Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

SAHARAUÍS. I L’AS DE BASTOS….

UN TEXT DEL PROFESSOR ALBERT FERRER i ORTS a ELPUNT+AVUI:

Avui tindrà lloc la manifestació a Madrid per l’autodeterminació del poble sahrauí, una més de les nombroses accions humanitàries i reivindicatives que —des d’aquell agre-dolç 1975— la ciutadania espanyola reclama insistentment a pesar de l’acció deshonesta dels diversos partits que han tingut responsabilitats de govern des de la Transició.

El que els nostres governants mai no s’atreviren, ni adés ni ara tampoc, a solucionar per la via diplomàtica donant prioritat a l’autodeterminació del Sàhara Occidental, és el que el poble no deixa de demanar amb vehemència responsable i coherència solidària.

No pocs activistes anònims i associats donen el millor de si mateixos per tornar-los d’alguna manera als abans compatriotes africans el càlid recolzament que denega, sistemàticament, el govern de torn. No fa falta recordar ara i ací els seus desvels per acudir als camps de Tindouf, a l’Algèria profunda, a traure’s als xiquets malalts, a facilitar-los una educació normalitzada, a acollir-los i adoptar-los si escau, a ser respectuosos amb qui ho ha perdut quasi tot menys la dignitat.

Personalment, he tingut al llarg de la meua labor docent alguns alumnes sahrauís, adolescents que venien a Mislata de la mà d’AHuIM per allò de tractar les seues malalties en els hospitals valencians. Xiquets sense estat, que no apàtrides, que havien nascut i crescut als camps de refugiats de l’inhòspit altiplà del Dráa. Una experiència gratificant, sobretot en comprovar que la seua naturalitat els feia integrar-se entre la jovenalla del col·legi, dissipant les diferències evidents entre la vida i la criança d’uns i altres.

Ara per ara, tinc un alumne universitari (Mustapha) que és un goig de maduresa i sensibilitat, un jove emigrat de la seua nació que té un pensament clarivident no només de la seua realitat (i la nostra desídia) sinó del que suposa l’almoina nècia d’occident vers altres realitats com la seua, per exemple. Ell tampoc va nàixer a l’Aaiún, d’on prové la seua família, sinó a l’estranger. Durant anys s’ha anat formant a casa nostra i, ara, estudia Filologia Hispànica. Assisteix interessat a la meua matèria, hi parlem de la situació del Tercer Món, del Sàhara, d’Espanya, del País Valencià i, darrerament, de la repressió del Marroc i de la lògica preocupació pels seus parents.

Aquesta setmana el veig naturalment absent, mentre que faig classe d’Història de l’Art ell no fa més que pensar. Està en joc, una vegada més, la integritat del seu poble, la seua lluita en solitari i el seu crit per la injustícia que mai no cessa ni s’apaga.

Avui vull ser Mustapha i els altres exalumnes que per mi han passat, els que han perseverat per conservar intactes en la memòria els nostres deures i obligacions, aquells que obrin de bat a bat les seues portes generoses per remeiar l’anhel de tornar a la seua pàtria, a la seua llar.

Avui, una vegada més, som ells.

Fins ací, el lliri entre les mans de l’Albert, en el vull llegir més, l’As de bastos del Josep… 

Independentment del text del meu amic Albert Ferrer, em demane vàries preguntes:
01. Què van pactar Franco i Hassan II?
02. Què han mantingut J.C. Borbón i Muhamad VI?
03. Llegiu aquest conegut escrit: http://www.larepublica.es/spip.php?article17728
04. Territoris i gents per “no-bel·ligerància” marroquina?
05. Els saharuís, llavors, a tots els efectes eren españols. Un estat que se’l té per a protegir els seus ciutadans. Podia desar en mans d’un exèrcit estranger la seua població?
06. Per què cada vegada que hi ha ‘moguda’ entre els governs apareixen més pasteres a les costes andaluses? 
07. Què pinta el poble saharauí en tot açò?
08. Què pintem nosaltres, “alter” colònia hispana, en tot això?
09. Què pintava el meu besavi en les guerres del Rif, per cert?
10. Li queda alguna raó de pes a algú per a continuar  sotmesos a estats que van en contra de la seua població?
11. Sabíeu que investigant hem pogut detectar que les empreses ‘españoles’ que exploten les mines de fosfats saharauïnes són valencianes i principatines?

La gandienca Eva Dénia té aquesta cançó basada en un romanç de Banyeres de Mariola, que ho explicava fa molts anys -un segle- senzillament.

BACAVIA’S CREST

Els mecanismes d’atribució de responsabilitats poden menar-se a través de l’ús festiu de la xarxa d’internet. La societat actual, potser, pel caràcter social no filtrant que té, serveix a l’Estat per a practicar tota mena d’experimentacions. Jocs de miralls. A dues bandes.

¿Seria la raó primera d’aquell elogi subaltern de la ‘no vertebració dels cucs que els fa tan feliços’ ?
Però…..tan sàviament administrat, altrament, per aquella mena de poders fets a còpia de lucres procedents de l’administració subordinal d’una banda, i de l’altra, pels de l’estat infiltrat des de la llunyania.

Les dues mans, apegades als ulls no ens deixen veure-hi ni moure-les. Neurones i rifa vidriòlics!

Cal recordar aquell corònim/acrònim de Nicolau-Primitiu Gòmez Serrano per tal d’entendre el títol. Tan detestat, per un altre seu veí.