Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

PROPOSTA DE PETIT RESTAURANT.

Tenim la primera visualització d’un restaurant que ens van encomanar fa un any. Les coses de l’arquitetura es cuinen al caliu. Açò tampoc no es diu en general. Treballem a hores d’ara amb un altre vídeo sense el forjat. Més “arquitectònic”. Aquest és per visualitzar-ho com a interior: com a càmera de vídeo. El concepte de visió de curt, no realista. Amb l’ull humà, que tenim una visió de compresió espaial més total.

La música ambiental, de Barry White, dedicada al Maurici de Salt. Que ens fa xalar amb les seues tries musicals.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA GRAN ESCALA URBANA.(4)

En començar el segle XX, sols el 10 % de la població vivia a ciutat. 
En l’any 1950, sols Nova York i Londres tenien més de vuit milions d’habitants.
En l’any 2000, un 50 % de la població viu a ciutats.
En l’any 2025, la població urbana pot assolir els 5000 milions.
Dels quals, dos terços (2/3), ho farà en països pobres.
Actualment hi ha més de vint-dos megalòpolis.
De les 33 megalòpolis previstes per a 2015, 27 en són situades en països
subdesarotllats, 19 de les quals a l’Àsia.
Tòquio és l’única rica que n’ix en el llistat de les 10 més grans del món. 
                                                                                                                     
Dossier of Global Urban Observatory. Any 2001.

comentarem i exposarem una miqueta la relació entre
el factor densitat de població i els gratacels

 

Densitat urbana     

L’argument decisiu a favor per a la construcció d’estructures de gran alçada és el de les possibilitats
que ofereixen per a la major densitat urbana. El principi d’addició i multiplicació vertical, d’una superfície
màxima sobre una àrea mínima de l’emplaçament, és l’autèntica funció d’aquest tipus de construcció.

Si voleu continuar llegint pitgeu al “vull llegir la resta… i un bon vídeo
que en mostra -part- de la construcció d’un…



….Per un altre costat, cal admetre que la promesa utòpica del platonisme racionalista intern ha estat
superada per la raó instrumental i ha donat lloc a una nova lògica. Rem Koolhaas fa referència a
quelcom semblant d’aquest tipus en el seu llibre “
Delirious in New York”, on planteja la multiplicació
d’emplaçaments i la creació de gratacels com una mena de prestatgeries verticals, en les quals tota
mena d’activitat, habitatge, museu, parc, taller….-puga tindre lloc i pot variar a voluntat. Aquesta crua
mescla interior d’un gratacels representa una ciutat dins d’una ciutat i així una multiplicació de la gamma
d’experiències urbanes. Després de la 2ª Guerra mundial, tanmateix, les plantes d’oficines monofuncionals
apilades unes sobre les altres posaren fi a tota esperança de varietat. Allò urbà experimenta un procés
de canvi constant, pel qual els gratacels es sotmeten a un procés de desenvolupament positiu en ampliar
llurs usos públics i valors socials. El caràcter essencial d’un gratacels és la seua verticalitat. Caldria,
consegüentment, pensar-hi intensament sobre la relació entre aquesta qualitat i la ciutat. Sols quan un
edifici alt personifique les característiques d’un carrer vertical superarà la monofuncionalitat; tan sols llavors,
serà una ampliació de l’espai públic i proporcionarà possibilitats per al contacte humà. De fet, ja podem
trobar indicacions d’açò en la jungla de les grans torres de Tòquio, Nova York, Hong Kong i Xangai.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA GRAN ESCALA URBANA.(3)

It is about events insofar as it constantly affirms that there is no architecture
without action or without program, and that architecture’s importance resides
in its ability to accelerate society’s transformation through a careful agencing
of espaces and events.
                                                                                                                     
Event-Cities. (Praxis) Autor:Bernard Tschumi.
Massachusetts Institute of Technology. 1994

L’origen dels gratacels.

 

Els orígens dels edificis de gran alçada es troba a Chicago a les acaballes del segle XIX.
En 1871 un incendi destruí el centre de la ciutat en el moment precís de l’embranzida definitiva
per a transformar-se en metròpoli comercial. Tanmateix i contra tot pronòstic redreçà
els esdeveniments, ja que es donaven les condicions escaients i la força del factor humà
per a refer-se’n.

Entre els avanços tecnològic que fonamentaren la construcció de grans blocs d’oficines
destacaven:

A. La consolidació d’uns sistemes contra incendis més sofisticats.

B. Uns fonaments científics de la resistència de materials i del càlcul d’estructures que encara
     han estat, en bona mesura, la nostra base de càlcul modelitzat fins fa ben poc.

C. Una consolidació i potenciació de les indústries de l’acer i el formigó i la corresponent
     consolidació d’estàndards de qualitat constants.

D.  L’albirament de la reconversió del tren terrestre en “subterrani metropolità”.

E.  La concepció de la ciutat zonal (zoning) en “Une cité industrielle” en 1901-04 per l’arquitecte
      lionès Tony Garnier.
F.  L’existència de l’ascensor inventat per Elisha Graves Otis a l’any 1853.

En 1884 W. Le Baron Jenny dissenyà l’edifici de deu plantes anomenat
Home Insurance Building amb tota l’estuctura metàl·lica d’acer.
  Malgrat tot, l’aparença del qual era força semblant a qualsevol altre,
doncs les  façanes eren recobertes de maons i pedra. En l’any 1894 l’equip d’arquitects conformat per Burnham
i Root dissenyaren el Realiance Building
 que ja havia bandejat el llenguatge clàssic per a incorporar-hi
una tipologia esvelta i una envolvent exterior a base de pannells prefabricats prèviament de terracota
ceràmica. Prototip del mur cortina conjuntament amb els del Palau de la Música del nostre Doménech
i Montaner.

Louis Sullivan i John Root pels environs de 1895 aconseguiren de recopilar llurs pensaments sobre
aquesta mena d’edificis en llur “The Tall Office Building Artistically Considered

Als EUA sempre es pensava bàsicament en estructures d’habitatge individuals,
no pas en el context urbà. Les autoritats intervenien puntualment per a millorar la projecció de
l’ombra excessiva sobre carrers i vies. Sols en 1916 a Nova York, i set anys més a Chicago apareixerien
normes urbanístiques que donaren lloc a les enretirades dels gratacels respecte de les línies dels solars.
Louis H. Sullivan, el gran arquitecte i iniciador, fou dels primers a crear un estat d’opinió favorable a posar
de relleu la íntima i coherent relació entre gratacel i teixit urbà. Ja molt d’hora, en 1891 plantejà diverses
propostes. Nogensmenys, seguiren les implantacions de manera desordenada i anàrquica en el seu sentit
més pejoratiu.

 

El model, però, s’afermà perquè no li calia un nou concepte urbà i perquè responia a una societat
organitzada sobre les bases d’una economia de mercat molt agressiva.  Clar i net: els canvis en la
construcció necessaris per a mantindre els beneficis es manifestaven de manera que l’enderroc i
la construcció de nova planta era la pràctica més sovintejada. Una conseqüència immediata fou
l’aparició de grups de gratacels sense cap mena de relació prevista entre sí.

 

El joc alternatiu espacial i social.

 

En vista del valor atribuït a Europa als centres històrics en permanent reconversió, aquest procés de
modernització a través de la creació d’estructures noves segueix sent una estranya raresa. La història dels
gratacels té una trajectòria semblant al del yo-yo. Si veiem tots els seus pioners van estudiar,
d’una manera o altra, a França, però és en retornar-se’n a EUA que catalitzen el coneixement amb la indústria.
Tot i que es feren plans per a edificis d’aquest tipus a Europa des dels anys vint.

Fenòmen que es repeteix en emigrar molts dels arquitectes europeus – de l’oest i de l’est- arran de les guerres i
la pujada dels moviments reaccionaris repressors en la dècada dels ’30. Conformant-hi la segona generació de
gratacels.

Val a dir amb el sociòleg Ulrich Beck al respecte d’aquest processos:

Sols hi ha una cosa pitjor que ser invadit per les multinacionals:  ser-ne ignorat
.

Dit d’una l’altra manera: l’amenaça de retenir la inversió en una ciutat sembla ser un
argument totpoderós que influeix en el comportament de molts municipis.
Per molt impressionats o convincents que puguen semblar els gratacels individual, sols
poden tenir èxit veritablement si estan integrats en una estratègia de desenvolupament
urbà d’abast general.

To be continued…


Traducció aproximada del paràgraf de Tschumi:

És sobre esdeveniments en la mesura que, constantment,
s’afirma que no hi ha cap arquitectura sense acció o sense programa,
i la importància d’aquella arquitectura resideix a la seua habilitat per
accelerar la transformació de la societat a través d’un
agençament
curós d’espais i esdeveniments.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

2 DITES SÀVIES I UNA CANÇÓ

Dedicades als nostres Molt Honorables Presidents (Camps, Antich i Montilla)
i llurs Honorables Consellers d’economia (Camps, Manera i Castells).
A pròposit d’allò que tothom sabia sobre balances fiscals.

1. “Qui furta un ou, furta un bou”

2. “De moliner canviaràs que, de lladre, no te n’escaparàs”

Els savis antics no fallen mai.
I ara la cançó que les explica, millor que qualsevol Nobel d’Economia,
des de fa 301 anys ençà: 
 

Vos enllace també una eixida tranquil·la i pròspera des
de “valencianisme.com” en l’entrevista a Josep Vicent Boira i Maiques.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA GRAN ESCALA URBANA.(2)

1. There is no architecture without action, no architeture without events,
    no architecture without program.
2. By extension, there is no architecture without violence.
                                                                                                                     
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.

Passem ara a ressenyar alguns ítems que han estat aparellats
a la gran escala arran l’aparició dels edificis de gran alçada i
que formen part indestriable de l’actual concepció urbana.


1.“Edificis Etiqueta” o “Branded o Label Building”

 

La crítica internacional els anomena edificis de marca (brand),
tanmateix em sembla que els és més adequat el d’etiqueta o rètol (de label).

L’ús de la paraula Skyscraper (gratacels)  es regista per
primera volta fa 120 anys en referència a cert edificis de gran
alçada de l’Escola de Chicago construïts, llavors, en aquella ciutat.
Fou l’arquitecte suïssoamericà Tom F. Peters qui batejà el concepte
de construcció tecnològica.
La idea de construcció en alçada començà a veure-s’hi com a
mecanisme tecnològic complex. Dos elements coadjuvaven la situació.
La invenció de sengles mecanismes:  l’ascensor per part d’Otis i la
del suburbà metropolità que afavoriria el desplaçament de gran
quantitat de gents d’un lloc a un altre ben allunyats. El que comportava
el desplaçament públic entre llocs densament poblats.

Socioeconòmicament hi apareixen les grans empreses comercials
amb llur desig d’autoafirmar-se dins del context urbà. Vist l’enquadrament
així,  no és gens d’estrany que les dues ciutats capdavanteres en aquest
camp siguen Chicago i Nova York, on emergien les noves catedrals
comercials estodounidenques. Així que tampoc estranya que hi hagueren
crítiques ferotges, com la d’en Frank Lloyd Wright: “els edificis aquest no
cerquen més èxit que el comercial
    

 

2. La línia de cel o “Skyline”.

 

La proliferació d’edificis de gran alçada feia que la visió exterior d’algunes
ciutats quedara retallada sobre l’horitzó i féu concebre aquesta idea en 1908,
referida en particular a Nova York. El salt del concepte de la costa est fins a
EUROPA, trigaria a fer-se, tanmateix en fer-lo fou acollida amb il·lusió i entusiasme.
Bullia llavors l’expressionisme que el va deglutir  en pel·lícules com la “Metròpoli” de
Fritz Lang i pintures, grafismes diverses. Àdhuc, el filòsof social Theodor W. Adorno
reconeix respectuosament els “símbols esvelts i boirosos que una irreprimible
Babilònia estén al cel de la modernitat”.

Els gratacels són efectivament impressionants per la seua envergadura vertical,
però ofereixen poca informació comprensible semànticament. De qualsevol manera,
llur arquitectura suposa un avanç que es produeix a l’altra banda de l’oceà. Si no
havien reeixit en la còpia i reelaboració d‘esglésies, catedrals, etc.
Aquesta tipologia suposava un producte autòcton i simbolitzava l’esperit americà,
segons el crític estodounidenc Claude Bradgon. Convergien tipus d’edifici i la ideologia
de progrés americana. Aquesta conjunció és, en part, la que continua mirant amb
recança aquesta tipologia a Europa. També amb la tendència de creixement salvatge
i els desigs de creixement individual que a Europa entra en conflicte amb el patrimoni i
les ordenances reglades de l’urbanisme i el planejament. En aquest punt Louis Sullivan,
un dels pioners en aquesta mena d’edificis, s’esmerçarà a resituar la qüestió assenyadament
mitjançant certs escrits teòrics.
Però això ho explicarem en el proper dia. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA GRAN ESCALA URBANA.(1)

Finally, we could act as revolutionaries by using our environmental knowledge
(meaning our understanding of cities and the mechanisms of architecture) in
order to be part of professional forces tryng to arrive at new social
and urban structures.
                                                                                                                     
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.



Si fa escassament uns mesos vaig escriure sobre la petita escala entre peces de gran escala en un article, per a resituar aquell, cal reprendre l’altra galta de la qüestió.

La urbanística no és, sols, una ciència exacta, i hi ha molt més a afegir com és la prospectiva, la intuïció, la creativitat, l’edilícia, l’enginyeria, l’oceanografia, la biologia, la sociologia, l’economia, l’ecologia i la sostenibilitat, etc.; per això, no tot és vàlid -o rebutjable- d’entrada.

Ens caldria filar més prim i recórrer a una metodologia simultània de l’acupuntura del “cas a cas” i al territori, entès com a fragment d’una globalitat enxarxada. Heus ací la dificultat i el repte.

El tema de la gran escala no és precisament novell, si recordem  per exemple el tema judàïc de la torre de Babel, alguns dibuixos de Leonardo da Vinci, que apuntaven en aquesta direcció. És en esclatar la ciutat gran, remarquem, no la gran ciutat, al tombant dels segles XIX i el XX quan pren cos teòric repensar-les i actuar sobre elles. El plural no és banal.   

Faré una sèrie d’apunts sobre el tema, exposant-ne pros i contres sobre el tema. Ací dessota vos dese el primer tatx.

 

LA GRAN ESCALA.


Kafka escrigué en 1920:
 “L’essencial de l’obra és la idea de construir una torre que atanse el cel”.
I segueix estant vigent, una volta que aquesta idea s’ha estés ja no hi ha qui la deture.
Per això, no resulta sorprenent l’actual renaixença dels edificis de gran escala –no sols- a Àsia, sinó a Europa i a Amèrica. El debat que emergeix s’assembla  a una discussió entre els conceptes que recolzen aquests tipus de desenvolupaments de la imatge de la ciutat amb edificis de gran alçada, símbols d’una dinàmica econòmica, contra les teories que recolzen la idea de que aquests edificis han destruït l’escala urbana transmesa al llarg de la història. No obstant, cap tipus edilici no desperta emocions tan fortes i contradictòries com un gratacels. Reaccions que van des de la reserva basada en motius culturals fins al reconeixement d’una implementació de les noves
regles de vida global bressolades pel darrer capitalisme.

 

UNA LLIÇÓ MAGISTRAL D’EN TONI MOLLÀ

PDF

1. Us aconselle llegir-lo, meticulosament, com van ser aquells anys de RTVV en mans del PSOE.

2. Per a que pugueu albirar-hi com en seran els propers al Principat.

PS: L’anècdota sagnant de l’Ovidi Montllor, i el comissari polític Amadeu Fabregat,
és el millor autorretrat d’aquesta gentola sucursalitzada.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

RECOLZAMENT ACTIU A MARC BELZUNCES

Al Marc li han obert expedient sancionador per no participar com a vocal en una de les meses a les eleccions españoles. Ell prengué la deteminació de practicar l’objecció activa amb “la corrala fètida”. Talment que un Gandhi. Sembla que li aplicaran el càstig correponent que se li aplica al ciutadà que pensa més del que ELLOS voldrien, -o bé contràriament- a llurs directrius estrictament engabiades en aquella Constitución. 

Sembla ser que li poden caure entre 180  i 1800 eurons, a més a més, d’algun “càstig” de serveis a la comunitat. Com sabem que li caurà el puro, perquè els coneguem  des de fa més de 500 anys, pense que cal actuar per endavant i aprofitar l’ocasió que ens serveixen en safata els lacais del “règim”.

Vos propose:

1. Obrir un compte corrent per a canalitzar les ajudes per a pagar la multa.

2. Perdona Enric Borràs, que com has estat l’iniciador, fes-ho tu. A més de ser a Barna.
    Poseu el nombre de compte corrent públic i a fer aportacions.
   Arribem a més 12.000 €. Açò pot ser llarg.

3. Implicar a un lletrat expert en aquests afers. Podria ser del COA-Barcelona 

4. Indubtablement l’origen del cas és independentista però em sembla més universal
    l’actitud d’elecció personal.

5. Llistat d’autoinculpació de gent a qui el cos ens demanava fer el mateix però per
    por a l’estat de la”fètida corrala” no ens atrevim.

6. Amb tot i amb això iniciar una proposta d’iniciativa popular de llei, no sé el rang, europea
    o el que convinga per a que siga inclosa i legalitzada aquesta objecció ciutadana.
    Vàlida per a qualsevol organisme o estructura europeu. En què prevalga la tria personal per
    sobre de les estructures polítiques dins d’Europa.  

6. Usar de la força de l’estat com si d’una clau de judo fóra per a aprofitar la seua força aplicada
     i l’acarnissament sobre ciutadans, individuals o col·lectius, exemplars.

7. Mai més deixar-ne un, de sol, ciutadà del país entre les urpes de l’àguila imperial.      

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari