Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Un poc sobre “Pesadilla en la cocina”

Llig que to-Toro, el restaurant andalús del japonés que aprengué a fer sushi per internet tanca. Des del principi m’interessà el programa fins que..ha intervingut en un restaurant que vam fer.

Un restaurant en què ell ha intervingut recentment i encara no s’ha fet l’emissió. El restaurant pràcticament a nivell estètic no li ha modificat res, senzillament li ha modificat el “logo” que li vam dissenyar. Quatre lampades de colors estil Agata Ruiz de l Prada, coentes ecom elles soles. DE fet li dissenya els “modelets” del famós cuiner. Als amos no els ha pogut ensenyar res d’arrossos perquè, òbviament, els meus clients-amics saben 1000 vegades més que ell, com va manifestar-los.

Si voleu llegir més paseu al “Vull llegir la resta”

Els hi redissenyà unes “coques humides” que ningú volia menjar-se’n. Una mena de coca de tonyina i tomaca. Veges tu !

Chicote, en contra del que apareix en el programa, no contacta gens amb els amos precautòriament per a no encarinyar-se amb ells. I poder suficientment bròfec. Per a ser elegit cal signar-se un contracte, que, en cas d’abandoment els amos del restaurant paguen eixe desenvolupant tècnic i de personal d’eixe programa, una pila de diners. L’equip de Chicote redissenyà la carta, la sintetizà, que això ho sap fer molt bé. Doncs poden estar gravant durant mesos. Els clients són ficticis i ensinistrats. No hi ha res deixat al lliure albir.

És tot un muntatge super estudiat. I l’equip de Chicote, on ell no pinta ni fava, que du són 25 psicòlegs que posen fora de la realitat a l’equip del restaurant i a parir i sempre creant un “reality show” on els que s’hi deixen acabem creant i fer aflorar les discrepàncies -lògiques- entre persones. En el meu cas era la “quimera” entre el propietari i la seua mare. Un conflicte familiar mai resolt.

I anà d’un pèl que abandonaren i, clar, reculen quan recorden que Chicote i la seua troupe et poden afonar en la misèria.

Com a escola de negocis i empenta i creure aconsella bé, i resulta interessant però com que no tenim televisions pròpies i som depenents fins i tot de les espanyoles, la gent s’hi fica en eixe “tub cap al desconegut” que és el programa. És la propaganda del medi comunciacional en que encara vivim. Del programa posterior estadounidenc, l’homòleg que fan darrere, ens prové una colonització més sutil, però no menys destructiva. La de Chicote, Ruíz de la Prada i Lara Bosch és evident, grollera i podem reaccionar perquè els tenim aguaitats. Som, els individus actuals, com petits ratolins d’assaig en un laberit de la programació televisiva. 

EL PSPV, TAMBÉ A UN ALTRE ATZUCAC.

La setmana passada va haver una votació a favor de la república o de la monarquia a Les Corts Valencianes. Els diputats del partit popular votaren junt amb els gruix dels socialistes a favor de la monarquia i la resta de diputats de tots els grups més cinc socialistes i 3 abstencions del mateix grup. Sembla que els vuit diputats socialistes seran expedientats i sancionats amb 300 € pr la direcció de blanqueries.

I jo haig de manifestar al respecte: 

Cada vegada que hi ha un “in-put” on Les Corts Valencianes s’autoproclamen en la seua naturalesa sobirana agafem a tots els subalterns amb els pantalons i calçots a l’alçada dels genolls i mirant cap a Mallorca -de cul-, per a que els amos de madriz els endilguen.

És el que té ser lleial, com l’escut de València, a nosaltres mateixos.

PS: dic ser lleial a nosaltres, a nosaltres mateixos, i aclarisc el fil històric.
1. Les dos Germanies del XVI són la primera intentona de fer una “república a l’estil de la de Venècia” com deien els caps dels agermanats Vicent Peris i Joan Llorenç ( el del carrer dels pubs Juan Llorens). Dècades abans que Cronwell ho fera a Anglaterra.

2. El general Joan-B. Basset quan el rei de València ( a València hi ha allò de l’arxiduc Carles), fuig a Viena, ell reclama constituir una República pròpia, però l’aristocràcia indígena no l’entén i té por de perdre el poder que venia de Déu a través del rei. 70 anys abans de que la revolució Francesa guillotinara els seus reis.

3. Ni parlar del convuls segle XIX en que Constantí Llombart, i tota la colla de republicans federalistes feien pinya amb Pi i Margall, Valentí Almirall, Blasco Ibañez, Soriano, etc.

4. Des d’Estat Valencià…els d’Esquerra rep. Valenciana, l’alcalde Alfaro, la Dreta Regionalista, Sanchis Guarner, Enric Valor, Miquel Duran, Gonçal Castelló, Josep Renau, el germans Serneguet, els Thous, els Martínez Ferrando, Carles Llorens, Gaya, etc……seria interminable la trajectòria del republicanisme dels valencians fins els nostres dies.

5.El republicanisme com a cromosoma de l’ADN d’aquesta societat, o no? Meninfots? per a alguns interessats…o mandrosos mentals.

Si voleu seguir el fil de la discusió vos el dese ací:
https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10201138206517819&set=oa.623715644312874&type=1&relevant_count=1&ref=nf

Peça a peça, l’esquizofrènia, o com desmuntar una colònia que s’adreça.

Fa mesos m’havia fet el ferm propòsit de no intervindre en qüestions no relatives amb el meu ofici d’arquitecte. A hores d’ara llegisc el llibre “Architecture and disjunction” de Bernard Tschumi. En un dels passatges en parla de la violència de l’arquitectura en la seua inserció. En parla de la migració i mutació dels signes.

Un dels signes i pràctiques que ens ha fet arribar fins ací, ha estat el joc de pilota, on milers de valencians han pouat per a mantindre la cohesió de l’imaginari col·lectiu dels valencians. Figures de temps com ara Llorenç Millo, J.L. Bausset,  Paco Burguera, Albert Soldado, Toni Mestre, Víctor Inyúrria, Toni Mollà,…i els pilotaris: Els Genovés I i II, Núñez suïcidat fa un parell de setmanes, Rovellet, Fredi, etc…i espais com ara, els trinquets de Pelai, del Surdo de Gandia, del de la Pobla de Vallbona, de Pedreguer, del de Sella i del de Murla, de les pilotes encalades als teulats de les esglésies de València que he trobat mesurant-les i dibuixant-les, i els rètols de les parets on posava “Queda prohibido jugar a pelota”. Et quedes garratibat en veure un home com Paco Nadal, amb setanta anys, i més de cinquanta en el periodisme a punt d’esclatar a plorar.

 
Escultura “El punt” de Manolo Boix, al Bellvederet de Xàtiva.

Si canviem el mot “architecture” pel de “Valencian people” el text continua sent-ne impecable.

” ..But if signs are variables that are regularly displaced, there are other constants, such as form. In architecture, as elsewhere, the meaning of form resides only in the fact that form can be identified, and no more: Form does not know more that it expresses. It is real, inasmuch as it contains being. Form is the knowledge of being”

“..When confronted with the dispersion, the despersonalization, this dispossession of contemporany architectrure, the analogy wiht psychoanalysis is possible and even correct. Numerous works on schizophrenia have shown how the schizophrenic hides in another mode of being in order to exist, existing outside the body and losing origins, protective limits, identity, and part of personal history. In schizophrenia, something takes place  that fully disturbs the relation of subject to reality and drowns content with form. Indeed, the schizophrenic places words and things on the same plane without distinguishing their respective origins.”