Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

AIXÒ DELS PRINCIPATINS I EL FINANÇAMENT.

Andorra li declara la guerra als EUA. L’ambaixador dels EUA a Andorra es dirigeix a la conselleria de defensa andorrana i demana pel conseller. Un recepcionista li diu que se n’ha anat a En Valira i que està fent maniobres amb l’exèrcit.
El diplomàtic s’aplega al lloc i es troba amb el conseller i el Cap del Consell fent instrucció amb 30 soldats. L’ambaixador s’adreça al cap d’estat andorrà i li diu:

– Escolte perquè ens ha declarat la guerra?

I el premier pirinenc li fa:

– Mire, m’ha semblat necessari perquè vostès són un perill.

– Però, Vòs sabeu que tenim la marina més poderosa del món?

– I què !. A Andorra no hi ha mar.

– I la força aèria? La nostra és la millor del món.

– Bovades! Amb tantes muntanyes no tenen d’allonses per a fer vols rasants.

– I la infanteria? Tenim 2 milions de soldats.

– D’acord, doncs, llavors no els hi declarem la guerra.

– Ho veu bon home, com la seua actitud era una bogeria!.

– Exactament, a Andorra no hi ha espai per a tants presoners.

Fase 1ª

Fase 2ª

Fase 3ª

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

X UN BON CLIMA (per Txell Blesa, 11 anys)

Estic llegint l’opuscle X PER UN BON CLIMA (la calculadora de carboni) de Mukty Mitchell en la seua The guide to Low Carbon Lifestyles, adaptada pel periodista Jordi Bigas i Stefan Nolte & alt.
En aquest opuscle, endemés, inclou propostes d’estils de vida menys agressius amb l’entorn i de millora de qualitat de vida de les persones.
A més a més, n’enclou, una calculadora de COpersonalitzada, per a descobrir i quantificar, com interactuem, quotidianament, amb l’entorn.
Ma filla, en veure-m’ho llegir, s’ha interessat i consultat de què anava el tema, li he fet unes breus pinzellades al respecte, i en la meua absència, ha muntat aquest xicotet vídeo casolà. Em meravella el contrast entre l’excés d’erudició -i manca d’iniciativa- que apliquem els de la meua generació i la facilitat resolutiva que tenen els nanos, actualment, per a sintetitzar allò que volem dir -i fer- els grans.

Per això mateix us el presente.

Vos n’afegesc l’explicació, més entenedora sobre els continguts que fa Jordi Bigas, a Barcelona, arran de la presentació feta a València (a l’edifici Octubre CCC de fa un parell de mesos); i per primera volta al nostre país de la dita adaptació de la guia.

Pitgeu el “vull llegir la resta…” per a eixamplar la informació.

Del periodista barceloní, i tants anys residents a València, Jordi Bigas, què podem dir?:

És una d’aquelles persones imprescindibles.

Sempre l’he vist igual: Obsedit pel nostre medi natural i la societat que hi habita. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

AUSADES QUE HO ACONSEGUIREM !

O COM ÉS EL (NOSTRE) MÓN ACTUALMENT.

ADDENDA a propòsit dels comentaris de na Xesca i en Josep Selva:

NO sóc jo. Sentiu aquesta cançó d’en Franco Battiato feta fa un parell de dècades.

Cerco un centro di gravità permanente…..

 

Una vecchia bretone
con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù.
Capitani coraggiosi
furbi contrabbandieri macedoni.
Gesuiti euclidei
vestiti come dei bonzi per entrare a corte degli imperatori
della dinastia dei Ming.

Cerco un centro di gravità permanente
che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente
avrei bisogno di…
Over and over again.

Per le strade di Pechino erano giorni di maggio
tra noi si scherzava a raccogliere ortiche.
Non sopporto i cori russi
la musica finto rock la new wave italiana il free jazz punk inglese.
Neanche la nera africana.

Cerco un centro di gravità permanente…

Over and over again
you are a woman in love baby come into my life
baby I need your love
I want your love
over and over again

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’ESCALA URBANA DE PEQUÍN (1)-

?Puc imaginar que Pequín durant aquests dies un formiguer. Serà ben difícil escapar-se de la febra olímpica i de la Xina. Ja em va passar al Japó fa uns mesos, on el nombre de persones era de tal, que superava totes les previsions que m’havia fet. Si a sobre existeix una celebració com és ara, i en una societat bastant més caòtica que la japonesa em demanava om poder orientar-me si fos allà. Avui, una amiga xinesa m’ha explicat que en xinès mandarí diuen Peguin). No vaig a enganyar-vos si dic que m’encantaria ser allà. Sempre se n’aprèn de tot. I més quan el contrast, al que estem avesats, és tan pregon. om he anant desant en els darrers apunts he incidit en les qüestions d’escala. Veure les noves peces que els afortunats nombres un de l’ofii estan deixant en aquella megalòpolis. Remenant portals he vist que per tal d’orientar-se a Pequín existeix una bona eina creada pel New York Times. És el mapa Interactiu de Beijing. Diria que adoleix de molta manca de retolació exhaustiva. Hom diu que es tracta de premisses imposades pel govern xinès. També és estrany que Google Erth no acaba de definir tots els escenaris olímpics. Has de cercar-los exhausticvament. Sorprèn tenint en compte l’escrupolositat existent en aquesta companyia. M’he dedicat a trobar les artèries que organitzen els sistemes generals.  Quatre o cinc rondes de circumval·lació que dibuixen sobre una quadrícula. He comprocvat que les mesures de seguretat són excepcionals. Aquesta dèria ha comportat que el nou aeroport de Pequín, dissenyat per Sir Norman Foster, s’haja convertit en l’edifici més gran de la terra. Un fraccionament funcional de la terminal que s’estèn en més de dos milles de longitud. 

La nova terminal és l’edifici més gran del món i s’estendria transversalment al llarg del Baix Manhattan. L’estudi de l’arquitecte ha inclòs una presentació fotogràfica al respecte que inlou el diari novaiorquès on hi ha vàries cartografies al respecte. JO me n’he baixat una que vos mostre i he fet una comparativa situada A València. Per a major compressió. He situat un cap a la plaça de l’ajunament de València, on es clegra la crema de la nit del foc i l’altre em donava just al final de la Ciutat de les Ciències, més enllà de l’aquàrium de Fèlix Candela. Una barbaritat ! Parle sols de la terminal. El motiu que es pot detectar és el fraccionament dels equipatges en cas d’atemptat. L’empresa Siemens s’ha encarregat de la posada a punt dels mecanismes de distribució d’equipatges allunyants dels viatgers.   

 

 

Vegeu la comparativa entre la longitud de la terminal i el Baix Manhattan i la Ciutat de València.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

IMAGINARIS URBANS. LOCALITZANT LA CIUTAT MODERNA.

Vicent, fa un temps, ens va descobrir estudis i recerques sorprenents que fan certs estudiosos americans
que, vistes des d’ací, coincideixen amb els nostres interessos, tot reblant claus decodificadors del nostre món
eurocèntric. Aquestes, alhora, ens ajuden a entendre el món al qual s’acostem.

En aquell apropament iniciàtic, tot remenant portals estadounidencs, vaig trobar un d’aquests professors
que havia publicat un assaig de versió crítica, on recuperava la pluralitat constitutiva del Melting Pot front el
cànon de la història nacional que hom explica als americans. Aprofundint, però, en el caràcter interdependent
de la globalització actual. Una nació entre nacions. Mirada crítica interior, tan pregona en el sentir americà,
però també vers l’exterior.  

Aquell professor i una companya, com a editors, presenten una nova publicació que, àdhuc, semblant
convencional,  té eixa manera tan especial- i admirable- d’aquells que sense dir-les pel broc gros, les deixen
anar subtilment. Entre d’altres exemples exposats del Líban, Brasil, Índia, França i EUA, etc. hi ha, i corprèn,
sobremanera per ser país d’origen de la professora i especialista, veure-hi com els antics imperis, agressius
de mena, com l’otomà, fan un reviscolament davant els processos de mundialització. Et qüestiona la lleialtat
universal -de fons- d’aquestes elits en veure la contrastant cosmovisió de fons d’Istanbul (l’antiga Constantinoble)
front el poder emergent d’Ankara, aixoplugat en una (in)certa modernitat (?). La radiografia de la interacció
entre urbanisme i poder és impagable. 
  

Pitgeu al “Vull llegir la resta….” i trobareu una traducció, aproximada,
d’aquests paràgrafs que us dese a continuació.
——————————————————————————————————————–

Coeditors: Professora Alev Çinar i el professor Thomas Bender.

The creation of a new capital city is not only about the articulation of a new national identity,
but also more importantly about the creation of the state itself. The state constructs itself by
opening up new spaces, closing others, inscribing them with the marks and symbols of the
nation and state power, and organizing urban space around foundational norms and principles.
These are self-constitutive acts; the state constitutes itself as an agent of modernity vested
with the power and authority to control space, dictate the meaning of urbanity, shape
the evolution of the public sphere, and suppress contending ideologies. By constructing a city,
the state becomes an agent of the nation, the author that inscribes the nation into space,
hence creating the nation-state. Giving shape to urban space by monitoring the architectural
styles, erection of statues and monuments, and placement of squares, parks, shopping
centers, and public buildings allows the state to establish its power and authority in controlling
and dictating the norms that guide daily public life. The arrangement and monitoring of public
spaces serve the function of transforming ordinary city dwellers that, just by partaking in daily
routine activity, are transformed into citizens. This is how, by creating the city of Ankara, the
new Turkish state constructed itself as secular, national, and modern.”

http://www.amazon.com/gp/product/0816648026/002-8988386-1283268?ie=UTF8&tag=aweeklydoseof-20&linkCode=xm2&camp=1789&creativeASIN=0816648026

“La creació d’una capital nova no és fa, sols, al voltant de l’articulació de la nova identitat nacional,
sinó que també – i és el més important-, sobre la creació d’un estat a sí mateix. L’estat s’autoconstrueix,
obrint espais nous, que en tanquen d’altres, inscrivint-los amb marques i símbols de la nació,
i que amb el seu poder nodreix, tot organitzant l’espai urbà al voltant de les normes fundacionals i principis.
Aquests són actes autoconstitutius; l’estat es constitueix com a agent de la modernitat inalienable,
amb el poder i l’autoritat per a controlar l’espai, manant el significat de l’urbanisme, l’evolució de
la forma de l’esfera pública, suprimint i oposant-se a les altres ideologies.  Construint una ciutat,
l’estat esdevé un agent de la nació, l’autor que inscriu la nació dins d’un espai, creant-hi així la nació-estat.
Donant forma a l’espai urbà controlant els estils arquitectònics, l’erecció d’estàtues i monuments,
situant places, parcs, centres comercials i edifics públics concedint-los l’estat per a establir-hi llur
poder i autoritat, bo i controlant i dictant, les normes  aquelles que són la guia diària de la vida pública.

L’arranjament i control de l’espai públic té la funció ordinària transformadora dels
habitants d’aquella ciutat, només partíceps de l’activitat rutinaria diària, transformant-los
en ciutadans. Així és com, tot creant la ciutat d’Ankara, el nou estat Turc es construeix,
a si mateix, com un, de secular, nacional i modern.”

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

NO WAR


Mònica Amorós
, de Coses a dir, ha penjat aquest post.

Si veieu al costat del president georgià hi ha la bandera de la UE, i em pregunte:

Quant de temps hem de continuar suportant els europeus els nacionalismes teocràtics,
altrament coneguts com a imperialismes tardocolonials?
 
Vos en demane que s’hi adheriu a aquesta declaració internacional.

Des d’ací mateix, si en voleu. A sota de la mateixa teniu l’enllaç.

 

To:  President of the United States; Congress of the United States; European Council; President of the European Commission; NATO Secretary General; Organization for Security and Co-operation in Europe

Since August 8, 2008 the whole world has been witnessing Russia’s open military invasion into the independent and sovereign Republic of Georgia. Thousands of soldiers and tanks of the Russian Federation have breached the internationally recognized borders of Georgia and have been fiercely attacking Georgian troops. Furthermore, Russian warplanes have violated the Georgian airspace and carried out air strikes at different Georgian cities outside the conflict zone. These strikes have caused hundreds of casualties among civilian population.

The main reason for Russian invasion is Georgia’s close ties with the United States and the European Union countries and its willingness to build free and democratic society. Russian invasion is a desperate move to curb Georgia’s aspiration to join the North Atlantic Treaty Organization (NATO) and the European Union.

This outrageous military aggression by Russia unequivocally reveals its imperialistic aspirations. Irresponsible incursion by Russian troops into sovereign Georgia can be perceived as nothing less than Moscow’s strong nostalgia for the Soviet Union era and zeal for “restoring” its rule in neighboring peaceful countries. By invading Georgia, Russia sends a clear message to the free world that it is ready to brutally punish any of its neighboring countries that choose to embrace the democratic and humanistic values, which the United States and the European Union countries are standing for.

The moment of truth has come for the United States and the European Union. Georgia needs HELP from its American and European friends to stop Russian invasion. Failing to react to Russian blatant military aggression will undermine the future of democracy in the region and beyond. Furthermore, inaction by the United States and the European Union will give a go-ahead to Russia to carry out military aggression elsewhere in its neighborhood in the future.

We are calling on the President of the United States and the Leaders of the European Union Nations to help Georgia and to actively pressure the Russian Government to cease fire and to withdraw its troops from the Sovereign Republic of Georgia.

Sincerely,

The Undersigned

 

 

View Current Signatures


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA GRAN ESCALA URBANA.(5)

                 
Pitgeu sobre el nom i veureu el vídeo CommerzBank de Frankfurt de Sir Norman Foster.

En tota aquesta branca de l’arquitectura urbana existeix un pòsit que cala fàcilment en la pressa de posició – antigratacels- del comú de la gent i que, si més no, caldria posar en quarentena. Debatre’n sobre dades generals i d’abast mundial, per a després aplicar al cas per cas, ço és, a cada ciutat. No deixa de ser sorprenent que els màxims adalils europeus de la causa del Moviment Modern, com ara, Pevsner ( An outline of European Architecture. Traduïda com a Iniciació a l’arquitectura) sols en la darrera revisió en fa incidència, G. Giedion (Temps, Espai i Arquitectura) i B. Zevi (Història de l’arquitectura moderna) passaren de puntetes i sense parar gairebé esment en la Chicago’s School, sols atribuint-li un cert relleu tecnològic.  És contradictori que precisament el Moviment Modern que anomenem des de fa unes dècades, fóra batejat originàriament a Estats Units com a  International Style per P. Johnson i R. Hitchcock.

Sintèticament us expose alguns arguments contra els gratacels us convide a passar  al ” Vull llegir més..      


Argument en contra 1: tipologia americana, no europea?


Una de les argumentacions més usades des de posicions pressumptament “progressistes” ha estat l’aprofundiment ideològic i polític en l’antiamericanisme europeu. Els historiadors de l’època heròica del Moviement Modern tingueren que fer no poques amputacions a la realitat existent, per a donar a entendre que allò era un un moviment ex novo. Pensem en el Wendingen i tots els modernismes, l’Art Déco, etc. En aquest context i ja recentment sorprèn que A. Cirici atribuïsca a l’art Déco, com a un remake o versió, paral·lela, americà al Moviment Modern.  Com a tret a peu de pàgina val a dir que la València dels anys 1925 al 1936 no s’entèn sense ell. La ciutat de València és Déco-racionalista. 

   Poca gent recorda l’esbòs, fet a carbonet, de Mies van der Rohe per a un gratacel d’oficines a la Friedrichstrasse de Berlín en 1919. 
 Ni del gratacels de vidre ideat pel mateix Mies en 1922.   
 Ni d’Ivan Leònidov. Per no importar a la memòria alguna ideació de El Lissitzky. 

 Fins i tot corre una llegenda urbana que l’esbòs d’Antoni Gaudí per a un hotel, realment es tractava del seu esbòs per al concurs de la seu del Chicago Tribune de 1922. Fins it ot podem ser maliciosos i creure que és font d’inspiració de la recent Torre Agbar d’en Jean Nouvel.
 
Argument en contra 2. antiecològic.

 

Amb els seus jardins panoràmics i llurs innovadors concepte d’energia, el Commerz-bank de Norman Foster a Frankfurt s’ha obert hàbilment amb una capa “verda”. Com a resultat gaudeix d’una reputació de gratacel segur des del punt de vista mediambiental, tot i que hom sap que a partir de 50 plantes d’alçada la relació entre la superfície d’oficines i els ascensors no resulta econòmica, i que les estructures de més de 20 no siguen respectuoses realment amb el medi ambient –a més de que molts usuaris es veuen sotmesos a una pressió psicològica. Al mateix temps, àdhuc,a Nova York, grups ecologistes pressionen per a que construïsquen nous gratacels a centre de Manhattan per a evitar la contaminació, de l’aire, produïda pel trànsit dels desplaçament dels treballadors després de la extraditar llurs empreses defora de la ciutat. És contradictori això, doncs, als anys ’70 les torres altes tenien molt mala premsa degut a la crisi del petroli i les prediccions del Club de Roma sobre el “límit del creixement” plantes. L’ecologia i l’urbanisme  no són dissociables, sinó infantilment, si veiem Manhattan hom pot veure-hi que es tracta d’una àrea que gaudeix d’un bon transport – el millor que cap altra ciutat  del món. Des d’aquesta perspectiva, la densitat urbana, hom pot visualitzar com a una resposta a l’expansió suburbana incontrolada.

 

Argument en contra 3. antiurbà.

 

El gratacels es considera sovint un objecte antiurbà que no respon al seu entorn. Segons el sociòleg italià Marco d’Eramo, els edificis de gran alçada rebutgen la ciutat com a lloc de contacte social, en ser ciutats independents organitzades autònomament amb dret propi. Manta vegada, la creació d’espai públic en forma de places, vestíbuls o zones en la planta baixa és un enginyós mode d’ocultar el seu caràcter independent. Altrament, àdhuc la provisió d’instal·lacions banals com ara restaurants, terrasses panoràmiques a la coberta pot assegurar una sensació d’acceptació prou diferent.

 

En 1891, Louis H. Sullivan posà l’accent sobre la necessitat de gestionar apropiadament la relació entre les torres i la ciutat; de fet, els gratacels poden estar en harmonia amb el seu entorn únicament quan la política d’ordenació urbana assegura als veïnats que no dificulten el seu bon funcionament. Pot concloure-s’hi, per consegüent, que l’anti-urbanisme és un estigma que hom pot relativitzar, depenent de com i on es projecten i construïsquen les torres.

 

Argument en contra 4: Simbòlicament mal emprat.

 

En qualsevol anàlisi sobre aquest tema cal tindre en compte el benefici estètic posat en valor i la importància simbòlica dels gratacels. En aquesta història dels gratacels, el tipus ha estat una entitat purament comercial, per suposat. El volum exerceix el paper primordial al respecte, i totes les coses grans tendeixen a desenvolupar-se amb una vida pròpia. Si hom veu un edifici qualsevol com a obra d’art pura, el veredicte dependrà de les seues proporcions correctes en relació amb l’entorn; i a primer colp de vista, les proporcions semblaran desequilibrades. Aquesta prevenció compta amb dues reserves prèvies ben diferents d’un costat, a nivell de planta baixa, on s’encadella l’espai intern i l’extern, és on es veu la validesa  o no del concepte de l’edificació de gran alçada. En aquest punt, la transició, cal que siga atractiva i revelar la diversitat interna de l’edifici –en la mesura en què existisca. Per un altre costa, l’acusació de que el gratacels destrueix tot sentit de la proporció es basa en antics ressentiments. Un argument en contra, advoca per les qualitats democràtiques del gratacels, com a expressió de la voluntat i autoafirmació humanes. En aquesta conjunció de presència mítica i càlcul econòmic, d’amenaça atàvica i alta tecnologia irrebatible, les torres d’edificis conjuren sensacions contraposades. Els raonaments en contra dels gratacels mai no són incorrectes, tot i que força relatius. Amb una major sensibilitat envers l’espai i el medi ambient, l’acceptació pública dels projectes futurs d’edificis de gran alçada dependrà, en bona mesura, de llur sostenibilitat social i mediambiental. Endemés dels problemes psicològics, cal de tindre-hi en compte factors anti, com ara, els d’enormes costos d’energia que concorren en la construcció de gratacels. Realment és, des de les darreres dues dècades ençà, quan comença a capgirar-se aquesta tendència. Ada Louise Huxtable subtitula el seu llibre de capçalera The Tall Building Artiscally Reconsidered (A la recerca d’un estil). 1982.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari