Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

LLOTJA DE VALÈNCIA-07. QUELCOM PUT.

L’associació de veïns la Boatella de Velluters criticà ahir la restauració realitzada per l’Ajuntament en la Llotja, a més d’anunciar una denúncia per aquest treball davant la Unesco. Fonts de l’entitat asseguraren que en algunes zones de la façana s’ha utilitzat l’escarpre i, fins i tot una serra radial? a l’hora d’executar la neteja aprovada pel Consistori.

La primera fase d’aquest treball, coordinat per un equip de la Universitat Politècnica,  està pràticament acabada. La passada setmana començaren les tasques prèvies per a la restauració de la torre i d’altres estances interiors del monument, catalogat com a Patrimoni de la Humanitat. L’associació veïnal i comercial ha denunciat també la col·locació de casetes d’obra al carrer de Cordellats.
CENTRE UNESCO DEL PATRIMONI MUNDIAL
COMITÉ INTERGUVERNAMENTAL DE PROTECCIÓ
DEL PATRIMONI MUNDIAL CULTURAL I NATURAL

7, Place de Fontenoy
75352 Paris 07 SP
France

(…) Som davant del monument gòtic civil més important de tot Europa, l’apoteosi de la corrua de llotges mercantils que baixa des de Perpinyà fins a València que produeix el model paradigmàtic per decantació de les experiències i solucions anteriors… 

fa uns mesos ja barrinava que quelcom no anava bé amb aquestes intervencions…..( llegiu-ho i deseu el vostre parer, podeu fer un passeig virtual per l’entorn amb l’enllaç que us he posat a disposició…..

Juan Sanchis, en nom i representació de l’Associació de veïns i comerciants " La Boatella", davant l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, Centre del Patrimoni Mundial, presenta la següent
DENÚNCIA
Contra Na Rita Barberà i Nolla, Alcaldessa de València; En Francesc Camps i Ortiz, Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana; En Manuel Muñoz i Ibànyez, Director General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana; Na Maria José Alcón i Miquel, Regidora de cultura de l’Ajuntament de València i En Manuel-Jesús Ramírez i Blanco, contractat per a la neteja de la Llotja de València, declarada Patrimoni de la Humanitat en 1996.
PER:Incompliment de les Directrius per a l’aplicació de la Convenció de París per a la Protecció del Patrimoni Mundial, donat com a resultat de llurs accions i omissions, la degradació del Monument i l’entorn amb la pèrdua de les condicions d’autenticitat i integritat (Paràgraf 24 i 44 de les Directrius); pèrdua del valor universal excepcional (Art. 1 i 2 de la Convenció) i de les característiques que determinaren la seua declaració. Amb el perill de que hom s’aplique el procediment relatiu a l’exclusió eventual del Bé del Llistat (Paràgrafs 46 a 54) o bé s’inscriga en la Llistat del Patrimoni Mundial en Perill (Parágrafs 86 a 93).
FETS:Totes i cadascuna de les Línies Directrius per a l’aplicació del Conveni de París que hom detalla tot seguit, són incomplides per les autoritats valencianes, a NOU (9) anys de la Declaració de la Llotja i a SET anys de l’última revisió de les Línies Directrius aprovades pel Comité de Patrimoni Mundial en la seua 22 Reunió de 1998, sent-n’hi d’obligat acompliment des de la presentació del propi expedient.

1.- Zona Tampó: ?… hi haurà preveure-s’hi al voltant del bé una zona tampó que haurà d’ésser objecte de tota mena de mesures de protecció que calguen, com a una zona d’embolcall del b, l’ús del qual, siga restringit a fi de reforçar llur protecció (….) hi haurà contindre detalls sobre l’extensió, les característiques i la utilització autoritzada de dita zona tampó, així com un mapa on s’indiquen llurs límits exactes.?
No hi existeix la dita zona tampó que la UNESCO estableix en 500 m. de radi, al voltant del bé, ni mesures de protecció. El comerç està desapareixent entre solars abandonats i locals d’oci i esbarjo que impossibiliten el manteniment i salvaguarda de l’ambient residencial i comercial d’aquesta zona protegida. Ambient comercial que motivà la declaració com a Patrimoni de la Humanitat.
2.- Protecció Jurídica: ? …. gaudir d’una protecció jurídica i/o contractual adequades i de mecanismes de gestió, a fi i efecte, de garantir la conservació dels béns (…) l’ existència d’una legislació en matèria de protecció a nivell nacional, provincial i municipal (…). Hom demana, igualment, garanties d’una aplicació eficaç d’aqueixes  lleies, així com d’aqueixos mecanismes de gestió.?
La ilegalitat de les Administracions Valencianes és, a més a més, evident: S’hi incompleix la llei de Patrimoni Cultural Valencià, segueix sense redactar-se el Pla Especial de Protecció (Art. 34.2 i 34.4), sens regular les activitats que afecten l’ entorn (Art. 39.1) i s’autoritzen intervencions que pertorben la contemplació del bé (Art. 39.3.b). S’hi incompleix la Llei Reguladora d’Activitats Urbanístiques, Registre de Solars, … . fins i tot s’incompleixen les Ordenances Locals tant d’activitats, urbanístiques com  de trànsit, 14 mil vehicles segueixen passant-hi diariàment front al Monument, autobusos i cotxes aparquen davant els muros de la Llotja, …
3.- Autenticitat: ? …respondre al criteri d’autenticitat en allò relatiu al …. seu entorn (…) el seu entorn que caldrà protegir-se imperativament (….) tractament adient a llur entorn immediat (….) la part històrica, netament delimitada, preval sobre l’entorn contemporani?
El perill no sols el tenim en quant a l’abandonament i  pèrdua del valor universal excepcional de l’entorn comercial de la Llotja dels Mercaders, que és precisament el comerç. Àdhuc més, les modificacions de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, no sols modifiquen la protecció dels Béns declarats d’Interés Cultural com ara són els Centres Històrics, per a intervenir amb lucratius projectes urbanístics; sinó que a més introdueixen el concepte ?d’ús social dels monuments? amb el què volen intervenir en els mateixos per a ?donar vida? amb l’autorització d’activitats d’oci. Conselleria i Ajuntament són capaços d’autoritzar hamburgueseries als nostres monuments, doncs, i discoteques a les esglésies si amb açò beneficien el lucre de llurs amics i coneguts. Tal i com ja autoritzaren Ximo Lara, arquitecte adscrit a la Conselleria de Cultura, amb grans beneficis en lloguer i venda de llurs locals al carrer d’en Pere Compte com a bars i restaurants.
La realitat és que els criteris d’autenticitat i ambient comercial desapareixen a l’entorn de la Llotja del Comerç, en benefici de les activitats d’oci que degraden l’ambient monumental i indueixen a perdre el seu significat.
4.- Obres de restauració: ?… informar sobre els seus propòsits d’iniciar o autoritzar, en una zona protegida de la Convenció, considerables obres de restauració o de noves edificacions que pogueren modificar el valor del bé com a part del patrimoni mundial. En tal cas, la notificació s’haurà  d’efectuar el més aviat possible (per exemple, abans de la redacció dels documents bàsics per a projectes específics) i abans de que es prenguen decisions difícilment reversibles, a fi i efecte de que el Comité puga participar-hi en la cerca de solucions adients per a garantir la plena conservació del valor que poseeix el siti en qualitat de patrimoni mundial.?
Aquesta Associació denuncià ja la destrucció de les llosanes medievals del carrer Escalons de la Llotja, actual carrer d’En Pere Compte i llur substitució per noves, de trinca, en les obres d’urbanització de l’entorn de la Llotja sense que hom s’informara a la Secretaria del Comité de Patrimoni Mundial.. L’arquitecte municipal fou amonestat pel Jutjat i el cas continua obert.
Actualmente denunciem l’arquitecte Manuel-Jesús Ramírez per les obres que s’estan portant a cap de neteja i futura ?restauració?. Aquest Senyor està enganyant l’ opinió publica amb propostes falses que incumpleix: respectar la pàtina històrica del Monument, utilització de làser, envers la història i els criteris d’autenticitat, …… etc., etc.
La realitat és que ha destruït la pàtina històrica amb la pèrdua de volum de les ornamentacions, escuts, gàrgoles i dibuixos que a través de lustres conformaven una proporció excepcional i única (prevista ja en el seu projecte d’edificació original), ha utilitzat radial, malls i escarpres davant l’astorament del veïnat que contemplava com , a base de martellades embotien i falsejaven amb nous morters els junts dels carreus, ha deixat gran part dels morters que inadequadament s’aplicaren en anteriors intervencions; amb total menyspreu cap als veïns i comerciants ha col·locat les casetes d’obra al carrer de Cordellats, tot  anul·lant el carrer que està recuperant el comerç amb l’obertura de noves botigues i contra els veïns que han de suportar aquestos anys la brutícia i fems a les portes de llurs vivendes i comerços, beneficiant el tràsit en la Plaça del Mercat i els bars i restaurants en el carrer Pere Compte; volen tancar al públic l’escala de caragol per comptes d’adoptar les mesures necessàries per a evitar actes vandàlics, etc. etc. etc. Més greu, si cap encara, és pretendre passar a la posteritat no com a netejador sinó amb enèrgiques intervencions com al canvi del paviment de marbre en planta primera; intervenció perillosa havent en comprte els antecedents del carrer dels escalons, intervenció innecessària quan era més urgent i primordial les obres de sanejament,  i abans que res el Pla de Protecció de l’entorn, així com la recuperació dels espais amb voltes, el vall i d’altres elements patrimonials en referència a la Llotja (primitiva) de l’Oli.
Per tot això posem en antecedents el Centre de Patrimoni Mundial i demanem un peritatge d’ICOMOS sobre les obres per a evitar mals majors. Així com alhora denunciem que aquest senyor està utilitzant el nom de la UNESCO en benefici personal per a aconseguir els contractes de l’Ajuntament i aparençar que hi ha un reconociment de l’Organisme de Nacions Unides, quan res no té a veure; també denunciem què és General Constructor S.A. (agent urbanitzador en les finques de la Plaça del doctor Collado amb el carrer d’en Pere Compte) qui l’hi ha facilitat o li  facilitarà un estudi professional a l’entorn de la Llotja. Tot açò amb independència de les denúcies que hom realitzaran a partir dels informes sobre les obres escomeses a l’ interior del Monument i davant de les comissions deontològiques de depuració professional.
5.- Informes periòdics: ?… presentar cada ses anys al Comité del Patrimoni Mundial, un informe periòdic sobre l’aplicació de la Convenció ….on hi conste: Adopció d’ una política general, situació dels servicis de protecció, conservació i revalorització; estudis i investigacions científiques i tècnique , mesures per a la identificació, protecció, conservació, revalorització i rehabilitació, formació, educació, informació i reforç de sensibilització, propostes d’activitats, ….
La qüestió no és que no s’hi haja enviat l’informe, ans que, hom no es puga remetre perquè no s’hi acompleix cap de les mesures que hom requereix. La Llotja de València està completament abandonada.
Davant les denúncies de fa 6 anys, l’Ajuntament tan sols ha contractat Manuel-Jesús Ramírez que compleix fidelment amb les exigències de la seua client Rita Barberà, sien o no ètiques, per a aparençar i embaucar l’opinió publica. La realitat és evident: ni política general, ni servicis de protecció, ni mesures, ni estudis; tan sols falses propostes; inadequades, quan no destructives, intervencions i tractar de negar la realitat amb tendenciosos informes..
6.- Amenaça de Perill: ?El Comité pot incloure-la en el Llistat del Patrimoni Mundial en Perill si la situación del bé correspon almenys un dels criteris esmentats en els casos que s’exposen a continuació: alteració greu de l’espai urbà, pèrdua significativa de l’autenticitat històrica, greu adulteració del seu significat cultural, modificació de la condició jurídica del bé, que pot disminuir el grau de protecció, carència d’una política de conservació, peerills causats per plans urbanístics, …?
En la Lloja no sols s’acompleix un, sinó diversos criteris: manca d’una política de conservació, existeix una alteració de l’espai urbà amb pèrdua significativa de la seua autenticitat històrica i una greu adulteració del seu significat cultural. Endemés les modificacions de la Llei de Patrimoni comporta la modificació jurídica minvant-hi el grau de protecció (ús social dels monuments) i els perills de nous plans urbanístics.
Per a Francesc Camps, President de la Generalitat Valenciana, no existeix la Llotja de València com a bé declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Avantçant-se als esdeveniments ha eliminat la Llotja dels bens declarats, citant exclusivament el Palmerar i el Misteri d´Elx i l’Art Rupestre de la Mediterrània en la Llei 7/2004 de 19 d’Octubre (2° paràgraf del Preàmbul).

SOL·LICITEM:La immediata intervenció del Centre de Patrimoni Mundial, que a través de la seua Secretaria, demanem a l’Organisme Consultiu competent (ICOMOS), que formule comentaris sobre aquesta denúcia i que la Mesa del Comité adopte les mesures oportunes. Amb tot i amb això per a evitar el procediment d’exclusió per la pèrdua dels valors que motivaren la declaració de la Llotja de la Seda, Llotja dels Mercaders com a patrimoni de la Humanitat.

València a 16 de gener de 2005

Signat: Juan Sanchis com a President

ADj: Es remeten còpies en castellà, francés i anglés (adjuntant-hi dossier de premsa) a un total de 1437 adreces de correu electrònic de representants i comités internacionals d’ICOMOS, UICN i ICCROM, amb l’objectiu de que tinguen constància de la situació de degradació de l’únic Monument declarat Patrimoni de la Humanitat a la Comunitat Valenciana.

En successius e-mails es remeten fotografies de la intervenció de neteja de la Llotja.
Els comentaris són informatius. Disculpen el to irònic i fins i tot un pèl sarcàstic en aquestos comentaris. La situació que s’acosta no és per a menys.

FOTO 1.- Carrer de Cordellats. Amb les tanques i casetes de les obres. El Passatge de la Immundíia, projectat per Manuel Ramírez, utilitzat com a urinari públic, no sols ha generat innombrables pèrdues a les botigues del carrer, sinó que ha portat a l’exhasperació els residents. Davant les reiterades queixes d’aquesta Associació, el ?manolito? de Barberà ha contestat que, en aquestos moments, que ja té els contractes de l’Ajuntament, en absolut l’importen els veïns i quatre "botiguetes". Això sí, en tot moment ha facilitat el trànsit i l’oci que degraden l’ambient monumental.

FOTO 2.- Manteniment de la ?pàtina històrica?, làser i mètodes no abrasius. La utilització de la radial (en aquest cas per a eliminar elements ?impropis?), escarpre i mall, ha estat la tònica general i tortura per als veïns que haavien de suportar, endemés, el compressor que situaren al carrer de la Llotja sens mesures d’ insonorització.
Al fondo, edifici abandonat i en ruïna,  ?l’agent urbanitzador? del qual, ha demanat Ramírez que l’oferesca un local a l’entorn de la Llotja. Descononeixem si el pagament serà amb minutes professionals de projectes amb augment d’ edificabilitat, plantes i sobreelevats; o bé, serà adquirit per l’Ajuntament, amb grans beneficis per a l’empresa, i utilitzat per a vendr einsignies i camises de la Llotja.
Desconeixem, també, si s’ha reunit Lladro-General Constructor S.A., Barrachina i el circ hostaler de l’entorn monumental per a proposar un Projecte d’oci amb un restaurant de ?luxe? a les Sitges de la Llotja (espais voltats, no recuperats). Tantost, en Camps ja ha introduït l’Oci com a Bé d’Enorme Interés Cultural en la Llei 7/2004 de Modificació de la Llei de Patrimoni 4/98, eliminant-hi la Llotja com a Bé declarat per la UNESCO, en el Preàmbul de dita Llei (no sia que els italians de París l’hi creen problemes). El que sí coneixem és que una, molt ?influent, apreciada i coneguda militant socialista?, aceptà l’oferiment de formar part de la societat d’un conegut restaurant tot junt a la Llotja. Estos xics i xiques ja preveuen el canvi de la Generalitat a les properes eleccions i no se’ls escapa cap ni una.

FOTO 3.- Nova policromia de la Llotja. Els escolars que podan visitar la Llotja entre cadires i taules de restaurants i bars, podran realitzar exercicis de càlcul i plàstica comptabilitzant la quantitat i  diversitat de morters i colors després de la ?neteja? del Monument.

Associació de veïns i comerciants ?LA BOATELLA? Apartat de Correus 602 46080 València.
TEL. 00.34.96.391.61.19 N.I.F. G 96595590 laboatella@ono.com

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA MAGNÍFICA NOTÍCIA: TANQUEN TV3.

A València a vint-i-dos de març de dos-mil set.

Fa un munt d’anys en Joan Lerma i Blasco, president de la Generalitat Valenciana, poc abans de perrdre les eleccions va fer el decret d’Homologació de títols amb els de Les Illes Balears i el Principat. I va perdre les eleccions poc després. Aquell pobre home investit, de retruc, President del Govern més important per als valencians era ( i és) un jacobí de pedra picada. Aquell que va vendre’s (tancar-lo, malgrat l’informe Kawashaki, per res) Sagunt per un abraç entre un tal Gonzàlez i Sandro Pertini va estroncar tots els anhels que posseïem llavors un bon feix de valencians. Tot era el seu cant del cigne. Un al·legat per a arrapar uns pocs vots del nacionalisme. Un fer-li l’ullet a Eliseu Climent i als nacionalistes de la Unitat del Poble Valencià….però allà va quedar. Això, de rebot, va provocar la més gran emigració de docents cap a la resta de la nostra nació. Avui les Illes i el Principat gaudeixen dels cervells més emprenedors valencians.

Ara amb el tancament de les emissions de TV3 per part de l’actual Molt Honorable President Camps i Ortiz…. (…)

Tornen a repetir la mateixa operació. En aquest cas per arrapar vots al quasi difunts d’Unió Valenciana (sector españolista) i els de l’antivalenciana Coalisión antiValensiana.

Supose que tenen amagades enquestes que no els hi són favorables. També hi ha uns altres moviments in extremis, com ara, la concessió per a la fundació de la Universitat Catòlica de València Sant VICENT MÀRTIR. (No Ferrer, com algú ha dit) i d’altres moviments foscos acuitats…

Tantost, podem alegrar-nos. Amb eixa premura i folla cursa a enlloc, que palesa i delata el sentit mancat de democràcia i continuitat d’un poble; com també, els putapènics telenotícies nou (9) que són un míting continu…..etc.

Puc assegurar que les properes eleccions a ajuntaments i autonòmiques són l’eixida de la Generalitat d’Avall del Partit Popular. L’últim que apague el llum, sembla la consigna.

Amén.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

NA JORDANA, DE PLE

Hem visitat la falla de Na Jordana. Us recomane entrar-hi. Posa a parir tota la patulella. Dels Tomate, Salses, Cors, etc. És una mena de Això-Toca a lo bèstia. A caldo contra tot l’imaginari nacionalista que ens ve des de les cadenes españoles. Amb una rastrera d’orinals amb caca inclosa. El Manu amb l’escut del real madrís, la Selección Española, etc. Superrecomanable. No vos en penedireu.

Més falles de la vora recomables: carrer de la Corona-Beneficència davant de la Beneficència. Amb presentació amb vídeo sobre un pit. Una performància digna del millor MoMA.

Passeu-vos per darrere a la placeta de Ripalda-Beneficència. Falla combativa i de factura cubista i actual.

Aquest dies, sí hi ha molta gent forastera, però feia anys que no sentia tant de català als carrers. Serà que ha caigut cap de setmana. Sí, castellà omnipresent: ¿I què?. Vegeu el vídeo d’ací baix. (..)

Un petit tast..

N’hi ha més a Youtube. No debades hi ha hagut crítiques a Na Jordana, dient que el monument no tenia punch. Massa diners. Hi han introduït una pantalla que va fent rodar els vídeos. Una falla feta des del i per al veïnat. Sense grans constructors al darrere. Gent fallera de tota la vida. La imatge de Sara Montiel: impagable. Lagarta, lagarta….Michel Jackson fotent-li mà a un xiquet, etc. L’alcaldessa que n’ix retratada, i malparada, etc.

València mostra la drecera…….allò que deia Fuster: en el moments difícils l’humor sempre ens ha salvat.  <youtube.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CHAPEAU, ENRIC

L’article de n’Enric Morera i Català.

Dues addendes:

1. Si nosaltres no fem la nostra política, ELLOS faran la seua en contra nostra.

2. Si nosaltres no fem la nostra economia, ELLOS, faran la seua en contra de la nostra.

LA UNITAT DE MERCAT: EL MÓN.

Ací baix, l’article sucós, afegiu-ne, de comentaris:

Un dia abans del cap d’any de 2005, el govern valencià presidit per Francisco Camps va atorgar les freqüències de la Televisió Digital Terrestre (TDT) als sectors de la dreta mediàtica espanyola més carca. Ara vol culminar l’operació de control mediàtic i tancar la recepció via TDT de les emissions de TV3 i Canal 33. Està clar que el PP no és amic de la pluralitat televisiva i informativa. El PP té una clar disseny per a acaparar mas media addictes al règim que ja va començar Zaplana amb el grup Tabarca. I ho estan aconseguint. Ho poden aconseguir.

Sorprén que en el món de la globalitat, la televisió sense fronteres, satèl·lits, i el youTube siga tan difícil obtenir la recepció dels canals de TV3 al País Valencià. No és cosa només del PP, el PSOE també té la seua responsabilitat. Ja l’any 90, el ministre socialista Barrionuevo -sí, aquell que després seria condemnat pels GAL- va intentar clausurar els repetidors instal.lats per ACPV per subscripció popular. Jo vaig dur una proposta de resolució al Parlament Europeu en el moment que s’estava aprovant la directiva sobre televisió sense fronteres. Tot això ho conte a un llibre que prompte voreu per les llibreries i que edita Bromera. Vaja que els preocupa, a tots dos, PSOE i PP, que es puga articular un espai de cooperació, intercanvi i comunicació entre els que habitem este espai de l’arc mediterrani europeu. Bé tornem a la qüestió. El PP vol tancar la recepció de TV3 al PV i per això ha enviat un requeriment a ACPV, titular dels 3 repetidors. No suporten ni TV3, ni la nostra llengua, ni el BLOC -per això no baixen del burro amb la barrera- i volen acabar amb tot. Ara bé, segons ha afirmat Eliseu Climent en roda de premsa, hi ha un pacte verbal, -no escrit- entre el Ministeri d’Indústria competent en la matèria -aleshores dirigit per Montilla- i ACPV per a afavorir la instal.lació de la Sexta sobre el senyal de TV3 al País Valencià -s’havia de televisar el mundial de futbol- i a canvi que TV3 emetera en les freqüències de TDT del Ministeri. Vaja que el Montilla està darrere d’una operació que priva el valencians de rebre TV3 en analògic -per cert, algú ens ha consultat a tots els que vam pagar bons?- i ara, si analitzem els fets, es renta les mans en aquell pacte verbal. Vaja que Montilla ens ha situat la Sexta i ens ha furtat la TV3. FETS i NO PARAULES. I ara tots a la desesperada, a protestar. Algú ha pecat d’ingenu i altres han prioritzar la instal·lació de la cadena guai del PSOE. I una vegada més passant per damunt dels interessos dels televidents valencians. Ací sabem qui és el PP, però amb el talante dels del PSOE no hi ha prou. Que actue qui té el poder a Catalunya i al Govern Central. Els qui tenen la clau del govern d’allà dalt i només fan que crits abrandats però estèrils i els que ja els va bé visualitzar com a únics responsables als del PP. Un PP que ací al nostre País pot mantenir la majoria absoluta per la mínima, per pocs centenars de vots. Mireu què va passar a Galícia.

Ací hi ha una doble responsabilitat. Els únics que no en tenim cap som els que vam pagar i ens hem trobat amb este pastís. Ara és encara més evident la necessitat de canvi al nostre País, també per aconseguir un marc de comunicació per a la nostra llengua. Un marc comunicatiu basat en acords de govern estables, impulsats per la Generalitat Valenciana, no la de Camps, evidentment. Canviarem i millorarem Canal 9, Ràdio 9 i Punt 2, i emmarcarem per al futur i sense possibilitat d’alteracions, les recíproques recepcions de TV3-Canal 33 i el 3/24 ací, al nostre País, a tot el País -ara no arriba a moltes zones- i de Canal 9 i Punt2 allà. Com és possible que les nostres televisions no es sintonitzen al Principat?. Algú creu que els valencians hem de ser inferiors en matèria d’intercanvis televisius. Algú em pot dir que la qualitat de Canal 9 és pèssima, sí i què? No arriba a Catalunya Antena 3, la 5, la 6…i els salsa rosa i el tomate i tota la porqueria que vulgau?…Ja n’hi ha prou! Els valencians no som un poble de segona, ni subordinat ni depenent de ningú. També volem que les nostres televisions arriben des de Maó fins a Perpinyà, ni que siga per incrementar els preu de la publicitat de la RTVV. Des del BLOC treballarem per fer-ho realitat. Per canviar, també en matèria televisiva, el BLOC compta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

C. ST. FERRAN, 26. C. DEL TRENC, 25.

Hem finalitzat la rehabilitació d’aquest edifici després de tres anys de desvelaments. A vint metres de l’edifici EL SEGLE. Si entreu al web de l’estudi, veureu com estava de fet malbé quan vàrem arribar. La intervenció d’en Joan Aznar i Mollà, arquitecte tècnic, ha estat decisiva. No sé per a què està l’OCOOVAL. Oficina de coordinació d’obres de València, quan encara ens toca portar totes les conduccions aèries. Per comptes de subterrànies. Una vergonya. 

 

DEFINICIÓ DEL TREBALL.

COMPOSICIÓ DE L?EDIFICI.

La planta del solar té forma de L, fruit de l?agregació – agrupació de sengles solars. L?edifici es compon de quatre (4) plantes. La dita unificació, segurament, és el producte d?una intervenció antiga, com es detecta per la coincidència, més o menys, semblant d?ambdós fatxades. Amb motius florals transitoris, entre l?eclecticisme de finals del segle XIX i la inserció de motius ja clarament del Modernisme floral. Ben sabut és que tant l?eclecticisme com els historicismes no es detenen amb l?aparició del Modernisme, sinó que, combinant-se amb ell, informen encara una part apreciable dels primers anys del segle XX. Tal com ens ha definit J.J. Sweeney en la seua obra Antoni Gaudí, p 61: ?Eixa fugaç però difosa moda de la decoració l?ultima dècada del segle XIX i primers anys del segle XX que fou bàsicament un rebrot del Romanticisme naturalista?.

Per un altre costat l?existència prèvia de dos immobles es detecta, igualment, per la no concordança en altures dels forjats que van salvant-se els desnivells per mitjà d?escales de pocs escalons, inclús amb ?pujades i baixades? en trams curts d?espai. Per un altre costat hem pogut localitzar un estudi sobre la zona d?afecció del B.I.C. DEL MERCAT realitzada per Vicent Corell i Farinós per a la Generalitat en 1987 ?Projecte de normativa i disseny urbà de l?entorn de la Llotja, Sants Joans i Mercat Central.? Que avança uns criteris d?intervenció.

COMPOSICIÓ DE LES FATXADES.
 
JUSTIFICACIÓ COMPOSITIVA DE LA FATXADA:
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA SAGRADA FAMÍLIA COM A SÍMPTOMA.

El següent article el vaig publicar farà ara setze anys. Primer ho vaig intentar a El Temps però ho van desestimar durant uns mesos, sense dir-me ni bèstia ni ase, tot seguit el vaig portar al diari Levante i el publicaren un parell de setmanes després i en el suplement d’arquitectura. Les fotos incloses en aquella plana sencera que em donaren duia dues fotos. Una amb la façana de la Passió i l’altra de la façana del Naixement. La primera tenia a mig bastir els arrancs de les agulles-campanars. A tomb d’això us donaré a conèixer dues dades gaudinianes poc conegudes:

1ª. Gaudí s’estigué unes temporades a València. Estudiava les voltes d’escala de caragol de la Llotja dels Mercaders. Se l’estudiava i dibuixava. I elles van inspirar i ,d’alguna manera, copiar per a fer les escales que pugen fins a dalt d’elles. Doncs podem concloure que, estructuralment, les torres en són hereues de la Llotja. També en aquestes estàncies va anar al Cabanyal i d’allà va Inspirar-se i “copiar” l’ús del trencadís que els mariners cabanyalers usaven per adornar modernistament les socalades i en alguns casos d’altres fragments dels panys de façana. Tot intentant evitar la remunta d’aigua per capil·laritat del subsol, per estar assentades properes a la platja.

2. Fa uns deu anys estiguérem a punt de rehabilitar l’Hotel Oltra situat a la plaça de l’Ajuntament de València. Durant unes tres setmanes vam entaular, amb l’amo, bona relació per a que ens explicara tots els ets i uts que hi havia. L’amo, el Sr. Oltra, era el nét d’una família del tèxtil de la ciutat que havia tingut molta amistat amb un proveïdor de Mataró. L’avi Oltra demanà un dissenyador o arquitecte que li pogués fer una botiga “d’eixe estil nou” i el mataroní l’envià un tal Antonio Gaudí. Em referesc a la botiga de l’esquerra, en entrar al Passatge Ripalda, des de plaça de l’Ajuntament. Que, a hores d’ara, és una mena de Kebaps. La decoració dels aparadors semblants a una cua de gall paó i vidres tallats a l’estil de Bohèmia, les parets folrades de fusta i l’escala de fusta que cargolava fins a l’altell eren disseny d’en Gaudí. El nét, ja entrat en anys, em digué que fins molt poc tenia “controlat” el rebut que li havia fet Gaudí a son iaio. Em digué que eren 30.- pessetes. No ho he pogut comprovar, però el nét asseverava que era així.

A banda de l’anecdotari em sembla important destacar d’una banda com Gaudí sabia pouar de l’arquitectura popular i reelaborar contemporàniament, bo i fent esdevenir en arquitectura universal.

Per una altra banda i arran del traçat del tren d’alta (?) velocitat que passa a prop del monument us deixe el comentari d’en Salvador Molins i Escudé que em sembla encertadíssim. Tot i que – a més- posa de relleu una solució urbanística possible que intenta solventar una part de la teranyina vial de la connurbació metropolitana que és la soga que ofega la ciutat.  Escolteu el tall http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/radio/R20070125Estel.m3u a Ràdio Estel que us dese…..i si voleu llegiu el meu article, d’esparverant actualitat, al meu parer….indescriptiblement………deseu-hi comentaris per favor. (..)    

Publicat a Levante-EMV el diumenge de 29-juliol-1991. Dins del suplement TERRITORIO Y VIVIENDA.

Observar l’afer polèmic –i per tant, de curta volada- sobre la intervenció d’en Subirachs a la Sagrada Família amb 350 km pel mig, ens ajuda a pensar sobre la precarietat cultural en què ens movem. Si ja ho és a nivell internacional, en aquest cas veiem, àdhuc, un punt de discussió dessubstanciada. Tant a al premsa barcelonina com fins i tot el setmanari El Temps, hem observat que la qüestió es remenava entre noms propis. Atacs i defenses personals. Amb un incís: neos i posts (antiga gauche divine) a una banda; i neoposts i essencialistes (conservadors de les essències de sempre) per l’altra. I no s’ha intentat d’entrar a un debat amb continguts i criteris mínimament raonables a la qüestió. Però, ¿quina és la qüestió?, i ¿quins mínims?

 

La Sagrada Família és una construcció arquitectònica concebuda per un gran arquitecte, Gaudí, quye improvisava més que llurs contemporanis. I llavors ho feien a manta, sols cal revisar qualssevol dels projectes d’aleshores. Doncs, no podem creure en els esbossos, maquetes, etcètera que circulen per ací. Avui la Sagrada Família no passa d’ésser una magna escultura: no hi ha espai intern –passeu-nos el concepte zevià- on fita i icona pugna entre si. Per una altra banda –i al marge de Manifests dels seixantes, exabruptes d’en Bohigas, etcètera, contra qualssevulla intervenció-, l’escultura roman a mans privades dipostes a continuar afegint-hi trossos (com si fos una catedral). Totes dues realitats anacròniques. De fet, l’arquitectura, en el 95 %, ha estat construir sobre el construït, sent l’arquitectura de nova planta un tret novell d’aquest segle.

 

Caldria demanar-ne doncs: ¿I si no s’hi intervé, quant trigaria a malbaratar-s’hi, esventrada com està i sense un ús efectiu, amb un índex de pol·lució semblant i una tècnica constructiva això sí, de l’època de les catedrals a esdevenir ruïna?

 

La conclusió a aquest punt seria la d’esmolar aquells voravius per tal d’intervenir-hi, i ràpid, dotant-la d’un ús real que manté vius els edificis usdefruitar-los la societat. Es tracta d’acabar una peça arquitectònica que no ultrapassa l’estat d’escultura; on la diferència fonamental d’ambdues rau en què, en haver espai intern, en la primera pot acollir activitats. Per tant, allà on Altaió diu ¿perquè Surbirachs?, val a dir, ¿perquè un escultor?, és a dir:

 

¿cal una intervenció global o moltes puntuals, per encertades que siguen?

 

 

Lligat intrínsecament a l’anterior apartat, doncs, no tothom pensa i projecta amb la mateixa racionalitat, aquest ens mena a escatir quina mena intervenció n’és d’escaient. Entre els extrems del mimetisme (aquesta és, en el fons, l’opció dels amos del temple, en triar Subirachs) i el contrast (tot distingint el nou de l’antic) a més dels punts intermedis d’interval haurem d’esbrinar-ho.

 

De Gaudí, n’hi ha un i és mort, per tant, l’opció més o menys mimètica és descartada i obsoleta a risc d’embunyolar la Sagrada Família.

 

Però l’obra hi resta, i és força important en el decurs arquitectònic mundial. Tantost, ens resta la contrastant i el seu grau que ens obre diverses possibilitats:

 

Actuacions amb molta sensibilitat on s’hi conjuminaria l’habilitat a fer emergir les característiques preexistents i sumir l’obra nova a l’existent com fa, per exemple, l’arquitecte portiguès Siza Vieira; o, actuacions  amb valor autònoma que entrarien a rivalitzar amb l’existent però acordades pel domini tècnic, que fóra l’opció valenta, com per exemple Calatrava i Valls que els crítics intenten posar en relació amb el reusenc i tan sols evidencien ignorància de l’un i l’altre). I per darrera proposar un concurs internacional d’idees, que sovint donen pocs fruits en aquesta mena d’operacions. De fet, amb una intervenció lleu en els elements, però forta en el concepte, n’hi hauria prou: algunes plataformes forjades, però obertes, que mantingueren el concepte de sala única i una coberta laminar de superfícies reglades de poca gruixa (menys de 10 centímetres de formigó) poden donar molta marxa a l’edifici. Fóra tot un homenatge a Gaudí que construí les escoles de vora el temple d’hiperboloides invertits, que tant i tant admirà Le Corbusier, i que s’ha fet comuna al llarg del segle. Finalment, hi ha d’altres línies discursives que aprofundeixen en d’altres punts de vista, com ara, l’urbà, topològic, semiòtic, etc. Sent el tema de que no reste la polèmica com a foc d’encenalls, sinó com a punt de represa del debat constructiu, que sols es justifica mitjançant l’acció molt pensada. Pensat (molt) i fet. Com diem a València. No com fem, realment.

 

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

 Publicat a Levante-EMV el diumenge de 29-juliol-1991. Dins del suplement TERRITORIO Y VIVIENDA.  

 

PS: A més a més, Antoni Gaudí i Cornet recollí del segle XV allò que ens posaria en el segle XXI, veieu si voleu el següent enllaç

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Reconstruccions: i 2, la recreació arquitectònica

El segon lliurament d’un tema d’en

Josep Maria Sancho i Carreres
Arquitecte-Urbanista, especialitzat en patrimoni arquitectònic

"… des del moment que els únics rastres de la seua vida estan ara en les meues mans, no es pot ni pensar que el deixe morir d’oblit.
Ni a ell ni a cap d’aquells a qui dec una espurna d’identitat, a saber, els meus cognoms, les meues llengües, les meues creences, les meues ràbies, els meus desencaminaments, la meua tinta, ma sang, el meu exili. Sóc el fill de tots i cadascú dels meus avantpassats i és destí meu ésser, a canvi, el seu progenitor tardà."
Amin Maalouf, fragment de la novel·la autobiogràfica ‘Origines’, traduït de l’edició castellana ‘Orígenes’, Alianza Editorial 2004

Hi ha frases, recusos i metàfores que són coincidents amb molts dels apunts que hi he anat deixant-hi anar. Malgrat que siguen meus originàriament. Al capdavall, em sembla, que comencem a decantar i tindre un estat d’opinió pública prou estesa pel que s’està esdevenint en aquesta part de territori europeu. 

Si vos fa goig llegir-ne la segona part, ací us la dese…….emplace especialment, de nou, saforencs i vallencs, a més dels valentians, car, en aquesta segona vegada ja irromp, amb força, a la ciutat puta i plana, des d’on es "gesten" les barbaritats de lesa Matrimoneïtat.

Definesc aquest concepte -nou- com el maridatge entre el patrimoni heretat i la societat contemporània que el gestiona i augmenta.

L’escriptor, amb aquest paràgraf dedicat al seu avi i a la resta d’avantpassats dels quals ha tingut notícia, ens mostra el compromís i la clarividència en la "reconquesta -pacient, abnegada, aferrissada, fidel- en contra de la mort i de l’oblit" dels seus orígens (esment amb el qual obríem el lliurament anterior "Reconstruccions: 1, la distorsió identitària", Terra Crítica, Levante-EMV 17-09-2006). Per una part, s’obliga a recuperar tots els rastres i, d’altra, ho fa des de la consciència de les limitacions i responsabilitats en la reconstrucció de la seua ‘pàtria familiar’, fins el punt de presentar-se alhora ‘fill’ i ‘progenitor tardà’ dels personatges que rescata i recrea amb la seua ploma.

Doncs bé, això també val per a l’empenta de la societat i la tasca de l’arquitecte en la restauració arquitectònica: filla, alhora, de la minuciositat investigadora i de la interpretació pròpia, però rigorosa, del nostre temps. Inclusiu val per a les autoqualificades ‘reconstruccions’, atès que la responsabilitat i la intel·ligència ?en forma d’encert, tot un do- no haurien de trobar recer en la comoditat i el prestigi de les venerables pedres, ni menys encara en les aparences de l’historicisme populista que tot ho emmascara. Més encara quan l’arquitecte té a les mans un material sensible i identitari que no li pertany en exclusiva. Potser no puga verificar l’herència del passat, però ha de procurar l’autenticitat i coherència de la seua recreadora intervenció.

Aquesta introducció ve a compte de les polítiques patrimonials d’aparador on les reconstruccions arquitectòniques ofereixen els rèdits més segurs. D’exemple paradigmàtic, l’orquestrada restitució del ‘claustre alt del Palau de l’Abat del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, temple espiritual, polític, històric i cultural,…’, així rebatejat pel president Camps en l’exhibició de trofeus portats de Torrelodones escenificada en el Palau de la Generalitat. Es tracta realment de les deu arcadetes de la galeria interior, a tres cares, de la planta noble del casalot gòtic. Per fi es veuran els fruits d’una croada recuperadora que, si es podia, s’havia de lliurar (sense l’acord polític, era legalment impensable) i que un portaveu qualificà ‘d’una tasca patriòtica del poble valencià’ (?). A risc de semblar antipatriotes, hauríem de relativitzar-ne la vàlua respecte de les escales i galeries de tants palaus gòtics o respecte de referents tipològics més rotunds, a quatre cares, del model de casa romana. També ens hem de reservar la capacitat d’objectar a qui de conseller no va nuar en 1998 un oferiment de la propietat per vint-i-cinc milions de pessetes i cinc anys després el va tancar, ja de president, per un milió d’euros i altres despeses al nostre càrrec. En tot cas, quan la bufa passe, si la reintegració anastilòsica (pedra a pedra) encaixa correctament i no se’ls hi va la mà reconstructora, serà interessant gaudir-ne.

D’haver-se inclinat per una simple i econòmica rèplica, el president no podria presentar-nos-la com a prova material del seu equívoc discurs: ‘poc a poc estem reeditant la nostra història’. A l’igual que Maalouf, hauria d’haver dit ‘recreant’ i no utilitzar de fetitxe simbòlic l’autenticitat material mentre la política patrimonial rellisca pel tobogan de les aparences. A la vista està la modificació legal acabada d’imposar: superada la temptació de fer obligatòries les reconstruccions, s’anima a fer-les sempre que hi haja ‘alguna’ subsistència original, tot induint al mimetisme, sense cap prevenció respecte dels falsejaments historicistes.

A l’aparador mediàtic comencen a multiplicar-se indicadors del perill que açò suposa i la Valldigna n’és mostra i senyal. Així per exemple, la reconstruïda volta estrellada de l’aula capitular es manifesta esplèndidament i demostra un domini per la geometria i per la recomposició del trencaclosques, però resta privada de la seua funció estructural, suspesa d’un artifici de formigó armat ocult sota la coberta, de tot punt qüestionable com a model restaurador. Ara li toca el torn a la del castell de Montesa quan hi ha certes incògnites, cas de la desapareguda fenestració, que semblen insuperables. De la reconstrucció de les voltes de l’interior del presbiteri hom diria que és supèrflua, com també la recobertura del refectori, recentment consolidat, on l’auxili de l’arqueologia ha vingut després del projecte. Respecte de la Font dels Peixos, cal advertir que llueix plantada a la replaça del Monestir, en un lloc on, atesa l’arqueologia, es pot assegurar que no va estar-hi mai, com tampoc el camí que s’ha dit ‘recuperar’. Per cert, al Jardí de Vivers on s’hi trobava, i en contraposició al classicisme de la portalada eclesial de 1697 que conforma l’escenari, s’ha deixat caure una nova pica de la qual emergeix una despitralada mare corbant-se a vora mar per tal de banyar el seu temorós xiquet, escultura modernista en bronze, concebuda en 1910! Obligatòriament impàvid, sant Isidre observa des del seu nínxol els desficaciats efectes d’una separació marital (?) entre gent menys culta que qui el va encolomar en 1952 i qui s’oposà en 1970 al primer intent de trasllat.

Encara que siga per proximitat física, resulta obligatori esmentar el súmmum d’aquesta febre: la precipitada i lineal reedificació del pati renaixentista de l’Ambaixador Vic. Com que mereixeria tot un article, apuntarem que s’ha renunciat a l’objectualització museística en favor d’una impossible integritat arquitectònica, amb un resultat mistificador vers l’antic col·legi de Sant Pius V i vers la pròpia obra, per la ubicació, la disposició i el mimetisme, en un joc d’aparences que oculta, ací també, l’artifici metàl·lic de la reconstrucció. Ja posats, millor seria aplegar prompte al paroxisme, omplint-ho de quadres i expositors, com a contenidor museístic més càlid que no l’espai gèlid que ara s’hi pot experimentar. A veure si al menys podem exclamar, com digué de Sagunt el reputat arquitecte Antoni Gómez-Moreno, mestre rigorós de la restauració contemporània: València, relaxa?t i frueix!

Sembla evident que, ho diguen o no les lleis, hauria de procurar-se l’autenticitat i la coherència en les recreacions arquitectòniques del passat, tot i que siga per simple apel·lació professional. Però hi manca un contrast sociocultural de les actuacions patrimonials i, ara per ara, no s’observen resistències a aquesta febre reconstructora endolcida pel bàlsam de l’antigor, com no siga les dels carreus ‘torts’ que fan burleta del remuntatge en ‘l’únic’ claustre del cenobi vallenc. No sembla importar massa, són pedres!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA ENSEÑANZA EN CATALUNYA A DEBATE. LA HORA DE LA LENGUA.

 UN ARTICLE DE TONI MOLLÀ A:
Hemen zaude:   La enseñanza en Catalunya a debate. La hora de la lengua.  
2007-02-16 / 12:47

La enseñanza en Catalunya a debate. La hora de la lengua

ikasgelan.gif

Hay debates muy socorridos que sirven para un roto y para un descosido. Los hay, incluso, que se usan como cortinas de humo sobre otras preocupaciones más profundas pero más impertinentes. El caso de la tercera hora de castellano en el sistema escolar catalán es de estos últimos.

Según algunos, dicha hora garantizará el bilingüismo perfecto de los ciudadanos. Según otros, esta modesta horita de clase desequilibra el potencial «normalizador» de la escuela. Ni unos ni otros se plantean la mayor: si la escuela es todavía la locomotora de la normalización lingüística. Y, finalmente, de qué hablamos cuando hablamos de escuela y de normalización lingüística en pleno siglo XXI. Wallace Lambert investigó hace muchos años «las influencias sociales que afectan el comportamiento de bilingües y las repercusiones sociales que resultan de su comportamiento». De sus estudios, plenamente actuales, se deduce claramente que las motivaciones para el aprendizaje y el uso de los idiomas son extraescolares. Esta obviedad parecen olvidarla nuestros políticos y también nuestros intelectuales. Pero, en efecto, cuando el medio social confirma y refuerza la lengua escolar, su adquisición se percibe de forma positiva y sus efectos pedagógicos se aceleran notablemente. El mismo Lambert lo llamó «medio aditivo». Y al revés. Cuando los usos públicos del idioma contradicen las políticas lingüísticas escolares, éstas sólo sirven para perder el tiempo, las energías de los profesionales y los recursos empleados. Es la «política del matalasser: fer i desfer». El caso de Irlanda es el paradigma de referencia. Euskadi apuesta, en casi todo, por la vía irlandesa: alto valor «simbólico» para la lengua «oprimida» en la enseñanza, pero uso «funcional» de la lengua «opresora» en todos los ámbitos determinantes: en la economía, en la política, en el audiovisual.

Las motivaciones escolares están subordinadas a los individuos. Las extraescolares, al medio social en toda su complejidad: son ambientales. Y dependen de factores con una relación sólo tangencial con la enseñanza. El modelo urbanístico suburbano o la crisis del espacio público son, por ejemplo, elementos de desvertebración de la comunidad lingüística. En este contexto, la enseñanza no puede alterar un proceso multifactorial como la desintegración de una lengua tradicional entre unas redes sociales para las cuales no ha creado los anclajes adecuados. Me refiero, claro está, a sociedades urbanas y postindustriales con sus complejas redes de comunicación entre chips, cables y satélites geoestacionarios. O a ciudades como Barcelona, con dinámicas abiertas y globales donde los factores alóctonos cuentan cada día un poco más. La influencia escolar sobre este modelo social es limitada, poco más que simbólica. El cambio lingüístico se explica por factores de orden socio-económico que difícilmente puede combatir un esforzado enseñante con su puntero como única arma. El proceso de ruralización del idioma, por ejemplo, se explica por cambios de hondo calado que no debemos colgar del deber de un maestro.

La escuela del siglo XXI no es ya aquel «escudo de la República» del que hablaba Manuel Azaña. Ni tiene las capacidades que le atribuía Alexandre Galí. Los cambios estructurales de los últimos años la han dejado en gran medida fuera de juego en cuanto a su potencial socializador. Y no sólo en los aspectos lingüísticos. El saber -lingüístico y no lingüístico- que se exige para manejarse por el mundo complejo que habitamos tiene poco que ver con los currículums oficiales. Ni con la misma institución escolar, una «estación fantasma» por donde ya no pasa el tren, según la metáfora de Ulrick Beck. No nos engañemos con discursos de buena voluntad. La escuela es hoy una institución subsidiaria respecto de otras mucho más determinantes como el mercado y las corporaciones empresariales. Es la «escuela zombie» de la que habla Francesc J. Hernàndez. Las condiciones que posibilitaron la escuela como garante de la cohesión social ya no existen. Dejemos pues de utilizar la vieja institución escolar como antídoto exclusivo de todos los males que aquejan a la sociedad contemporánea. Dejemos también de recargar a sus profesionales con exigencias tan variopintas como el estudio de la Constitución, la historia sagrada o el uso del condón. Las «nuevas materias» refuerzan el error del diagnóstico de la clase política. No se trata solamente de «repensar la escuela», sino de romper la falsa dicotomía entre la escuela y su entorno.

Los muros de la escuela, como las fronteras lingüísticas, han desaparecido. El debate exige una mayor complejidad en el análisis que un quítame allá una hora de más o de menos. La escuela es hoy un simple nudo en una red interdependiente que se teje y reinventa cada día desde todas y cada una de las esferas sociales. La fortaleza de esta red radica en sus relaciones. En las políticas culturales, pero también en las industriales, las urbanísticas o las audiovisuales. Las lenguas, como las demás instituciones e imaginarios sociales, ya no dependen de la escuela, sino del «arrelament al medi» del que nos hablaba hasta hace poco la añorada Marta Mata. Al medio, no a las versiones endulzadas de una cierta concepción nostálgica de nuestra sociedad, de una cierta pedagogía y, finalmente, de un país que ya no existe.

Toni Mollá
Periodista y autor del Manual de sociolingüística

 
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari