Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

SOBRE EL COPYRIGHT.

I, “a qui li sàpiga mal, que s’arranque un queixal”.

Possiblement no l’entenc com caldria. Fa uns mesos un ministre alemany va haver de dimitir per no documentar la font d’uns paràgrafs que havia inclòs en la seua tesi doctoral. Potser poue dins del fons de l’ètica i de la consciència personal. La història està plena de plagis, còpies i reelaboracions estrafetes. Fa més de vint anys vaig llegir el famós assaig de Walter Benjamin, sobre la reproductibilitat de l’obra d’art en aquesta època. Un mes arrere vaig obrir un bloc a un diari de València per a transferir ‘continguts’ als quals estic adscrits des de fa més de trenta-cinc anys. Possiblement empés per l’experiència dolorosa viscuda durant la mal anomenada ‘batalla de València’ que ofegava, silenciava i rebordonia la realitat polièdrica de la societat. Aquesta setmana he agafat un article de l’amic Roger Cremades sobre el corredor mediterrani i l’he incrustat directament canviant-li el títol. Aquell és un bloc de batalla, secundari, on gent no avesada ni familiaritzada amb aquests continguts tinga accés i diatriba en el seu camp propi de terreny ‘ideològic’. Sempre he cregut que cal jugar la partida en els camps de l’adversari. No he cregut mai en el concepte d’avanç social d’illes flotants i inconnexes. He cregut més en la intel·ligència col·lectiva de les formigues. La societat som pastats a base de vasos comunicants. Avui, els ‘antis’ escriuen com els ‘pro’, a València. N’és la prova fefaent del que dic.  Roger ha descobert el furt, doncs, no el vaig avisar ni alertar. Me’l pensava estant encara a Pequín. Hem rist molt en un intercanvi de correus privats. I és més, li he amenaçat formalment per a que escriga bé i interessant perquè, si no, la meua re-puta-ció podria quedar malmesa. Quedeu avisats tots els blocaires de que us robaré i furtaré amb alevosia, diürnitat o nocturnitat, amb premeditació, i sense previ avís i traslladaré els vostres continguts al meu bloc en Las Provincias. No sé, vos dese un vídeo d’una xica que diu coses al respecte, i vos faig un prec al voltant dels vostres articles, entrades, posts, etc.

Féu-me el favor de fer entrades ben interessats, us les robaré:

 

LA FLEXIÓ VERBAL. (Homenatge a Enric Valor)

Per a mi Enric Valor fou fonamental en quant a saber declinar els verbs. Supose que açò ens passa a tothom que no hem mamat l’idioma. Publicada per 3i4 fou un pas molt important per a fixar la ductilitat de l’idioma. Observeu que en español deia declinar, mentre que el mestre ho féu fàcil: donar flexibilitat a la llengua. Hi ha un entrellat morfològic i sintàctic, però, trobe que és el verb, les accions, qui la fa aplicable a tots els nostres actes i pensaments. Quasi és un exercici estructural de construir edificis. Fa unes dècades les estructures -arquitectòniques- -eren explicades d’una manera única i quasi indeformables. Avui sabem que les estructures cal que es moguen precisament per a no rompre’s. Cal que s’adapten al medi i en això el mestre Valor també fou un avançat. En l’any 1980 ingressí a l’Escola Tecnica d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics i vaig fer-me promesa ferma a fer els exercicis i exàmens en català. Encara vaig haver d’esperar un parell d’anys per a poder envalentonar-me amb l’idioma. L’idioma vehicular era l’español en les classes. Per tant, tampoc no es tractava de fer massa el ridícul, doncs, molt del meu professorat era catalanoparlant. Personalment arrosegava una manca de coneixements lingüístics importants que varen ser coberts satisfactòriament mitjançant aquell llibre que apareixeria en 1983, n’era semblant al que tenia de verbs francesos. Sabia que existia el de Joan Xurriguera, “Els verbs catalans conjugats” però la manca de recursos en valencià que arrosegava no m’era possible d’entendre i extrapolar a les formes del català de València que, jo, començava a escoltar i expressar-me. La gràcia consistí a que dominades les formes valencianes, les altres, de les Illes i orientals principatines foren senzillament compreses. 

De Valor destacaria que ens va posar les bases lingüístiques per a ser una societat normal com qualsevol altra del món. La manera de perllongar la seua obra, com passa en qualsevol altra cultura,  consisteix a adaptar-la i actualitzar-la en nous formats i fe-la créixer. Com fa el Dani Miquel en la rondalla del mig pollastre. O l’Enric Esteve en l’homenatge a les rondalles valorianes introduint el joc i l’actualització musical. Vol de Núvol teatralitzant els continguts com si fòrem a Broadway. Igual que els contes dels germans Grimm, Anddersen, etc. perduren avui amb tot de pel·lícules d’en Walt Disney, o la Ventafocs, d’alguna manera, en la “Pettry woman”.  

POPE RATZI (by Lady Gaga)

W

 We are the crowd, we’re c-coming out
Got my flash on it’s true, need that picture of you
It’s so magical,
We’d be so fantastical
Leather and jeans,
Garage glamorous
not sure what it means but this photo of us
It don’t have a price, ready for those flashing lights
‘Cause you know that baby, I

I’m your biggest fan
I’ll follow you until you love me, Papa-paparazzi
Baby, there’s no other superstar
you know that I’ll be your
Papa-paparazzi
Promise I’ll be kind, but I won’t stop until that boy is mine
Baby you’ll be famous, chase you down until you love me
Papa-paparazzi

I’ll be your girl backstage at your show
Velvet ropes and guitars, yeah ‘Cause you’re my rockstar
in between the sets,
Eyeliner and cigarettes
Shadow is burnt, yellow dance and we turn
My lashes are dry, purple teardrops I cry
It don’t have a price, loving you is cherry pie
‘Cause you know that baby, I

I’m your biggest fan
I’ll follow you until you love me, Papa-paparazzi
Baby there’s no other superstar
you know that I’ll be your
Papa-paparazzi
Promise I’ll be kind but I won’t stop until that boy is mine
Baby you’ll be famous, chase you down until you love me
Papa-paparazzi

Real good, we dance in the studio
Snap snap, to that shit on the radio
Don’t stop for anyone
We’re plastic but we still have fun!

I’m your biggest fan
I’ll follow you until you love me, Papa-paparazzi
Baby there’s no other superstar
you know that I’ll be your
Papa-paparazzi
Promise I’ll be kind but I won’t stop until that boy is mine
Baby you’ll be famous, chase you down until you love me
Papa-paparazzi

Si passeu al “Vull llegir més…” trobareu un bon discurs
d’en Richard Dawkins..

Res no canviarà el meu amor per tu !

If I had to live my life without you near me
The days would all be empty
The nights would seem so long
With you I see forever oh, so clearly
I might have been in love before
But it never felt this strong

Our dreams are young and we both know
They’ll take us where we want to go
Hold me now, touch me now
I don’t want to live without you.

Chorus 1
Nothing’s gonna change my love for you
You oughta know by now how much I love you
One thing you can be sure of
I’ll never ask for more than your love.

Chorus 2
Nothing’s gonna change my love for you
You ought to know by now how much I love you
The world may change my whole life through but nothing’s gonna change my
love for you.

If the road ahead is not so easy
Our love will lead the way for us like a guiding star
I’ll be there for you if you should need me
You don’t have to change a thing
I love you just the way you are.

So come with me and share this view
I’ll help you see forever too
Hold me now, touch me now
I don’t want to live without you.

Chorus 1, Chorus2, and Chorus 1 again

INSTRUMENTAL

Chorus 2, Chorus 1, and Chorus 2 again

D’ON NO N’HI HA, NO EN RAJA.

Resposta al post del Sr. Santiago de Munck:
EL PESADO LASTRE DE LAS AUTONOMIAS
D’on no n’hi ha, no raja. El seu estat s’inventà el bunyol de superposar l’ordenació
estatal decimonònica a la descentralitzada. Eufemísticament anomenada autonòmica. Tinga la valentia de traure els percentatges de despesa pública d’ajuntaments i governs autonòmics i compare’ls amb la despesa de l’estat central(lista) i veurà que és un percentatge menyspreable i risible. Els números són freds i no enganyen, així com sí ho fan les paraules, que sense ells, per a ser veraç i no enganyar el lector amb la mescla explosiva d’ideologia nacionalista (d’estat) i de convulsió econòmica. L’estat español pot -i ho ha fet des de fa 199 anys- legislar des del cim de la seua piràmide cap a avall, i així és, perquè la seua democràcia és d’una baixíssima qualitat democràtica. Com ben bé sabeu vós. Posem l’exemple helvètic per ser el que més m’agrada per eficàcia. Un regidor municipal té més poder ‘popular’ que l’alcalde, i aquest més que el cap del cantó i aquest més que el president de la confederació per ser rotatòria anualment. És a dir la decisió popular és ascendent en la piràmide a diferència de les democràcies eixides del terror com és la francesa i la seua -mala- còpia española. Els nacionalistes españols van superposar l’ordenament de províncies a l’autonòmic perquè mai no cregueren en ell o temen i temien la democràcia d’arrel profunda. Ja que els veig molt preocupats, ocupen-se’n de desmuntar el -seu- estal central(ista). La centralitat sempre és relativa i hosaben des d’Isaac Newton, i més modernament des d’Einstein. L’ordenament ‘requerit’ pels nacionalistes españols és la de legislar des d’òrgans executius, legislatius i reblar el clau amb els jurídics per a les societats que vivim sota el seu jou. I ja que ha entrat en el terreny del per què cal que siga la legislació del sòl diferent en el País Valencià que en Extremadura: la resposta és òbvia quan s’hi viatja i treballa en aquells llocs, doncs perquè aquella societat és tan diferent a la valenciana, com la valona a la nerlandesa i això apareix tothora en la distribució d’un país i l’altre. Apareix realment en la manera d’aparçonar les terres, de crear mòduls superficials on una unitat familiar, empresarial, etc. on pot viure-hi. En España ho tene organitzat des d’antic on tenen gran latifundis on viu un sol molt bé i els altres -la resta- llogats o a malviure d’aquell senyoret. La base d’ordenament d’ací és el dret romà i el d’allà, en España, el dret germànic. I això encara ho implementem diàriament uns ací i els altres allà. La capacitat productiva d’una societat com la valenciana res té a veure amb aquella altra de Lleó o Extremadura. La LRAU -ara LUV- en terres lleoneses seria un brindis al sol. I vós m’entendreu perfectament com a secretari d’ajuntament que coneix les lleis vigents. Avui tots els que tenim carnet d’identitat español no tenim els mateixos drets que els nacionalistes españols que són els qui tallen el bacallà a dins d’aquest estat. Com a valencià jo no tinc els mateixos drets que un español sinó que tinc els seus (drets) i moltes més obligacions per a fer i ser com ell. I això atempta contra la meua llibertat individual i la de la meua societat. Des que van publicar les balances fiscals sabem que els ciutadans valencians tenim un espoli fiscal amb la mitjana estatal de -4.200 €, els balears -5.100 € i els catalans -4.500 € malgrat que els que som societat valenciana, amb vós inclòs com a ciutadà d’Alacant,  estiguem per sota de la mitjana de renda estatal. Tampoc enganyeu en dir que la legislació europea homogeneitza i uniformitza. La legislació europea marca uns estàndards i cada estat els aplica a la seua manera. El problema de les societats que no tenim estat propi radica que qui adapta la legislació són gent que poc o gens té a veure amb nosaltres i sols s’hi pot ‘influir’ un poc a la manera pujoliana. La seua disertació és ja tan vella i coneguda com que el mercat i el lloc de residència és tan independent com de gran és el món. Hi ha molta vida dellà de l’última parella de guàrdies civils instal·lats en una duana. Com hi veig -i m’agrada molt- que s’abandera amb la llibertat deixeu que cadascú li pose el cascabell al seu gat. Brussel·les i Estrasburg són dos llocs on podrem trobar-nos amicalment a debatre. Per a que no ens torne a passar situacions d’indefensió manifesta com el desmantellament de Forns Alts de Sagunt que malgrat ser la siderúrgia de més projecció d’Europa (segons el molt neutral informe Kawashaki) aquell tal governant español dit González pactà amb Sandro Pertini a canvi del seu vot d’entrada d’España per a que les siderúrgies de la mar Adriàtica coparen el mercats àrabs. O el delirant cas actual del corredor del mediterrani, etc.

Segueix una miqueta en el “Vull llegir més…” i afegisc una entrevista de López-Casasnovas, conseller del Banco de España que en parla.

¿Què pintem una societat com aquesta dins d’un estat en què el seu ministeri d’agricultura sempiternament té tres eixos principals com són: blat, l’oli i els bancs de pesca nordafricans i canadencs?

PS. acabaré amb un cita del nobel Hermann Hess: ” Qui no vol pensar per si mateix i tindre responsabilitats, necessita i exigeix cabdills”
Ça va bien, c’est celui-la leur probleme.

Cordialment i amb tot el respecte.
Sgt: Josep Blesa
Li dese una entrevista del Conseller del Banco de España, el mallorquí López-Casanovas, que n sap més d’economia que vós -i jo per suposat- que les diu clares.

López Casasnovas: ‘Sense l’espoli fiscal els Països Catalans no tindríem dèficit públic’

dijous 10 de febrer de 2011

L’economista Guillem López Casasnovas parla de la situació econòmica, de les operacions d’endeutament públic i de la nova regulació financera:

El govern espanyol va anunciar ahir el nou requisit de solvència de les caixes: un 10% de capital principal. És una nova fita en l’ofensiva de l’estat contra el model de caixes, que se suma a la controvertida relació de poder econòmic de l’estat i les comunitats autònomes. L’obligació d’obtenir un permís d’endeutament imposada als governs català, balear i valencià, també és motiu de comentari del doctor i catedràtic de la UPF i conseller del Banc d’Espanya, Guillem López Casasnovas.


-Quina és la política prioritària per a reactivar l’activitat i el creixement econòmic?

Recuperar prestigi internacional, de país seriós que som i volem continuar essent, competent i competitiu, perquè els inversors vegin tot allò de bo que tenim. Atents a fer-ho sense renúncies, sense amagar fets diferencials, com, fins i tot, els de la llengua i de la cultura, que a primer cop d’ull des de fora poden fer l’efecte de no ser competitius, però que ho son: l’obertura al món, el multilingüisme, una cohesió social més gran.

-L’emissió de deute dels governs català, balear i valencià no empenyora el futur?

El deute de la Generalitat hauria de ser un deute de l’estat o avalat per aquest, no ‘segmentat’ ni denigrat per insolvent com sembla que volen alguns gestors de l’estat. L’emissió i el recurs als capitals hauria de ser cosa dels nostres representants de l’administració general de l’estat –no entesa com a administració central. Les comunitats autònomes són també estat, que costegem entre tots.

-Quin impacte té l’espoliació fiscal en el dèficit públic dels Països Catalans?

Si per espoliació entenem la diferència entre el finançament que l’administració central de l’estat ens atorga i el que tindríem, si avui ens financéssim exclusivament amb la nostra renda i riquesa, tot. No tindríem dèficit.

-Es pot parlar d’autonomia financera si per a endeutar-se o refinançar el deute cal un permís del govern espanyol?

La del deute de fet sembla que finalment és l’única corresponsabilitat fiscal de veritat; en realitat, avui és una responsabilitat total. És incoherent que amb un mal finançament de l’administració estatal aquesta després deixi sola l’administració autonòmica davant els mercats exteriors.

-El concert econòmic milloraria un 70% el finançament de Catalunya. Quins inconvenients té aquest model per Catalunya?

Les reaccions contràries de tota la resta d’estat, que perdria una part de la redistribució favorable de què frueix. L’impacte d’aquestes reaccions i la valoració que en faria la societat catalana és opinable. Però no em pertoca a mi, com a acadèmic, d’opinar-ne aquí.

-Des d’un punt de vista estrictament econòmic, la millor situació per al nostre país seria la independència?

Tot i essent probable, val a dir que hi ha més factors que no els estrictament econòmics. Però, d’aquests altres factors no ‘estrictament econòmics’, no em correspon d’opinar-ne com a economista.

Les entitats financeres deixen de donar crèdit a les famílies per comprar deute públic ‘sense risc’. És cert que no té risc el deute públic en la situació actual? Quines conseqüències té aquest canvi d’orientació en la política de les entitats financeres?

És un perill que s’ha d’evitar. La millora del ràtio entre capital més reserves respecte d’actius ponderats per risc es pot fer tant augmentant el numerador com disminuint el denominador. El primer és capitalitzar; el segon pot consistir a substituir crèdits de l’economia productiva per deute públic, que amb avals europeus, o sense, té per definició un risc més baix o nul.

-I que us en sembla, dels nous requisits imposats a les caixes?

La nova regulació sobre la liquiditat aprovada per Basilea deixa molt clar el principi bàsic que el risc de liquiditat no es combat exigint més capital, sinó amb unes taxes de liquiditat, com el d’un coixí de trenta dies perquè les autoritats tinguin un marge per a actuar; i una altra taxa d’estabilitat, que és una estructura financera sanejada. La nova proposta espanyola no sembla que respecti aquest principi.

La nova regulació de la liquiditat de Basilea no fa diferències entre les entitats que cotitzen i les que no, entre més coses perquè l’accés als mercats majoristes no depèn d’aquest factor (per exemple, la Caixa sempre ha pogut accedir als mercats majoristes sense dificultats), sinó d’uns altres, com la dimensió, el ràting, el risc sobirà, la transparència en el mercat, la credibilitat del balanç…

-Quins altres perills s’entreveuen en la nova regulació financera?

La proposta sembla que no distingeix l’endeutament segons el termini dels venciments. No és igual una emissió que venç al cap de sis mesos que una que venç al cap de quinze anys. A més, la nova regulació de Basilea, en la part que exigeix fonts de finançament estables per a encarar les necessitats de finançament, considera entre les fonts estables el 100% de les emissions a més d’un any i, en canvi, només entre el 80%i el 90% dels dipòsits minoristes –particulars i petits negocis. Una vegada més, la proposta espanyola sembla que no segueix la nova regulació mundial.

-Com veieu la reacció de les caixes catalanes, valencianes i balears? Prenen un bon camí?

En general són camins diferents; n’hi ha que són clarament millors que no pas els altres, al meu paper, però cal ser sensibles a la importància del moment i cal deixar fer la feina als responsables, i jutjar-los, si cal, al final. Entre les oportunitats perdudes amb camins diferenciats, dues caixes catalanes, una d’illenca i una de valenciana, ja naveguen avui per mars llunyanes i sota banderes de conveniència i/o obediència no catalana. Però, de nou, això és opinable i no em toca a mi de valorar-ho.