Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UNA RAÓ PER A EIXIR EL DISSABTE.

El dissabte propvinent omplirem els carrers de Barcelona, no perquè els trens de rodalia de les nostres capitals funcionen com al Japó, ni perquè es muiren quaranta-tres persones per culpa d’unes infraestructures infradotades pressupostàriament; no hi anirem perquè el tren d’Alcoi-Dénia funciona la mar de bé. No hi anirem perquè el tren de mercaderies de què gaudim, que uneix Algesires i la mar del nord, ens done prevalença i futur sobre els de Marsella, Gènova, Flandes, etc. No hi anirem perquè la Sra. Loyola de Palacio va defensar aferrissadament aquest traçat a Brussel·les. No perquè no se li va oblidar quan pertocava.

No hi anirem, perquè tenim una coordinació entre els ports mercants i esportius d’Alacant, València,-Sagunt, Tarragona, Palma i Barcelona que és l’enveja tot Europa. No hi anirem perquè el trànsit intermodal entre ells i les vies ferroviàries del Ferrmed (el TGV) hi hagen estat pensades per nosaltres, no per la nostra competència directa.

Segueix una miqueta si voleu pitjar al "Vull llegir la resta…."

No hi anirem, perquè des de València o Barcelona on ens cal anar, no és a Madrid sinó a Lisboa o Porto.No hi anirem perquè el nostre present ja va aparellat amb la resta d’Europa. No hi anirem perquè la línia que uneix Palma i Estrasburg no passa per l’Avda. de la Castellana. No hi anirem perquè el corredor interior Vinalopó-Pallars, que vertebra totes les comarques interiors, funciona a les mil meravelles. I fa, de retop, que aquestes tinguen un futur ben assegurat a dècades vista. No hi anirem perquè l’aeroport de València i Barcelona són uns hub obligats per a anar a tot arreu del món. No hi anirem perquè, a més a més, estan perfectament coordinats amb les estacions de gran abast. No hi anirem perquè les tres capitals han esdevingut uns nucs internodals de primer ordre europeu. No hi anirem perquè la política agrícola pensada, des de  ponent, durant quasi tres dècades sols pensa en l’oli, els cereals i la pesca dels bancs del Cantàbric, Marroc, etc. Que és el que ens interessa a nosaltres. No eixirem perquè l’avellana del Camp de Tarragona està garantida per a les properes tres dècades. Això sí, eixim verament bé amb el bescanvi amb taronges marroquines. Que comporta que els llauradors no puguen viure de la terra i intenten desfer-se’n, d’ella, el més aviat possible, esdevenint rendistes de poca i curta renda. Amb la qual cosa les grans empreses immobiliàries espanyoles poden desembarcar-hi per a fer el (seu) negoci. No hi anirem perquè els governs regionals hi han esmerçat tota la seua saviesa per a reconvertir el producte agrícola de temporada, en manufactura de tot l’any. No hi anirem perquè el transvasament de l’Ebre i el Xúquer han estat un èxit total, portant l’aigua a les pobres regions de l’Andalusia oriental i Múrcia.  No, perquè l’aigua que hi quedàs fóra per al regadiu del secà del sud valencià. No hi anirm perquè la sanitat funciona de categoria, com diuen amb raons de pes, tant els cossos de sanats com els de sanitaris.  No hi anirem perquè, fent els nombres com cal, eixim a un dèficit estructural que no ens donarà corda per a resistir, competitivament, dins d’Europa més enllà d’una generació. No hi anirem perquè si no s’espavilem serem la perifèria de la perifèria europea i ens caldrà demanar l’ingrés a l’Organització de Nacions Africanes. No anirem perquè enviant un funcionari de la Castellana els nostres requeriment a Brussel·les i/o Estrasburg queden completament assolits. No hi anirem perquè desmantellar els Forns Alts de Sagunt va ésser una fita desitjada i buscada per tota la població del Camp de Morvedre. Malgrat ésser la metal·lúrgia de més futur d’Europa. No hi anirem perquè els nostres polítics de proximitat, des dels batles fins als presidents de Generalitats, Consells, etc., són personatges gens provincians i amb una personalitat pròpia a prova de bomba. Collonuts on n’hi haja. No hi anirem perquè amb l’espanyolalla dels Clos, de la Vega, Barberà, Camps la propera America’s Cup no serà una trista caricatura de la de l’enguany. No hi anirem perquè ens “endollen” paracaigudistes de l’estil Saplana, de la Vega, Rodríguez, Trillos, Margallos, etc. Dins de les llistes que són obertes, com tothom sap. No hi anirem perquè a la cúria d’ací li passa el mateix que als polítics amb els què conformen la "banda de l’empastre". No hi anirem per no veure contínuament pidolant els pobres polítics provincians de la sucursal. I a sobre bonegats pels amos. I a sobre donar-los gràcies. No hi anirem perquè la nostra indústria audiovisual excel·leix arreu de tot el món. Verbi Gratia: la Ciutat de la Llum d’Alacant on sols es fa producció pròpia. No hi anirem perquè volen convertir la primera potència mundial turística del món en el més magne geriàtric de la galàxia sense qualitat, sols quantitat, i nosaltres esdevindre en els cambrers de la resta del món, en competència, amb els veïns amb preus rebentats. No hi anirem perquè el sucursalisme converteix els empresaris i sindicats radicats ací en els “trilers” més negres i provincians de la història del món civilitzat. De Roma ençà. No hi anirem perquè als religiosos catòlics d’ací tenen veu i vot directament al Vaticà. No hi anirem perquè a Fecsa-Endesa,  Iberdrola, etc. Envien les línies d’alta tensió per allà on els governs de la Confederació decideixen i els indica. Ni existeix la MAT, ni la línia de la Valldigna, etc. No hi anirem perquè quan un grup empresarial d’ací se li dóna tota mena de facilitats per a esdevenir en el primer rànquing mundial de les energètiques, sens OPES, ni res de semblant. No hi anirem perquè els grups d’opinió que tothora mamem són grups autòctons com ara Prisa, Sogecable, Correo-español, ERmundo, Libertad Digital, etc…..etc.  No hi anirem perquè RTVV és la millor corporació de ràdio i TV del món occidental.Tampoc hi anirem perquè gaudim de la reciprocitat audiovisual entre tots els territoris de la Confederació, i llur corresponent competència en igualtat de condicions. No hi anirem perquè els guionistes de les sèries fetes ací, que produïm estan en vaga i pot quedar aturada la magnífica indústria del cinema mundial. No hi anirem perquè Adif, Sepes, o qualsevol ministeri ponentí que es preue no practique amb els propietaris d’ací la mateixa i complementària política que les grans financeres -no productives- espanyoles que vénen a fer l’agost, el setembre, el novembre…..fins el juliol vinent.

No hi anirem perquè “contribuir” en més que en traus és un mal negoci. I en quelcom, que és la teua mort, és suïcida i d’estúpids. No hi anirem perquè el grau de civilització dels españols és dels més alts del món civilitzat. No hi anirem perquè les seleccions esportives van lliurement a competir i participar allà on ens plau del món.No hi anirem perquè ser insular és una condició atzarosa tan normal com ser continental. No hi anirem perquè el patrimoni monumental és un gran negoci si està viu i no enderrocat. No hi anirem perquè si el patrimoni natural està viu i no arrasat és un gran negoci per a les persones d’aque3staq sofietat i llurs fills. No hi anirem perquè a les universitats se li dota de suficient capacitat econòmica, d’autonomia i gestió per a la investigació. No hi anirem perquè totes les lleis que regeixen emanen dels nostres parlaments, consells, corts, etc. No hi anirem perquè el cos jurídic depèn exclusivament d’aquest país i no té cap ingerència estrangera. No hi anirem perquè nosaltres, d’acord amb la resta d’Europa, marquem el nostre sistema d’educació dels nostres fills.  Tampoco iremos porque cuesta muchísimo enterar-te que aquí hay una sociedad invisibilizada que vale la pena y nos convierte a los inmigrantes en una especie de quintacolumnistas sin saberlo. No hi anirem perquè ens furten la pela descaradament. No hi anirem perquè el nostre idioma se’l vulguen liquidar de totes totes, no. No hi anirem perquè ens volen reduïsts a una mena de folclor residul. No hi anirem perquè ens volen dividits en comunidades autòmates teledirigides des de fora estant. No hi anirem perquè introduesquen elements de descohesió social digues, blaverisme, lerrouxisme, ciutadans, gonelles, etc., possiblement, subvencionats amb fondos reservados. No hi anirem perquè les nostres ambaixades se’n preocupen quan viatgem pel món. No hi anirem perquè el sistema educatiu que ens “encolomen” té tendència al primo-mono-uni-único-lingüisme funcional. I vivim un món multi, pluri, etc. de tota mena.  No hi anirem perquè no puguem realitzar la nostra pròpia política d’integració social de la immigració. No hi anirem perquè ens trauen un cèntim a cada litre de benzina, sang, llet, etc. Per a compensar el que ens furten cada 20 de cada trimestre i al juny-juliol de cada any. No hi anirem perquè allò que fereix un partit español l’altre ho remata. No hi anirem perquè el feixisme espanyol és homologable, solament, amb l’estalisme de les deportacions a Sibèria, la persecució turca i iraquiana als kurds.
 
La raó per la qual hi anirem serà perquè no volem que el món ens confoga amb “ELLOS”. Desmarcar-nos, palesament d’ELLOS, és simplement una necessitat estètica. Una qüestió de bon gust.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La visió d´Espanya (post) sorollista

Nou article del professor de la Universitat de València n’Albert Ferrer i Orts a Lermante-EMV. Un altre que també està incòmode i desficiós.

Com el Molt Honorable President Camps que tampoc no anà a la Convenció de nomenament, a Madrit, del candidat  Mariano….i és que la política valenciana "s’ha de saber llegir" entrelínies. No cal que vos diga que el M.H. Paco Camps és el polític valencià de major projecció i coneixement que hem tingut en els darrers cinc anys. Amb pensament independent i propi. Per això demane constantment el vot per a ell.

Penseu-hi, malgrat que -totes- les seues paraules tinguen sensu contrario.    

Des que es confirmà el viatge a València dels llenços que Joaquim Sorolla i Bastida (1863-1923) pintà en la seua darrera etapa per a l’Hispanic Society of America, molts hauran estat els esforços dels caps pensants de tan brillant idea (no diguem de les mans executores que han despenjat a Nova York la magna obra del valencià, que no sols els han embolcallat amb cura sinó que els han transportat com si d´un cap d´estat es tractara, els han restaurat convenientment i, des del passat dia 8 -en què els Prínceps d´Astúries i tutti quanti els reinauguraren-, s´exposen en les remodelades sales del Centre Cultural Bancaixa)…….

Si pitgeu al "Vull llegir…." podreu llegir-ne la resta.

Si algú vol sentir a parts iguals una mescla de regust estètic, una visió històrica i, per tant, anacrònica d´Espanya, sentit del ridícul i fanfarroneria (a costa clar està dels sofrits impositors de la centenària caixa d´estalvis i de la seua obra social) solament ha de veure el documental que amb la pompositat pròpia de la televisió pública autonòmica es va emetre el 9 d´octubre. Sobren les paraules.

I és que no ens pareix malament que l´obra de Sorolla (com la de qualsevol altre artista plàstic del seu talent) siga (re)coneguda i valorada en la terra on va nàixer. És que la perversitat manifesta dels gestors nostres de cada dia, que juguen a ideòlegs del no res i manipulen obsessivament el llegat historicoartístic pretèrit, arriba a la insolència i l´oportunisme gratuït quan un esdeveniment d´aquestes dimensions és, a més, utilitzat per a (re)pensar una nova mirada sobre Espanya. Ja posats… que continue pagant Bancaixa els despropòsits d´intel·lectes tan minsos.
Sorolla el tenim a tota hora a la mà a València o a Madrid principalment, tant s’hi val. Però al cap i casal mai no deixem de (re)descobrir-lo quan l´ocasió ho requereix, clar està. Com el cas que ens ocupa -aplaudit unànimement per tothom-, la visió anacrònica del pintor (no debades realitzà les pintures americanes en la segona dècada del s. XX) serveix ara precisament com a conglomerant ¿de què? Per què des que el famós artífex valencià pintara la seua «Visió d´Espanya» molts són els canvis que en aquest país s´han succeït. Fins el punt de passar la dictadura de Primo de Rivera (la prehistòria per a qualsevol jove d´avui), la segona República (l´edat dels metalls, malgrat les recents reivindicacions interessades), la Guerra Civil i la postguerra (en el record d´uns quants, cada vegada menys per cert), la dictadura de Franco, la transició i la democràcia. Tot un món separa l´Espanya actual de la de fa gairebé cent anys -observem com a mostra la nova realitat multicultural que s´ha incorporat a la societat-, tanmateix la pèrfida obstinació d´uns trau novament a col·lació els aconseguiments i les mancances d´un país com el nostre a través de les idíl·liques i estereotipades postals d´un creador excepcional.

Felicitem, no obstant això, l´empenyiment de l´entitat a través del Sr. Olivas, "el breu", un expresident de la Generalitat que té -suposem- una idea ben particular d´Espanya que molts no compartim i, també, del negoci quan la mostra deixe terres valencianes i faça la tournée de rigor per l´Estat abans de tornar a la seua efímera residència a la vora de la Mediterrània. Així com a Felipe Garín i Facundo Tomàs, suposem que inspiradors d´aquest retrobament amb les `oblidades´ pintures de Sorolla i, com no, a la benemèrita institució privada novaiorquesa que hi ha deixat els llenços perquè sobretot els valencians sufraguem a "tocateja" la restauració d´una propietat particular seua. Lo que faça falta, serà per diners !

Què llestos els nordamericans!
I ara, ja saben Vostés… a fer cua toca!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN APUNT D’ANÈCDOTES.

Conforme van escolant-se els anys vas topant amb gent que et conta les mil i una històries. Pot ser que siguen unes petites, però d’altres són passes importants.

Unes oblidades, d’altres posades en solfa davant de l’altaveu. La manca d’un àudiovisual normal propi, i com pertocaria, fa que els blocs siguen l’antídot d’aquesta mancança. Per a que reste en l’imaginari col·lectiu escric açò. És allò que en traducció lliure del francès poden dir "el geni de la nació". Com que no som nacionalistes, jo diria, que és el "geni del factor humà dels qui hi vivim".

Potser alguns noms vos sonaran a alguns…..d’altres seran autèntics anònims, però les societats estem conformades amb tots eixos elements. Com si fóra el formigó. Calen les sorres degudament dosificades, les graves, el ciment, l’aigua, etc. Tot ben batut i remenat que és el que li dóna la compacitat pertinent.

Us pregue, que les vostres, que passeu a comentar-nos-les. I afegir-n’hi. Per a que puguem observar que "açò" no s’acaba. Ni molt menys. Silenci: estem fent memòria col·lectiva, si més no, petita. I riallerament autoconvençuda.

Sabíeu aquell que:

cliqueu al "Vull llegir la resta…."   

1. Jordi Ferrero. Fou l’únic ciutadà de l’estat que, durant el franquisme, li feren el DNI directament en català. Ell fou un exsacerdot que visqué a Alemanya i Suïssa. No recorde ben bé el favor – a vida o mort- que li feu a l’Ambaixador español a Suïssa i aquest en reconeixement li digué: "Pídeme lo que quieras y te lo concederé" . Jordi, murri com era, li va demanar tan sols, que li respectara el seu nom en català en el carnet d’identitat, al que l’Ambaixador accedí honorosament. Jordi fa un parell de dècades faltà a Xàbia, on s’havia retirat després de tornar. Ell era principatí però s’estigué i morí a la Marina com un autèntic i insubornable maulet. Encara guarde l’Edició luxosa de xil·lografies aquelles en  homenatge a Xàbia que intitularen "catalans i moros". Adobades amb versos en català i àrab.

2. Més de Xàbia: Vostes recordaran veure el sr. Aznar per TV, parlant amb Pedro Duque, que anava dins de la nau espacial i situada al darrere d’una bandera española immensa i el president español dient " me gusta mutxo, me gusta mutxo….." el que no saben és que el sr. Duque és casat amb una senyora de Xàbia i per això entén perfectament el català. En aquell viatge, la sra. Duque, li col·locà i convencé a portar una senyera nostrada que Pedro duia amagada en el viatge astronàutic allà dalt. El geni social d’ací també era allà dalt. D’amagatotis, és clar.

3. Marisol: com deuen saber vostés la "niña prodigio" del règim franquista es retirà a viure a Altea. Aparellada amb el gran ballador Antonio Esteve Gades. Natural d’Elda. La campanya del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (BEAN) que actuà coordinat, més o menys, amb en Xirinacs, al País Valencià, fou sufragada amb la venda d’un valuós anell que el Caudillo li havia regalat quan era xiqueta famosa encara. Aquesta sí que fou un bon boomerang !

4. Aquella mateixa campanya també fou sufragada, en part, pel pintor alcoià Antoni Miró, fill dels amos dels trailers-frigorífics Mirofred. El pintor, sembla, que li demanà al pare que li fera donació de la seua part d’herència. Així m’ho contaren i així ho conte. Supose que també era per a independitzar-se i muntar ja l’estudi pictòric.

Supose que tots podríem contar anècdotes, però si els flamencs ensenyen el Manneken-Pis……també podem fer de les petites i anònimes aventures el nostre imaginari col·lectiu que forma part de tots els imaginaris del món a la recerca de la llibertat. Tan local i tan universal com qualssevol altre. Com els diferencials (dx) de les funcions matemàtiques. Aitalment.

A manca de diaris gratuïts i "3 de mayos".

PS: La idea se m’acudí en llegir un apunt de l’Enric Borràs quan ens contà sobre els "encàrrecs clandestins" que l’encomanava en Joan Ballester i Canals. 

Bona nit tinguen senyores i senyors que jo me’n vaig a dormir; que l’un ull el tinc tancant-se i l’altre no el puc ni obrir. Au !     

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TATX (5)

PATRIMONI NACIONAL CONTRA COMFORT MODERN.

 

 

En 1964 Japó vivia una increïble bonança econòmica. Llastimosament el creixent benestar social anava lligat a la creença de que l’antic no servia per a res i calia que fóra substituït. Conseqüentment nombrosos vilatges vells foren enderrocats i demolits un darrere d’altre i reemplaçats per assentaments d’habitatges impersonals. Tot, no sols la forma de la construcció, sinó també l’interior i els objectes domèstics tradicionals, foren “modernitzats” sense gens de (bon) gust ni instint.

Un empresari anomenat Utsugi, fundador d’un complex hostaler sofria espiritualment davant d’aquests canvis i decidí de conservar un antic edifici dedicat a hostatgeria, no hotel, amb el seu ambient tan estimat i valorat per ell. Com que no volia que els objectes minka   passaren a ser artefactes purament nostàlgics decidí d’obrir un ryokan anomenat Ryugon. Feu una crida a la població de Niigata per a conscienciar-la a conservar llurs cases com a un valuós bé cultural de Japó no aconseguint gens d’èxit, puix els ciutadans estaven ben contents de poder canviar uns habitatges que exigien molt de treball per cases molt més confortables. En hivern s’havien de protegir del fred amb llurs cases minka amb calefacció deficient, a més de lluitar contra la neu amb teulades de pallús que calia reparar a la primavera. El sr. Utsugi fou considerat com un retardatari del progrés, endemés de que els edificis considerats patrimoni nacional eren molt pocs, pel que no s’esperava gaire diner de l’Estat.

Altrament els costos n’eren elevats per als propietaris i sobretot, la casa era difícilment habitable mentre duraven les obres de reparació. El sr. Utsugi decidí d’actuar.

En l’actualitat la “replantació” d’edificis antics és sovintejada i normal, si bé en els anys ’60  agrupar cases singulars, restaurar-les i utilitzar-les com a “hotel” era força inusual i estrany. El treball assumit per a fer-ho era una tasca hercúlia, doncs calia trobar els artesans escaients per a restaurar les diferents construccions i protegir-los d’errònies restauracions.

L’experiment tingué èxit: la incomparable qualitat i l’esperit de treball artesanal japonès es pot veure i viure en la totalitat de Ryugon.

 

El Ryugon anà eixamplant-se amb camps, magatzems d’arròs propers, però mai de diferents nivells. Tots els edificis del ryokan formen part d’una sola planta baixa, doncs el sr. Utsagi tingué present les paraules del savi Sekiurgi, sacerdot del temple històric d’Unto (fundat devers 1200):

 

 

No està bé seure sobre un altre cap”    

 

 

 

 

UNA COSA ÉS LA LITERATURA occidental que ens conta la seua experiència i allò que creu veure-hi i una altra la realitat existent.

PS: observeu com la carretera “passa” pel mig de l’edifici torre de l’angle superior esquerra. Com s’ho hauran fet el notari i el registrador de la propietat per a fer la divisió horitzontal?  .
Misteris !

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ACUDIT:

LICITACIÓ DE TÚNEL A VALÈNCIA.

ZP consulta el ministre Clos sobre el cost del dit túnel. Aquest li respon:

Clos: ens costarà uns tres-cents (300) milions d’euros.

ZP, s’ho rumia, doncs creu que és massa diner per a gastar amb els imbècils dels valencians. Decideix consultar un altre, de més proper, i pregunta Pepiño Blanco, i aquest, sobre la mateixa pregunta li respon:

Blanco:  costarà sis-cents (600) milions d’euros.

ZP, incrèdul, davant de la incompetència de sengles amics, decideix consultar novament, i aquesta vegada ho fa a Eduardo Zaplana, que a més és un expert en aquest tipus d’afers i, endemés, de l’entrellat valencià. Aquest li respon:

Zaplana: el túnel costarà nou-cents (900) milions d’euros.

Al que ZP li respon:

ZP: i això…., com és?

Zaplana li respon així: molt senzill, 300 per a tu, 300 per a mi i 300 per a Clos que hi haurà de construir-lo.

——————————————————————————

Fins ací l’acudit. I tanmateix tan proper a la realitat. Us recomane que passeu reconsidereu  aquests trossets d’espills, trets d’un extracte d’informe que vaig elaborar a l’efecte.

Som enganyats, com a aquells indis americans, amb trossets d’espill a canvi de terres, i els "negocis", són "ellos" qui els fan.

Les conclusions, sintètiques, al "Vull llegir la resta de…" . Si fem la identificació, d’imbecilitat, entre els valencians i el ministre Clos, en el sentit original i llatí del mot (sense bàcul), s’entèn tot. I podrem comentar-nos-les.

Conclusions sintètiques:

1. Es pot detectar tot el procediment en què s’emmarquen aquest tipus d’operacions urbanístiques, fil per randa. Altrament, operacions absolutament necessàries, de caire estratègic, si volem ser al segle XXI. Sempre que les controlem des d’ací, no per part de la nostra competència, sinó…..farem el borinot com sempre…

2. Es detecta el badall o buit legal que deixà el Pla General de València de 1988 en base a desprotegir l’horta que embolcallava l’urbs. Operació premeditada.

3. Aflora la mandra mental i operativa a l’hora de crear un entorn rendible de l’horta, per comptes de crear un espai "ximplet" de parc d’atraccions antropològiques, que és vers on s’encaminem a hores d’ara. Per contra, aquell espai  funcionaria com a matalàs amortidor entre d’altres funcions i d’altres centres i pols de les comarques de l’Horta. Que és la funció urbana que caldria implementar i fer-n’hi.

4. La denúncia pública com a pràctica inoperant i inútil per part d’allò eteri com és el moviment ecologista. L’infern està empedrat de bones intencions.

5. L’expropiació forçosa de terrenys en explotació a preu de "rústic" (no urbanitzable) per terrenys, de facto, urbans. Desestructuració temporal entre l’operació i la reclassificació del sòl per tal de desorientar els propietaris i daltres professionals (advocats, arquitectes, api’s, etc. La taxació real quintuplica la que pagava Conselleria.

6. L’exclusió de les famílies propietàries del repartiment global d’equidistribucions de càrregues i beneficis. Tal com ordenen les lleis llurs.

7. El paper de "tonto útil" que representen l’Ajuntament de València i de la Generalitat valenciana a través de les conselleries.

8. Els beneficis que s’emporten els administradors estatals Adif (abans Gif), amagats dessota d’una societat compartida entre tots i específica, quan sent gestors creats durant l’autarquia ja vam contribuir i pagar, per a fer-les. I ara, després de la liberalització, actuen com a agents beneficiats (a bastament) en qualitat d’empreses independents privades. Havent-los-hi de tornar a pagar.

PS: Cal que els indis perfumats fem, molts, de nombres.

Ens hi cal urgentment!       

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TATX (4)

Aforisme:

La longitud dels temps depén de la direcció de la nostra ment. La grandària de l’espai, de la sensibilitat del nostre cor. Per açò, per a un home de ment lliure, un sol de dia pot ésser més llarg que un miler d’anys; i qui posseesca un cor obert, una estança petita podrà ser tan àmplia com l’espai que jau entre el cel i la terra.

.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TATX JAPONÉS (2)

<p class="MsoNormal" style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt">

LA CIUTAT JAPONESA és un espai isomètric i isòtrop. Una graella. No existeix la plaça. Sols el carrer o el que siga: l’avinguda i la travessera.

Sempre és el mateix -i propi- procés de creació. El (seu) model clàssic, basat en la perfecció iterativa del tipus. Japó, perfeccionant, innova.

A nosaltres ens han ensenyat a treballar sobre el pla. El que implica, bàsicament, treballar sobre la component funció. A nosaltres que ens guia la innovació ens quedem estancats i encallats. Curiosa paradoxa !

Treballar a occident, en els ’80 era cabil·lar sobre l?interior, l?exterior venia donat de manera immediata i corol·lària. Ben significatiu és que, allà, les maquetes són transparents i ací les fem opaques. Allà "controlen" el marc de visió, ací és d’una totalitat esborronadora, ad infinitum. Algú d’entre nosaltres ja intuïa l’enganyifa de fa temps.

Allà la preocupació és per la bona constucció, ací per la forma com a únic leit-motiv.  

Le Corbusier, ja expressà, que tal com és l?interior, així és l?exterior. Que avui, ja, no ens serveix per a molt. En els vuitanta tot era subsumit dins d?allò que l?ensenyament anomenava disciplina, infosa per la Tendenzza italiana.

Tanmateix algunes pinzellades -occidentals- ens poden ajudar a eixir del sot mental interioritzat durant segles. I alhora ajudar-nos a entendre aquell món capdavanter en bastants aspectes. Ni que siga per no cometre els mateixos errors nipons. I sí adquirir aquells guanys considerables que porten d’avançada. Figues d’un altre paner és la  japan way life (Crazy’s World) que, malgrat que pacífics, no és recomanable ni de lluny.

Una ràfaga d’idees-fragment que hi haureu d’interconnectar vosaltres mateixos, al vostre lliure albir; ací baix si pitgeu al "vull llegir la resta….

<p class="MsoNormal" style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt">

– F. Lloyd Wright………..La perspectiva a partir d?estampes japoneses i dibuixos nipons. Concepte d’esclat i espai centrífug.

* La idea de no-espai.

* La idea d?ombra.

* Cal destruir-ho tot -menys la tradició ancestral- per a renàixer de bell nou a la contemporaneïtat actual.

– Architectural Association of London. (d?Alvin Boyarsky).

* Rebuig de l?herència de la tradició clàssica anglesa front a la creativitat de nou encuny. Amb aquella deriva pseudo intel·lectual del príncep de Gal·les, Carles d’Anglaterra sobre el Clàssic que tan de mal sembrà a l’illa. Boomerang, que actuà com a revulsiu creatiu.

– La percepció oriental (inclosa la sotasiàtica). Una nova visió contemporània, regenerada, poètica, comprensiva i expressiva.

– L?arquitectura japonesa és impossible d?entendre acollint-se a models occidentals tradicionals (proitalians) per a avaluar-la. Tòquio, Kioto, Osaka, Nara, Nagoya……, tenen una condició espacial completament nova, per a nosaltres, són un territori  en el que sempre et trobes endins.

El concepte de límit i frontera, tan nostre, allà és una redundància. Els esdeveniments es produeixen amb una freqüència impredictible, existeix la successió no jeràrquica de llums de neó, autopistes, ponts, trens, etc; flotants en diversos nivells.

Sempre sobreelevats, rares i poques vegades subterranis, per qüestions sísmiques.

Mentre el Japó va envers la cerca del buit ? que és contrària, totalment, al nostre instint occidental d?omplir el buit. La paüra al buit occidental (horror vacui) que atresorem: instint  irracional de completar les coses, d?omplir-les amb algun significat, etc.

Els japonesos tenen la dèria a triar el silenci, que evita els problemes d?ordre lingüístic, romanent l?objecte al seu lloc. Quiet.

– Le Corbusier farà el màxim atansament oriental en aquella frase que feia així:

"la primera prova concloent  d?existència és ocupar un lloc".

– Walter Benjamin ens ensenyà el canvi radical que la percepció cinemàtica ens hi havia produït en el seu ? L?obra d?art en l?era de la reproductibilitat mecànica?.

Els objectes ja no són únics ?són infinitament reproduïbles?l?observador ja no està subjecte d?un lloc ?la càmera és mòbil- el temps ja no era lineal ?la unió de seqüències esdevindrà al·leatòria i discontinua.

Avui en dia, els mèdia posteriors a McLuhan, l?electrònica i la revolució de les telecomunicacions, ens han creat la crisi en què ens troben per fer una lectura dels mateixos amb les eines ja caduques.

– Baudrillard ens diu: ? la realitat existeix únicament com a allò que pot ésser simulat ?   

En aquest context, l?aparició del vídeo, d?internet, etc. provoca la desmaterialització dels objectes, l?absència d?escala absoluta. Interior i exterior, com (ens) passava, ja no són contraris. La superfície ja no és un absolut.

Al Japó estan en procés de resoldre el problema d?assimilar, de nou, la nova percepció espacial. Com donar-li forma i substància.

——————————————————————————————————

La fragmentació pròpia del món com a alternativa de la forma pròpia d?un món fragmentat.

——————————————————————————————————-

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari