Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

AZÚA & CO ( CIUDADANOS, L’ESTAT I EL CANVI DE MARXA)

/>

Visite sovint la colla que s’agombola al voltant de tota aquesta deriva (Pericays, Espades, Verduns, Molines, etc.). M’al·lucina que tinguen tanta oportunitat de publicar. A sobre n’hi ha 40, de comentaris a quin més patètic, al seu bloc.

Açò, d’ells, que ja està més vist que l’anar a peu: lerrouxisme, blasquisme, Ian paisleysmes, etc.

He trobat davant de la seua "acrobàcia intel·lectual" ( miopia….adobada d’antigor mental) el paral·lelisme de la seua activitat en resposta per-forma-da de vídeo al YOU TUBE.

ACTORS INTERVINENTS:

Cotxe: Estat.

Fel·latriu: l’activitat de la "troupe" 

El senyor: el polítics de torn d’allà.

L’última perla publicada a El Periódico del tal senyor està si preneu el Vull llegir més… la manera de "tractar" els personatges tampoc no té desperdici…com els porcs….. cosmopolitisme en barnús i sabatilles d’anar per casa.

Finales desprovistos de principios

Cuando Lord Byron estaba escribiendo su célebre poema Don Juan, el más hermoso canto jamás dedicado a la figura del diabólico libertino, había cumplido ya los 30 años. Era, para su época, un hombre en el umbral de la vejez. Además, su aspecto era lamentable: había engordado, se estaba quedando calvo, la cojera era más conspicua que nunca y él mismo se consideraba físicamente acabado. No obstante, en Venecia perseguía cualquier cosa que tuviera el aspecto aproximado de una hembra y tras poseerla se dedicaba a divulgar por toda la ciudad los caracteres internos de su conquista.

Entonces conoció a Teresa Guiccioli, condesita provinciana de 19 años destacadamente tonta, según todos los biógrafos, de una vanidad y una testarudez colosales, pero graciosa de cara. A los ojos de Byron tenía un atractivo peculiar: estaba casada con el conde Guiccioli, tipo riquísimo, sin escrúpulos, de izquierdas (o sea, enemigo del Papa), posible asesino y con un robusto físico de 60 años. La joya del viejo conde era una presa irresistible. Sería la última.

La historia de Lord Byron y Teresa no tiene nada de romántico, aunque los personajes se empeñaran en creerlo. El marido se dejó poner los cuernos porque el dinero y los contactos de Byron le gustaban más que su esposa. A la niña le chiflaba que la vieran con el célebre lord a sus pies. Los burgueses de Ravena y de Venecia se morían de risa. De modo que fue el pobre Byron quien hubo de poner sensatez en aquella cabeza de chorlito, el que limitara la codicia del marido, el que mantuviera una actitud convencional y prudente para evitar la difamación, y quien, tras producirse la separación, propusiera el matrimonio. En aquella historia, todos menos el poeta actuaron como diabólicos personajes byronianos.

Quizá asqueado por el papelón, Byron no tuvo más remedio que convertirse en un héroe. Salió huyendo de la condesa hacia el Egeo para ayudar en su lucha por la independencia a los nacionalistas griegos (que le robaron ipso facto), y al poco murió decentemente en Missolonghi. De enfermedad.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

QUE EN PARLEN D’UN, NI QUE SIGA BÉ !

Trobe en un treball erudit i de recerca urbana del rellevant i reputat arquitecte holandès Rem Koolhaas (Office Metropolitan Architecture-OMA) i de la també excel·lent Harvard Design School Project on the City la següent referència a València:

Multiplicity. Molls en la ciutat.

El gran increment de trànsit marítim en la mediterrània està canviant la relació que s’havia establert en les zones costaneres del sud d’Europa durant els darrers anys entre els centres històrics de les ciutats i els molls de llurs ports. Els ports situats en regions afectades per períodes llargs i aparentment irreversibles de crisis es converteixen inesperadament en zones de creixement accelerat. Al marge de projectes de reforma de fronts marítims encarregats per les autoritats municipals, les autoritats portuàries executen també projectes d’ampliació de llurs instal·lacions, tant comercials com turístiques o industrials. A València, Gènova, Barcelona, el Pireu o Salònica assitim a una guerra de competències entre administracions municipals i portuàries.

A València, l’absència d’espais legalment assignats a l’activitat portuària ha produït l’aparició incontrolada d’arees de contenidors a qualsevol zona urbana: una colonització de l’espai conformada segons una racionalitat professional que és indiferent a (però també ignorada per) la comunitat local.

 (segueix un poc més amb comentaris al fil de la ressenya….)

1. D’entrada la clava. Un equip que ha estudiat força ciutats americanes i europees. Tan sols li cal ensumar una miqueta per a adonar-se’n de quin percal anem. La indiferència ciutadana tampoc és tal. Però tampoc li podem demanar més coneixement del que ja en té. El conflicte de la ZAL a la Punta de França, Pinedo, etc. ha estat remarcable i alliçonador. Diàleg de sords, tanmateix, més aviat. 

2. Els arquitectes avançats (i d’altres tècnics) ajuden a re-pensar la situació d’avantatge de llurs infraestructures aeroportuàries, navieres, etc. En relació amb llurs competidors d’altres païssos. I a ningú se li acut de titlar-los de “nacionalista” “radical” “roig”,……..etc. A Flandes “los tercios” ja no pinten ni fava. Serà això !

3. És significatiu que quan eixí a concurs La Marina de València, Koolhaas refusà-explícitament- de presentar-s’hi per la manca de compromís de l’administració municipal de portar a cap el projecte vencedor.

Com algú ha dit: LESS AESTHETICS, MORE ETHICS. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

The City of the Future

Adesiara el vídeo va etzibant una frase colpidora: ENGINYERIA un Imperi.

Si passeu al "vull llegir +…" he tret unes conclusions d’urgència…què n’opineu?

1. Els comentaries van encadellant-s’hi. Invasions acuàticocostaneres de l’urbs. Com si fossen nenúfars, algues, joncs.

2. La referència a la història com a coartada justificativa. Neró, Trajà, implúvium, sales hipòstil·les, Egipte…

3. Els winners-architects com a col·laboradors i mèdiums….entre enginyeria i poder. L’ombra de Sinuè, l’egipcià, és allargassada.

4. ¿ On és la societat, i les persones ? urbanisme reptant (en el doble sentit del mot (de desafiament i d’arrossegar la panxa) Challenger.

5. L’urbanisme com a EIXARM (aneu al diccionari….):Urbanisme de "maquetes".

TANTA CONFUSIÓ I ACRITICISME NO POT SER INNOCENT.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA BATERIA D’URBANISME ( i 2)

http://www.youtube.com/v/lfx50NOtcS0"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/lfx50NOtcS0" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350">

———————————————————————————————–

Agraesc MARCBEL I COLLA la confecció d’aquest vídeo que visualitza el contingut d’aquest apunt. La continuació de l’article s’obté clicant en el "vull llegir la resta..

 3.      Quina ciutat ?

 

És depriment i desorientador veure-hi les mateixes construccions, xiringuitos, passeigs marítims i disposicions urbanes, kitsch o no, a Benidorm, Cambrils, Calvià, Las Vegas i Miami. Quan més ens globalitzem més ens calen les boies i fars de referència ciutadanes.

Observar que alguns dels problemes ?segons escala i barris- són iteratius a Lleida, Brno, São Paulo, Bogotà, París o Londres també ens pot ajudar o ajudar-los. Defugint-hi de punts de vista ?meliquistes?; és a dir, advocant-n?hi per uns altres, de més globals.

 

Amb un avantatge: som hereus d?un pensament pregon de la ciutat mediterrània. Compacta i contínua a diferència de la provinent del món anglosaxó de caràcter difús i extensiu. I una tradició provinent d?Eiximinis, els grans projectes haussmanianns, ring vienès, teoria general de la urbanització, que ens arriba fins a la Vila olímpica.

 

Perquè Cerdà proposa que la suma de l?ample de les voreres siga el mateix que l?ample de la calçada per on discorre-hi el trànsit?. Perquè l?equip de na Rita Barberà està recuperant aquest concepte en els darrers temps?

 

Ultrapassats els temps en què es pretenia unir la Gran Via, carrer Sepúlveda, etc. amb el port de Barcelona i transformar les Rambles com a via ràpida, a l?igual que unir les Grans vies fins el port de València pel llit del Túria, comencem a repensar-nos des de la nostra coherència urbana. Aquella colla de tecnòcrates ministerials dels seixantes de Gran València, etc. estaven rebordonint el que havia estat el concepte general de ciutat. En ambdós casos fou la pressió ciutadana la que recondueix les barbaritats que pretenien perpetrar. Avui el llit del Túria és l?espai urbà que articula tota la ciutat ?d?oest a est- i les Rambles conformen juntament amb el Passeig de Gràcia uns dels espais urbans més reeixits de tot el món.

Com hem dit adés, la ciutat és un espai del patrimoni, de l?herència. És l?espai que conté el temps, ha dit algú. Bàsicament, si és detentora i roman del seu poder. No de l?aliè.

Malament, si ho fem contra la societat i l?herència, com s?ha esdevingut amb l?opció triada en el cas d?El Cabanyal en la prolongació de l?avinguda de Blasco Ibáñez.  O bé, encertadament, segons la solució adoptada amb el manteniment de la trama urbana industrial d?El Poble Nou a Barcelona.

L?herència és això fa que cadascú siga cadascú i se?n diferencie de la resta. Per tant, la ciutat també és el lloc de la diferència. I ací és on està la dialèctica i el conflicte d?interessos. Un espai és més urbà quan més diversitat d?usos té i amb això més significats curulla. I per ço, s?esdevé públic. I n?agafa més significats.

¿Què tenen en comú els Barris del Carme i el gòtic? O les Rambles i la Gran via del Marquès del Túria?

 

Puix gairebé denou hores d?activitat diària ininterrompudes. Comerços al detall, cinemes, botigues de queviures, mercats, i molts bars, restaurants, etc. On la gent conversa i intercanvia informació. La informació com a matèria primera del món actual. Possiblement quan els processos industrials emigren cap a d?altres verals, llavors, i ara mateix, aquesta és la primera indústria que ens resta. La del coneixement. I disculpeu la ?boutade? histriònica però, la cosa, va envers ací.

Amb l?urbanisme que heretàrem del segle XIX ve redossat el zonnig d?en Tony Garnier. La distribució territorial per zones en funció dels diversos usos. Aquest concepte i pràctica porta larvada la segregació i la negació de la ciutat com a una síntesi de geografia i història social.

Aquesta concepció és contraposada a la ciutat mediterrània. On d?una manera més o menys dissimulada totes les capes socials anem trobant-nos i agombolant al voltant de l?espai públic.

Encara la matriu ?romana i atenea- que ens ha parit ens ofereix això. En llocs més saxons i d?elitistes colonials, com ara Londres, Lisboa, Madrid, Hamburg i certa part alta de Barcelona la segregació social és més que evident.

Al respecte, i com a memento, podem recordar dues exposicions no massa llunyanes en els temps que tenien unes concomitàncies paleses. L?una, a València sobre el ?L?arquitectura gòtica mediterrània? comissariada per n?Eduard Mira on començava per dibuixar les conformacions de les ciutats valencianes de València, Xàtiva, Sagunt, Oriola, etc…com a llavor de les ciutats gòtiques comparant-les amb la resta d?europees. I una altra, a Barcelona, al CCCB comissariada per en Garcia Espuche, sobre la ?La reconquesta d?Europa? que consistia a reconquerir les ciutats d?Europa. Les grans, les mitjanes i les petites. Reconquerir o ?raptar Europa? de nou, era recuperar la civilitat i tornar-la, d?alguna manera, a l?illa de Creta. Els serveis, els transports dels tramvies, la creació de noves centralitats i llur connexió amb la resta. La sutura de les diverses parts que hi havia quedat difoses i segregades per a reincorporar-les.   

Contraexemple: El cas paradoxal de Brasília, encomanada per un govern conservador i dissenyada ?ex novo- pels arquitectes ?comunistes confessos- O. Niemeyer i L. Costa que imaginaren una ciutat estratificada per capes socials. Representació momificada i revivida de la lluita de classes. Tota ella és una malla de nucs allunyats els uns dels altres i connectats per immenses avingudes. Des dels nuclis de governança centrals fins a les sets viles satèl·lits autoconstruïdes de l?extraradi. I entre elles els barris que esbossen la degradació econòmica i social. Ghettos per a rics més propers als ministeris i ghettos més proletaris com més dellà. En definitiva una ciutat per a no viure-hi.

4.      Ciutat del segle XXI.

La ciutat és bàsicament ESPAI URBÀ. És allà on manifestem la cohesió social. Manifestem les demandes, els desigs, on es combrega comunitàriament. És on es manifesta que formem un cos social. Des de la diversitat. I és l?escena del conflicte i de la conquesta social.

Volem el llit del Túria i el volem verd, Les festes de Gràcia i Benimaclet que manifesten llur condició de vila no volgudament annexionades. És Sants i  Extramurs (el jardí del Botànic) que impedeixen l?enclavament de sengles gratacels forassenyats de lloc i  de referència ciutadana a costa de zona verda. Deien, i diuen, les consignes dels múltiples Salvem.

Si hi ha una qüestió que ha malmès la participació i la col·laboració ciutadana, on podríem concentrar-ho tot, és en la manca de diàleg. D?una banda, la prepotència de les Administracions que s?han autoatorgat el dret plenipotenciari a decidir per sobre de la ciutadania, i d?una altra, la immaduresa dels moviments socials que hi han estats usats com a arma llancívola ? però desarmada- no fóra cas que canviés la situació dels no governants contra els governants, segons cada moment.

Fent-hi ús, entre nosaltres, d?allò tan nostre i humà, en general: PARLEM-NE. XERREM-NE, ENRAONEM-NE.

Dues idees properes que ajuden:

A) La Catalunya-ciutat, embrionària, vinguda des de la Mancomunitat i el Noucentisme. Lògica perquè venia des de les Diputacions i llur assemblatge. Ensarronada amb el tall de l?aixeta de doblers de la caixa.

I B) una més moderna elaborada pel sociòleg-urbanista Eduard Mira. És a partir dels anys ?70 que col·labora en la redacció del Pla General d?Eivissa, que li sereveix de base i idea per a elaborar una concepció innovadora i conceptual en considerar la comarca de la Marina com una ciutat. On les centralitats són els propis nuclis municipals. Els carrers que recorren entre verds i camps són les connexions talment com a si a Berlín, Karlsruhe, etc. ens trobéssem. Tothom col·laborant per organitzar ciutadanament la comarca.

Tot enllaçant-les i mallant el territori en definitiva: la comarca natural, vegueria, etc. com a unitat de civilització i de ciutadania.

 

Comptat i debatut: el país com a xarxa de xarxes. I això lliga amb el debat actual de la urbanística. Sembla que ja sabem ?construir sobre el construït? fins i tot a València, que ja és dir !

Però no sabem construir sobre la ciutat que està dispersa o que estem fent. La bogeria a declarar tot el sòl urbanitzable de la mà de la resta de liberalitzacions en l?època del sr. Rato va ser brutal i una bestiesa. No cal haver llegit Ricardo, Marx, Smith, etc. per a saber que capital és treball acumulat. I urbanitzar costa diners. I no podem permetre?ns l?urbanisme foll dels ?60 que sols condueix a l?esclat, a la manca d?ordre. Dit en el sentit més profundament àcrata.

Per això cal utilitzar les infraestructures de la manera més eficaçment possible. No sempre aquestes tenen correspondència amb agressions al territori. Si sabem com aprofitar-les i debatre-les. Molts pensareu que no toquem dempeus a terra. Però pensem-hi: no hi ha alternativa. I això no és renunciar a res. Sempre cal cedir de les parts per a arribar a acords. L?alternativa és ?muts i a la gàbia? i tragueu les piconadores i excavadores.

Perquè, penseu-hi, que a ningú no interessa que la ciutat reste difosa. I que, al remat, és insostenible: ni en serveis ni en infraestructures. I genera nuclis de rebel·lia.

Tenim un actiu inqüestionable: els caps de comarca i ciutats mitjanes: Ontinyent, Alcoi, Manresa, Alacant, Terrassa, Sabadell, Olot, Lleida, Elx, Villena, Llíria, Castelló, Calvià, Maó, Ciutadella, Girona, etc. L?entrellat que suporta el hinterland del país. Però sense les capitals tampoc no n?hi ha, de país.

Tornem-hi: Com fer ciutat tot recuperant i esbandint la ?capita diminutio ciuita? de molts barris segregats i allunyats de cap centralitat?

Altrament: com retornar la centralitat dels barris del Crist d?Aldaia, de la Llum de a València, de st. Andreu, La mina etc. a Barcelona ?

Crec que és possible: Monumentalitzant la perifèria, creant-hi connexions i noves centralitats, visualitzant-s?hi mútuament. Usar de les grans infraestructures en una quota obligada a favor de l?espai públic. Crear un sistema de transport públic adient.

Ací ens trobarem possiblement que els ecologistes ?classe mitja professionals, etc.- advoquen per això, mentre qui va a la perifèria a la fàbrica l?hi calga, del cotxe.

Conclusió: intentar d?anar de nuclis densos a nuclis densos. València és el contraexemple negatiu i aterridor. Anar de Manises a Burjassot que estan gairebé tocant-se cal baixar a València.   

A tomb d?això han aparegut una sèrie de fenòmens que dilueixen la ciutat: els centres Comercials que et ?segresten? temporalment amb fins comercials, lúdics, etc. i de difícil accessibilitat amb ?dret d?admissió?  o sia, amb ?dret d?expulsió?. Que són un càncer en la perifèria que intenta recrear una civilitat falsa. Al remat un altre ghetto despenjat. I també en les perifèries de nova implantació de blocs sense equipaments comunitaris que viuen reclosos dins d?una illa pròpia, amb els serveis esportius, d?esplai, etc interiors a l?illa de cases. On es reuneixen els de la mateixa classe amb els propis, sense relació amb l?exterior.

Cas paradigmàtic n?és l?avinguda de Corts Valencianes que tantes voltes ens hem queixat per ser una operació urbanística fallida. Curta de gambals: Cal un Nou Mestalla el doble de gran, però situat més a prop del by-pass, doncs el València CF, és un referent mític d?aquesta part del país. A diferència dels grups violents com ara els Yomus que en volen la meitat per alenar sobre els bescolls dels jugadors adversaris. Ciutadania també és educació, correcció i respecte.

Per finalitzar, a tall de recull, manllevem del llibre d?en Josep Oliva i Casas ?LA CONFUSIÓ DE L?URBANISME? una sèrie de criteris per a fer ciutat:

  1. Els projectes cal que siguen polivalents. Que resolguen diversos problemes alhora. Que no siguen estrictament funcionalistes. Independentment que siguen d?acupuntura, cirurgia, o macros.

  2. Vigilar amb l?escala i baixar al detall en certs casos.

  3. Dissenyem el buit en urbanisme. No el ple. Fugim de l?urbanisme de les maquetes que sols hi veuen el massís. L?espai urbà públic és el buit, no el ple.

  4. Integrar-hi diverses coses i inputs, aprofitant els diversos governs i administracions de proximitat.

  5. Connectivitat de l?espai públic. Suturar les parts de ciutat. Recrear grans avingudes i vies que suturen simultàniament, com ara, els exemples: Camps Elisis-Défense, Rambles, G.V del Marqués del Túria, Avinguda de França, etc.

  6. Crear simultàniament molt d?equipament i molt d?habitatge barrejats: multiplicitat d?usos.

  7. Crear i dissenyar espais perifèrics amb forta càrrega simbòlica: l?interès actual es troba en els espais intermedis.

  8. Dialogar amb el passat. Transformar-lo i fer-lo créixer per a mantenir-lo.

  9. Fer ciutat és en molts casos és anar contra el mercat. Però no sempre. p.e. l?illa Diagonal. Deixar que el mercat faça allò que no pot fer l?administració de proximitat. Reconduint-lo i assessorant quins tipus d?activitat en són més adients.

  10. Estar força atents al disseny i a la forma. Perfilar l?escala a la què hom es treballa.

  11. Defugir de l?atomització dels continguts: No tenim dret a l?habitatge, ni a la qualitat de vida, ni al transport públic ni al privat, ni a les escoles, ni a l?educació, ni a les biblioteques, ni als parcs, ni als jardins, ni al patrimoni, ni a la cultura, nia la bellesa, ni a la sanitat, ni al comerç, ni a la diversió, etc. TENIM DRET A TOT PLEGAT, CONJUNTAMENT ALHORA I SINTÈTICAMENT.

  12. Tornant a la invasió de tecnòcrates dels anys seixantes i setantes aterrats de mà de la metròpoli. Fer ciutat també és redissenyar les regles del joc democràtic. Pensem en la confederació helvètica. On té més poder decisori el batle que el cap de torn de la mateixa Confederació on ningú se?n preocupa de qui és per ser rotatori. Pensem perquè van a referèndum a quasi tot allà i ací sols cada quatre anys. La democràcia amb criteris i guiats pel principi de subsidiarietat. Allò que puga gestionar el de baix que no ho faça l?organisme administratiu de dalt.

¿perquè es vota igual a València que a un petit poble ?

Salvant les condicions generals democràtiques, de sufragi universal, és ben il·lògic, i irracional, no?  I per últim, simplificar la gestió: si ja està tot aparaulat entre ciutadania i governs de proximitat  i ens apareix el funcionari de torn de la metròpoli a fer la guitza. Com li passa als nostres batles: Alduy a Perpinyà, a Barberà en els darrers temps, etc. amb independència de qui siga ?allà?.  Com resoldre-ho sense ingerències alienes?

SOM UNA XARXA DE XARXES CIUTADANES I SOCIALS EN TRÀNSIT A LA REALITAT.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA BATERIA D?URBANISME (1)

ÉS POSSIBLE, ENCARA, L?URBANISME.

1.       Evolució de la ciutat.

2.       Societat i ciutat.

3.       Quina ciutat ?

4.       Ciutat del segle XXI.

1.      Evolució de la ciutat.

 

La Torre de Babel és el mite fundador de la ciutat. No és casualitat que en l?antiguitat, els sectors religiosos més conservadors, hagen mantingut una ferrenya malfiança envers ella.  Aquests, en una societat teocràtica, constituïen una elit amb un status quo gens menyspreable dins l?entrellat social, doncs, representaven els mitjancers entre els déus i la població.

La mateixa existència i construcció de la ciutat, desvelava ?palesament- la seua coartada histriònica, posat, que la ciutat era un fet elaborat pels homes sense l?aquiescència divina.  Constituint-ne un desafiament als déus, segons deien.

La ciutat és un món construït per les persones. Prèviament, per a construir una ciutat, cal tenir una idea generatriu i primigènia. Radicalment, la ciutat, també és producte de la imaginació.

A tall d?exemple: els romans feien una cruïlla, on encabir el fòrum, allà on es tallava el Decumanus i el Cardo; els espanyols a Amèrica feien una plaça, on emplaçar-s?hi, segons la llei d?Índies; ací fèiem bé una cellera, bé una sagrera, per a després, bo i evolucionant emmuralla-les amb cercles topogràfics psedoconcèntrics envoltant l?església, el Comú-batlia, palau, etc. i el castell, com ara Morella, Montferrer,  La Roca de les Alberes, etc…..temps a venir i més madurs, una ordenació hipodàmica a l?estil de Vila-real o Vilassar. Com fra Eiximinis proposava a semblança de Pequín.

Joseph Rykwert en la seua The idea of a town  ens fa tot un recorregut per la història de les fundacions de les ciutats, -tot interrogant-s?hi, al final del llibre:

Si hi ha una invariable universal, perquè en són tan de diferents unes de les altres?

 

—————

Continueu llegint, si voleu, clicant en "vull llegir la resta… "

2.       Societat i ciutat.

 

La ciutat és la creació més complexa de la humanitat. Possiblement són les invencions humanes de més durada. I, amb allò i per açò, les ciutats, també són el producte de l?intercanvi, sincrònic i diacrònic. Antigament era on hi havia el mercat, i no és casual que, llavors, ciutat, mercat i comerç fossen sinònims. Us remet a la resta de llengües europees. Quan a les terres de Ponent i també, devora la mar aneu a plaça a què se?n referiu ?. I la paraula ?mercadal? a Reus i les Illes ?

Hi convivim gents d?al·luvió vingudes de diferents parts del món. Això també ens serveix per a relativitzar el tribalisme. Hi convivim, secularment, en diverses llengües i cultures. Les societats, en el seu conjunt, creem els mites de cadascuna.

Per contra, els estats nacionals vinguts del segle XIX, i ideologitzats des de l?anterior XVIII, estan en procés de dissolució irreversible ja.

Les ciutats, pel contrari, són cada volta més persistents i tenen més futur cert. Ningú no es planteja si Elx, Perpinyà o Manresa serà o no d?ací tres segles. Ho donem per ben segur. La ciutat no es pot idear sols des de l?especulació intel·lectual.

La ciutat és el resultat de la interacció sostinguda entre el seu medi naturartificial i la seua gent. És la simbiosi entre les estructures físiques i el teixit social que hi habita.

Què en tenen de comú ? La gent. Les persones són les que fan l?espai públic. I, amb això, som hereus de Goethe, Shakespeare, Aristòtil, Cortázar, etc. Tots ells han coincidit a assenyalar-ho.

Algú va dir: una estructura d?un pont no és res. Un pont és una persona que el creua.

Simbiosi entre estructura física dissenyada i teixit social associat. És, per tant, la dialèctica entre les idees i els desigs. És conjuminar allò que és necessari amb allò que és bell (forma) i vell (antic o patrimonial). I és aquí on apareix la component de participació ciutadana.

Perquè la ciutat és el camp de batalla de la complexitat i de la democràcia. Deia el president A. Lincoln ?….un home pot equivocar-se moltes vegades, uns pocs homes poden equivocar-se?n bastants també…..però mai molts homes poden equivocar-se moltes vegades i per sempre?

I ací retrobem unes pràctiques que hem anat oblidant en les darreres dècades: el diàleg. Les converses i el tarannà negociador de les parts. Tant de les administracions com de les associacions veïnals, esdevingudes corretges de transmissió de partits polítics burocratitzats.

Tenim l?experiència que quan es posen problemes concrets sobre la taula, es resolen de manera més racional i efectiva. Des de l?abstracció i l?enfrontament polític partidista- és a dir, des dels interessos i programes- no hi ha mai solució adequada, i escaient, pactada. Bo i en detriment de la gent (societat) i la pròpia ciutat física.

Continuarem en l?apunt següent amb la segona bateria en què entrarem en l?actualitat…….. zonnig, ciutat difusa, ciutats satèl·lits, i com suturar aquestes en el continuum ciutadà, etc.

    

 Segueix en l’apunt posterior…

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

COLORACIÓ DE L’ARQUITECTURA MEDIEVAL.

Monsieur Le Corbusier:

Les catedrals mai no foren blanques. Ni l’arquitectura grega tampoc.

Atentament.

) Durant molt de temps hom ha estudiat l?arquitectura dels antics sense tenir en compte els efectes produïts per la coloració de la forma, que aquesta coloració hi haja estat obtinguda per incrustacions i aplacats de marbres o per pintures sobre els enlluïts. Els orientals, com els grecs, igual que els romans, no hagueren admés mai que la construcció real d?un edifici fóra aparent. Els grecs han colorat els marbres blancs quan han emprat aquesta bella matèria. Tan lleugera i prima quan l?han volgut sobreposar aquesta coloració (tot i fer creure, al contrari, que aquesta estava viva i …) servia per a dissimular la veritable estructura sota una mena de tapisseria independent d?aquesta estructura.

No en sóc d?aquells que admeten que els grecs hagen pogut enganyar-se en l?execució d?obres d?art, i, si ha trobat procediments estranys en aparença, als quals els nostres ulls no s?avesen sinó difícilment, crec més… a la imperfecció dels nostres sentits que a un error per part d?aquests mestres.

Des de fa molt de temps ja, els treballs dels arqueòlegs i dels artistes han provat amb ulls més incrèduls que tots els monuments grecs eren colorats tant a l?exterior com a l?interior sobre un revoc…. quan (pàg 250) la pedra era basta, sobre el parament polit quan l?edifici era en marbre; aquest fet indiscutible fa pensar que els grecs no creien que la forma sola constituïa l?arquitectura, i que admetien que aquesta forma devia ésser completada, ajudada o modificada per l?assemblatge de diversos colors. Ni hi cal pas d?una gran experiència en els afers d?art per a reconèixer quant ha influït la coloració sobre la forma i ensems sobre la proporció, si per exemple, colorarem el negre les mètopes i els murs de la cella d?un temple grec, obtindrem tot un altre efecte que si pel contrari deixem en blanc aquestes mètopes i aquests murs en cobrir de negre la cornisa, els tríglifs, l?arquitrau i les columnes (fig. 1) sent-ne totes les dimensions i proporcions iguals entre tots ells. Per a la primera coloració, indicada en A, l?ordre prendrà amplitud; l?arquitrau, els tríglifs i la cornisa, importància; per a la segona, indicada en B, les columnes semblarien més primes, més altes l?entaulament prendrà la seua vàlua. La coloració tenia, doncs una gran influència sobre l?efecte produït per l?arquitectura i nosaltres no podem avui jutjar els edificis de l?antiguitat grega sense tenir en compte aquesta coloració. Tal ordre que ens sembla feixuc, podria parèixer esvelt, un altre que a efecte d?unes proporcions fredes, presentava un aspecte sòlid i ferm.

Els grecs tenien un sentit massa delicat per a no haver pas comprés el partit que se li podia traure a aquest principi de l?arquitectura i per a privar-se?n d?un mitjà tan potent de sorprendre els ulls donant-hi a la forma una significació diferent, diria jo, seguint diverses coloracions. (Pàg. 251) Estem sota l?imperi dels prejudicis arrelats, els nostres sentits ens revolten davant dels fets que mentrestant són la conseqüència de l?observació de les lleis naturals. En escultura, i arquitectura ens hem habituat des de fa molt de temps a no voler admetre que la forma, com si tota cosa en relleu haguera d?estar desproveïda de coloració. ¿Sobre què es recolza aquest sentiment? Vaig a provar d?explicar-lo, tant que aquests sentiments són la conseqüència de principis nous, els perquès del qual no aprecien la seua vàlua. És encara aquesta una d?aquestes contradiccions a través de les quals les arts es desvien avui dia. Alguns predicadors exclusius de l?arquitectura antiga no volen pas apel·lar la coloració en ajuda de la forma, bo i que els antics hagen admés sempre aquest mitjà; i, no volent admetre la coloració en l?arquitectura, radicalitzen així les tendències dels arquitectes medievals donant-ne a l?estructura una importància desconeguda fins aleshores. Per a ser més clars, és com si hom digués: ?no admet cap altra moda d?arquitectura que aquella adoptada en l?antiguitat, mes no entenc que no emprar pas el mitjà més potent, posat en obra pels arquitectes antics, per produir certs efectes propis de l?objecte, crec haver exclòs els procediments de construir emprats durant l?Edat Mitjana, però pretenc que la conseqüència d?aquests hi haurien de tenir una influència dominant sobre la nostra arquitectura?.

Els asiàtics han colorat llur arquitectura. Els egipcis han colorat llur arquitectura. Els grecs han colorat llur arquitectura. Els romans han colorat llur arquitectura, siga mitjançant pintures, siga emprant-ne matèries de colors diversos. Els àrabs han colorat llur arquitectura.

Durant el període bizantí i romà  occidental, s?hi ha continuat colorant l?arquitectura. Durant el període gòtic, per tradició, s?ha colorat l?arquitectura, però seguint els refinaments aportats pels mestre d?aquesta època en l?estructura, a poc a poc hom ha abandonat la coloració dels edificis, volent-ne deixar veure les sàvies i complexes combinacions de la construcció. La pintura ha deixat d?ésser monumental i no ha estat aplicada tret de certs casos excepcionals.

Per a tots els pobles de l?antiguitat i dels primers temps de l?edat mitjana un edifici no era considerat com acabat fins que la coloració no venia en ajuda de la forma. Al segle XIII, a França, la forma no tenia necessitat d?aquest complement, la forma era el resultat d?una estructura que treia el seu efecte de les seues pròpies i combinacions; la geometria la condueix a la pintura; (Pàg 252) la pintura és un luxe, una riquesa, un ornament, però l?arquitectura pot prescindir-ne i en prescindeix. Cada dia, aquestes dues arts, l?arquitectura i la pintura, essencialment lligades l?una a l?altra, tendeixen a separar-se?n, i arriba a suspendre quadres sobre murs blancs sense que el pintor i l?arquitecte ho hagen previst: l?un, que el seu quadre siga penjat a tal edifici; l?altre que el seu edifici reba tal pintura.

Hem perdut, des de fa molt de temps ja aquest costum d?harmonia, sense la qual l?art no existiria. Cal que l?arquitecte siga tan pintor i escultor per a comprendre el partit que pot traure-hi d?aquestes dues arts, germanes de la seua; tal que l?escultor i el pintor siguen prou sensibles als efectes produïts per l?arquitectura per a que no desdenyen de contribuir a augmentar aquests efectes. Les coses no van pas per aquí, l?arquitecte alça el seu edifici, li dóna certes formes que li convenen, després el monument fet, es lliura al pintor. Aquest cerca per damunt de tot fer valer la seua pintura; ell s?afanya mediocrement a obtenir un efecte general que l?arquitecte mateix no havia mai ensomniat. L?escultor treballa al seu obrador i aporta un matí, els seus baix relleus o estàtues. L?arquitecte, el pintor i l?escultor han, potser, cadascun de la seua banda, demostrat un talent remarcable, però l?obra, en conjunt, no ha produït més que un efecte mediocre; l?estatuària no era a l?escala de l?edifici.

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA VANGUARDIA ANYS ’90

Un article d’un canonge de la Seu. Supose que la majoria esteu acostumats a articles d’aquesta mena, sobretot, si sou del Principat i les Illes. A València, amb aquest tractament exquisit no estem acostumats. I, a més a més, venint d’un eclesiàstic de la Seu. Sols estem a quinze anys vista de la resta.

Us pot semblar banal, però per als que estem en primera línia, -ço és, València-, n’és moltíssim. A veure si avancem per aquest costat que és el més endarrerit  a hores d’ara….cliqueu el "Vull llegir la resta……"

FRANCISCO GIL I GANDIA.

Durante varios lunes hemos podido gozar de la serie: «Les cartoixes valencianes«, emitida por Punt 2, a las 23.30. La serie comprende unos trece capítulos.
En un momento en que los contenidos culturales de calidad no resultan abundantes en televisión es reconfortante constatar como este programa ha sido líder de audiencia, con cincuenta mil telespectadores enganchados al tema, por otra parte no muy conocido para el gran público, semana tras semana. En octubre continuará emitiéndose.
Se trata de una de una creación de la productora, de Faura, Eme Eme. El director técnico de la serie es Oscar Montón, de Canal 9, junto con B. Marín, siendo Valentina Verdugo la que con especial talento actúa de guionista y presentadora.
La serie cuenta con historiadores de excepción como Albert Ferrer Orts, premio extraordinario, de doctorado por su tesis «La Cartoixa de Ara Christi 1585-1660». Y Josep Marí Gómez Lozano, experto dibujante y reconstructor de espacios arquitectónicos destruidos, especialmente de Vall de Crist, que ha tratado en diversas publicaciones.
Ferrer Orts empezó estudiando la decoración esgrafiada, en la arquitectura valenciana, de gran difusión en el XVII, pero fue en Ara Christi donde encontró el tema de su tesis, y tanto se identificó con la dimensión del edificio monacal que hoy está completamente consagrado al estudio de la orden monástica.
En gran parte este impulso renovador arranca del Congreso Internacional de la Cartuja celebrado en El Puig, al que acudieron entre otros Ximo Company, Miquel Àngel Català i Gorgues y diversas personalidades de la investigación.
La serie cuenta con la colaboración de Fuster Serra, especialista en Porta Coeli; Arturo Zaragozá, gran conocedor y apasionado de Benifassà y del Maestrazgo en general; Amadeo Serra, especialista en arte valenciano medieval; el polifacético Daniel Benito, Joan Gavara, y diversos testimonios contemporáneos que nos hablan de su proyección social.
El enfoque no es únicamente el local o el autonómico, sino que se enlaza con Europa, abordando las distintas fundaciones y aquellas que quedaron sólo en proyecto, nos habla también de las fundaciones cartujanas de Castilla y Aragón, su historia y su proyección.
Felicitamos a los autores y a los seguidores televisivos de esta magnífica aportación a nuestra cultura.

* Canónigo de la Catedral de Valencia.

Si voleu conèixer el tema de les cartoixes ací teniu una miqueta més

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PRESIDENT CAMPS: EL MODEL ÉS CALIFÒRNIA, NO FLORIDA.

Brillant article el del professor Celestí Gimeno. Publicat a El Punt-País Valencià.

És d’aquells articles que a més del coneixement esmerçat fa què pensar i repensar-nos. És també l’article que caldria que s’haguera publicat en El Punt, però d’àmbit nacional. I sinó, sempre tenim la percepció global que ací baix estem ben fotuts i allà dalt o a les Illes esmolen aquell sentiment de …"pobrissons" aquells valencianets….sempre tan fotuts……..allò que que he batejat amb el periodisme i politiquisme "seixantista" a canvi de la misericòrdia i uns pocs de diners de "l’or català"….. ja m’enteneu….

L’article té un caràcter inductiu més aviat que deductiu. I això és el que ens serveix a tots plegats. Des d’un àmbit: el territori històric que siga pot ser inductiu i la manxa que insufle l’aire als altres territoris. El títol és "ELS VALENCIANS NO SOM MURCIANS"

El podríem haver intitulat: contra el futur de cambrer, o contra el turisme de les 3 Pes (Papes, pipes i passeig). Li he donat un altre títol, tot reclamant el nostre president d’ací baix un canvi de direcció en el rumb econòmic de cara a l’esdevenidor…. cliqueu al "vull llegir la resta…… i vos emportareu una agradable sorpresa….i vos reclame també que digueu la vostra.

Ni demogràficament, ni políticament, ni econòmicament ni en perspectives de futur.

Des del punt de vista de la demografia, crec que no fa falta insistir. El pes demogràfic és incomparable.

Si analitzem el present ordenament constitucional i estatutari, Múrcia és una regió d?Espanya i les forces polítiques majoritàries acaben de definir al País Valencià com a ?nacionalitat històrica?. Aquesta definició vol dir moltes coses: (1) vol dir que tenim una especificitat històrica que ens diferencia de les altres ?comunitats? que sempre han format part del regne de Castella i ens du a admetre que hem format part de la corona catalana aragonesa. O… no vol dir res tenir una Generalitat i un escut amb quatre barres? O…és que la paraula Generalitat ve de Múrcia?. Tot i això, ara, al segle XXI, la autodefinició com a nacionalitat històrica, ens posa davant una problemàtica competencial semblant a la del País Basc o la del Principat de Catalunya.

Certament hem tingut semblances amb Múrcia: els dos territoris hem estat, i recalco ?hem estat?, especialitzats en la producció i exportació de productes agraris. Però… això, per al País Valencià, ja és història econòmica.

Itàlia i l?Estat Espanyol tenen moltes coses en comú. Una d?elles és la dissociació econòmico-social (i també política) entre un nord i un sud que són molt diferents, quasi països diferents. El nord d?Itàlia és industrial, modern, competitiu. El cor industrial i financer de l?Estat Italià. Una de les zones de major renda per càpita i densitat industrial d?Europa. Perfectament situat en el món globalitzat.

Doncs bé, nosaltres formem part del ?nord? de l?Estat Espanyol. Encara que no d?una manera incontestable i amb molts problemes que resoldre per confirmar-ne la nostra pertinença.

S?ha fet, i és fa, la comparança entre Barcelona i Milà. Entre el Principat i la Llombardia. Però el que no és fa i jo faig ara és la comparança entre València i Tori, és a  dir entre el País Valencià i el Piemont.

A ningú amb un poc de seny se li ocorre afirmar que el Piemont italià no és el nord o que la seva problemàtica econòmica no passa pas per la cooperació amb la Llombardia. Entre el País Valencià i el Principat no solament existeix un passat, una llengua i cultura comuns (algun d?aquestes aspectes ja reconegut, fins i tot, pel Tribunal Suprem espanyol)- tot açò podria ser catalogat per algú com a ?romàntic?- també tenim, ara, al segle XXI, una estructura econòmica semblant i complementària: (1) la preponderància d?una indústria petita i mitjana de caràcter familiar; (2) una estructura industrial basada en ?clusters? (regions industrials) especialitzats i que permet competir amb les grans multinacionals; (3) un comerç inter-territorial que suposa que el 50% de les compres de les indústries catalanes es fan al País Valencià i a l?inrevés; (4) una potència turística enorme, etc.

També tenim problemes comuns. Un d?ells el dèficit fiscal històric que persisteix amb independència de qui governe a Madrid i/o al territori. Ja ho hem dit en moltes ocasions. Catalunya, el País Valencià i les Illes són els que menys inversió han rebut de l?Estat, al menys, des de la dècada dels 80. Prova palpable i fefaent que l?Estat Espanyol no és neutral. Que és més Estat per a uns que per a altres.

Ara, les cambres de comerç, el món empresarial, la societat civil valenciana ja en parla del dèficit d?una manera normal. S?ha pres consciència. I nosaltres estem orgullosos d?haver segut els primers que hem fet del problema un eix de campanya electoral. Però… el Partit Popular, altra vegada està jugant, també en contra dels nostres interessos. Com, per altra banda, tampoc podria ser d?altra manera essent com és el representant més radical d?un model d?estat unitari i centralista. Per dir-ho de manera més clara: El Representant més radical del nacionalisme espanyol.

És cert que reclama el 10,8% del pressupost estatal i això és un senyal que reconeix el problema (encara que està obsessionat en què és la immigració l?origen del problema- rés més lluny de la realitat donat que als anys 80 i principis del 90 no en teníem, d?immigració).

És també cert que aquest percentatge, equivalent al pes demogràfic de la nostra població dintre del conjunt estatal, en aquests moments també és equivalent a la nostra aportació al PIB estatal i per tant, a curt termini, no hi ha problema. Però…. i el futur? I vull recalcar que en economia el futur ja és dins de cinc anys.

El futur que el PP ens ofereix al ?Piemont? és el de ?Florida?. Hem de ser, ens diuen, la ?Florida espanyola?. En aquest cas ja ens va bé un finançament indexat a població i amb una aliança amb Múrcia amb temes com ara l?aigua. Aquest model ens du a la perifèria del mon globalitzat i a la permanent competència amb els països de tecnologia mitjana i ma d?obra barata.

L?empresariat valencià, el de veres, el productiu, no l?especulatiu; el que posa en marxa el cluster de la joguina, el del moble, el del tèxtil, el de la ceràmica i tants d?altres, necessita altra cosa, necessita polítiques de reindustrialització intensiva, inversions en I+D+I i tota mena d?infraestructures, per tal de poder elevar el valor afegit de la producció i la competitivitat i poder estar en condicions d?igualtat amb les zones més desenvolupades d?Europa i el món, i… perquè no dir-ho, amb els socis econòmics del Principat. No em fa por dir-ho, som complementaris. O… és que el cluster del moble del nord del País no és el mateix que el del sud del Principat? Acabarem veient polítiques econòmiques diferents al nord i sud del riu Sénia?. De ser així predic una deslocalització industrial al nord de la província de Castelló cap al sud de Tarragona. Què té a veure el cluster de la ceràmica que ha de competir amb la Llombardia italiana en qualitat i disseny i amb Mèxic, Brasil i la Xina amb la problemàtica econòmica de Múrcia?

Múrcia té una problemàtica estructuralment diferent. A ells ja els va bé la indexació del finançament amb la població, entre altres raons, perquè, a l’igual que Andalusia no té dèficit fiscal, ni actual ni històric, ambdues estan sobrefinançades.

Estratègicament el que volen, i és legítim defensar-ho, és no eixir perjudicades en la reforma del sistema de finançament que ens ve al damunt.

Podem tenir en comú un hipotètic problema d?aigua, més fort per a Múrcia i ja acostumada a transvasaments. Però… el nostre problema amb l?aigua no és, ni molt menys, i repeteixo no és, el problema de l?aigua dolça, que en tindrem per tots i ?per sempre? i de manera autònoma. sense transvasament, el nostre problema amb l?aigua és amb l?aigua salada. És si ens convertirem o no en la façana portuària europea receptora de contenidors de mercaderies asiàtiques que ens ve al damunt i entrem o no en competència amb els ports del nord d?Europa: Hamburg, Bremen, Rotterdam, Antwerpen, els quals, per cert, ja tenen una gran tradició històrica de cooperació. O és que se?ns ha oblidat allò de la lliga Hanseàtica?

La foto que ens cal en aquesta qüestió és la dels dos Molt Honorables presidents de les Generalitats, Camps i Montilla, en defensa del front comú portuari, la connexió d?infraestructures que ens connecti amb el nostre mercat natural europeu, que busqui el finançament i el suport de la Unió Europea a través de la constitució d?una euroregió, que ens duga turistes, (perquè no?), però també homes de negoci europeus i permeta atracar als vaixells asiàtics. Aquest és el nostre problema de l?aigua fonamental.

El nostre problema és, mal que es pese a alguns, com el del Principat.

El nostre govern està obsessionat a negar-ho, però és una batalla perduda. No és pot anar en contra de la lògica econòmica en un món capitalista globalitzat. A més… quan el nou govern de les Illes, per cert amb participació d?esquerra, defensi les tesis de finançament del Principat és demostrarà que el govern valencià posa la política partidista, basada en el nacionalisme espanyol més ranci, per davant dels interessos econòmics dels valencians.

No tardarem en veure que aquesta fotografia dels presidents valencià i murcià, encara que legítima, no defensa els interessos de futur del Piemont espanyol: el País Valencià.

Fa unes setmanes ja li vaig demanar al nostre Honorable President que no fera el ridícul interposant un recurs contra l?estatut andalús i que busqués les aliances estratègiques que ens convenen. Ara el propi Tribunal constitucional ha dit que el recurs és ?extravagant?. Bé. ja ha fet el ridícul. Per cert, espero que, com a partit de dretes que són no posaran en dubte la decisió d?un dels pilars de l?actual ordenament constitucional (que per cert, nosaltres no hem votat) i que si és caracteritza per alguna cosa és per la seva parcialitat a l?hora d?entendre l?Espanya plural. De ser així es convertirien en la dreta  més ?extravagant del món industrial. Encara que jo crec que ho són d?extravagants. A què juguen?

Relacionat amb el nostre model econòmic i el finançament, aquesta setmana ha aparegut la notícia que som exportadors de mà d?obra altament qualificada. Tot hom s?ha espantat. Saben que vol dir això: simplement que la nostra qualificació en capital humà és massa elevada per al nostre desenvolupament tecnològic. Saben com és soluciona la fuga de cervells? Canviant el paradigma industrial. Anant cap a un model que no sigui la ?Florida? si no la ?Califòrnia europea?. Amb alta tecnologia, la qual cosa implica inversions en I+D+I , parlar de centres d?investigació tecnològica i científica, permetent la investigació en biotecnologia i cèl·lules mares, anant cap a serveis d?elasticitat preus baixa i elasticitat renda alta. Molt lluny, tot açò de convertir l?aigua en un problema fonamental. Molt lluny de Marina d?Or, molt lluny de ?Terra mítica?, molt lluny dels camps de golf, al menys en una primera fase.

En definitiva, molt lluny de model i les aliances que proposen. Perquè els ?cervells? no treballen en aquests sectors. Poden anar a divertir-se en vacances, però no hi treballen.

Però… i ara ve la contradicció: això que necessitem per a evitar ser exportadors de mà d?obra qualificada i importadors de mà d?obra destinada als treballs que els americans cataloguen com treballs 3D (dirty, difficult and dangerous) i per elevar el nostre nivell de renda i benestar, quan es dugui a terme, i cal dur-ho, incrementarà la nostra productivitat i, per tant la nostra aportació al PIB estatal.

Aleshores ens trobarem amb un finançament que, indexat a la població, serà insuficient per poder avançant.O…si om és vol dir de manera més tècnica, que pugui mantenir la necessària proporció entre capital públic i capital privat. Necessària donat que són complementaris.

Quan arribe aquest moment, a qui cercarà el nostre President per fer-se la foto?

Mire, Sr Camps, cal canviar d?estratègia. Quan els mateixos empresaris, comerciants, exportadors i molts cervells que els puguen votar, se n’adonen, seran els primers en abandonar-lo. Caldrà que vaja al carrer Gènova a reclamar-los els serveis prestats.

?Per a nosaltres els valencians? vostè i els seus complexos d?inferioritat davant de bascs i catalans del principat en seran els responsables. Els únics que, hipotèticament, li donaran suport són els representants d?eixa Espanya que ens asfixia.

Encara que sempre podrà defensar-se dient que el que va fer va ser aplicar la primera estrofa de l?himne regional: ?per ofrenar noves glòries a Espanya, nostra regió…?

Per cert… vostès mateixos ens acaben de definir com a ?nacionalitat històrica? no li sembla que lo de ?nostra regió? no és pertinent i que caldria fer-li un ?lifting??

Celestí Gimeno i Broch.

Responsable de política econòmica d?Esquerra del País Valencià.

Professor del departament d?Economia de la Jaume I.

Autor del llibre l?Espoli fiscal del País Valencià.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari