores, J. Múrcia i X. Sanchis; el segon i definitiu, per Carles Salvadores.

Es tracta d’una arquitectura que podem emmarcar dins del corrent del neo-racionalisme d’arrel italiana, però que pren elements d?altres tendències. Hi hagut una pregona preocupació per tal de lliurar l?edifici a la ciutat d’una manera suau, sense estridències ni prepotència, la qual cosa era força difícil degut a les dimensions (87 x 45 x 17 metres aproximadament) i a la diferència d’escala urbana dels dos carrers. Sobre un pòdium s’assenta una mola paral·lelepipèdica perfectament explicitada, aquell recobert de pedra de marés (arenisca) de Sant Vicenç dels Horts que domina la plataforma d’accés i que s’estén a tota la planta baixa; la caixa-contenidor revestida amb aplacat de pedra Vinaixa.

Els paviments de les altres plantes són de calcària Capri, aquesta decidida més per imperatius pressupostaris que per desig de l’arquitecte.

Les façanes conformen un perímetre aclaparadorament compacte donant lloc a una volumetria clara i, fins i tot, platoniana; on tan sols és retallat el llenç de mur en zones molt localitzades com la galeria d?escultures i, abassegadorament, a l’entrada on el pany de paret es trenca penetrant, de dalt a baix, l’exterior dintre de la capsa, tot establint un espai de filtre cobert per dalt amb una llosa armada flotant. Les altres obertures sdón una mena d’esquinçalls amb traça de fénêtre en longueur en cafeteria i escales a més d’uns ulls de bou. 

L’austeritat decorativa fa prevaldre el mur per sobre de qualsevol distracció, de to menor, excepció feta d’un subtil galze que fa de goteró (o obscur) entre les filades de Vinaixa superposades a l?ensems de remarca de l?horitzontalitat dominant.

Observem sobre els plànols una clara ordenació per mitjà de dos eixos paral·lels a Guillem de Castro que fan d’espai servidor que lliguen i encadenen els espais servits que aniran repetint-se al llarg de les plantes principals on apareix una de les constants (invariants) de la nostra arquitectura: LA UNITAT D’ESPAI.

 L’arquitecte basant-se en l’element sala -com a element primari de conformació de l?espai-, encadena una sala darrere d’una altra fins a aconseguir la unicitat del conjunt que comença i acaba al vestíbul de marcada polidireccionalitat i dramatisme plàstic. Hi ha també una inclinació a la inclusió d’espais de doble i triple alçada de regustos lecorbusierans i remembradors de “l’espai del fum” anglosaxó.

Una estructura clara i mallada , sobre el plàol, on els suports són embotits dins dels gruixuts murs, tret d’algunes sales on es manifesten amb la secció redona i de feliç execució. A remarcar també que la llosa armada del vestíbul sobreïx, en voladís, deu (10) metres, posseint les bigues invertides, ço és, a la part superior d’ella.

 Ens trobem davant d’un edifici de vocació clàssica però d’implantació anti-clàssica. Clàssic en la seua concepció i ordenament, lluny dels mercaders de columnes i frontons post-moderns, més atents al màrqueting que de l’obra pensada i ben feta. I anticlàssic en quant a que si l’arquitectura clàssica s’implanta de manera hostil i minusvalorant l?entorn, amb prepotència, ací s’insereix en el context de la ciutat fins i tot com amagant-se en enretirar-se de la línia de façana del carrer creant-hi una mena de plaça, contràriament a com, tradicionalment, s?encabeixen les esglésies. Aquesta pseudoplaça serà enquadrada en una filera de frondosos plàtans. 

Hi ha un respecte total de cara a les vivendes veïnes on els patis interiors que donen al museu no són cegats, sinó que el mur de tanca és calat, permetent almenys la comunicació visual. S?evidencia un estudi per tal d’aconseguir acords harmoniosos del museu amb les cornises confrontants. Destacar-hi per una altra banda la delicadesa dels detalls, en especial els aplacats i en la resolució industrial dels acabats.  

Publicat el dia 13 d’octubre de 1988 en el suplement de disseny, arquitectura, energia i medi ambient DIAREMA de LEVANTE-EMV.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adhesió a manifest

Jo, en Josep Blesa i Morante,

DECLARE

1. Sóc veí i ciutadà de ple dret de la Ciutat de València.

2. Pel mateix motiu manifestat en el punt anterior, em considere membre inalienable del conjunt de la nació catalana.

3. Per la qual cosa, i a tots els efectes que se’n deriven hui i en un futur, des de la meua pròpia llibertat individual i sentit cívic democràtic col·lectiu.

4. La meua adhesió incondicional a aital comunitat humana que considere la meua pròpia dins d’aquest món.

SIGNE, a València en  el dia d’avui, vint-i-dos d’agost de 2014.  

UN VÍDEO FANTÀSTICAMENT DOLÇ.

http://catalanitat.cat/Manifest.pdf

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capitell gòtic. Arranc d’arquivolta.

Com havia advertit en entrades anteriors els professors En Roman Jiménez i D. Julio Lorente eren capaços d’aparèixer amb qualsevol cosa per a analitzar i dibuixar. Possiblement fruit del poder mediàtic i connexions — amb el poder fàctic des d’antic– que tenia el primer. En aquest cas portà una peça o dues que són l’estrep de la branca, la imposta amb capitell i el coixí d’arrancada. Hi veig que ho vaig dibuixar com una sola peça en la part de darrere, quan possiblement estaria fet a peces (carreus) separades. Resulta curiosa i és possible que tot fóra en dues peces i jo no vaig saber veure-hi la junta. A tomb d’això he d’agrair a qui seria l’excel·lent futura escriptora i professora Na Gemma Lienas, amb qui, en un viatge a Poblet, vam coincidir-hi, per tal d’encoratjar-me a unir a un moviment estudiantil arreu de la nació que esperonava a fer la nostra activitat d’aprenentatge universitari en català malgrat que les classes se’ns fessen en espanyol. Llavors em tobava amb una doble problemàtica. El desconeixement del món de l’arquitectura i la construcció i, a sobre, haver d’elaborar una carrera universitària en paral·lel en català. Prenent-hi apunts, estudiar, presentar treballs i examinar-me en català amb el fet consumat de que qui llegia entenguera què hi deia. Quan ni tan sols s’havia aprovat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (l’anomenada Llei d’Alacant). Quan ni tan sols era la meua llengua, car havia estat criat en espanyol. Doncs era fill provinent de famílies vingudes de fora del país. I per línia materna, a sobre, franquistes acomodaticis. En ajuda meua va vindre el mallorquí En Miquel Fullana i el seu magnífic Diccionari de l’Art i dels Oficis de la Construcció  ambla qual cosa tenia els dibuixos i les explicacions detallades que en cap altre diccionari –encloent-hi els espanyols–hi havia. Vos hi dese l’entrada dels noms de les parts d’un arc com a exemple fefaent.

PARTS D'UN ARC. Diccionari Fullana,

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estudi de formes, ombres i textures. Capitell romànic i marc d’espill

Un bon dia apareixeren els nostres dos professors. En Roman Jiménez Iranzo i D. Julio Lorente.  S’hi va descarregar un capitell romànic badat en algunes arestes sobre una taula i un enorme marc d’espill rococó en una altra que estava en un lateral fet malbé. S’hi instal·laren sengles focus de biaix per a crear-los ombres. Cal dir que tots dos professors eren uns magnífics dibuixants. Roman era arquitecte, un dels de major prestigi i influència de la ciutat. I en Julio un delineant que feia les millors perspectives a aquarel·la que mai no s’havia vist. Tenien l’escola antiga però ja aniré descobrint on es trobava la seua “modernitat”.

 

 

MARC D'ESPILL TRENCAT capitell romànic_2

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una vesprada al zoo

Sembla ser que en els nous plans d’estudi d’arquitectura l’aprenentage del dibuix tant d’anàlisi de formes com el tècnic ha caigut en picat. aquest apunts ràpids del natural els vaig prendre durant un parell de vesprades al zoo de València quan encara estava dins del jardí dels Vivers. En el primer curs de carrera. Semblen trets de la prehistòria. Durant l’època dels vuitantes ens van bombardar amb els precedents de John Ruskin (THE ELEMENTS OF DRAWINGS) hi ha traducció catalana (Les tèniques del dibuix. Ed. Laertes. Sèrie de Glauco. 1983.) Els apunts dibuixats nombrosos de Viollet-Le-Duc. Els gargots-ideograma de Le Corbusier, els esbossos subtils d’Alvaro Siza Viera, i tots els dibuixos del segle XIX inclosos els dels dos Garnier. Charles amb la seua Òpera parisina neo-barroca i Tony i la seua ciutat industrial.  Fins i tot Marinetti que dibuixava el futurisme feixista. A mitjan segle XX aparegueren els teòrics anglos enamorats de la  Mechanization Takes Command, 1948 com Sigfried Giedion, N. Pevsner o Reyner Banham amb la seua  A Concrete Atlantis: US Industrial Building and European Modern Architecture. MIT Press. 1989.

Ara, ja, quasi ningú dibuixa. Ni tan sols quan té una idea per a materialitzar-la amb quatre traces maldestres per a que no s’oblide l’espurna fruit de la inspiració.

 L’habilitat mental del llapis, de l’estilògraf, de la goma, difuminador, l’escala, la proporció clàssica o la desproporció anhelada ha passat al terreny de l’ordinador conduït per photoshop, l’Illustrator, etc i qualsevol altre programa dominat amb més o menys traça.

Aquells antics apunts ràpids -a volaploma- serien avui presos amb el mòbil i, després, tractada la imatge amb qualsevol programa ad hoc. Alguns semblem avui que hem estudiat en el paleolític.   

Apunt ràpid de lleó, papagai i mofetaApunt ràpid jirafa, mico, zebra i pumaApunt ràpid de papagai al zoo.ANECS DEL ZOO

GRAFISOM. PAIPORTA. (1992-1994)

 indus2-2maxi 

El meu homenatge a En Francesc Ferrer i Pastor.
NAU INDUSTRIAL: PAIPORTA
PREEXISTÈNCIES.
El solar situat en un polígon industrial és de forma rectangular entre mitgeres i té una superfície de 421 m2.

foto9 20080909180817

  indus2-14maxi  foto7 

AMBIENTACIÓ URBANÍSTICAS’ha intentat harmonitzar el caràcter industrial de l’entorn amb els requeriments propis d’una empresa oberta al públic així com respecte a l’edifici primerament projectat, tot donant a la façana posterior la importància escaient, que exigeix el recaure a la zona verda i prop de la futura connexió amb el casc antic , passant el barranc. Amb tot s’intenta millorar la imatge urbana de la població creant “façana” al passeig i no, com passa ben sovint, considerant la part posterior de les indústries com una simple zona de “final” sense qualitat estètica.

indus2-8maxi   indus2-6maxi
Per una altra banda s’intenta crear la “imatge logotípica” de l’empresa mitjançant la façana amb els quatre pilars exteriors que no connecten amb la visera, tot fent els finals segons una recta inclinada i que suporten les passarel•les de neteja del mur cortina en voladís (sense tocar la façana de l’edifici) a mode d’escultura.

ESTUDI FUNCIONAL

indus2-7maxi

D’acord amb el programa de necessitats, el present projecte és el resultat d’uns requeriments específics molt determinants per part de la propietat i de les ordenances així com del projecte inicial.

foto1  indus2-14maxi foto5
Per tot això, s’ha ampliat en dos crugies la zona dedicada a producció segons les característiques anteriorment dissenyades, la zona de la façana a la zona verda s’ha dissenyat repetint de forma simètrica la zona de la façana anterior si bé adequant la compartimentació a les necessitats d’aquesta ampliació.

COMPOSICIÓ.El programa de necessitats demanat per la propietat es desenvolupa de la següent manera:

PLANTA BAIXA. S’hi estructura en quatre zones clarament definides:
a) Una zona destinada a magatzem comercial.
b) Un accés de personal i clients amb un hall destinat a exposició i recepció.
c) Una zona de vestuari, sala d’electricitat i lavabo per a clients, pas al pati i escala de pujada a planta superior.
d) Zona de producció que amplia en dues crugies la del projecte inicial.

indus2-9maxi

PLANTA ALTELL. Despatx de l’encarregat, despatxos, buit sobre magatzem i exposició. Escala volada que l’uneix amb la planta primera.

indus2-10maxi foto8
PLANTA PRIMERA. Despatxos de director, secretaria, comptabilitat, despatx, lavabo, sala d’espera, passadís de circulació, escala volada sobre el buit de l’exposició i que l’uneix amb la planta segona i passarel.la d’interconnexio amb a zona d’acabats ampliada en dos crugies respecte de la de l’edifici primerament projectat.

indus2-11maxi foto1
PLANTA SEGONA. Espai obert, destinat a despatx de l’homenot En Francesc Ferrer i Pastor.

indus2-12maxi foto3
Galeria d’imatges:
https://plus.google.com/photos/106262068955523950390/albums/6048787069969053377

Comentari a l’editorial d’en Partal

Life Marina Ibiza. Jean Nouvel.
A cada contradicció d’un dels nostres apareix un atac de l’estat espanyol mitjançant un dels seus òrgans de difusió adscrit al règim. Amb l’únic propòsit de fer fracassar el procés, ço és, la democràcia. Per tant sembla mentida que gent entenimentada com els Vila, Rigol i Ortega, etc.; Juguen a donar peixet a l’espanyolada? I, si no tenen suficient talent per a estar en primera renglera, que facen el favor de fer unes quantes passes arrere i restar al marge. Per què amb ells o sense ells aquesta societat i els seus líders tiraran endavant amb el referèndum primer i amb la DUI després o viceversa. L’ordre dels factors, en aquest cas, si els españols professionals es posen de rebentadors, no importarà. La primera qüestió, tal i com esbosses, seria demanar-se, perquè li fan la trabanqueta al president Mas?
LA DEESSA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

El que sí cal demanar-nos és perquè els anys anteriors hi havia tanta il·lusió menada per l’amateurisme voluntarista sota l’ANC, i que tan bé va anar i enguany amb la “professionalització” de la manifestació en V, l’organització sembla una grillera. Ni és l’hora de la boira ni del dubte. Ara sols ens cal mantindre la unitat d’acció. Si restem tranquils i treballant pel Sí-Sí, us ben assegure que les dissensions i els nervis estaran a la trinxera d’enfront. En no poder-nos aturar començaran a discutir entre ells. No n’hi guanyaran per a bolquers. Els préstecs d’eixa cosa dita FLA van avalats pel regne d’España. Són els nostres trumfos. Donem-nos-hi 25 dies de treball intensiu i, llavors, la llibertat i la independència democràtica s’agafaran de les nostres mans. O Victòria o retrocés als anys 1940. Els tebis –autonomistes i federalistes- ja no tenen lloc en aquesta partida. Democràcia o colonialisme anihilista.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Energia lliure i debades (Els descobriments de Tesla)

És interessant veure aquest vídeo-resum per a observar com aquest enginyer s’avançà al seu temps i fou blocat. Mantingué un enfrontament amb Edison al voltant de com calia tindre el fluid elèctric si continu o altern.

Per a entendsre millor us passe aquest nou vídeo que aprofundeix en el drama de la seua vida i lluita per la ciència aplicada en benefici de tothom

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Is size important?

null
Seventieth place is good?. Doesn’t matter. Size isn’t important, to me. Small is beautiful. That is true but we have to insist on rights of Catalan people and our environment overall: in healthy, in education, in arts, in architecture, in design, in urban planning, in economy diverse and sustainable conditions. Even we must recognize interdependence among other peoples. Elements of humankind interact with and depend upon natural world. Whit broad views on diverse implications at every scale. Expand theses considerations to recognizing even distant effects that could affect us. We ought to accept responsibility for the consequences into decisions upon own society well-being. Viabilities of natural and energetic systems.

Own right shared to co-exist in the world. We need to create a safe state(s) –or three states– by long-term values. Now we have to rely on contemporary flows. Catalan societies should, like the living being world, derive our creative forces from perpetual work-income of persons. Our effort to teach and do understanding how we felt down under Spanish power might seek constant improvement by sharing knowledge among other slaved –or colonized- peoples. We are a natural experience to treat as model and mentor their. Not as an inconvenience to be evaded or controlled. Perhaps this is our dangerous condition in a hard World where all solved by war-power. If we are able to explain over the world our mission, for global equity, from Llull, Turmeda, Vives, Fuster, Xirinacs, etc.–till now so concealed— at now, we will be reached there.
PS: About last statements from Mr Garcia-Margallo on us we may only tell this character acts like a GREAT HAWKER OF SMOKE.

Publicat dins de General | Deixa un comentari