Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Voice to you

 

I met my old lover
On the street last night
She seemed so glad to see me
I just smiled
And we talked about some old times
And we drank ourselves some beers
Still crazy after all these years
Still crazy after all these years

I’m not the kind of man
Who tends to socialize
I seem to lean on
Old familiar ways
And I aint no fool for love songs
That whisper in my ears
Still crazy after all these years
Still crazy after all these years

Four in the morning
Crapped out
Yawning
Longing my life away
I’ll never worry
Why should l?
Its all gonna fade

Now I sit by my window
And I watch the cars
I fear I’ll do some damage
One fine day
But I would not be convicted
By a jury of my peers
Still crazy
Still crazy
Still crazy after all these year

CLUB SÒFTBOL FÈNIX VALÈNCIA

Fa escassament un any les jugadores i entrenadora jugaven en un altre club a sopluig d’un invent quasibé d’afeccionats caribencs i sudamericans que la Conselleria i l’ajuntament de València deien que mantenien. Quan el que fèiem els pares, entrenadores i xiquetes era mantindre’ls a ells a base de pagar quasibé tot. Hi hagué una assemblea on se’ns demanava més diners als pares.
Amb l’excusa de la crisi econòmica. Algú s’aixecà i els va dir que com a independentista estava fart de que els pagàrem tots els seus ‘embolics’ i que les autoritats se’n duien els esforços de pares, entrenadores i jugadores per a tapar les seues mancances per  a traure pit. Diners despistats i d’altres afers usuals en aquesta ciutat i país també n’hi havien. Subvencions d’uns divuit equips, entre reals i ficticis, quan sols n’hi havien uns deu (10) reals. 

Les xiquetes es coneixien gairebé totes des de l’escola pública Santa Teresa i d’altres públics. El ghetto únic de la línia en valencià, del CP. Sta Teresa durant anys i panys a Ciutat Vella; sou la bèstia negra de la ciutat per a les autoritats. Quasi sempre enfrontat a la Conselleria des de l’època de Zaplana que ja ens volien fer desaparèixer del mapa fins a l’actualitat.

Si voleu conèixer un poc més el club pitgeu damunt del nom del club. Una gent molt interessant i abnegada que viu l’esport amb fervor olímpic.

CLUB SÒFTBOL FÈNIX VALÈNCIA

Un altre enllaç d’una notícia.

Cantarem amb ella mentre viurem

‘Qui canta el seu mal espanta’, diuen les quatre velles que encara hi ha.
Doncs sí, ho farem.
Això ha estat com una punyalada, com un espoli més d’allò que ens pertany i que ens planyen i que no ens tornen i que no podem gaudir mai a bastament.
No n’hi haurà mai prou de Canadair a la vibració dels cors de la més atupada i capolada de totes les terres que es fan i es desfan… Això és un robatori.

Des d’ara, dins el meu temple pagà, a més de totes les altres pèrdues (siguin esprius, siguin xirinacs, siguin miquelsbauçans, sigui qui sigui) ella també hi serà perenne, perpètua, amiga com l’ombra de les alzines i com el flaviol dels xeregalls que es precipiten al mar de l’Alguer des de la serralada nord de Mallorca: d’allà mateix on el pare Vives va posar música a aquestes paraules de Costa i Llobera, quan cavil·lava d’un catiu de Pollença que se n’havien enduit els moros quan varen venir:

Quan les volgudes muntanyes

passava el pobre catiu

besava el pobre, besava

un brotet de romaní.

Passà terres i fortunes

però plorant cada nit

besava el pobre, besava

un brotet de romaní.

Un dia d’hivern les ones

tragueren un mort, ai trist:

Estret en la mà tenia

un brotet de romaní.

Sé que na Xesca, estret en la mà, també se’n va endur aquest mateix brotet.
És per això que no hem de perdre les esperances. Cantarem al ritme de Pitàgores que fa la música des del logo-emblema de la Fundació ACA.

Túria

                                         A Joan Fuster en el dia del cinquantenari de 
                                                       la publicació de “Nosaltres, el valencians”
 

Túria va fugir del poble
per mudar-se a la ciutat
molta espenta i de verb fàcil
viu al dia en pis llogat
dues feines mal pagades
somnis al voltant de l’art
sense pares que l’ajuden
sols té vint-i-quatre anys

I ella que s’estima a Laia
Laia que s’estima el Matt
Matt enamorat de Pere
Pere creu que és amistat
tots han fugit de sa casa
ningú sap on vol anar
prenen l’últim tren que passa
melodia de ciutat

les veïnes beuen mate
i el tender parla xinés
el cuscús i la vedella
del carnisser libanès…
la tristesa d’estar sola
la sort de sentir-se bé
llibres, música i cinema
Pla, Khaled i Techiné.