Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

ESTEFANIA I VICENÇ amb TONI FURIÓ

Ella, filla de valencià i castellana immigrada. Ell, dels de casa, de Mallorca.
A d’ella, perquè sé de la seua força; l’he coneguda de ben menuda amb un germanet amb moltes dificultats que no vénen al cas. Tot estudiant a muntó i ajudant molt a casa i desdoblant-se perquè les situacions ens vénen dades. Ells, la família d’Estefania, sí són capaços a capgirar-les amb molt d’amor i treball.

Ell, el gran professor emèrit, el bell i antic saber, sobre on s’assentem tots. Un dels professor que ha renovellat les disciplines i mètodes que s’havien emprat fins llavors. Amb ell  se’n creen de nous i els fa universals, tot fent-los madurar. Troballes seues, de rang internacional, que s’atansen fins a aplegar Alemanya. Avui no s’entén la Universitat de València  i els estudis de la nostra geografia, tant valenciana com illenca, sense la seua contribució.
 
Ella, és la il·lusió i el futur que ve, les ganes de fer-ho bé.

Una de les coses que ens han ensenyat els bells i vells professors, és que no s’explica la Gran Història sense les petites històries de cadascun; dels petits in-puts personals d’aquells que conformem cada societat.  

A d’ell, sempre disposat a ajudar, encara que, qui li demanava ajut era de la Universat germanastra de la Politècnica del  Camí de Vera. Fins a destorbar-lo a sa casa.

😉  Ja sabeu de la meua tossuda impresentabilitat.    

En sentir-los a cadascun se m’han entelat els ulls per raons acadèmiques i d’agraïment personal.

FURIÓ: Estefania Ferrer, estudiant de Filologia dona suport
Uploaded by misguebs. – Parties, dorm life, and other college videos.

FURIÓ: Vicent Roselló dona suport a Furió
Uploaded by misguebs. – Discover more college videos.

ÚLTIM RECORDATORI, CABANYAL, MANIFEST D’ARQUITECTES(09)

Benvolgudes companyes i companys arquitectes, en particular torne a insistir als qui us dediqueu a la docència de l’arquitectura i l’urbanisme.

Primer de tot perdó per la (reiterada) molèstia. Si us heu adherit, més perdò encara per mantenir-vos en la llista de correu però jo no estic assabentat de què ha fet cadascú. Ara es trata de fer l’última onada divulgativa per tal de posar un termini raonable a la iniciativa. El DIMECRES VINENT, just a les dues setmanes de començar la campanya d’adhesions, ES TANCARÀ LA PARADETA (lògicament això no impedirà que puguen afegir-se noves adhesions, però presentant-les directament al Col·legi d’Arquitectes i sense l’efecte de conjunt que se li pot donar a les que ara es presenten)

Així que fins el dimecres, inclòs, es manté la campanya. El text anirà encapçalat per dos emèrits, Juanjo Estellés i Emílio Giménez. Segons m’han dit, per ara s’han arreplegat quasi 200 signatures representatives de tots els àmbits professionals, d’exercici lliure, docent i de l’administractió (fins i tot ex-col·legiats que volen adherir-se). Aquesta important resposta no hauria de ser excusa personal si està en la nostra/vostra mà incrementar la llista.

Així que, com us deia en la comunicació precedent, SI PODEU I VOLEU CO-SIGNAR, feu-ho per favor, de manera immediata. Igualment, SI PODEU I VOLEU ANIMAR a altres companys del vostre entorn personal o professional, no ho deixeu per a més endavant.

La confirmació d’adhesions FINS DIMECRES vinent S’HA DE LLIURAR a Rafa Rivera (rivsig@ono.com), amb les dades:

– noms, cognoms

– número de col·legiació (o d’ex-col·legiació, deixant-ho clar, si és el

cas)

En pdfs adjunts teniu les versions valenciana i castellana del Manifest, així com la indigerible i vergonyant botifarra del CTAV-COACV.

Moltes gràcies i salut

Josep Maria Sancho i Carreres

Nota A/A d’En….. (posem-hi p.e. Josep Blesa):

Com deia la cançó del SISA ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, sols …

hi faltes tu!

Ací teniu el Pdf i el post fet a l’efecte.

En el “Vull llegir més….( + )vos deixe un bon article de Rafa Rivera al respecte:

València contra sí mateixa

TRIBUNA: RAFAEL RIVERA

València contra si mateixa

El pla per escindir el Cabanyal amb un passeig que arribi al mar és molt costós socialment i econòmicament i afecta a un barri bonic i amb solera. L’afany de Rita Barberà és manifestament vuitcentista

RAFAEL RIVERA 10/02/2010

 
Vota

Resultat Sin interésPoco interesanteDe interésMuy interesanteImprescindible 491 vots
Imprimir   Enviar

Qualsevol que senti la història d’un passeig que va a arribar al mar pot pensar que és una bona notícia: la ciutat que es retroba amb el Mare Nostrum, el passeig assolellat que permet accedir a la platja. I fins i tot pot recordar l’operació urbanística de la Barcelona olímpica, sanejant teixits obsolets i generant espais públics, equipaments i àrees residencials. Un nou escenari per a un temps nou. Potser.

La notícia a altres webs

Una política municipal d’abandonament i demolicions pretén retre als veïns

Sense la ciutadania rebel, València no tindria els jardins del Túria ni el parc de l’Albufera

Però l’experiència urbana ens diu que una recepta no serveix per a totes les circumstàncies. Que una ciutat no és igual a una altra, ni ha de ser-ho, i que l’anàlisi de totes les dades resulta imprescindible per encertar en una intervenció sobre la ciutat. És el cas de València.

València va néixer i va créixer a la vora del Túria, no de la Mediterrània, encara que ara ho reclami. Ja veuen, el Túria, un riu al qual va trair i va enviar a les afores creient que així es salvava d’ell. Poques ciutats amb sentit han renunciat al seu origen sense parpellejar.

Mentre, al costat del mar, cap a l’any 1722, naixia un poblat mariner. Va créixer així, amb els seus carrers paral.leles a la vora generant un teixit singular i una construcció popular: primer de cabanes i després d’arquitectures modernistes, eclèctiques, també singulars. Les teories provinents de Bolonya ens van ajudar a valorar. No tenen interès només els monuments, deien els savis, també els conjunts. I això és el Cabanyal, un poblat que compon un conjunt d’interès reconegut el que van qualificar com a Bé d’Interès Cultural. Fins aquí, no hi ha conflicte. I fa poc més de cent anys aquell poblat va passar a ser un barri de València.

Però la ciutat fa olor el negoci i, de sobte, somia amb arribar al mar. No creguin que per això demana permís, s’informa, analitza el seu entorn. Res d’això; desempolsa un vell projecte del 1883 per prolongar un passeig, perpendicular al mar, que no pren en consideració les preexistències urbanes del Cabanyal, que també són ciutat.

Aquest passeig s’ha anat construint i ara, per arribar al mar, ha de travessar el barri mariner d’interès reconegut. I apareixen dubtes, debats, concursos. Fins que un Ajuntament-elegit democràticament, ho sé-decideix prolongar el passeig d’una manera lineal i brusca, afectant a 400 arquitectures i més de 1.600 habitatges. Els somnis d’una ciutat xoquen amb els somnis de la ciutat.

Comencen les batalles jurídiques, amb un penúltim episodi favorable al barri. D’una banda, l’afany de l’Ajuntament, d’un altre, un grup de veïns agrupats al voltant de la plataforma Salvem el Cabanyal que aguditza la imaginació i vincula l’art amb la mobilització ciutadana, la reivindicació amb els recursos legals. Així fins avui, onze anys de conflicte i amb un barri degradat pel bloqueig a què està sotmès.

L’Ajuntament mou peça i comença una política de demolicions puntuals dividint la posició dels veïns i perjudicant encara més el medi, amb l’esperança d’espantar als que s’oposen, un deteriorament induït que no es pot després utilitzar com a justificació de res.

Aquesta és la història resumida. No sempre voler arribar al mar és una bona notícia.

Dins del conflicte hi ha diverses coses objectives, que formen part de la informació.

Els valors del barri ningú els discuteix. És un barri d’interès singular, deteriorat, que necessita ser rehabilitat com a patrimoni dels seus habitants i d’una ciutat que no s’entén si es destrueix una part d’ella.

L’oposició ciutadana també és inqüestionable. Tots aquests anys de reivindicació ho demostren i la manifestació de fa uns dies va explicitar amb contundència el suport ciutadà que té el barri.

Hi ha un tercer dada: l’altíssim cost social del projecte resulta obvi. Afectar a 1.600 famílies, amb totes les conseqüències que això comporta, pot ser motiu suficient per a replantejar el projecte. La ciutat sempre és gent i no es pot marginar aquesta població precisament en nom de la ciutat.

I l’últim punt objectiu és la dificultat que tanca un finançament desproporcionada, arrossegada pel pes de les expropiacions, i que la hisenda pública municipal no pot abordar donada la seva poca solvència, hipotecada per esdeveniments repetits.

És a dir, estem davant d’un pla molt car, que afecta un barri d’interès reconegut, amb un cost social molt rellevant i que compta amb una oposició forta d’afectats i de ciutadans.

Però hi ha una altra versió, la del poder local, que es recolza en una teoria curiosa afirmant que la prolongació del passeig travessant el Cabanyal té poca afecció sobre el barri i no obstant això garanteix la seva revitalització. La connexió, diuen, eliminarà el seu deteriorament i li farà tornar a viure moments de glòria i esplendor. Fins i tot arriba a afirmar que aquesta avinguda, perpendicular al mar i amb una afecció de més de 100 metres d’ample, ja forma part del Cabanyal. Insòlit.

Aquesta teoria es recolza en la bondat de l’obertura de grans vies higienistes, vuitcentistes, vinculades a una altra manera de concebre la ciutat, i ens recorda Haussman, personatge que reivindica aquests dies l’alcaldessa de València, sense adonar-se que pertany al XIX i que avui en dia, en la manera de planificar, pesa més el respecte i la conversa que la imposició. D’altra banda, aquesta teoria l’urbanisme modern i desnonar fa anys per ineficaç, ja que destrueix però no revitalitza més que un entorn molt immediat i abandona la resta del barri fragmentant i deixant el seu interès per terra. Les passejades així són tots semblants, aquí o allà, però, el barri afectat és únic i forma part de la identitat urbana de València.

Quan hi ha raons objectives en contra, i només una teoria lligada i vuitcentista a favor, sembla que hauria de prevaler la cautela, la prevenció i el consens; evitar el risc de destruir el irrecuperable i buscar noves fórmules que permetin resoldre el conflicte.

Perquè hi ha altres alternatives per arribar al mar sense criteris esquemàtics i obsolets. Es tracta de fer prevaler l’escala humana, social, proporcionar els espais, aprofitar el que existeix, tractar el barri amb dolçor, preguntar. I donar-li al passeig el que és del passeig, un traçat acabat que comença als Jardins del Reial, un pulmó històric rellevant per a la ciutat, i acaba en el Cabanyal, un barri singular. No sé què més se li pot demanar a un passeig d’unir dues fites urbans de màxim nivell.

I, sobretot, rehabilitar el barri, recuperar la seva esplendor sense avingudes imposades; aquesta ja és una manera d’arribar al mar, de gaudir d’ell. Una manera més barata, sense cost social i que aplaudiria la majoria, fins i tot els veïns que avui defensen el passeig, que n’hi ha, més per resignació que per convicció. La ciutat ja arriba al Cabanyal ara, i el Cabanyal ja arriba al mar. No cal travessar-lo. València no pot lluitar contra ella mateixa.

Aquesta és una ciutat de dilemes, i, davant d’ells, han estat els seus homes i dones els que han posat seny i sentit comú salvació. Una ciutat que avui, si no fos per aquesta ciutadania rebel, tindria una autopista en lloc dels Jardins del Túria i una urbanització mediocre en lloc del Parc Natural de l’Albufera, seria una ciutat molt pitjor. Els ciutadans i ciutadanes d’aquesta ciutat donen lliçons d’urbanisme mentre el poder fa altres plans. Ara es repeteix la història.

Potser tot això soni estrany i quedin lectors incrèduls imaginant que són exageracions. Només cal acostar-se al Cabanyal per entendre la urgència de la rehabilitació i el despropòsit que suposa partir el barri en dos.

No creen, no és sentimentalisme ni pensaments romàntics, no és pensar en l’ahir amb nostàlgia. En realitat, és defensar el futur de veritat basat en la ciutadania, la sostenibilitat i la cultura col.lectiva.

Rafael Rivera és arquitecte.

POESIA I ARTS ESTRAFETS.

L’OBRA D’ART ÉS LA VIDA MATEIXA DEL SEU PROTAGONISTA. I això no afecta la seua propietat. Tu m’has donat moltíssim i jo crec que també moltíssim a tu. I no per això tu em pertanys ni jo a tu. La cultura i l’art -com la vida- és corregir i augmentar. Qui eres tu, avui, no s’explica sense entendre que un servidor ha impregnat tots els teus porus durant set anys i la teua ment. Ni sóc explicable sense la inversa.

Existeix la paraula. No estem inventant res de nou. El món i la humanitat, amb ella, avança d’aquesta manera. Vaig prendre un poema i el vaig refer i sentir diferent. Amb afegitons i clucades d’ull. Estrafer dirien els entesos. No sols imitar, sinó sentir, i viure-ho profundament. Transmet allò que jo sent en un moment donat i prou. Per a mi és ben diferent, per a la seua autora no. Sorgeix de la meua ànima. De la meua connexió espiritual i íntima amb una altra persona. L’autora del primer així m’ho ha fet saber. L’he ocultat i amagat entre els esborranys per voluntat d’ella. No vull fer mal ni que es senta malament. Tampoc no he pretés ser original. Des del viatge a Japó tot això de l’originalitat que ens imposen en l’escola d’arquitectura caigué en picat. Una de les meues especialitats ha estat descobrir -i estudiar- com s’ho feien entre els mestres de l’arquitectura i d’on havien mamat i com s’ho havien remesclat. Sense anar més lluny: Frank Lloyd Wright es basava en postals japoneses de paisatges i les tècniques apreses al despatx de Louis Sullivan. Le Corbusier és multifill de Viollet-le-Duc, Perret, Matisse, etc. Guallart és una escopinada de Le Corbusier en la seua manera d’encarar les novetats tecnològiques. Joan Fuster de la rèplica teòrica a Unamuno, Maeztu i companyia; i sintàcticament d’Azorín. Res no naix del zero absolut. Walter Benjamin m’acompanya des de fa molt de temps. De vegades, ça i lla, ens trobem algun àngel. M’escama D’Ors i les seues collonades al respecte.
Sí. Sóc partidari d’obrir noves combinacions i camins. La metodologia de barrejar, de manera diferent, allò que ja existeix. El trencadís de Gaudí era producte dels viatges a València (El Cabanyal) i certes zones d’arquitectura popular del Maresme. Tots sentim, s’enamorem i estimem i ho expressem de la manera més convenient que podem. Manllevem estructures i decoració, però mai l’experiència que ens obliga, des de l’interior vital, a fer-ho. Heus ací on radica la seua originalitat. En la vida viscuda, que n’és intransferible. En el cas a cas. En una cultura minoritària, com aquesta, el que sempre caldria defensar és la reprografia sistemàtica per a tindre major pes quantitatiu dins del context mundial. Fins i tot d’altres cultures per a fugir de l’endogàmia. El qualitatiu ve a posteriori. Qui no llegeix en els portals d’internet o en una biblioteca llibres i percep que s’estant repetint més que un all-i-oli ?

Els japonesos diuen que a força de reproduir vas traïnt el concepte original que està subsumit en la nit dels temps. Si una persona llegeix continuament Ferrater, Martí i Pol, Estellés, Gil de Biedma, Neruda, Hernández, Casassas, etc. és impossible que aquella atracció no faça manllevar estructures d’aquelles en els teus propis. Provatures que en diuen. Seran diferents. Segurament molts les faran pitjors però, amb el temps, algú les farà millors i diferents  i s’hi haurà evolucionat. Per als qui copíem i plagíem cada exemple és una aplicació diferent. Fins assolir el domini d’aquella tècnica. El que sents i com ho expresses no té còpia. Allò és únic. A qui no se li eriçona la pell ho té pelut en aquest cas. A qui no li tremola la veu també. Qui no se li accelera la veu davant del ser estimat és que està mort en vida.

De vegades detecte que em copien. Sóc el primer que alçà fins a 1’10 m les baranes dels balcons d’una manera minimalista, sense tocar paret, en rehabilitacions. Sóc el primer que les motlures les faig obscures perquè quan es copiaren les de tons clars a París, en el XIX, encara no hi havia societat industrial i no s’embrutaven com ara. Algú creu que em sent traït o menystingut perquè algú fa el mateix que jo en contra de la tradició dels edificis rehabilitats?

(+)

POEMA ESTRAFET, ESTRAFET, ESTRAFET, TOTS S’ENAMOREM, SENTIM, ACOBLEM LES  ÀNIMES EN UN NIU D’AMOR, ESTIMEM I S’EMBADALIM D’ALTRE…… MIREM PELS SEUS ULLS, SENTIM LLUNY DE PARAULES PERQUÈ NO ES POT EXPLICAR, CARDEM I AJUDEM A QUI ESTIMEM.

Qualsevol amb sensibilitat -i en un moment comprenhensiu– s’ho prendria com a present i homenatge.  

LA FREDOR DELS NÚMEROS.

Ho agafe del facebook del David. Una conversa de sobretaula d’una casa normaleta de dreta castellonenca. Al despatx ell i jo ja vam riure i comentar-ho quan isqué la ‘bona nova’.

La ceguesa de la nostra societat ‘su-curt-satel·litzada’.  I ho conta -i explica- així de senzill. Sense proclames, sense banderes, sense himnes, sense llengües, però amb seny i trellat.

Debat de sobretaula. La dreta és l’única que ens pot fer eixir de la crisi, diu el meu cunyat. Mirem el que va fer Aznar i després de Gonzalez, reitera. I així, tot un seguit d’arguments.
Quan acaba, li conteste. De la crisi, ni ens trau ZP ni Rajoy, ells no són el problema. El segon Pla ZP preveu amb 11.000 milions d’euros crear 300.000 llocs de treball, els valencians aportem a Espanya 13.000 milions d’euros cada any.
En este moment, la meua cunyada exclama:

valencians independents!

A partir d’eixe moment, el debat ja no és esquerra o dreta, espanyoles per suposat, sinó, independència?
Bon profit i bon café.

(+)

Li afegisc el següent comentari:

Boníssim David. Això és el que cal: que la gent normal i corrent se n’adone que estar dominats per Espanya és un mal negoci per als valencians. I sols tenim l’oportunitat a perdre. Mai a guanyar o empatar una partida que ja està perduda des del principi.

PS: en aquest moment de desconcert generalitzat, ha arribat el moment en què, si més no, el Principat  ha de fer un colp de timó definitiu. I ja ningú ponentí podrà reaccionar.
O ara, o d’ací a 10 anys; i un hom es pregunta:

Per a què aguantar una dècada més amb aquest llast insofrible?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

URS FISHER AT NEW MoMA

I should want to do this categorical item long time ago. It is a election collection of recent projects on Arts. The argument of EVENT-ARTS is fold for those praxis which open new ways. It is about praxis insofar as it documents or argues the elaboration of a conceptual process that inseparable from the actual making of art.
EVENT-ARTS  aims to be a “different’ kind to show the artistical human world.
While in the past few years theoritical texts on art have receveid proper in-depth treatment, accumulating into a body of serious discourse, the installations or performances of art have a generally been the object of glossy picture books, in which projects receive only a cursory treatment.
It is better to view them and the authors explain own jobs. 
The first is this:
Author: urs fisher for to understand better.

I wish sharing it with you.

A Walk On The Wild Side

Una de les cançons favorites quan era jovenet. Del gran LOU REED.

 

Holly came from Miami FLA
Hitch-hiked her way across the USA.
Plucked her eyebrows on the way
Shaved her leg and then he was a she
She said, hey babe, take a walk on the wild side,
Said, hey honey, take a walk on the wild side.

Candy came from out on the island,
In the backroom she was everybody’s darling,
But she never lost her head
Even when she was given head
She said, hey baby, take a walk on the wild side
She said, hey babe, take a walk on the wild side
And the coloured girls go, doo doo doo, doo …

Little Joe never once gave it away
Everybody had to pay and pay
A hustle here and a hustle there
New York city is the place where they said:
Hey babe, take a walk on the wild side
I Said hey Joe, take a walk on the wild side

Sugar Plum Fairy came and hit the streets
Lookin’ for soul food and a place to eat
Went to the Apollo
You should have seen him go go go
They said, hey Sugar, take a walk on the wild side
I said, hey honey, take a walk on the wild side

Jackie is just speeding away
Thought she was James Dean for a day
Then I guess she had to crash
Valium would have helped that dash
She said, hey babe, take a walk on the wild side
I said, hey honey, take a walk on the wild side
And the coloured girls say doo doo doo, doo …