Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

ES BUSCA PROMOTOR D’AQUEST SEGLE.

Hem acabat  un obra que començàrem a ratllar els primers esbossos pel 2003. Vam enderrocar prèviament tres unifamiliars adossades de qualitat molt baixa, doncs eren deshabitades. Els hereus propietaris ni les feien servir ni de magatzem. La peça s’ho valia. El promotor embolcallà amb una altra promoció juntament destinada a promoció pública VPO. Reclamà un preu global de totes dues a preu fet. En un moment en què la promoció pública era inexistent. quest fou l’esquer que em seduïa. També pel volum de la primera, perquè no dir-ho, que queia en cantonada. Obtinguèrem totes les llicències d’obra i d’enderroc. Entremig totes les mof¡dificaions pel canvi per obra. Modicficacions "a la carta" de multitud de peces d’habitatge i alguns baixos comercials. La gent creu que modficar les dimensions en plànol no comporta una modificació de l’0estructura portant, com si fossen independents. O que els pilars d’una planta i la de baix no han d’estar un damunt de l’altre. 

Segueix en "vull llegir +"  

Començàrem a fer l’excació dels dos soterranis, tot i que teníem apuntalada la zona feu solsida de tota la vorera, doncs el compactatge de sota que l’ajuntament havia fet tan sols sis mesos abns era molt fluix. A més de l’ingent quantitat de tubs d’aigua, electricitat, telefonia, etc que hi circulava. El marró ens va tindre tota una nit fent les actuacions de consolidació pertinents, tallant a la circulació ambdó. A més de l’aparició estel·lar dels tècnics municipals en pla "homes de Harrelson".
 planta general  detall barana amb reflexdetall barana i reflex

i a l’arxiu trobareu com era quan vam arribar-hi 

El bescanvi de la localització, i d ecarrer, del centre transformador. El recàlcul de dita zona a 2000 Kp/ cm2 . Totes aquestes modificaions comporten l’emissió de diferents tongades i sèries de plànols  que són fàcilment confosos uns amb uns altres. Apareix Murphy: el replanteig en planta primera, wue marca els voladissos és fet per l’encarregat amb un equivocat i es formigona tota la planta. Resultat: tos els voladissos estaven correguts 15 cm. en una tirada de més de 25 mts. Torna a redissenyar les façanes amb el corriment i recalcular dites zones afectades. Una part posteriros, amb anterioritat havia ensolsit i les mides de l’alçament palnimètric no eren coincidents amb la realitat, etc, etc, etc……fins el dia que vam acabar la setmana passada. 

Hem aprés tant, ens han passat tantes circumstàncies adverses que estic content. Et resta aquell buit de no estar satisfet. No sé si l’heu experimentat mai. Com que s’ha perdut una bona oportunitat, irrecuperable a hores ara, de fer una peça atractiva exteriorment. Els interiors són comfortbles d’acord al preu invertit pels compradors, però allà endins no acabes de sentir que haja anat bé. Quelcom s’ha perdut des d’aquells esbossos inicials.
En arquitectura des del momnent que comences a excavar ja vas enganxat del morro. Ací no hi ha una segona oportunitat per a llançar, esborrar una part, etc. de la tela. 
  
Bé, demà estaré més animat. Continuem amb optimisme.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CONTRASTANT VÍDEOS

CONTRASTEU-LO  amb el següent que hi ha a "vull llegir més…"

Podeu anar a http://www.nuevaculturaurbana.com/ i aneu-hi a PONENCIAS MULTIMEDIA, pitgeu i analitzeu què diu el vídeo de José Miguel Iribas. La de voltes que parla contra "fusterianistes" a nom i calers del Ministerio de Dª Carmen Chacón.
La cosa no és ni molt menys banal…..o sí. Barcelona com un drap !

Ho escoltem i opinem amb criteri o què? Poca broma !

El pla contra

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FRAME amb LOGO

LOGO RESTAURANT 


Què vos sembla el logo que hem dissenyat per a un restaurant?
S’hi distingeix prou bé la L?

PS: NO us talleu. Això també és la creativitat col·lectiva. Comenteu, si us plau, allò que no vos fa el pes. Una volta fet el definitiu passarem a dissenyar tota la carta. Gràcies de bestreta. Josep

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

POLÍTICA CULTURAL I ECONÒMICA DE L’ERA BUSH

Si pitgeu ací trobareu una mostra de la primera, tan íntimament unida amb la segona. Després ens estranyem de la crisi borsària. Enlloc, hem vist, que ningú vaja recordat la crisi que es produí al Japó fa més d’una dècada; on l’interès bancari era gairebé del 0 % i allò no es movia ni a la de tres. Amb una inflació, amés a més, gairebé del 0,00 %. És a dir, la psicosi social en què la població japonesa els feia creure que consumir avui seria més car que demà. Amb tal disposició i creença, era com si pensàrem que demà seria encara pitjor. L’arrel racional de l’economia financera és l’especulació. Procedent de speculum. D’espill, on cadascun s’emmiralla en el d’enfront, tot seguint per mimetisme, la mateixa operació que la d’aquell….i així successivament. Amb el que es crea una bola simpàtica cada vegada major. Els economistes professionals ens eixiran amb allò dels cicles econòmics i a sobre ens ho explicaran d’una manera racional, païble i comprensible. També ho faran els mitjans de comunicació, en bona mesura pertanyents i dependents, de les entitats financeres, que abonaran el major possible per a crear l’ambient escaient i perceptiu.

Necessitem d’algú que ens explique que les circumstàncies actuals, objectivament, no són gaire diferents de fa tres o quatre anys. Sent de portar la contrària a tothom, però……..si pitgeu al "Vull llegir més…" trobareu una altra mostra cultural musical i trompetera; dispenseu el mal gust però és explícit. Els criteris de fondo en la cultura de masses i les causes econòmiques que se’n deriven,……en contra del sentir comú, comencen a albirar-nos-hi que l’economia productiva ja no està gaire allunyada de la financera en aquest procés de xarxarització de què som protagonistes i actors, alhora, també víctimes. Hi hauríem de modificar actituds,………bons temps per a crear situacions d’avantatge col·lectiu………em pense. S’hi agraïrien  parers contraris, propostes, discrepàncies, etc……         

I ací una altra mostra cultural de masses

La causa és la crisi de les hipoteques del mercat nord-americà. Aquesta crisi, la van desencadenar dos factors: per una banda, la reducció de la demanda, deguda a l’alça dels preus de l’habitatge i, en general, a la saturació del mercat; i per una altra, l’augment de l’índex de morositat dels contractants d’hipoteques, degut a l’augment dels tipus d’interès i, en general, al sobreescalfament del sistema econòmic. Aquests dos factors van fer entrar en crisi el mercat immobiliari i, com que aquest mercat és molt interrelacionat amb el sistema financer, també va ser arrossegat per la crisi. Finalment, la crisi del sistema financer nord-americà s’ha traslladat a la resta del món, no sols perquè els Estats Units són la principal potència econòmica, sinó perquè el sistema financer s’ha mundialitzat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA LLIÇÓ DE L?ÒPERA DE SYDNEY

Dedicat a Roser Giner.

A febrer de 1966, Jørn Utzon deixà de ser l’arquitecte de l’Òpera de Sydney que havia guanyat en concurs internacional nou anys abans per a ser substituït per un grup d’arquitectes locals després d’una sèrie de fosques incidències i discussions que provocaren  la seua no molt explícita dimissió. El motiu aparent fou el descontentament de les autoritats davant el fet que es duien gastats 20 milions de dòlars en l’estructura i que, encara,calia gastar-ne uns 40 més, quan el pressupost inicial n’era de set i mig per a tota l’obra. La importància del projecte, la ressonància internacional que el seu insòlit disseny provocà, i sobretot, les circumstàncies i incidents que conduïren a l’eixida de l’escena d’Utzon té un gran interès des del punt de vista professional i justifiquen que expliquem amb cert detall què s’esdevingué i posem llum a les raons que hi hagué. La relació dels fets ha estat publicada, ça i lla, en revistes anglofones i mig explicades per Ove Arup, encarregat del projecte estructural.Tot començà de l manera més innocent en 1945, quan Sir Eugene Goosens, llavors Director de la Simfònica de Sydney, cregué que l’orquestra hi hauria de tindre una casa permanent i convencé Joseph Cahill, primer ministre del govern laborista. Aquest prengué la idea amb entusiasme perquè ajudava als propòsits d’enaltir la imatge d’Austràlia davant del món i de demostrar que el govern dels treballadors s’interessava també per la cosa cultural. S’establí un Comitè de l’Òpera, s’elegí un lloc per a la construcció en una estreta llenca de terra que s’endinsava a la badia de Sydney, i en 1956, s’obri un concurs internacional per a triar l’edifici amb premi de 12 mil dòlars. I ací és on començaren a gestar-se els problemes……

Si voleu continuar llegint pitgeu en el “vull llegir la resta…” crec que mereix la pena i ens dóna moltes pistes sobre algunes intervencions actuals en marxa.

   Les bases del concurs no eren prou clares ni precises, com passa sovint. El programa tenia importants llacunes, que mai no foren corregides i completades en elaborar el programa definitiu pels dos organismes governamentals encarregats a fer-ho. Després de quatre dies de discussions i havent seleccionat deu finalistes d’entre les 223 propostes, féu acte de presència  Eero Saarinen que desestimant els triats, retornà a remoure aquells descartats i n’extragué un del munt i tot exclamant: “Així cal que siga l’Òpera”. Els seu prestigi i capacitat de convenciment encomanà els restants membres arquitectes del jurat: Sir Lesli Martin i el professor Ingham Ashworth, que al seu torn convenceren el doctor Cobden Parkes. La proposta premiada no era més enllà d’un croquis de funcionament, amb perspectives fetes a mà alçada, empàticament dibuixades, mostrant-hi un grup de veles blanques desplegades al vent de la badia. L’obra era d’en  Jørn Utzon, un arquitecte danès de 37 anys que fins llavors havia assolit una modesta, però sòlida, reputació amb projectes d’habitatges col·lectius al seu país. La publicació del projecte commocionà aquell món de l’arquitectura que travessava una crisi aleshores, a més de crítiques dels altres participants que l’acusaven d’eixir-se’n de les bases programàtiques del concurs. La premsa l’elogià, om és costum, sens cap ni una sola paraula de crítica enraonada. El Times de Londres el qualificà com a “la gran obra del segle”. L’única veu, autoritzada, dissonant  fou la de Pierluigi Nervi. Òbviament, que ningú, va prendre en consideració. Front la novetat d’un arquitecte alt, ros, ben plantat –d’estrella hollywoodenca- i tracte assequible, que arribà a ser anomenat com  a “The Víking”. Fou contractada una empresa de “Quantity Surveyosr” que estimà el pressupost inical de 7’5 milions de dòlars, tot indicant que era el projecte més econòmic dels presentats. Ja tenim pintat el quadre de “Les tres gràcies……. i el que faça falta” tan car (en el doble sentit del mot) cinc dècades després a les antípodes australianes. Amb tan sols eixe preu Sydney, podia expolsar-se les lleganyes envers Camberra, etc.  Tot era optimisme. Un decret posava en marxa una loteria per a sufragar el costos. A canvi hi hauria una gran sala d’òpera de 3500 espectadors, una menor de 1200 i una sala de música de cambra per a 300, així com sales d’assaigs, restaurant, i un teatre experimental, endemés, d’una maquinària de darrera generació. L’alegria durà ben poc. En les primeres reunions un historiador informà que Benelong Point, l’àrea on s’ubicaria l’òpera, no era ben bé ferm, doncs era un terreny artificial mitjançant el terraplenat amb runes durant el segle anterior. Endemés de que la implantació  sobrepassava el terrreny visible per a endinsar-se a la mar de la badia. I acabà sentenciant que el cost final dels fonaments es multiplicarien considerablement. Els membres tenien uns sondejos geològics que deien que no era així i hi havia crestes de rocam. Malauradament, el rocam aquell fou, realment, un antic col·lector submarí de drenatge que calgué desviar abans d’iniciar-se les obres dels fonaments; amb un sobrepreu, ni imaginable, però necessari. A més de que els fonaments no podien assentar sobre aquelles roques sinó a molta més profunditat. Altrament, i com hem destacat en d’altres ocasions, s’enfrontaven amb la qüestió de la grandària relativa, ço és, l’escala: jamai ningú abans havia construït un edifici de la forma, amb aquella grandària i dimensions. Una escultura monumental de les gegantines proporcions com d’aquesta. I ningú, -incloent-hi Utzon- sabia ni remotament com construir aquell edifici, o àdhuc si era construïble. Açò pot semblar estrany pels neòfits en la matèria, però passa sovint entre els que ens trobem immersos en ella. I actualment s’ha n’anat generalitzant la pràctica. Produint una dissociació plàstica d’un costat i l’estructural d’un altre. Una de les característiques més actuals i cridaneres de l’home del segle XX i del XXI, que malgrat estar immersos en una societat de tecnologia avançada –electrònica, cibernètica, de comunicació immediata, etc.- col·ligada a una frenètica especialització, és la supèrbia insaciable, embolicada d’una enciclopèdica ignorància. La comunicació immediata entre diversos punts del món és instantània, aquesta rapidesa no ens hi serveix gens si no hi ha res a dir-nos-hi; o si el que ens diem és inintel·ligible per l’altra part. Una riuada d’informació indiscriminada i contradictòria és pitjor que la manca d’ella. Cada volta sabem menys de més coses i es fa més difícil adquirir-hi allò que encara es diu “cultura general bàsica”. L’especialista tancat al seu cau de recerca, no té ni temps, ni tremp, de revisar allò que es publica sobre el seu tema particular, ni molt menys, del què se’n fa en d’altres camps. Però una bona legió d’humans no són ni tan sols especialistes de la seua professió i llur desconeixement del que passa en el món, és gairebé, total. Sotmesos com estem a saber una informació dosificada conscientment amb comptagotes -i a ignorar-ne molta d’altra- que volen uns pocs, servida a través de tots els mèdia audiovisuals a l’abast. Aquesta ignorància no impedeix, ans, ens impel·leix  a tindre una equivocada sensació de domini sobre els productes de la tècnica, posat que són adquiribles amb –sols-, diners, i adobat d’una fe cega en la bruixeria de la ciència que ens hi resoldrà tots els problemes. Revivim un món màgic, en el què la bruixeria ha estat substituïda per una mística i misteriosa ciència sobre la que no tenim el menor control. Arribats ací, no és d’estranyar que l’home mitjà d’avui, orni de supèrbia, crega que tot és possible i que sempre hi ha algú capaç  de fer realitat els seus enfollits ensomnis, per suposat, sense aportar-hi res ell mateix.Els arquitectes no se n’escampem d’aquest clima surrealista en què qualsevol gest, idea pot produir un ressò a escala planetària, malgrat que efímer. Els cinc minuts de glòria que deia en Philip Johnson. Per a què descendir a tan prosaica tasca com és saber si una estructura pot o no ser calculada i construïda?. Faena de subalterns, mantinguem els genis embolcallats amb cotó-en-pèl ! Tornant a Sydney: fou aquest surrealisme que obnubilà el jurat de l’òpera, els creadors de les bases, la premsa i la professió d’arquitecte en conjunt. Que per a espolsar-s’hi la responsabilitat acusà del mateix Utzon. Que en resultà la víctima. Quan, aquest, en presentar-se al concurs tenia per únic objectiu guanyar-lo. Res a objectar. La grapa dels dibuixos fou suficient -esquer psicològic- per a que el jurat mossegara l’ham. Endemés de que funcionalment les plantes eren correctíssimes i originals. L’aspecte exterior del conjunt impactava. Per tant, segons els cànons habituals el projecte era magnífic. Un avantprojecte ambiciós. Un embolcall escultural d’escala inusitada al voltant d’un edifici de programa, funcionament i instal·lacions megacomplexos que feia que fos un dels menys propicis per a intentar tal experiment de confluència en un conjunt coherent, de requisits de forma externa amb unes exigències interiors de funcionament enormes. Allò no era arquitectura de paper, no. I Utzon, encertadament, trià un prestigiós enginyer londinenec anomenat Ove Arup en la singladura de la construcció de l’edifici. Sense massa temps de meditació i d’ideació, ni plànols d’execució, les obres tirarien endavant, en contra del seu criteri, doncs, els laboristes en el govern de New South Wales, volien repetir la victòria electoral, i això, obligava a iniciar les obres davant e l’opinió pública. Açò fou en març de 1959. Els fonaments i el gran basament, una extensa i pesant plataforma que conté tots els serveis i sales menors, incloent-hi les grades de les dues grans sales, es completaren sense dificultats, posat que l’estructura en “caixa” era més o menys convencional, malgrat que hi havia vans (buits) d’uns 50 m. a salvar. Mentrestant els enginyers d’Aup Over cercaven la manera de construir grans formes flotants que havien d’aixecar-se sobre aquells fonaments. Jenckins, l’enginyer teòric de la factoria d’Ove Arup esmerçà tres anys i la resta de col·laboradors 375.000 hores de càlculs i 2000 hores de computadora en unt total de set llarguíssims anys, tot tractant de resoldre un problema que no tenia solució. Aquest extraordinari exercici matemàtic sols serví per a confirmar allò que una persona mitjanament avesada al tema podia haver detectat en revisar els plànols i que Arup sí viu, però no tingué el suficient coratge per a imposar el seu criteri. Que les dites cloves a mode de veles no podien ésser construïdes com a làmines corbes pels motius següents: 1. No tenien una forma geomètrica definible de mode suficientment simple com per a incorporar-les als ordinadors (computadors) existents aleshores.2. Que, donada llur enorme escala, la curvatura de la superfície era insuficient.3. Que la forma de l’arc ogival de la secció transversal, en no coincidir amb la corba de pressions, produiria moments inadmissibles en les làmines.4. Que el recolzament puntual de les voltes en ventall i l’asimetria longitudinal de l’estructura no garantien l’estabilitat del conjunt.   Jenkins, sense parar esment en aquestes consideracions i fascinat per la dificultat del problema matemàtic i convençut de que la missió de l’enginyer és trobar solució construïble a qualsevol cosa que se li acudesca a l’arquitecte, per absurda que fóra, s’encabotà a trobar una forma geomètrica que es pareguera a les formes  lliures que tan elegantment havia dibuixat Utzon. Jenkins trobà una superfície de translació que es movia per una generatriu parabòlica segons una complicada llei, al llarg d’una el·lipse. El sistema de coordenades polars que ho definia tampoc era, nogensmenys, senzill. Malgrat la creença –estesa- de que les computadores tot ho poden calcular, era fàcilment sospitar que la determinació dels esforços en una superfície d’aquesta tipologia de superfície sotmesa al vent en qualsevol direcció era difícilment calculable i depassava el desenvolupament tecnològic d’aquestes llavors. També es descobrí que les vores o límits de les membranes no tenien recolzament suficient per a absorbir les resultants que equilibrarien el conjunt de l’estructura. Jenkins, llavors, acotà el cap i retornaren a les idees inicials d’Ove Arup que foren descartades inicialment per ser massa pragmàtiques i realistes. Car Arup hi havia proposat construir unes voltes amb nervadures d’acer, recobertes amb lloses de formigó a mode d’un sandvitx. Aquella proposta fou rebutjada en pro de la sacrosanta idea de la sinceritat estructural. Principi defensat per gents que a penes són capaces d’explicar el comportament estructural d’una simple biga bi-recolzada en molts casos. Heus ací un dels dogmes i misteris de l’arquitectura contemporània.  La solució adoptada consistia a construir les “veles”, no d’un sola vegada com a cloves senceres, sinó com a malla nervadures de formigó ancorades en la base i xarxades per bigues secundàries folrant el conjunt amb plaques de ferrociment prefabricades i recobertes d’un mosaic ceràmic semblant al color de la porcellana Ming que es fabricava a Suècia. La insistència d’Utzon a mantindre la forma preconcebuda feia, tanmateix, que totes les dovelles i nervadures foren diferents i de diferent curvatura. Amb aquesta via de construcció calgué dinamitar i enderrocar part de la subestructura -ja formigonada – amb la subsegüent alarma entre els habitants a causa de les detonacions, per a poder redissenyar –eixamplant- el recolzament de les “veles” majors. Per a donar-nos-en una idea de la complexitat de la intervenció: calia construir 2500 dovelles diferents que variaven, en pes, de set a dotze Tn., amb llurs motles, prèviament. 4000 peces de mosaic que pesaven 3 Tn. cadascuna. A les acaballes de 1961, ja acabat el disseny, Utzon canvià per fi d’idea i decidí alterar la forma de la oberta adaptant-hi totes les superfícies que encaixaren en una única esfera i mateixa de radi constant. Solució viable car possibilitava fer motles únics, bo i colant el formigó dins d’ells, creant-hi la producció seriada i en massa. Solució tardana, doncs, tocà tornar a calcular de nou tot i augmentar les explosions per a continuar adaptant noves àrees dels recolzaments. L’oposició atiada per la premsa aprofità per a carregar contra les obres. El pressupost inicial i total de 7’5 m. havia ascendit a 30 m. I escampant que els 7’5 m. sols era el pressupost de fabricació de les “veles” a hores d’ara. Una altra disfunció consistia  en que mentre Utzon fabricava els plànols a Dinamarca, Arup els calculava a Londres, amb la circumstància de que arribaven, moltes vegades, pocs dies abans d’ésser indispensables a l’obra. 18 mesos després ja tenien els dissenys i càlculs definitius complets. Un bosc d’enormes grues mai vistes, començaren a alçar les cobertes. Ove Arup ho relata així: Quan una unitat que pesa 10 tones s’alça enlaire a 30 metres i cal suportar-la temporalment sobre un arc ajustable d’acer de la bastida i en la nervadura contigua, que s’acaba de completar i encara no està afermada i amarrada a la resta de les cloves, poden esdevenir-s’hi tota mena de complicacions. L’arc cedeix, la nervadura es mou, el pretesat preliminar causa moviments augmentats per la variació de temperatura- i tothora hem de saber què succeeix. L’estructura en conjunt actua com un mecanisme amb juntes lliscants i cargols ajustables, donant lloc a molts de maldecaps. Aleshores el desànim envaí l’estat espiritual de la societat, els obrers deixaren d’acomboiar l’obra, i hi hagueren nombroses vagues i aturades. La sàtira irrompé en la premsa, bo i motejant l’obra, amb un interminable nombre d’acudits com ara: “La balena petrificada”, “El camell de formigó” o “La gepa de Bennelong Point”, etc. La manca d’autorresponsabilitat d’Utzon desencadenà el trencament afectiu entre Arup i ell. Utzon decideix, finalment, traslladar-se a Austràlia amb la família a finals de 1962, però ho feu via EUA, i trigà 4 mesos a arribar-hi, ja que se’ls va prendre de vacances, mentrimentres Arup lluitava per no perdre el control de les obres en un període certament conflictiu i complex, prenent decisions – de detall- que un enginyer no és acostumat a fer. Sense plànols, car, Utzon li va prometre que els hi tindria i no va ser així. Deteriorada la relació entre arquitecte i enginyer, aquest deixà el treball en mans d’Utzon completament. En 1964, el pressupost ja atansava 37’5 m. i l’afer de l’ôpera es convertí en la gran excusa i plataforma per a l’oposició que guanyà les eleccions en 1965. El nou ministre d’Obres Públiques començà a convocar reunions amb Utzon, ja no tan amistoses com les mantingudes amb el predecessor. Bo i exiguint-li la presentació dels plànols que hi mancaven, retenint-li honoraris fins el lliurament d’aquests. La tibantor entre ells provocà que a finals d’any el mateix Utzon provocàs un incident –o l’excusa- que fou el detonant de  la seua eixida de l’obra. Quan es dissenyaren les cobertes s’hi preveié els punts on penjar posteriorment els plafons de la sala, malgrat no conèixer les càrregues, car no estaven encara projectats. Quan Utzon, a la fi atacà el problema, produí un disseny en què no calia penjar-s’hi, doncs era autoportant i conjuminava les funcions d’estructura i acabat, alhora, però que era més pesant que un simple plafó. Utzon digué que sols hi havia una companyia capaç de fabricar-la i que se li donés el contracte a aquesta. El Govern volgué conèixer els plànols abans d’adjudicar el contracte, i Utzon es nega a ensenyar-los-en. Arup que havia fet un informe contrari als plafons també es negà a mostrar-li-ho al Govern, bo i al·legant-hi que era un afer entre ell i el seu client, Utzon, per a no perjudicar-lo. Finalment, Utzon lliurà l’informe d’Arup, amb una carta on manifestava el desacord amb el mateix. Això posava en mans del Govern un arma letal contra Utzon. Utzon que havia actuat de manera poc precautòria en aquest tram de les obres, descurant el donar-hi ordres contradictòries i per escrit, que li posava en safata el seu mateix cap davant d’una burocràcia hostil. La protecció de què gaudí en època laboralista, era la torna, que el feia totalment vulnerable front la nova administració. La gent de Sydney es va dividir en dos bàndols, el col·lectiu d’arquitectes també, es plantejà una batalla mediàtica carregada d’insults i desqualificacions personals. En el transcurs d’aquesta, a sobre, una de les nervadures va ensulsir amb gran escandalera pública. Utzon, tot seguit, presentà una carta en què reclamava els honoraris i que si no eren satisfets deixava l’obra. El que serví al Ministre de carta de dimissió formal. Abandonant el país, segons hom diu, amb nom falsificat.  La substitució d’Utzton per un grup d’arquitectes no millorà la situació, ans el contrari, aparegueren nous problemes i un expert en acústica opinà que el lloc era el pitjor dels possibles, pel pas de vaixells per la badia que feien sonar les sirenes filtrant-se les ones dins de les sals a través dels tancaments de vidre que encerclen els murs de les veles, fent totalment impossible l’audició de música al seu si. La capacitat final de la sala major fou de 1800 persones front les 2800 previstes en el segon programa, si hom deixava l’espai usual en aquesta mena d’espectacles, el que feia insuportable la viabilitat econòmica. L’única manera d’augmentar el nombre d’espectadors i adossar una petxina tornaveu i un orgue necessari per als concerts seria la supressió dels elevadors de l’escena. Com que aquests són imprescindibles per a moure els escenaris dels diversos actes, doncs tampoc hi havia espai sobrer als laterals; això significava que haurien de renunciar a fer servir el recinte per a celebrar òperes i malvendre la maquinària que havia costat 6 milions de dòlars. Aquesta fou la solució adoptada. Dedicada a 1200 espectadors de teatre i òpera lleugera, i l’espai que resta-hi lliure, dessota l’escenari, en suprimir la maquinària, a sala d’assaigs i gravacions simfòniques. Mentre segueixen les obres i el pressupost ascendint-hi fins a 60 m. La loteria engegada ,a fi i efecte, cobreix poc menys que un 30 % . Finalment el cost es situà al voltant de 200 milions de dòlars. Com ja es va indicar en l’article de les Cúpules del Panteó i de Sant Pere, l’errorperipatejaal voltant del menyspreu de la influència que té l’escala –o com hem anomenat grandària relativa- en qualsevol problema estructural. Un gat pot botar vàries vegades la seua alçada, mentre que un hipopòtam ni tan sols pot separar-se del terra.En la naturalesa existeixen infinitat d’exemples que ens donen les pistes de comprensió del fenomen i tanmateix a les escoles i estudis d’arquitectura continuem especulant amb dibuixos, maquetes de cartó, filferros i infografies,….i ara més encara amb vídeos penjats del You Tube o qualsevol altre magatzem d’ensomnis virtuals.   La lliçó de Sydney ens hi hauria de fer reflexionar i observar l’enorme diferència entre l’esveltesa i la feblesa de la concepció original de les cloves -o veles- de l’òpera de Sydney i llur feixuguesa i complexitat definitiva, hi hauria de fer-nos quiratar l’actitud de supèrbia front els reptes arquitectònics amb grans dosis d’humilitat i consciència dels límits humans i……, subsidiàriament, dels estructurals. En aquest context mundial adquirir aquesta consciència és verament difícil, davant de la confusió i manca de base i d’elements de judici per a poder decidir quina part de la informació subministrada és la correcta i quina és, deliberadament i irresponsable, l’errònia. No perquè una estructura puga ser calculada, és l’excusa per a que siga considerada correcta, ni lògica, ni econòmica ni tan sols raonable. La nostra missió, com a arquitectes, és produir hàbitats humanament bells, útils i econòmics. Llavors serem veritablement fills del nostre temps. Com ha passat des d’Atapuerca ençà.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL MALLORCA VENJA EL LLEVANT

Estic exhultant. Per doble motiu. 1. Per la moral que pot agafar l’equip illenc de cara a la resta de la temporada; i 2. per que sols uns pocs dies després el Llevant era rescabalat, en situació similar, amb partit furtat d’amagatotis al Ciutat de Valèncià, com és costum. Al llarg de la vida he vist tantes "engrapades" arbitrals a favor de l’equip del règim, que ja ni les compte.

En un altre ordre d’equip:  Com a "xoto" crec que cal tindre els granotes per a fer el "derby". També m’ha agradat com estan recomponent l’equip albinegre Bakero i Koeman. Açò ja és un altre ritme. Com vaig creure-hi 

Qui sí anà a l’estadi d’Orriols fou el gran Toni Mollà que ens relata la crònica esportiva…la trobareu si pitgeu al "vull llegir més…."

PS: Alerta als seguidors de l’equip del règim, instal·lats entre nosaltres, i al crit de POLACOS als granotes…..no si, acabaré jo també granota !

Llevant-Reial Madrid
Vaig estar anit a l’Estadi del Llevant. Segons veig avui a la premsa, vaig presenciar un partit diferent a la pràctica totalitat dels cronistes que han publicat avui els seus resums i comentaris. El Llevant va jugar un partit extraordinàriament ben plantejat pel seu entrenador i perfectament executat per uns jugadors entregats fins al darrer alè. Els quilòmetres que va fer Tomassi, per exemple, i els colps contra Baptista, són de cum laude, d’un migcampista de llarg recorregut. Riga sol allà davant va marejar els dos centrals del Reial –que juguen sempre al límit– i es va sobrar encara per a centrar i rematar. Al primer minut, el Llevant ja podia haver-se avançat al marcador. Sant Casillas miraculós, com sempre, va traure una mà santa i prodigiosa. Al minut quinze de la primera part, els granotes havien fet fins a quatre ocasions de gol i haviehn llançat Déu sap els còrners. El Madrid la tocava i la tocava però no feia mal. La segona part va continuar amb la mateixa cançó. El Llevant insistia amb voluntat i el Madrid la tocava a l’ample del camp i esperava l’ajuda arbitral o la genialitat d’algun davanter el compte corrent del qual pesa més que tot el patrimoni del Llevant. Va tindre les dues coses, com és natural. Un penal més que rigorós els va posar per davant i un remat del seu davanter centre va sentenciar un partit que de cap manera es va meréixer guanyar. El Llevant, com en el tòpic, va jugar com mai i va perdre com sempre. El Madrid va jugar malament com quasi sempre i va gunyar també com sempre, a les acaballes dels partits. Compte, aquesta és exactament la sort del campió: guanyar sense fer-hi mèrits ! És massa fàcil assenyalar un penal al cuer. Sobretot perquè ningú t’ho retraurà si ho fas a favor del líder. I perquè al camp del Llevant, l’afició granota ja ha dimitit de totes les seues responsabilitats i de totes les esperances. S’ha instal·lat en el fatalisme i calla i consent tanta arbitrarietat: la del seu president, la dels àrbitres i la d’una marea de meregots que ompliren més de mig camp i ens cantaven "Y Viva España", vés a saber per què. Cap al final del partit, també de manera inexplicable (?), remataren les alegries amb un "Al bote, al bote, polaco el que no bote".

Que potser se’ns notava, a Ximo i a mi, que som del Barça i televidents assidus del Polònia de Tv3 ? O era per una qüestió més senzilla d’entendre ? Tot plegat, per descomptat. Tot plegat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

METODOLOGIA URBANÍSTICA

La Garrofera: el desdeny de l’urbanisme

Carles Dolç
Arquitecte-Urbanista

Josep Maria Sancho i Carreres
Arquitecte-Urbanista, especialitzat en patrimoni arquitectònic

Tot i que els propietaris afectats per un PAI (sigles dels famosos Programes d’Actuació Integrada) ho saben perfectament, potser convé començar aclarint que la majoria es veuen ficats en ell sense moure un dit: més tard que prompte s’assabenten que algú, una promotora sovint aliena al lloc, va fer una proposta a l’Ajuntament i aquest la va acceptar. Així, la màquina urbanitzadora es posa en marxa obligant al conjunt de propietaris a vendre, malvendre o assumir els costos de la urbanització. La història s’ha repetit de nord a sud del territori valencià incloent molts episodis d’aguts conflictes.

Com ja he explicat, a bastament, l’escletxa per on s’infiltra la barroeria expansiva en el territori és la redacció- conscientment- feble de la protecció dels sòls agrícoles, fitants amb els nuclis consolidats. El cas de la ciutat de València és l’iniciàtic pels volts de 1988. Ací tenim un altre exemple explicat pels amics Carles Dolç i Josep Mª Sancho a la capital de la Ribera Alta, Alzira.
 
Si pitgeu el "vull llegir més….trobareu la resta de l’article.
 
Vigileu l’explicació del document d’Impacte Ambiental, pervertidament usat com a justificació.  


El PAI de La Garrofera d’Alzira n’és un de més, però excepcional per la seua magnitud i paradigmàtic dels viciats aspectes que solen presentar eixos programes urbanístics.

En una zona veïna a la Séquia Real del Xúquer i separada 15 quilòmetres d’Alzira, sense continuïtat física amb el seu terme ni amb cap nucli urbà d’altres municipis, per cert, més pròxims, el PAI proposa urbanitzar 1.370.000 m2 on construir 4.884 vivendes que servirien a uns 10.000 habitants potencials. La desmesura d’aquesta implantació suposaria augmentar en un 25% el parc d’habitatges d’Alzira. És a dir, sense reconéixer-ho així, el PAI de La Garrofera tracta de crear una població nova, perquè amb eixes xifres i condicions no pot considerar-se d’una altra manera. En l’actualitat els terrenys estan en ple ús agrari i el Pla General d’Alzira del 2002 els reconeix expressament com no urbanitzables protegits, valorant i preservant, entre altres coses, la seua condició agrícola. Què ha canviat en tan poc de temps perquè es puga pensar en edificar-los, incloent el conegut camp de golf? Ni més ni menys que l’aparició d’unes apetències particulars…

Crear una nova població exigiria estudis que demostren la seua idoneïtat en el conjunt d’un territori i la conveniència d’un creixement demogràfic segregat dels nuclis urbans existents; que analitzen els usos actuals implantats al llarg de segles, les necessitats de connexió viària, transport públic i infraestructures, els equipaments socials imprescindibles amb els seus costos per a l’erari públic; i un complex etcètera. Ens referim a criteris d’ordenació territorial que van molt més enllà del punt de vista d’un ajuntament. Per això sorprén que un PAI com el de La Garrofera, com ja ha passat en altres casos, plantege la desestructuració d’un territori (declarat sòl agrícola protegit, no ho oblidem) sense cap classe d’anàlisi com sensata i legalment hauria d’exigir-se. Al contrari, el PAI que comentem va nàixer sense més i a corre-cuita per fer-lo executable reclassificant els terrenys a urbanitzables dins d’un mateix tràmit, però, a última hora, vistes les fonamentades resistències ciutadanes, es va decidir embolicar-lo de la “formalitat” pròpia d’un procés de Revisió del Pla General d’Alzira.

Ara bé, la revisió del planejament general hauria de ser una cosa tan seriosa com estudiar amb fonament, realisme i prudència les grans opcions i criteris de desenvolupament del municipi, més encara davant la pretensió de crear una població nova separada de tot nucli urbà i envoltada de termes municipals aliens a ella. Aquest últim aspecte aguditza fins al límit el problema de la inexistència d’un marc d’ordenació supramuncipal: per a variar el destí d’una ‘illa administrativa’ com és La Garrofera no hi ha prou amb la perspectiva local; es fa precís, com a mínim, la d’àmbit comarcal. Res d’açò s’apunta en la proposició del PAI quan, en realitat, La Garrofera, desconnectada com està d’Alzira, està més prop del nucli urbà de L’Alcúdia, dels serveis de la qual depén, i dels de Massalavés, Montortal, Alberic i Tous. Tot açò dóna pistes sobre la naturalesa d’aquest despropòsit urbanístic.

El document justificatiu del PAI de La Garrofera no sols no argumenta per què desclassifica sòl agrícola protegit, ni analitza per a res l’ordenació estructural en el seu àmbit o l’impacte d’una nova població en la comarca. Tampoc garanteix l’abastiment d’aigua potable ni aporta justificacions serioses de la resta d’infraestructures i serveis. Obligat per llei, assenyala espais per a equipaments públics però no determina la ubicació de centres docents i de salut. Res del que es pretén té a veure amb el pla d’una població amb lògica i ordenaments urbanístics. No s’oblide que estem parlant de crear un nou nucli urbà el funcionament del qual acabarà recaient sobre les finances públiques.

Obligat per la legislació, el PAI s’acompanya d’un Estudi d’Impacte Ambiental (traslladat, cal suposar, a la tramitació del Pla General) que de manera sistemàtica nega els valors ambientals, paisatgístics, culturals i econòmics del territori cultivat que és hui en dia La Garrofera. El seu caràcter de justificació (no d’estudi) de l’impacte fa que aquest document siga una banalitat per no dir una fal•làcia. Són ja massa els pseudoestudis d’impacte ambiental dedicats no a una anàlisi desprejudiciada sinó dirigits a refutar, des del formalisme legal, la lògica dels valors reals d’un territori i assegurar amb això que prevalguen els interessos urbanitzadors.

El PAI de La Garrofera, al cap i a la fi, no és més que una operació, la finalitat especulativa privada de la qual no mereixeria majors comentaris si no haguera estat avalada per una administració pública, en aquest cas l’Ajuntament d’Alzira, ni tinguera conseqüències en un territori ja valorat per la intervenció humana. A més, a llarg termini, el miratge d’aquest ‘creixement’ urbanístic s’esvairà en les arques municipals, perquè un nou nucli sense connexió urbana amb Alzira imposarà una càrrega redoblada per les obligacions de tot tipus que ocasionarà al propi municipi.

Altrament, els qui mantenen viva una zona cultivada amb criteris productius perdran la seua explotació agrícola. La resta de la ciutadania serà privada, una vegada més, d’un paisatge i d’uns recursos que mereixen ser gaudits. En fi, un PAI com aquest res té a veure amb l’urbanisme. Encara que és fidel reflex del que com a tal es ve publicitant i, pitjor encara, beneint per les administracions de torn.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL CAS BORJA-VILLEL..

Seré breu. Em sembla fatal la referència que fa l’Avui en entomar amb cofoïsme "la cultureta catalana" com si es tractàs d’un col·lectiu alié a aquesta societat. Ací se’ls hi veu el llautó -provincià- que ha adquirit en un curt lapse de temps, després de descavalcar Vicent Sanchis. En parlen de "fuita de cervells", també, les pobres ments subalternes del rotatiu de la parella de fet Lara-Godó. Tota aquesta situació, normal d’altra banda, en un país com el nostre, dóna peu a llançar una càrrega de profunditat sobre el tripartit catalunyès. El partit Madrid vs Barça, ja provoca oix, no sé si vos passa el mateix?

La gran excusa per a mantindre la gent entretinguda en l’irresoluble cas d’aquest país dins d’Espanya.

Rep,  a la meua bústia electrònica, puntualment les notícies del MACBA. La línia ascendent, en condicions físiques adverses, ha estat excepcional. Una mirada al voltant del món. Un punt de vista contemporani. Això és el que ha implementat i impregnat el borrianec Manuel Borja-Villel.

Qui va alçar des de baix el Centre Reina Sofia? Re: Tomàs Llorens i Serra (Almassora), que també va orbitar l’IVAM, quan aquest era un museu modern de referència, entre els cinc més prestigiosos del món, fins la seua marxa.

Qui porta el Tate?
Re: el saforenc Vicent Todolí, lloctinent en l’època internacional i lluent de l’IVAM, que també deixà muntat i encarrilat el museu modern de Porto quan fou "fitxat" per aquella institució londinenca. 

Després d’aquesta introducció, un es demana, si això dels fitxatges dels gestors culturals pot encabir-se en una mentalitat rància típicament española, ortego-unamuniana, per tal d’analitzar un comportament que és normal del segle XXI?

Re: No.

LA CONDICIÓ ÒPTIMA DEL MUSEU BARCELONÍ MACBA ÉS QUE NO HO SEMBLE,  DE CATALÀ. AQUESTA HA ESTAT LA PEDRA DE TOC D’EN MANUEL BORJA, AL MEU ENTENDRE.

El "letraherido" autor de l’editorial, a jornal, del duo Lara-Godó es demana també,  i ací intenta despistar-nos, si podrà ser mantingut el nivell per part dels dirigents del govern tripartit d’Amunt, malgrat la "cultureta".

Fa trampa, al meu entendre, perquè cada gestor cultural té també "vida pròpia" i pot plasmar-la mitjaçant la trajectòria arreu del món. Això forma part de la globalització també. Borja continuarà fent el seu "pla", per allà on vaja. Com Llorens. Com Todolí. El que cal és poder oferir centres que tinguen llum pròpia a escala planetària ubicats a les nostres ciutats i viles.

Sobre el concurs de mèrits: ací hi ha per a triar i remenar, i de casa. Muntem un altre dels nostres a carregador i després que adquirisca vida pròpia de nou. Mentre esperem una estructura política pròpia.

La contra: és esdevenir un museu "valencià" en el pitjor de les interpretacions possibles. V.G.: l’IVAM de la senyora Consuelo.  Com a paradigma evident.

L’EDITORIAL A SOTA, SI PITGEU EL "VULL LLEGIR LA RESTA…."

L’encara director del MACBA, Manuel Borja-Villel, explica en una conversa que publiquem avui les seves raons per marxar a Madrid i encapçalar un nou projecte al Museu Reina Sofia. Des d’aquestes mateixes pàgines, el dia que es va fer públic el seu nomenament vam lamentar el que torna a ser un exemple de la fuga de cervells cap a Madrid. Evidentment, la seva nova feina és un reconeixement a una trajectòria personal, però també a l’evolució del Macba, que Borja-Villel ha sabut convertir en un dels centres d’art contemporani més importants d’Europa. El problema de la seva marxa, però, és que el Macba queda orfe –almenys de moment.


Intel·lectuals, polítics i experts en gestió cultural s’han debatut aquests dies entre la felicitació a Borja-Villel i la crítica a aquest fenomen al qual assistim impotents: alguns dels millors professionals de casa nostra han de marxar a fora per prosperar. Amb l’agreujant, en aquest cas, que amb la seva nova tasca al Reina Sofia, Borja-Villel haurà de lluitar per convertir la capital espanyola en el centre de referència en art contemporani de l’Estat. Ell diu que Madrid és el millor lloc “per trencar amb la idea de centre i perifèria”. Tant de bo! Mentrestant, uns expliquen la fuga de Borja-Villel per la manca d’ambició de les nostres institucions, mentre altres critiquen que el món de la “cultureta catalana” se senti cofoi pel seu nomenament a Madrid, en lloc de preguntar-se per les raons de la seva marxa i com omplirem el buit que deixa.


La substitució de Borja-Villel al capdavant del MACBA serà la prova de fins a quin punt aquesta “cultureta catalana” és capaç de demostrar que aposta per la qualitat i la professionalitat. Demanen la convocatòria d’un concurs internacional de presentació de candidatures amb temps suficient perquè puguin presentar-s’hi aspirants d’arreu del món. El jurat que ha de designar el nou director del MACBA hauria de ser qualificat, i sense ingerències polítiques. Hi ha en joc la credibilitat de les institucions i de les associacions culturals. Si alabem la capacitat i la independència del que marxa, hem de demanar els mateixos valors en el que arribi. No ens podem conformar amb menys.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Elies Tormo (1869-1957), un historiador exemplar.

Una de les personalitats més brillants que ha donat el País

Valencià ha estat sense cap mena de dubte l´albaidí Elías

Tormo Monzó (1869-1957), un intel·lectual en el més ampli

sentit de la paraula que participà com pocs en la convulsa

Espanya que li tocà viure com advocat, historiador de l’art, diputat, ministre, rector universitari i també pare de família:

la de la pèrdua de Cuba i les Filipines, la de la Restauració

monàrquica, la de la dictadura de Primo de Rivera, la de la II

República, la de la Guerra Civil i la de la dictadura franquista.

Quasi res!!!, en diríem col·loquialment. Tanmateix, fora dels cercles pròxims a la història de l´art (no debades fou el primer catedràtic de la disciplina arreu l’Estat i el seu introductor i impulsor) Tormo ha estat un perfecte desconegut, independentment dels treballs que li dedicà a la terra en què va nàixer i del destacat paper que jugà en la cultura i la política contemporànies.

Potser, el fet de residir durant gran part de la seua vida a Madrid, principalment, però també a Salamanca, Santiago

de Compostel·la i Roma l’haja privat de calar entre els seus

paisans i –qui sap si involuntàriament-, com a conseqüència

d’açò, del (re)coneixement que tots plegats li devem (la Generalitat Valenciana al capdavant i la seua Conselleria de Cultura, a què esperen?; i el CVC?; i la Universitat de València?).

En quina mesquinesa ens menegem quan es lloen els mèrits

-sovint força dubtosos- d´uns i d´altres, d’ací i d’allà, i s’esborren les sòlides i imperibles petjades de qui dóna la vida en pro del coneixement i de la seua difusió? .Tormo anteposà sempre la seua dedicació investigadora, docent i política a l’assossec familiar, sobretot des de les pèrdues de sa muller i de la seua fi lla major (professa en un convent de clausura), es recorregué Europa i el Pròxim Orient, fou l’amfitrió d’Einstein quan visità Espanya i un dels membres més destacats de la Generació del 98 juntament als seus amics Unamuno i Marañón, però també de Sanchis Sivera, Roc Chabás, Martínez Aloy, Nicolau Primitiu, Llorente… per no esmentar que assistí en primera persona al naixement del Cubisme a París. Ahí queda això!!!, continuaríem dient.

Ara s’acaba d’acomplir el mig segle de llur desaparició,en un any en què a casa nostra hi ha hagut de tot i, per allò de celebrar-se, s’han commemorat derrotes com la d’Almansa, catàstrofes com les del Túria i el Xúquer i, en les darreres eleccions, la desfeta de l’ètica i del trellat en mans d’una classe política que, veritablement, no mereixem. Tanmateix, tampoc hi ha hagut ni voluntat, ni espai, ni pressupost per a retre-li honors (això sí tardans i anacrònics) dignes de la seua personalitat cosmopolita.

Amb tot, faltaríem a la veritat si obviàrem que- modestament, però amb una honestedat i sensibilitat -exemplars- l’editorial mèdica i històrica Ulleye,per mitjà del Dr. Antoni López Alemany s’encarregà d’homenatjar l’insigne valencià amb la reeixida reedició de la seua obra Las tablas de las iglesias de Játiva, Madrid, 1912. Un acte en què, a més de l’editor, hi assistiren dues nétes d’Elías Tormo en representació de la seua família, el Dr. Ximo Company (un dels historiadors de l’art més importants que ha seguit l’estela de l´albaidí), Josep Lluís Cebrián (l’autor del pròleg a la nova edició i ànima de què aquesta fora possible) i més d’un centenar de persones (inclosos els guies de l’exposició Lux Mundi que té lloc a Xàtiva, cal remarcar-ho ara i ací).

Així és el nostre país, com ja deia en el s. XVI Joan Baptista

Anyés (doctor en Teologia, beneficiat de la Seu, prolífic autor

sacre i profà i patró de l’excels Joan de Joanes): “Els nostres

menyspreen allò que és nostre i, si no és estranger, ho valoren en no res”. Qui dóna més!?, podem concloure.


Albert Ferrer Orts

Departament d´Història de l´Art.

Universitat de València-Estudi General

US CONVIDE A PASSAR AL "VULL LLEGIR + ". UNA SORPRESA FETA PER LA MAGNÍFICA GENT DE LA COSTERA. 



De l’exposició ja se n’han fet ressó l’Àngel Canet, l’Enric Marco, entre d’altres companys de viatge a la nau de VILAWEB.
 
La sorpresa és la premsa comarcal ben feta, com és aquest  cas. Vegeu a l’arxiu adjunt l’enllaç. Veritablement, ben feta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LES CÚPULES DEL PANTEÓ I DE SANT PERE.


COL·LATGE HIPERTEXTUAL SOBRE LES CÚPULES DE ST. PERE I EL PANTEÓ.

Fa unes setmanes vaig trobar un text escrit per un professor d’universitat en què es parlava sobre dues cúpules històriques de referència: la del Panteó d’Agripa i la de la basílica de St. Pere al Vaticà. El text literari resultava bell, com vaig desar constància mitjançant un comentari; tanmateix n’era farcit d’errors. No podem dubtar que, entrelínies, l’autor té coneixements d’allò que en parla. Nogensmenys, n’hi sap molt més del que hi mostra; calia, però, llegir-lo per dessota. Sobta, però, el plantejament maniqueu de l’escrit. Bons i dolents. Recorda l’allau d’informació mediatitzada que ens arriba, sense el més mínim acte de crítica. Divuit comentaris desats i……..podem pressuposar-ne que centenars de lectures.
Això és la xarxa d’Internet i la seua mancança de criticisme. L’esbromadora informació desada i no contrastada.
El plantejament dialèctic, esbossat, entre un anònim executor de la cúpula del panteó -el bo- i la de St. Pere dissenyada per Miquelàngel -el dolent- establia el camp de batalla per a la "querelle d’Allemand" que volgué encetar. Tot plegat, un poc fatxenda val a dir.
 

L’informa PISA parla d’un segment poblacional, però, i els major?; sembla que no estem molt millor, sobretot, si qui imparteix "doctrina" des d’alt d’una estrada fa aitals relacions confrontants gratuïtes. Com no tinc massa temps per a fer un apunt-article elaborat; nogensmenys, he preparat, a corre cuita, una mena de col·latge d’idees, amb enllaços hipertextuals, que desmenteixen o matisen els arguments, impúdicament, exhibits per aquell professor. Manquen de to bèl·lic, però sí esclaridor. És una mica feixuc però crec que val la pena. Ens serveix per tal de guaitar allò del què, quan i com miren la realitat històrica, tot basant-se en la realitat immediata, certa classe d’instructors, que a sobre, té projecció sobre la gent en procés de (de)formació. Existeix la ciència i la investigació. I aquesta mai és catalana, italiana, anglesa, etc. És a dir, no en té, de nacionalitat. N’és universal.

Sobre el seu text, com a plantilla, he anant incloent-hi les discrepàncies i matisacions. El paper hegemònic de certes elits, dites nacionals, es dilueix i deixata de seguida, quan el punt de vista es torna més universal i detallista alhora.

Veure-hi la realitat antiga, amb ulls d’avui, ens situa en el debat actual del càlcul estructural que puc sintetitzar, més o menys, així:

1.      La manera clàssica basada en el la resistència de materials. Ajudat amb l’aplicació de coeficients de majoració de càrregues i minva de capacitats resistents dels materials.
2.      El mètode s’amplia i evoluciona amb la introducció del càlcul plàstic a partir del peritatge d’estructures metàl·liques. I l’assimilació d’un estat de l’estructura que fa figa (que es converteix en un “mecanisme” inestable) en aparèixer més ròtules de les que pot acollir la seua estabilitat. En passar de l’estat elàstic al plàstic alguna secció de l’estructura aquesta secció esdevé una ròtula. Trobar que una estructura ultrapassa de les tres ròtules deixa l’estructura inservible.
3.      Hi ha un mètode de càlcul oblidat i desenvolupat per l’enginyer català Santiago Rubió, a l’Argentina, a partir de la metodologia funicular d’Antoni Gaudí. Aquest, d’alguna manera, però, mai confessat, ha donat lloc al càlcul per bieles, d’un costat. Vegeu el “Cálculo funicular del hormigón armado”. Ed. G.G. Buenos Aires. 1952.
4.      El càlcul matricial, segons el mètode de la resistència de materials i els teoremes d’energia, possibilitat per la democratització de les noves eines informàtiques, de la mà del mètode dels elements finits.
i
5.      M’atreviria a definir un cinqué mètode, aparegut en el darrer quart del segle passat, consistent en la conversió i convergència del mètode de càlcul plàstic d’estructures metàl·liques transportat al càlcul d’estructures de fàbrica (pedra, maó, etc.) amb les aportacions històriques del càlcul dels polígons funicular i vectorial de finals del XIX i primeries del XX.  Des del nostre punt de vista tots són d’aplicació adequadament, i més que en vindran. La creativitat i el talent es basa en fer la tria corresponent i escaient en cada cas. Per això la denúncia del maniqueisme feta a l’inici. 

SÍNTESI D’ERRORS D’AQUELL ESCRIT (AL NOSTRE PARER):

1. La cúpula del temple del Panteó té precedents remarcables, com ara la Domus Àurea de Neró, que ja usa el mateix mecanisme de cúpula voltada amb òcul central inclòs. Per tant, el Panteó no pressuposa cap “revolució estructural”. Potser, sí siga, dins de la tipologia estructural, el paradigma més conegut popularment.
2. La cúpula del Panteó sí que sofreix esquerdaments en la seua superfície durant la seua història, però, com està revestida i impermeabilitzada per un material mal·leable no és pot detectar si no és amb un estudi conscient i ad hoc. De fet, fou restaurada per A. Terenzio pels anys 1934 i resta una documentació, a fi i efecte, de mostrar la prova sensu contrario.
3. L’existència, a més d’altres cúpules reeixides entremig, com ara, Santa Sofia de Constantinoble i la del Duomo de Brunelleschi a Florència que ajuden a entendre l’evolució i d’interval entre les dues estudiades, sí marquen, estructuralment un moment d’evolució mecànica i tipològica. Sempre des de la base del mètode iteratiu de prova-error
4. Les vicissituds d’una edificació, de qualssevulla, són copioses i diverses en el temps. Bernini l’hi empitrà dos campanars que serien enderrocats a finals del segle XIX. L’orecchie d’asino en deien els romans tardobarrocs fins el XIX. Per tant, aquesta mateixa intervenció provoca que, l’estructura mecànica, hi haguera de “buscar” una nova, d’estabilitat, a cada canvi. En canvià, l’edifici, multitud de vegades destí i funció. I com no?; decoracions, revestiment de cobertes, etc. Amb la qual cosa, l’estat de càrregues hi havia d’acomodar-s’hi.
5. A tall de l’anterior punt, cal remarcar que si el panteó modificà ús, funció, etc; la construcció de la basílica de St. Pere fou encara força més tumultuosa. Com explicaré més avall. Cada arquitecte que hi apareix ha de reprendre el que l’anterior(s) hi han construït. Bramante, Serlio, Rafael, Carlo Maderno, Miquelàngel, fins della Porta i el seu adjunt Fontana. I en molts casos també calgué d’enderrocar-ne part de l’obra construïda de l’anterior. Miquelàngel prengué l’encàrrec a seixanta anys, i veient que no l’acabaria féu una maqueta de fusta que servís de model per als posteriors executors. El resultats de la maqueta és el fruit de força d’anys d’estudi, comparances amb d’altres fetes, bàsicament amb la de la seua Florència natal. Fou, la seua, una intervenció d’unificació i recuperació del model bramantià, a més d’una recerca del problema de l’escala (grandària relativa) que se li “escapava” per manca de referents. Malgrat que n’era conscient i intuir-ho.
6. Della Porta i Fontana són els arquitectes executors que fan la construcció definitiva. Que realment subvertiren; tot sobrealçant i modificant el perfil de la cúpula que deixà, com a definitiva, Miquelàngel. Subvertint el model, però no el concepte com hi veuré de demostrar. Per tant, Miquelàngel ni construí, ni bastí, Sant Pere del Vaticà, ni pogué crear la metodologia constructiva que s’hi implementà.
7. Un dels problemes a resoldre fou el de l’escala de l’edifici (grandària relativa) que Galileu Galilei havia esbossat en enunciar el seu Dialogi de Dues Nove Sciencie. Entre elles, l’inici de la Resistència de materials. Hi incloc una explicació senzilla que permet esbrinar-ho, amb foto inclosa. Un prisma A assentat sobre un terreny genera tres vegades menys pressió sobre el terreny que un de 3 vegades més gran B amb la mateixa forma. Això, que és obvi, tampoc no és lineal. I aquí rau la dificultat que intuïen.
8.QUI FERRA, L’ERRA” o “ON HI HA FERRO, HI HA ERRO” que deien les nostres dites ancestrals. Della Porta i Fontana van incloure-hi cadenes de ferro, ja, a finals del segle XVI per tal d’absorbir els esforços horitzontals des de “mitja taronja” avall -fins a la base- de la membrana sobre el tambor. De fet, pocs anys després d’acabar-la, ja, hi havia evidents esquerdes i badalls exagerats a la cúpula vaticana.
9. G. Poleni fou un matemàtic venetià a qui li va ser encarregat un informe sobre les esquerdes de la cúpula de sant Pere. Memorie della Gran Cupola del Tempio Vaticano. 1748. En aquestes donà la solució de que eren normals i no feien córrer cap perill immediat d’ensolsida –segons la geometria i estructura de la membrana- i tragué importància de llur existència. Amb el seu estudi fou intervinguda la cúpula. Extrem aquest, en que l’escrit -diu que no fou així. Poleni sí que va donar les instruccions per a adobar els esquerdaments de la cúpula vaticana. En fixaren 5 de 6 cm. quadrats i adobaren les dues antigues que s’havien rovellat pel pas del temps i la desprotecció ambiental hi afegides per della Porta i Fontana.
10. L’existència d’òscul i/o llanternó és indiferent en la coronació a efectes dels polígons funicular i vectorial. De fet, els afegits al trasdòs al Panteó naix, precisament, perquè hi havien badalls. Contràriament al que defensa l’autor de l’article.
11. Conclusions: Des dels primers plantejaments de Galilei, passant per Hooke, Newton, fins als nostres dies en que es planteja una doble alternativa: d’un costat l’ús dels ordinadors per al càlcul mitjançant el mètode d’elements finits, basat en la resistència de materials i el tram de base elàstica, fins a la translació del càlcul plàstic d’estructures d’acer a estructures de fàbrica de pedra, maó, etc. en base a les tres equacions d’equilibri i el teorema de seguretat, dins del tram plàstic en càrrega de col·lapse, hi ha un llarg camí. I no per això no acoblarem a cada cas aquell que més ens interesse, en funció de les circumstàncies. Ni bons ni dolents. El cas per cas. Però dialècticament i crítica.  El món és tan complex que els plantejaments binari, de la mena que siguen, són certament empobridors.

Vos hi dese el resultat de la diatriba, millor explicada, si pitgeu al "Vull llegir la resta…"   


Vos hi dese el resultat de la diatriba, millor explicada, si pitgeu al "Vull llegir la resta…"  


He improvisat TRES Pdf en ARXIUS en què es desenvolupa cada idea, amb fotos, diagrames, taules, etc. copiosament. Hi ha errades, vos avise de bestreta, també us anime a trobar-les-hi.

Les podem contrastar i comentar-les.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari