Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

BASES CIENTÍFIQUES. FUSTAM.

Un entrebanc en què ens trobem els qui vam cursar carreres tecnològiques era la manca de material didàctic ad hoc, la qual cosa ens obligava a improvisar contínuament un vocabulari, coneixements i conceptes per als quals encara no hi havíem  assolit un cert nivell de compentència. Per això, de tant en tant, vaig desant-hi material amb un cert grau d’excel·lència, si se’m permet, i que la catosfera puga fer-ne ús lliurement.  Pensareu que és un avorriment, en general, però al meu parer, és un camp imprescindible -el de la ciència- en la millora de les condicions de vida d’una societat que es pretèn avançada. Disculpeu la feixuguesa i aridesa, de bestreta, però considere que és una eina d’ajut, per als que vagen normalitzant llurs estudis superiors. Possiblement hi hagen errades, que fóra bo que deixésseu ressenyades per a esmenar-n’hi.

La fotografia adjunta correspon al Retaule de Sant Llorenç, un dels pocs que no va estar cremat a l’època de la Guerra d’Espanya, 1936-39. A causa de que els milicians van convertir l’església en quarter de vigilància del govern de la República, establert a València.
El Retaule és obra d’un dels arquitectes més reeixits del període barroc  Lleonard Juli Capús i Calvet, fill d’ONTINYENT i establert a València. Podeu observar-hi una declinació envers la dreta a causa de l’atac de tèrmits sobre l’estructura portant de fusta, fa més d’una dècada, i que va ser possible aturar. Compareu amb la línia d’unió de la cornisa a tots dos costats, que volta per tota la nau.

3. ALTERACIONS DE LA FUSTA

3.1. ANOMALIES I DEFECTES DE LA FUSTA.

Les pertorbacions de la fusta provenen en gran part perquè es tracta d’un ésser viu, aquestes poden afectar el seu valor estructural o estètic, en qualsevol cas es tracta quasi sempre d’una sèrie prou àmplia de factors negatius que la desmereixen, encara que no tots en la mateixa proporció. De la importància, en molts casos estarà en funció de l’ús a què la fusta està destinada i del tipus d’esforç a què està sol·licitada. Podem dividir-les en: Anomalies, defectes i alteracions.

Les anomalies i els defectes són pertorbacions esdevingudes durant el creixement de l’arbre.

Les anomalies són inherents al creixement regular i ordenat de les fibres, com poden ser: nucs, cor descentrat i fibres retorçudes.

Els defectes en canvi, contrarien l’orde estructural i orgànicament correspon als teixits o a part d’ells com ocorre entre l’escorça, la doble albura o blancor, l’exfoliació, etc…

Les anomalies i els defectes afecten principalment:

ü      Les fibres.

ü      Els anells de creiximent.

ü      El cor.

Les anomalies són pertorbacions ocorregudes posteriorment a la formació del teixit llenyós. En este grup s’inclouen els diversos tipus de fenelles, la putrefacció, etc… Però la putrefacció la inclourem dins de les causes de deteriorament de la fusta.

Enumerem també la sèrie de condicions que ha de reunir una bona fusta:

ü      Fibra recta.

ü      Regularitat en els anells anuals.

ü      Color fresc.

ü      Absència de fenelles i clivells.

ü      Superfície brillant i sedosa en els talls a malla.

Si un arbre creix en un bon terreny, ben orientat, sense estar aclaparat per altres, amb bon clima,… la seua fusta serà bona pel que respecta a la disposició de fibres.

1. GROPS

La norma UNE-56/509 defineix com a grop, l’anomalia local de l’estructura de la fusta, produïda per una branca d’un tronc que va quedant englobada en el mateix a mesura que es produeixen els successius creixements d’aquest. Distingeix a més les classes de grops següents:

1. Grop viu                  : és el produït per una branca viva.

2. Grop mort               : és el produït per una branca morta.

3. Grop interior o cobert: és el format per una branca trencada o tallada, que ha quedat a

 l’interior del tronc, completament coberta per les noves capes de fusta.

Els grops poden ser adherents o solts. La norma UNE-56-521/72 defineix com a grop adherent com a aquell, els teixits del qual, són solidaris amb els de la fusta que l?envolta a causa de ser format per una branca viva. Aquesta última relació li confereix una estabilitat absoluta després d’elaborada la fusta. També se li anomena grop fix, grop ferm o grop viu.

Es defineix com a grop solt o trencadís a aquell en què el teixit de la branca que el produeix no és solidari amb la fusta que l?envolta i sol separar-se d’aquesta.

Les branques tenen generalment més densitat de fibres que el fust i en contraure’s pel dessecat es contraurà més que la fusta que l?envolta. En els grops morts s’observa un anell fosc al voltant del grop, format per una substància de poca cohesió, que desapareix en assecar-se la fusta, quedant solt.

Els grops són anomalies que alteren la direcció i la continuïtat de les fibres. La seua importància estarà depenent del lloc en què es presenten. Quan es presenten en una peça que treballarà a compressió, no li afectarà molt la seua presència si aquesta és llarga. Si treballa a tracció, sí que es veurà influenciat, perquè el grop suposa una falta de continuïtat de la fibra i també sabem que la forma de col·laborar a absorbir eixe tipus d’esforç que té la fusta és justament pel treball solidari de totes les fibres. A flexió, li afecten més en les zones de tracció que en les de compressió per les consideracions anteriors, i en l’esforç de tallant no té pràcticament cap efecte.

2. EXCENTRICITAT DEL COR.

És la fusta la medul·la de la qual s’aparta sensiblement de l’eix simètric del tronc.

Pot ser degut a diverses circumstàncies: vents dominants, proximitat dels sòls rocosos, situació perifèrica de l’arbre en el bosc, etc. La fusta té poca elasticitat i resistència, i li dóna heterogeneïtat que li produeix en treballar-la.

3. FIBRA TRENADA.

Es designen així aquelles que es presenten entrecreuades en la fusta. És l?anomenada també fusta repelosa. La superfície queda aborrellada i fa difícil el seu treball.

4. FIBRA REVIRADA.

És la fusta les fibres de la qual, en compte de seguir la direcció de l’eix de l’arbre, estan disposades en forma d’hèlix. És a causa de l’excessiu creixement de les fibres perifèriques amb relació amb les interiors, o es pot ser a que l’arbre tinga les seues arrels a un terreny discontinu, impermeable i en un altre profund i fèrtil. S’aprecia en un arbre dempeus, perquè l?escorça s’esgarra i segueix de forma helicoïdal. Aquesta fusta només serveix per a puntals, posts, taulons i pilars d?estintolar i apuntalar.

5. LLÚPIES I BERRUGUES.

Llúpia: és l’excrescència del tronc en forma globosa i superfície llisa, constituïda per fusta de fibres entrellaçades irregularment. Es confon algunes vegades impròpiament amb les berrugues.

Berrugues: és una protuberància llenyosa, d’origen divers, produïda en el tronc o branques dels arbores, que dóna lloc a una alteració de l’estructura llenyosa i per consegüent, a fusta de fibres trenades al voltant de xicotets eixos de creixement.

6. IRREGULARITATS EN L’AMPLE DELS ANELLS.

Poden ser distribucions en formes més abundants o en formes, fins i tot, abombades. Són conseqüència de gelades, falta d’aire, de sol…

7. ENTRESCORÇA.

És el defecte de la fusta que consisteix a tindre, en el seu interior, un tros d?escorça. La seua conseqüència més greu consisteix a ser focus de posteriors infeccions, a més d’afectar a la resistència de la fusta.

8. DEFECTES DEL COR.

Els defectes del cor solen ser signe de la vellesa de l’arbre, ja que com l?albura es va lignificant, el cor (porció més lignificada) pot estar-ho tant que es clivelle, amb el consegüent perjudici del duramen. Aquestos clivells poden prendre distintes disposicions, d’acord amb les quals les dividim en :
 A- Cor partit o estrellat, o pota de gall: és la part central de l’arbre que presenta una o diverses fenelles radials, amples, que parteixen de la medul·la.

B- Quadratura o pota de gallina: són fenelles que es presenten, generalment, en els arbres vells i que parteixen dels anells pròxims de la medul·la cap a la perifèria, quedant a distàncies radials d’esta. Solen presentar mal olor i ser l’inici de la putrefacció de la fusta.

 

9. ENTRALBURA O DOBLALBURA.

 

La part d?anell de la blancor o albura com és sabut, es lignifica amb el temps passant a ser duramen. Ara bé, si a causa d’una forta alteració climàtica es produeix la mort local d’una zona de les capes exteriors d’un arbre, en la dita zona, no es lignificarà posteriorment, amb la qual cosa quedarà inclosa en el duramen una porció de blancor que en ser aserrat l’arbre i ser seccionat, canviarà de color (manera de reconeixement) i es podrirà, podent afectar la dita putrefacció a la resta de la peça. D’ací la seua gravetat.

 

10. ALBUROSITAT.

 

Consisteix, aquest defecte, en un excés de blancor, conseqüència d’una lignificació més lenta del normal. Es sol donar en aquells arbres plantats en terrenys molt humits o pantanosos, que creixen amb gran rapidesa.

 

11. EXFOLIACIÓ.

 

Defecte que consisteix en una falta d’adherència entre els anells en alguna zona de l’arbre. És una conseqüència, molt poc resistent i poc apta tant en esquadries com en troncs.

 

12. NIU DE RESINA.

 

Cavitat allargada, a l’interior de la fusta que conté resina. És un defecte que no es percep en serrar-les; i si presenta en molts d’ells, afecta la resistència de la fusta.

 

13. FENELLA.

 

Les fenelles són clivelles longitudinals produïdes per dessecació o per clivells.

 

A- Fenelles de clivell: clivells produïts per l’acció del fred que es dirigeixen des de la perifèria cap al cor de l’arbre i que van estretint-se a mesura que s’aprofundeixen.

 

B- Fenelles de dessecació: clivells longitudinals, que es presenten generalment en les capes externes de la fusta baixada, i que són degudes a la contracció produïda per dessecació.

 

C- Fenelles de solsida: fenella longitudinal que arranca de la base del tronc, o d’una branca, provocada per l’esquinçament dels elements llenyosos, en la caiguda.

 

D- Cor de solsida: és el buit que es forma en la part central del tronc abaixat, quan en tallar l’arbre queda unida al tascó una estella de la part central del tronc.

 

3.2. CAUSES DE DETERIORAMENT DE LA FUSTA.

 

Els agents patològics de la fusta poden ésser d’origen biòtic o abiòtic, actuant normalment en íntima relació ambdós agents.

 

L’aplicació d’un tractament protector adequat implica un necessari coneixement de la fusta, dels seus agents patològics, dels productes químics protectors, així com dels sistemes d’aplicació.

 

Característiques de la fusta a tindre en compte:

 

La humitat:

 

És un factor important quant als agents patològics que li puguen atacar-la, ja que la humitat pot originar efectes negatius sobre la fusta, com a variacions dimensionals, presència de fongs i insectes que deterioren l’estructura d’esta.

 

La humitat també condiciona el tipus de protector a utilitzar i la seua aplicació.

Durabilitat natural de la fusta:

 

La durabilitat seria la resistència de la fusta a ser atacada per organismes destructors. No es pot dir que un tipus de fusta siga més resistent que un altre llevat que ens referim a un determinat agent destructor. Si que cal destacar que és més durable, la fusta de blancor és més atacable que la fusta de duramen.

 

Permeabilitat de la fusta:

 

El grau de permeabilitat d’una espècie de fusta a una altra varia molt. Este factor és important considerar-lo a l’hora de triar la seua protecció.

 

3.2.1 AGENTS ABIÒTICS.

 

Els agents abiòtics poden produir danys tant directa com indirectament facilitant en este últim cas l’actuació dels agents biòtics.

 

ü Agents químics: poden ser àcids, bases, contaminants atmosfèrics, sals aerosols.

 

ü Agents físico-químics: radiació solar.

 

ü Agents físico-mecànics: temperatures extremes, aigua, humitat cíclica, partícules

 

    atmosfèriques, fregament o fricció.

1) HUMITAT:

 

En ésser la fusta un material porós pot absorbir aigua donant lloc a canvis dimensionals i augment de pes. Una altra importància patològica seria aquella que es deriva d’un posterior atac d’organismes que necessiten la humitat per a poder desenvolupar-se.

 

L’acció negativa de la humitat vindrà en relació al grau de permeabilitat de cada mena de fusta.

 

Cal tindre en compte la presència d’elements metàl·lics en les fustes que poden produir en contacte amb la humitat decoloracions (semblants a les ocasionades pels fongs cromògens).

 

2) CANVIS CLIMÀTICS BRUSCS:

 

La fusta que està col·locada en llocs que estan exposats a aquestos canvis poden produir en la fusta fenelles ja que la fusta no s’equilibra al mig (a l?interior) amb la mateixa rapidesa amb què els varia d?estat tèrmic. Això pot originar descensos en la resistència de la fusta, de l’estètica d’aquesta i pot suposar l’entrada de diversos organismes de deteriorament.

 

3) CONTAMINANTS ATMOSFÈRICS.

 

En la fusta a la intempèrie poden causar estos contaminants la discontinuïtat de la pintura o vernissos originant amb això clivells en estes capes, baixa adherència d’estes en la fusta, propiciant l’entrada d’aigua i putrefaccions en llocs poc accessibles visualment.

 

A més de la degradació superficial que suposa  també canvis de color en la fusta.

 

4) INSOLACIÓ.

 

La fusta que se situa en la intempèrie i es troba sotmesa a la radiació solar (raigs U.V.), pot patir una decoloració superficial grisenca i més tard un desfibrament  o esfilallargassament superficial de la fusta que amb l’ajuda de les precipitacions i vent, poden produir la meteorització de la fusta, és a dir que esta patesca grans desigualtats superficials.

 

Aquest procés de desfibració es deu a la degradació de la lignina, component principal de la paret cel·lular, a causa dels raigs U.V.

 

Els raigs infraroigs també poden produir danys a aquest material, incrementant la temperatura de la superfície, influint així en la humitat i provocant fenelles que afavoriran l’entrada d’aigua.

 

5) FOC.

 

És un dels més importants agents destructors de la fusta podent ocasionar la seua total destrucció. En aquest punt cal distingir entre resistència al foc i reacció al foc, es pot dir que la resistència al foc de la fusta és bona ja que és un material de baix coeficient tèrmic al contrari té una mal reacció al foc en raó de les seues característiques de combustibilitat, poder calorífic, inflamabilitat, afavorint la combustió.

 

3.2.2 AGENTS BIÒTICS.

 

1) BACTERIS I FLORIDURES.

 

Aquestes no presenten un perill potencial a les fustes però se les relaciona amb l’atac a posteriori dels fongs els quals si que són perjudicials. Solen aparèixer associades a la fusta humida i a fongs cromògens. Poden atacar tant a les fustes frondoses com a les coníferes. S’alimenten de les substàncies de reserva, no sovinterjant-ne l’atac a la lignina.

 

Els principals danys d’aquestos bacteris són:

 

ü      Coloracions superficials fosques.

     

ü      Depressions còniques en la zona de laminillae mitja.

ü      Erosions en les distintes capes de paret cel·lular.

2) FONGS.

 

Els fongs són microorganismes d’origen vegetal que viuen de forma sapròfita o parasitària. Per al desenvolupament és necessària la concurrència de diversos factors:

 

Humitat (òptima entre el 35-50%), temperatura, (òptima per al seu desenvolupament entre 20-30%), aire ja que l’absència d’aquest fa que es paralitze la seua activitat i aliment, ataquen la fusta de forma enzimàtica fent-ho més a la blancor (albura) que al duramen.

 

Les fustes s’infecten per mitjà d’espores que són transportades pel vent, pels insectes per contacte directe o per les ferramentes de treball. Dins dels fongs tenim dos tipus principals:

A) Fongs cromògens:

 

Aquestos s’alimenten de substàncies que no repercuteixen en la resistència de la fusta, això sí, produeixen un canvi de coloració, sent la més comuna la coloració blavosa però també podem trobar coloracions roges, terroses, verdes o grogues.

 

Blavós: apareix en les fustes coníferes en la blancor o albura.

 

Coloració verda: la trobarem normalment en la fusta frondosa i en les resinoses.

 

Cor roig del faig: coloració rogenca en el cor d’aquesta espècie.

 

B) Fongs putrefacció:

 

Aquestos, al contrari dels fongs cromògens, poden produir danys estructurals en la fusta, descomponent-la per complet. La fusta afectada en un principi canvia de color a un to més fosc, conforme va desenvolupant-se la putrefacció la coloració va tornant-se a rogenc o terrós, arribant-se al final a la disgregació total de la fusta amb la coneguda pèrdua de les característiques físic-mecàniques.

 

Podem trobar tres tipus de putrefacció:

 

Podridura blanca: ataquen a la lignina deixant la cel·lulosa. El residu que deixa és fibrós o alveolar de color més clar que la fusta.

 

Podridura terrosa: ataca a la cel·lulosa deixant a la lignina. El creixement presenta un color marró fosc i tendeix a clavillar-se perpendicular a les fibres. És la putrefacció més greu o perillosa podent reduir la fusta a pols.

 

Podridura blana: És un tipus de putrefacció terrosa que deixa la fusta blana després del seu atac.

 

 

MECANISMES DE DESTRUCCIÓ DELS FONGS I CARÀCTERS D’IDENTIFICACIÓ

FONGS DE PUTREFACCIÓ

DENOMINACIÓ

FONG

ALIMENT

LOCALITZACIÓ

GRAVETAT

DEL DANY

 

Terrosa o cúbica color marró

Cliviels transversals

 

Orde:

Basidiomicets

Gènere: merulius,

coniophora, pora

voporaria

 

Cel·lulosa

Hemicel·lulosa

 

Blancor

Coníferes i

Frondoses

 

Pèrdua de pes

Disminució de la

capacitat

mecànica

 

Blana

Aspecte cúbic, si

Està sec

 

Microfongs

Cel·lulosa

Blancor coníferes i

Frondoses

 

Pèrdua de pes

Disminució de la

capacitat

mecànica

 

Blanca, fibrosa

deslignificant

Residu blanquinós

 

Orde:

Ascomicets

Desenvolupament en paret cel·lular

 

Lignina

Blancor i duramen

Coníferes i

Frondoses

 

Ídem anteriors

Molt perilloses

 

Quadre 3.1. Fongs de putrefacció.

3) INSECTES.

 

Els insectes més comuns que destrueixen la fusta són els següents:

 

Coleòpters

 

Brostíquids: poca importància en la fusta posada en obra. Els danys els produeixen els insectes adults.

 

Anòbids: ataquen tant el duramen com la blancor de les fustes velles i seques, tant frondoses com resinoses. Les seues galeries són d’1 a 2 mm de diàmetre quedant obturades per serradura (corcó).

 

Líctids: s’alimenten de substàncies de reserva de la fusta, ataquen a la fusta seca. Les galeries són d’un diàmetre molt xicotet i s’obturen amb serradura molt fina (arna de la fusta)

 

Cerambícids: és el més estés i el que més dany pot causar, ataquen tant a la fusta en obra com la de peu, especialment la de pi. S’alimenten de substància de reserva i les seues galeries són el·lipsoïdals obturades amb serradura granulosa.

 

Escolítids i platipòdids: utilitzen la fusta com a refugi i no com a aliment. Les seues galeries no presenten serradura i estan tenyides de marró o negra.

 

CARACTERÍSTIQUES DELS ATACS DELS DISTINTS INSECTES XILÒFAGS COLEÒPTERS. QUADRE RESUM:

 

Famílies de

Insectes

 

Nom comú

 

Fustes que

preferixen

 

Grandària

Adult,

cicle

 

Requeriments

Secció de

Galeries,

residus

 

Perforacions

 

Anòbids

(anobium

punctatum)

 

Corc

Comú

 

Blancor

Frondoses

Coníferes

 

3-5 mm

1-3 mm

 

HR 60%

Circular

Serradura basta

 

1,5-2,5 mm

 

Anòbids

(xestobium

rufovil)

 

Rellotge de la

Mort

 

Blancor

Duramen

Frondoses

 

6-9 mm

4 anys

 

Presència de

fongs

 

Circular

Serradura grossa

 

3 mm

 

Líctids

(l.brunneus

L.linnearis)

 

Arna

Blancor

Frondoses

 

4 mm

1any

 

Midó  3%

H > 32%

 

Circular

Serradura fina

 

0,8-1,5 mm

 

Cerambícidos

(hilotrupes

bajulus)

 

Corc

Gran

 

Blancor

Coníferes

 

10-20 mm

3-11 anys

 

28-30 ºC

H > 32%

 

Ovalat

Serradura

granulosa

5-7 mm

 

 

Quadre 3.2. Insectes xilòfags

 

Lepidòpters:

 

Prefereixen les fustes frondoses, produeixen pocs danys i són de grans mides.

 

Himenòpters: No solen atacar a la fusta serrada. Sinó la dels arbres en peu o l’acabada de tallar, sovint atacada pels fongs.

 

Isòpters (tèrmits): S’alimenten de la cel·lulosa, de qualsevol fusta, aniquilant els fragments més blans sent sobretot fusta. A Espanya només es donen dos tipus:

 

Tèrmits subterranis: Viuen en colònies els nius del qual estan fora dels edificis atacats, en estos edificis fan nius secundaris i galeries les quals romanen en un grau d’humitat i lluminositat òptim per al tèrmit, fins a arribar a la fusta. Les galeries tenen la direcció de les fibres i són difícils de descobrir perquè deixen una capa externa que les amaga.

 

Tèrmits de fusta seca: aquestes poden arribar a destruir la fusta sense que es note en l’exterior ja que taponen els orificis d’entrada. Igual que els tèrmits anteriors prefereixen les fustes blanes i humides. Aquesta espècie és exclusiva de les Illes Canàries.

 

TÈRMITS I ALTRES INSECTES. QUADRE RESUM:

 

Famílies de

Insectes

 

Nom

científic

 

Nom

comú

 

Fustes

que

preferixen

 

Grandària

Adult

Cicle

 

Reque-riments

 

Secció

de les

galeries,

Residus

 

Perfora-

cions

 

Isòpters

Reticulis

termers

Lucifug

 

Tèrmits

Blancor i

Duramen

 

Viuen

6-9 anys

 

HR 95%

Cavernes

Accés

2 mm

 

Himenòp

ters

 

Sirex

Vespes

Fusteres

 

Blancor

Conífera

 

 

 

Circular

10 mm

 

Lepidòpters

Cossus

cossus

 

Palometa

De la

Fusta

 

Blancor

Frondosa.

Roure,om

 

90 mm

3 anys

 

 

Ovalat

15 mm

 

Quadre 3.3. Tèrmits.

 

4) AUS

 

Les aus que més atac produeixen són els anomenats pardals fusters encara que el dany es faria extensible a totes les espècies si parlem de degradació de la fusta a causa de les deposicions dels seus excrements, reduint la vida dels recobriments de la fusta.

 

5) MAMÍFERS.

 

Els mamífers que ataquen a la fusta són els de l’orde rodentia (rossegadors), poden produir dany en la escorça dels arbres, ocasionant un tipus de putrefacció de coloració

 

groga-terrosa permetent l’entrada a altres tipus de podridures i/o putrefaccions.

Dins dels mamífers també podríem parlar de l’acció de l’home, incendis provocats, tales descontrolades…

 

6) ORGANISMES MARINS.

 

S’agrupen en:

 

Mol·luscs: ataquen a tot tipus de fusta en contacte amb l’aigua salada.

 

Crustacis: produeixen un atac superficial, encara que massiu, resultant perillós.

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BASES CIENTÍFIQUES. PEDRA TALLADA.

Un entrebanc en què ens trobem els qui vam cursar carreres tecnològiques era la manca de material didàctic ad hoc, la qual cosa ens obligava a improvisar contínuament un vocabulari, coneixements i conceptes per als quals encara no hi havíem  assolit un cert nivell de compentència. Per això, de tant en tant, vaig desant-hi material amb un cert grau d’excel·lència, si se’m permet, i que la catosfera puga fer-ne ús lliurement.  Pensareu que és un avorriment, en general, però al meu parer, és un camp imprescindible -el de la ciència- en la millora de les condicions de vida d’una societat que es pretèn avançada. Disculpeu la feixuguesa i aridesa, de bestreta, però considere que és una eina d’ajut, per als que vagen normalitzant llurs estudis superiors. Possiblement hi hagen errades, que fóra bo que deixésseu ressenyades per a esmenar-n’hi.
La fotografia que us deixe a la vora correspon a l’església arxiprestal de Vall de Roures (el Matarranya).

BASES CIENTÍFIQUES DELS MATERIALS PETRIS PER ALS PROJECTES D?INTERVENCIÓ DE L?ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ.

1. INTRODUCCIÓ.

La pedra ha constituït la base física i d’expressió de les obres d’innombrables generacions d’arquitectes. Sent reemplaçada com a tal, per altres materials com el ferro, el formigó, el vidre o el material ceràmic fins a època relativament recent. L’aparició de noves tècniques constructives, han minvat notablement l’execució de les obres de pedra, pels procediments originals. No obstant, continua sent insubstituïble en diversos aspectes de l’arquitectura, en especial en l’àrea de la restauració de monuments.

Les distintes qualitats de pedres, ofereixen una gran varietat de textures, coloració i propietats físiques i mecàniques que permeten un ampli marge d’aplicacions constructives. De ser les descrites importants, potser la més significativa siga la densitat i resistència a les alteracions de qualsevol tipus. Les obres construïdes amb fàbriques pètries, assumeixen per estes propietats un caràcter de noblesa i monumentalitat, que les distingeix d’altres materials.

Al llarg de la Història de l’Arquitectura, les obres realitzades en pedres, ho han sigut amb visió de futur, amb ànim de permanència. No resulta  d’estranyar que gran part del nostre patrimoni arquitectònic, estiga construït en pedra i que alguns dels monuments arribats fins a nosaltres, posseixquen una història que compten amb mil·lennis.

De la ponència ?oeContaminació i Patrimoni: Punt de vista del restaurador? de José María Cabrera Garrido volem ressaltar:

D’entre tots els problemes que planteja la Restauració, un dels més delicats és el de la neteja de les façanes dels Monuments afectats per la contaminació atmosfèrica, perquè en eixes superfícies es concentra la major part del seu significat Històric Artístic i l’operació és sempre irreversible.

Mantindre nets els Monuments no és només una exigència estètica, sinó també una necessitat tècnica per a la conservació dels materials, per la qual cosa es requereixen intervencions periòdiques dins dels programes de manteniment dels edificis.

En contra de les raons dels Restauradors, cada dia s’apliquen més els distints sistemes industrials i àdhuc automatitzats, que tendeixen a alliberar la superfície de totes les substàncies adherides a les pedres,  amb la qual cosa fan desaparèixer la superfície manufacturada dels Monuments que constitueix l’element més destacat del seu significat històric, per tant molts estan sent alterats més o menys intensament.

Des de la restauració: ?oeen totes les operacions de neteja, la superfície original de la pedra ha de ser respectada junt amb la seua pàtina d’edat??, històriques, estètiques i encara tècniques per quant exerceixen normalment una funció protectora, com demostra el que la corrosió sol començar per les llacunes de les pàtines. Es pot eliminar la matèria acumulada sobre la pedra (detritus, pols, sutja, excrement de coloms?etc.) usant a més, ?oela pàtina de la pedra ha de ser conservada per evidents raons, i tractar-se només amb raspall vegetals o doll d’aire a pressió moderada. Hauran d’evitar-se els raspalls metàl·lics, rasquetes i en general ha d’excloure’s tot doll a elevada pressió ja siga d?arena natural o vapor, desaconsellant-se el llavat de qualsevol tipus?.

2. ALTERACIONS DELS MATERIALS PETRIS.

La pedra ha sigut la base per a la construcció d’obres de qualsevol tipus al llarg dels segles, sent substituïda per altres materials en èpoques més recents.

Si retrocedim en el temps, fent una reflexió històrica descobrim que fins a 1851 Joseph Paxton no realitza el Palau de Vidre, en l’exposició Universal de Londres, moment en el qual el ferro i el vidre passen a formar part del catàleg d’elements a utilitzar en la construcció. De la mateixa manera fins a 1903 August Perret no construeix el primer edifici en què l’estructura serà de formigó armat. Malgrat tot açò la pedra resulta imprescindible en molts aspectes de l’arquitectura.

Els diferents tipus de petris ens obrin tot un ventall de possibilitats dins de la construcció, per les distintes tonalitats, propietats físiques i mecàniques. La idea seguida a l’hora de construir amb pedra era, que aquella obra realitzada amb este material, tan noble, perdurara al llarg del temps. De manera que no ha de sorprendre’ns, que algunes de les construccions pètries que han arribat fins als nostres temps posseixca una història que es comptabilitza en mil·lennis.

2.1. ALTERACIONS FÍSIQUES.

2.1.1. DETERIORAMENT PER L’EXTRACCIÓ, TALLADA I POSADA EN OBRA.

La pedra es pot deteriorar en la seua extracció o excavació en les pedreres, a conseqüència dels esforços mecànics produïts per l’ús de ferraments com: punters, pics, falques de fusta, etc., amb les quals es provoca la seua expansió, mullant-les, per a aconseguir la separació de blocs. Posteriorment es modifica la superfície del material, portant a la formació de microfissures, que afavoreixen les alteracions. Este efecte també es produirà posteriorment en els blocs destinats a ser esculpits, en els que com a conseqüència de la seua manipulació, es pot formar una xarxa de microfissures, provocant un augment de porositat i d’esta manera, sent més fàcil l’accés de l’aigua i de solucions agressives.

Serà molt important saber triar el tipus de pedra per a la seua utilització posterior, perquè una mala disposició causaria una posterior degradació.

2.1.2. ACCIÓ DEL VENT.

El vent té una acció fonamentalment mecànica i produeix erosió quan xoca amb els materials petris si porta partícules d’arena o pols en suspensió. Este efecte es pot despreciar en ambients nets i sobre materials compactes i poc porosos; però també poden ser molt nocius en ambients carregats i sobre materials porosos i amb fissures.

L’erosió sobre el material dependrà de la direcció, força, temps d’actuació del vent i les característiques del material petri.

El vent combinat amb: l’aigua, la temperatura, la tempestat..etc. Pot arribar a produir la desintegració directa de les roques o també altres agressions secundàries com el transport de sals solubles, lixivació de components solubles, canvis de naturalesa fisicoquímic, etc.

Serà important el lloc on està situada la construcció pètria per a la major o menor erosió d’esta, és a dir, de vegades la construcció es troba protegida contra el vent i la pols per barreres de tipus natural o artificial com a arbres, edificacions, etc., a diferència d’altres situacions en què succeeix tot al contrari.

Les pedres calcàries blanes són les més exposades a este tipus d’erosió provocant una tipologia d’alteració anomenada alveolització; mentre que en les arenoses l’agressió patida es caracteritza més per una erosió que va arrodonint els eixents més aguts de les escultures i dels elements arquitectònics.

2.1.3. ACCIÓ DE LA TEMPERATURA.

La roca està sotmesa a freqüents variacions del gradient tèrmic entre dia i nit i les distintes estacions anuals.

La conductibilitat tèrmica en els petris és molt baixa, com podem observar en la taula següent:

CALCÀRIES

 

 

 

Molt dura

810 K x 105 cal. / seg. / cm

 

Dura

500 K x 105 cal. / seg. / cm

 

Semidura

400 K x 105 cal. / seg. / cm

 

 

Molt Blana

200 K x 105 cal. / seg. / cm

ARENOSES

 

 

Dura

1100 K x 105 cal. / seg. / cm

 

 

Semidura

600 K x 105 cal. / seg. / cm

 

Blana

240 K x 105 cal. / seg. / cm

ALGEPS

 

310 K x 105 cal. / seg. / cm

 

Quadre 2.1

 

Malgrat açò, es pot dir que en els petris porosos, posseeixen una baixa conductibilitat i en roques estratificades, n?augmenta en la direcció dels estrats.

Estes variacions tèrmiques produeixen en els materials forces d’expansió i contracció, per la qual cosa els petris poden, al conformar part d’una estructura i patir petites dilatacions, provocant-hi tensions internes contraposades.

Quan els esforços de compressió afecten materials de poc grossor, estos es deformen corbant-se, podent arribar a la formació de fractures. Açò porta a pensar, la importància que té disposar de juntes de dilatació.

Cal tindre en compte, que quan es col·loquen junts diversos tipus de materials petris, que cadascun d’ells té diferents coeficients de dilatació i que els coeficients de dilatació tèrmica dels minerals que formen part d’una roca són diferents entre si, per açò, els canvis de temperatura ens produiran tensions internes capaces de degradar la pedra.

Als salts tèrmics es pot agregar un altre fenomen de degradació per l’existència d’aigua en la pedra calenta. Una pedra mullada que abaste una elevada temperatura, produeix una evaporació en la seua superfície que provoca un moviment de líquids des de l’interior a l’exterior. Este cicle si és ràpid i reiteratiu, pot provocar danys en la superfície de la pedra.

2.1.4. ACCIÓ DEL FOC.

L’acció del foc, és molt més dràstica que les oscil·lacions tèrmiques entre el dia i nit. Les zones exteriors de la pedra, es dilaten enormement al ser atacades pel foc. Com la transmissió de la calor no és tan ràpida cap a l’interior, es provoquen tensions superiors a les de ruptura del material, per la qual cosa es desprenen les zones pròximes al foc en forma de lloses.

En estes condicions, la pedra pateix una total deshidratació que altera la seua estructura física i microquímica, per la qual cosa l’efecte d’un incendi és permanent i encara que no es provoque l’enfonsament d’una estructura, esta es veurà minvada en la seua resistència.

De tots els tipus de petris podem dir que: les pissarres, arenoses i calcàries són molt sensibles als canvis radicals de temperatura.

2.1.5. ACCIÓ DEL GEL.

Una de les principals causes d’alteració és la glacicitat  de les roques degut a la congelació de l’aigua que satura els seus porus.

L’augment de volum de l’aigua al convertir-se en gel és del 9% açò implicarà un gran perill per la poca deformabilitat de les pedres.

Si la congelació és molt ràpida, a -5º C, la pressió que hi exerceix és d’aproximadament 500 Kg/cm2.

En 1908 Kirschald després d’un estudi sobre l’alterabilitat pel gel dels materials, en funció de la seua porositat i en relació amb la teoria de l’augment del 10% en el volum del gel, va definir un coeficient de saturació (Cs) donat per la relació entre el volum d’altres fàcilment accessibles i el volum total de porus oberts.

Segons esta teoria, com el valor màxim de Cs seria de 0’9 aproximadament, el gel actuaria quan els porus estiguen plens en les seues 9/10 parts; l’experimentació va comprovar la validesa d’açò i que per a un coeficient de saturació inferior a 0’8 no hi ha perill de ruptura a causa del gel.

Per a obtindre el valor de Cs es van dictar les Normes DIN 52103 i 52105. Amb les proves realitzades es va comprovar que el dany del gel és proporcional a la morfologia dels porus.

Actualment es coneix, que el perill de glaçada, existeix des que s’arriba al nivell crític d’aigua continguda en els porus, que de gelar-se, aconseguiria una expansió tal, que provocaria un allargament fins al límit de ruptura del material. La tracció, que acompanya al fenomen anterior pot superar la resistència del material provocant microfractures.

2.2. ALTERACIONS QUÍMIQUES.

2.2.1. LES SALS SOLUBLES.

En este apartat l’aigua actua com a portador de sals solubles, que l’aigua dissol i arrossega en els seus moviments. L’existència d’aigua pot donar-se a causa de la condensació, la pluja o la capil·laritat.

Les sals s’introdueixen amb l’aigua per capil·laritat, procedents del terreny; de compostos orgànics, residus, restes vegetals, etc. O transportats per l’aigua de pluja. La cristal·lització de les sals ens va a provocar una pressió mecànica que serà la causa de les alteracions.

Aquestes sals seran generalment: carbonats, silicats, sulfats, clorurs i nitrats.

És important la morfologia dels porus perquè dependrà d’ells la profunditat aconseguida per l’aigua en les pedres.

 

El procés de l’aparició de sals cristal·litzades en la cara externa dels petris es dóna com a conseqüència de l’evaporació de l’aigua de la pedra saturada, que provoca el trànsit cap a l’exterior de la dissolució de sals que es concentra en la cara externa. Després d’este procés, podem dir que el petri és més massís per la concentració de les sals menys solubles en la superfície i que en la zona contigua més interna ha perdut les sals disminuint la seua cohesió.

Es pot dir, que quan la difusió del vapor és menor que la velocitat de trasllat de la solució, esta podrà arribar fins a la cara exterior de la pedra on es cristal·litza (eflorescències), d’altra banda en cas contrari, es donarà la cristal·lització en l’interior de la pedra (subflorescències).

Altres factors a tindre en compte, són les característiques químiques de l’ambient a què esta sotmés el petri i el pH de l’aigua.

Si la humitat relativa és baixa la sal recristal·litza, al contrari si augmenta torna a hidratar-se, originant-se un moviment d’expansió contracció que implica un considerable augment de pressió en l’interior dels porus del petri.

 

La següent expressió permet el càlcul de la pressió de creixement d’un cristall:

 

P. Pressió de creixement del cristall en atmosferes.

 

R. Constant universal dels gasos 0’082 l atm K-1 mol-1.

T. Temperatura en K (absoluta).

V. Volum molecular de la sal en estat sòlid.

C. Concentració del solut durant la concentració.

CS. Concentració del solut a saturar.

Es pot afirmar, que l’alteració provocada per les sals solubles pot ser molt variada: en funció de les condicions en què es dóna la cristal·lització, les característiques estructurals i textura del material petri.

 

Els casos d’alveolització molt profunda amb important alteració i perduda de material es deuen a l’elevada porositat i alt contingut de sals solubles.

 

2.2.2. LA CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA.

 

L’activitat industrial i l’augment de la població en els nuclis urbans han incrementat la contaminació de l’aire, sent la principal causa de les alteracions ràpides de la pedra. Hi ha altres factors com les característiques topogràfiques i meteorològiques de l’entorn a tindre en compte, ja que condicionen la dispersió i el transport a major o menor distància de les substàncies.

Només algunes substàncies gasoses, en partícules sòlides i líquides són vertaderament danyoses per als materials petris. Altres estan encara per estudiar. Entre les perjudicials caldrà contar amb el diòxid de sofre i el diòxid de carboni com majoritàries i els segueixen en acció destructiva, els clorurs i els nitrats.

Diòxid de sofre: (SO2)

Es produeix en les majories de les combustions. Altres fonts són els forns de torrada de pirites i les instal·lacions de foneria. Per allò que s’ha exposat pot apreciar-se que aquelles zones més industrialitzades, són les més afectades per este tipus de contaminació.

Anualment, en tot el món, es llancen a l’atmosfera 40 x 106 T. de diòxid de sofre. Aquest, tendeix a associar-se amb partícules sòlides i líquides de l’atmosfera, formant aerosols. L’associació és per dissolució si les partícules són líquides i per absorció si les partícules són sòlides. L’atac a les pedres es produeix per la transformació del diòxid de sofre en anhídrid sulfúric, molt inestable, ja que es combina amb l’aigua formant àcid sulfúric. A l’entrar este en contacte amb el carbonat càlcic de les pedres, provoca la seua sulfatació, transformant-les en sulfat càlcic (algeps).

La transformació del diòxid de sofre en anhídrid sulfúric és lenta, i només pot explicar-se per l’existència de catalitzadors com la llum solar, el pentóxid de vanadi, procedent de la combustió de crus petrolífers, manganés, coure o ferro, en forma d’òxid fèrric.

Les reaccions químiques de tot el procés són:

 

 Anhídrid sulfúric.

 

  Àcid sulfúric.

 

Sulfat Càlcic

Per hidratació:

  Algeps

Els efectes que estes reaccions provoquen sobre els petris són les següents:

– Primerament, la pedra es cobreix d’una pel·lícula de color fosca entre el gris i el negre, degut principalment a la presència de substàncies carbonoses; esta patina conté generalment sulfats.

– Posteriorment es produeix un augment de la grossària de la pel·lícula i el contingut de sulfats decreix de l’exterior a l’interior. Esta crosta superficial en les pedres calcàries és molt dura i difícilment soluble, variant el seu grossària entre 0’1 i 2 mm. Segons les característiques físiques de la pedra.

– Més tard, en una altra fase, la crosta s’expandeix. Les capes contigües a la crosta perden cohesió, descomponent-se en els seus grànuls originals, per haver perdut la matèria cimentant.

– Finalment, la crosta es desprén i la zona arenosa s’elimina pels agents atmosfèrics. La nova superfície queda rugosa, sent més vulnerable els agents exteriors. Les pedres més atacades són: les calcàries i les arenoses amb ciments calcaris.

Diòxid de carboni: (CO2)

El diòxid de carboni penetra en l’atmosfera de dos maneres: bé per la descomposició de la matèria orgànica per intervenció bacteriana (cicle de la biosfera) o procedents de les activitats industrials.

Dins de les activitats industrials, més del 50% del CO2 aportat a l’atmosfera, prové de la combustió dels motors dels automòbils. La concentració de CO2, és  dues a tres vegades major en atmosferes industrials i urbanes, que en les rurals.

El diòxid de carboni, participa en l’alteració dels petris accentuant l’acció dissolvent de les aigües de pluja, tornant-se més àcides, açò implica la transformació del carbonat càlcic, pràcticament insoluble en bicarbonat càlcic, soluble.

Estes condicions són particularment perilloses per a roques calcàries o arenoses proveïdes de ciment calcari, ja que facilita la carbonatació, que consisteix en la dissolució dels carbonats de calci i de magnesi, alterant la composició química del petri i les seues propietats mecàniques.

La reacció de carbonatació és la següent:

H2O + CO2 =  CO3H2 = 2H+ + CO3 ? ? ÀCID CARBÒNIC

CO3H2 = 2H+ + CO3?  =  Ca (HCO3)2   ? BICARBONAT CÀLCIC SOLUBLE  

La major o menor celeritat de l’alteració dels materials petris depèn fonamentalment: del grau de contaminació ambiental i del tipus de composició química de la pedra atacada.

 Qüestió esta última, de summa importància perquè, esta característica serà l’única que el restaurador pot controlar, evidentment, per mitjà de l’elecció dels materials petris de consolidació adequats.

 Janusz Lehmann, estableix una sèrie d’aspectes, que defineixen el grau d’alterabilitat d’una roca enfront dels agents atmosfèrics i contaminants que són:

 – Una pedra és més alterable, en quant major és el seu contingut en sals solubles.

 – L’alterabilitat serà major, en quant major siga l’alcalinitat o l’acidesa del medi salí.

– L’alterabilitat és directament proporcional a l’higroscopicitat de les sals formades en la pedra

– La velocitat de reacció és major, en quant més porós siga el petri.

Es pot afirmar, en qualsevol cas, que la contaminació com a causa d’alteració, està per davall dels agents climàtics i de l’aigua, però unida a estes s’activen majors fenòmens de deteriorament.

 2.2.3. LES CROSTES NEGRES.

Són un conjunt de partícules en tons que van del gris al negre, que s’acumulen formant dipòsits sobre part de les superfícies externes de conjunts petris situats en ambients urbans contaminats. Apareixen en les zones menys exposades a l’acció de l’aigua, baix cornises, balcons, badalls, ..Etc. En general estes crostes es troben sobre monuments i edificis formant una fina capa regular, que respecta els volums originals de la pedra; però davall els angles i zones molt resguardades a vegades s’observa que també es desenvolupen amb formes desiguals, grumoses i dentades de fins a diversos centímetres de grossor. Estes acumulacions de grossàries i formes irregulars poden ser simples estrats de pols, depòsits superficials poc coherents però molt adherits al suport i fins a incrustacions homogènies, compactes i molt arrelades al substrat petri. Amb esta última modalitat es relacionen importants danys com escatacions i exfoliacions.

Les crostes van augmentant gradualment i es tornen cada vegada més rígides, mentres que perden porositat i els comportaments físics entre aquelles i la pedra sustentadora canvien.

En la seua resposta tèrmica les crostes capten més les radiacions dilatant-se amb elles, sent els efectes següents les fissures, fractures i caigudes que deixen  elements petris descohesionats i disgregats, sobre els quals s’iniciarà de nou este cicle.

Les crostes s’originen per acumulació i enduriment en els depòsits superficials i el resultat de la seua anàlisi, ha determinat que estan formats per material carbònic sorgit de residus de materials de combustió; així mateix contenen: algeps, calcita i òxid de ferro en grans arredonits de procedència industrial i inclús clorur sòdic, si la construcció on apareixen es troba pròxima al mar. També s’ha observat una estratificació dels seus components, que augmenta a l’anar superposant-se successivament els materials que van depositant-se. De vegades les crostes han sorgit inclús sobre actuacions protectores anteriors com lluïts, estucats, pintura, etc.

En funció del tipus de material petri s’observarà la profunditat de penetració del sulfat càlcic, que és un dels compostos més danyosos per la disgregació que produeix. En els no porosos la penetració de l’algeps és menor, quedant més prop de la superfície i originant-se així fenòmens d’escatació. En calcàries blanes arriba a donar-se una forta fissuració, que pot anar acompanyada d’arrancada i caiguda de fragments.

En la composició de les incrustacions, a més del material carbònic, l’algeps, la calcita, etc., s’han pogut apreciar els oxalats de calci i ferro, que segons pareix deriven de compostos orgànics, bé d’origen natural, per l’acció metabòlica de determinats líquens o bé per materials proteics aplicats amb finalitat protectora en èpoques passades. A tot això se sumen altres compostos produïts per excrements de les aus. La gran varietat d’elements presents en les crostes té, en tot cas, una important connexió amb l’entorn circumdant.

La situació s’agreuja quan, a més, de la crosta negra hi ha un nivell elevat de contaminació atmosfèrica, perquè ambdós interaccionen destructivament.

Tot açò, unit a unes condicions d’humitat ambiental important, pot determinar que les crostes sorgeixquen o prossegueixquen el seu desenvolupament, ja que eixa humitat al quedar condensada sobre els murs genera un fenomen d’absorció de les partícules volàtils contaminants, encara que les crostes també poden aparèixer en ambients secs, però depén llavors d’unions químiques moleculars entre les partícules i els murs.

 

 

 

2.3. ALTERACIONS BIOLÒGIQUES.

2.3.1. VEGETALS INFERIORS.

Són microorganismes que necessiten per al seu desenvolupament, junt amb uns requisits nutricionals mínims, la presència de llum en aquells que compleixquen una funció fotosintètica. La respiració de les seues cèl·lules requeriran d’oxigen i el diòxid de carboni es considera fonamental.

L’aigua és imprescindible per a realitzar funcions metabòliques i les sals minerals que pot proporcionar el propi material petri, junt amb el carbó orgànic són les condicions que unides, afavoreixen un desenvolupament biològic sobre qualsevol construcció pètria. Els més importants microorganismes causants de deterioraments són els autòtrofs.

Les algues microscòpiques se situaran sobre superfícies poroses, provocant tensions en les fissures i allargant-les, podent ser, a més, el substrat on es dipositen o cresquen altres organismes. Alguns bacteris també poden produir compostos químics nocius als materials petris.

Els líquens i alguns fongs produeixen efectes danyins, sobretot als materials calcaris, bé per efecte mecànic, a causa de les seues ramificacions, o per efecte químic a través de substàncies àcides que emeten. Són reconeixibles pels seus colors càlids.

Alguns organismes s’han desenvolupat també a partir de restes orgàniques aplicades en la superfície com protectors, la qual cosa porta a pensar en la necessària biorresistència dels materials que s’empren per a garantir una major eficàcia i durabilitat en el temps.

   

 

 

2.3.2. VEGETALS SUPERIORS.

L’acció dels vegetals superiors sobre les fàbriques pètries, se centra en el seu desencaixament i disgregació per causa de l’expansió que suposa el creixement de les arrels. Este és un procés lent que no revesteix cap perill per a l’edificació de manera imminent.

Les figueres i les heures, entre altres com les tàperes àdhuc per estrany que ens parega, són les espècies que amb major freqüència poden observar-se en les nostres latituds adherides a fàbriques pètries. La primera i tercera menes danyen la pedra per expansió de les seues arrels a l’interior de les juntes, mentres que la segona, altera els paraments petris per condensació de la humitat dels mateixos.

La solució al problema és senzilla: eliminació de la planta, tractar les superfícies circumdants amb herbicides per a evitar nous arrelaments, i rejuntar llagues i llences amb el mateix fi. No obstant, com en els llocs en què les plantes aconsegueixen desenvolupar-se, són de difícil accés, el cost de la seua eliminació resultarà elevat.

2.3.3. LES AUS.

Les aus, i en especial els coloms, si bé no afecten les construccions pètries, malgrat que els seus excrements contenen un 2% d’àcid fosfòric, les embruten motivant costoses obres de neteja.

D’altra banda l’acumulació dels mateixos en zones estratègiques (gàrgoles, desaigües, etc.), així com de materials per a la construcció de nius, faciliten l’accés de l’aigua i la seua acció destructora a punts de la construcció en què el mateix no està previst.

2.3.4. L’HOME.

La destrucció per l’home, pot ser directa, per mitjà d’incendis, explosius, espoli i demolicions; i indirecta, que es relaciona amb, el desconeixement, la desídia i la inconsciència. El simple abandó de les construccions a la seua sort, els abocaments indiscriminats de residus industrials i la contaminació atmosfèrica en general són les seues manifestacions més visibles.

Un altre tipus d’accions de vegades irreversibles, són les pintades, grafits, disposició de cartells i senyals, etc.

    

2.4. ANEX.

GLOSSARI DE TERMES SOBRE ALTERACIONS.

Alveolització:

Degradació d’origen fisicoquímic, en forma d’alvèols, característica de certs materials rocosos, granulosos i porosos (tosques, arenoses, etc.). Erosió alveolar, o en bresca de mel.

Alvèol.

Cavitats o buits de forma més o menys globular, interconnectades o no, i que en conjunt adquireixen un aspecte de bresca de mel. L’interior dels alvèols sol albergar material disgregat, eflorescències, microorganismes,….etc.

Arenització.

Tipus de meteorització caracteritzada per la caiguda ?oegra a gra?, espontània o induïda, de material de grandària d?arena.

Cromatització.

Canvis o modificació en el color original de la pedra, a causa de processos d’alteració química.

Decoloració.

Afebliment o pèrdua de color d’un material exposat a la intempèrie.

Disgregació.

Modificació o canvi del material petri que implica un empitjorament o declinació de les seues característiques fisicomecàniques, des del punt de vista de la seua conservació. El deteriorament diferencial està condicionat per l’heterogeneïtat en la composició, textura o estructura del material petri, i que dóna lloc a nivells de degradació distints dins d’una mateixa pedra. L’existència de distints nivells de degradació distints dins d’un conjunt d’estos constitueix un deteriorament selectiu.

Eflorescències.

Capa o formació de cristalls de sals solubles, de color blanquinós, no molt consistent, que es forma en la superfície d’una pedra porosa, deguda a fenòmens de migració i evaporació d’aigua contenint sals solubles.

Ennegriment.

Dipòsit superficial, generalment de color fosc o negre, format per l’acumulació de pols, sutja, fums, vegetacions, etc.

Exfoliació.

Alçament o degradació d’una o més capes, alterades o no; de grossària uniforme, de diversos mil·límetres, paral·lelament entre si, i a plans estructurals o de debilitat de la pedra.

Fissura.

Discontinuïtat planar, microscòpica, de divers origen i dimensions variables. En general, fractura o clivell en la massa d’una pedra. Es poden distingir diversos tipus: les fissures preexistents, originals de la roca, ?oepèls? en la pedra; les produïdes durant l’extracció, talla, esculpit, serrat o manipulació en general d’una pedra; les generades a conseqüència d’esforços mecànics derivats de l’estructura de l’edifici (p. Ex. Assentament defectuós d’un carreu, ancoratges interns, ..Etc.); i les induïdes pels cicles tèrmics, de gel-desgel, de humitat-sequedat, etc.

Clivell.

Fissura o fractura oberta, normalment de grans mides.

Rovell.

Pàtina de tint rogenc rogenc-groguenca produïda per òxids de ferro (hematites, limonita, etc.) d’alguns materials petris, o bé per l’oxidació d’elements metàl·lics de l’edificació en contacte amb les pedres.

Subeflorescències.

Agregat cristal·lí, de caràcter salí, situat per davall de la superfície d’una pedra, però molt prop d’ella.

Vegetació superior.

Creixement de plantes de diverses classes, herbes, matolls, etc., entre els intersticis i juntes de les pedres, amb efectes generalment destructius.

Vegetació inferior.

Erosió biològica deguda a l’acció d’organismes vegetals, algues, fongs, líquens, molses, etc., que creixen a sobre, o entre, les pedres.

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN SENYOR, UN CATALÀ DE VALÈNCIA.

Estic plorant, encara sent les seues paraules. Ja no sols per la ràdio, sinó vivament i compartida. Sabíem de la seua malaltia, que ell mateix ens va comunicar.
Fa poc més d’un any compartírem una excursió a la Cartoixa de l’Ara Christi. Vam quedar que faríem excursions per diversos llocs els caps de setmana. Ell, Frederic, alguns més i jo. Poc després se li despertà la malaltia, estava fotut de la boca, em digué que havia d’anar al metge……..

M’havia promès i autodisciplinat a no escriure cap ratlla al bloc……………..per motius de faena, però això que ens ha passat avui és massa fort.

Si avui puc escriure, és perquè gent de la seua vàlua ens ha fet millors del que se’n podia albirar.
Ens va posar l’idioma per les ones. Ens hi ha aportat l’optimisme, la perserverança, la creença ferma en nosaltres mateixos.

Durant el De Dalt a Baix, que s’escrivia llavors, em va regalar per participar en concursos, etc. al programa, un munt de llibres, cassetes i objectes que entitats col·laboraven en el programa. Va entrevistar un munt de gent diversa. Que després rebera noms diferents, tan s’hi val !
La col·laboració “internacional” i tan nostrada d’en Rafael Caria, des de l’Alguer.
La preocupació era eixir-se’n del gueto. Ara que està tan en voga la inserció dels vinguts de fora, ell ja aleshores anava introduint-ho al seu programa.

Amb tics com ara, “no es diu…..tal, cal dir……qual” que resta gravat a les nostres memòries personals i collectives. Vam aprendre llengua, sí,però molt més…….que el món era molt gran i que nosaltres, els valencians i la resta de catalans teníem cabuda en ell.
Va fer una ràdio moderna i contemporània en aquell moment, la qual cosa li conferia una “perillositat” extraordinària, fins i tot per als demòcrates.

Per això mateix els “seus” -els sociates- el van anar marginant. Demà, potser, apareguen pel soterrar.  Molt de mal adquirit, ve de la desil·lusió i arraconament a què va estar sotmès.
Ha estat el “pepet consciències” dels pseudodemòcrates que ens van governar i els que vindran.

Quan “ells” lluien un posat de peluts, barbes, i jerseis de llana grossa, ulleres de pasta grossa, Toni Mestre, lluïa una elegància personal i de vestir molt a la londinenca i/o milanesa. Amb això, trencava la llufa de que el valencià era, sols, de “llauros” i/o de progres.

Apareixia en una mateixa setmana o un cant d’estil, una seguidilla, o una entrevista a un senyor com David Rosthental, novaiorqués que havia traduït el Tirant a l’anglés. T’explicava i descrivia els molls del Tàmesi, com els del Sena o els del Hudson.
Tant t’entrevistava un italià, com un alemany com, p.e. Til Stegmann, etc.

El que et feia VISIBLE una societat i un país, encara inexistent i invisible. I en un medi, en que encara, eixes coses, eren utopia. I els mitjans de comunicació en castellà eren a les beceroles.

Et mostrava l’existència d’una manera de comunicar amb debats plurals i amb intervencions de la gent des de les seues llars. Era ja interactiva. El del debat de l’OTAN, els amics del PSOE, mai no l’hi van perdonar.

Toni és, i serà, una figura senyera de la nostra dignitat com a persones i com a col·lectivitat.

Va inventar-se noves fornades de periodistes, com la Mª Josep Poquet, N. Pellicer, etc. amb la seua presència ònica i física.

Ha estat la veu immaculada dels Premis Octubre, perfectament modulada. Amb accent de la Marina, que va sentir de llur pares. I que com a bon fill de la ciutat, fou un castellanoparlant que deixà l’idioma matern, per a retrobar-se amb el seu real i segrestat, el que li donava un coneixement en el trànsit a adquirir un nou idioma i una nova cultura que es troba entre nosaltres.

Tot impregnar-nos amb eixa dèria seua de millorar-nos com a persones cultes.

Un arqueòleg, que ha esdevingut la veu periodística valenciana per excel·lència: quan li feien llegir les notícies dels informatius horaris, sabíem que “mentia”. L’obligaven. I sabíem que la “llibertat” de la que ens parlen feia figa. Era més falsa que un bitllet de 25 euros.
¿Qui si no, pot arranjar un himne junt amb altres, que encara ens emociona, com el QUÈ VOS PASSA VALENCIANS ?
Ja no cal ni parlar ni de la llibreria Ausiàs Marc.
Recorde, com et vas declarar fa uns anys a Barcelona, quan et donen el Premi Nacional de Radiodifusió, que eres un català de València, la qual cosa ja és impaïble, fins i tot per a la catalanitat actual.

En la darrera entrevista a El Punt, de fa unes setmanes vas declarar que hi havies estat perseguit pels socialistes i populars per valencianista. Jo diria més, en el sentit profund d’aquest, que sols és universalisme i cosmopolitisme.

Tot fent universal allò que ens és proper i quotidià.

Gràcies Toni, per tot el que ens has donat. Emporta-te’n, en aquest darrer viatge, el Faust que et vaig regalar ara farà més de 25 anys.
Continua cuidant de nosaltres des d’allà on sigues.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

AVUI HEM FET UNA TROBALLA PER A FILÒLEGS I ESTUDIOSOS.

Remenant llibres a la llibreria París-València del c/ Pelayo he trobat un facsímil dels que editen d’un tal Sempere. Un diccionari Valencià-Llatí de 1747.

Quan fa uns apunts deia que el període de l’anomenada DECADÈNCIA  era una falsedat…….cada volta estic més convençut. Aneu-hi a comprar-lo. Sols en quedava un a la prestatgeria.

Una joia i una troballa. Penseu qu llavors ja anaven interdint l’ús a cor que vols.

Destinat, sobretot, per als que vos dediqueu a les llengües.

Com ara també som a una Decadència pregona, vos deixem una altra poesia. Per a festejar que Lola ha tret l’oposició. La 3ª de “xeixanta-dues”  aspirants.
L’autora és ella mateixa. I, n’és a més, una poetessa considerable com demostra el preciós seu poema.

POEMA: AL BELL MIG

                                     Al bell mig.

 

Al bell mig dels nostres llavis

hi ha cadenes de paraules

infinites.

 

Al bell mig dels nostres ulls

s’alcen torres de terra

i gesmil.

 

Al bell mig dels nostres cors

habiten milers de llunes

plenes.

 

Al bell mig de la nostra pell

s’escolen instants d’intimitat

líquida.

 

Al bell mig de les nostres ànimes

emergeixen dos universos

propers,

el teu i el meu.

LAC.

 

 

 

LA INFLUÈNCIA JAPONESA EN L’ARQUITECTURA DE PIÑON /VIAPLANA ( i 2)

Un lector m’alerta de l’errada comesa en l’escrit anterior, on comentava que sols hi havia existit una derivada orientalista a Barcelona, i em fa arribar el següent escrit:
 
kakuzo Okakura(L.Hearn) fou deixeble del japonesista valencià ERNEST FENOLLOSA que formà part del grup d’orientalistes de Boston; que escrigué entre d’altres llibres el catàleg del pavelló japonés de l’exposició Universal de Chicago de 1893. Frank Lloyd Wright, que s’enfartà a construir al Japó, i òbviament als EUA, sembla que aprengué d’ell, el concepte de Lao Tse de l’arquitectura concebuda com a l’espai interior contingut i no tant com a la forma i decoració del continent.

Frank Lloyd Wright and Japan.
Chapman& Hall. London 1993. 

Sabent els paràmetres i invariables que gastem per ací, tampoc no és d’estranyar!!!.

COM ÉS DE GRAN LA XARXA !!!!! 

13) CENTRE D?ART DE SANTA MÒNICA I ANNEX. BARCELONA. 1986-1987-1992.

1)     L?accés superior a la planta primera és evidentment un espai japonès. Comparem les dues fotos. El retranqueig cap endins, l?alçada diferent dels paraments, la relació visual amb l?hiroshima o part entarimada, diferenciant-lo del de l?interior per mitjà del shoji de vidre que el separa del watadono shidenià cobert

2)     És òbvia i directa, també, la relació de l?òcul amb la pantalla circular shoji  del Hakkei-tei amb entrellat de barrotets quadrat que dóna al accés del saló d?actes i  la ?oepantalla de llum? redona del Okuzashiki  del Ryokan Dan-bayashi a Kuta Sakyo-ku.

3)     També l?accés amb la pantalla evitant la vista directa des de la via suposa un negatiu del shakkei, és a dir, en aquest cas oculta.

14) MONUMENT A LA REPÚBLICA. PL./ DE LLUCMAJOR. BARCELONA. 1990.

15) EDIFICI D?OFICINES A LA VILA OLÍMPICA.1989-92.

Les referèncias tant als sojii , amb els rectangles  que especeja i conforma la fusteria metàl.lica que suporta els vidres, així com a la forma escalonada del temple de Kiyomizu-dera  i del santuari de del termple de Muro-ji són evidents.

16) EDIFICI D?HABITATGES A LA VILA OLÍMPICA.1989-1992.

A aquest conjunt d?edificis, s?observa:

1) Una organització en planta feta mitjançant la descomposició de cossos. Girant, com és usual en ells, embolcallant el pati o jardí, segons una successió d?eixos que recorda ?d?alguna manera Katsura- que trenca tota simetría.

2) L?organització de tots els cossos és asimètrica. Àdhuc les cel.lules. Mitjançant la inclusió de l?element de comunicació vertical desdoblat en tram d?escala i rampa.

3) El cos llarg, la trenca, amb la inserció d?uns cossos que recuperen l?alineació de l?avinguda d?Ícaria. Ni la peça mitjana de quatre habitatges per planta prové d?una simetría, sinó d?una traslació.

4) A cada cel.lula, el Chasitsu (habitació de la Ceremonia del té) és l?estar adossat a la cuina, que té paraments corredizos. L?estar es retranquetja endins, conformant l?entrant de l?estança que ? a través del gran finestral ( Tokonoma) interrelaciona el (Ikebana) que és el jardí.

5) L?ús de les baranes i viseres de fusta resguardant la petita galeria té una relació bastant potent amb dites zones tant de les cases del Te, com de la vivenda tradicional. Com s?hi mostra a les fotos incloses.

6) L?aparició de l?estructura de formigó armat, al nostre parer, remet a l?arquitectura japonesa, redundant estilitzadament sobre el tema.

17) EDIFICI D?HABITATGES A CERDANYOLA.1993.

Si hi observem que les condicions iteratives en alçada d?in immoble d?habitatges són inexorables, però si l?hi traiem els tres pisos, ? què ens hi resta?. Pot-ser l?estilització de l?edifici del Shoso-in del periode Nara (646-794). Els pendents de les teulades són força igualats??…, o no?  També la separació del terreny amb pilars exempts.

18) BIBLIOTECA A ST. FELIU DE LLOBREGAT. 1990-93

19) CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA. CASA DE LA CARITAT.1990-93.

Al nostre parer, és en aquesta obra on arriben a un punt de depuració de la influència nipona més ?oeclàssica?. Es tractava de prendre una arquitectura inserida al centre de Ciutat Vella, bastant degradat, com mostren les fotografies del llibre ?oeLa construcció de l?arquitectura? d?Ignacio Paricio que hi adjuntem. L?encàrrec posseeix el valor de reconvertir dita construcció en un centre catalitzador de barri gòtic. A veure-hi i observar-ne:

1)     La intervenció s?addiu amb el carácter regeneratiu shintoista, d?alguna manera. Sense renunciar, però, a la construcció de l?arquitectura contemporània. Com a tret característic de l?arquitectura dels autors estudiats, i ensems, de la japonesa, malgrat tot.

2)     El tancament del pati amb una pell de vidre que té una doble virtud, d?una banda que les façanes antigues es reflecteixen al mur cortina, crent-hi una continuïtat virtual, si més no. I d?una altra la referència al tancaments de paper d?arròs sobre estructura d?entrellat de barrots de fusta de les cases de Te, Ryokans, etc. respecte de l?espai exterior. En aquest cas fix, en el cas japonès mòbils. Mentre que els rectangles a la Casa de la Caritat mantenen una relació ample/ alt (b/h) de 2?14 a Katsura és de 2 justament. No és en va que Viaplan/Piñón, també trenquen el parament en dos parts, com els pannells japonesos. Veieu les plantes i la fotografia, com una insinuació a córrer paral.lelament.

3)     Un altre tret shistoista podria ser l?aparició redundant i potent junt a la façana, però interior, d?un gros pilar redó que rememora el pilar exterior que va del terreny a aguartar la coberta dels temples d?Ise i Izumo l?Uzu-bashira. Com si fos una mena d?Axis Mundi.

4)     Ídem anterior seria trencament, cap a endavant, a la part superior que realitza la mateixa façana de mur cortina que he relacionat amb  Haniwa o figura funerària en forma de casa, del periode de Kofun, que si retallem verticament la part superior ens hi remet a les solucions reiterades d?aquesta solució que ja s?hi veuen als concursos del C.O.A.C. (1976) i el de la Diputació de la Rioja (1984).

5)     La concepció espacial del gran vestíbul que abarca diverses plantes recorda certes solucions de temples, així com el diagrama del soterrani en relació a sala de recepció del castell de Fushimi (1593). Fotografies que hi adjuntem per a comparar-les.

20) EL CONJUNT FORMAT PER:

20.1)   MOLL D?ESPANYA. BARCELONA. 1990-1995.

 És evident que les escultures abstractes d?intradós corb, com les fulles, són a  l?exterior l?escala de les curioses escaletes d?accés als temples d?Ise, però       eixamplades superiorment en retòrica direccionalitat amb el dit d?en Colom.

20.2)   PARC DE L?ISTME. BARCELONA. 1990-1992.

i 20.3) RAMBLA DE MAR. BARCELONA.1990-1994.

La Rambla de Mar, amb el Parc de l?Istme i el Moll d?espanya, constitueix una intervenció urbanística de gran abast. Creant-ne una nova polaritat dintre de la ciutat, en virtud de l?atracció de la població vers la mar. El Moll d?espanya, amb la seua inserció del cinema Imax, el centre comercial Maremàgnum, l?Aquàrium, restaurants, etc. en continuïtat amb les populars rambles a través del Portal de la Pau. En definitiva una operació comercial de gran abast conformant un área lúdico-comercial. També hi conflueixen el Passeig de Colom i l?eix de la Via Laietana, provinent de la Ronda de st. Pere i Plaça d?Urquinaona.

En realitat la rambla aquesta es tracta d?una pasarel.la de llistons de fusta de bolondo realitzats en tres trams. Un primer de 75 metres que es desplaça lateralment que permet el pas de grans embarcacions. És d?un ús  esporàdic. Un segon tram fix que fent una suau corbatura deixa el pas a barques de petit calatge. Un tercer tram de pasarle.les, també mòbils ?giratòries sobre eix fix- que diesen un pas d?uns quinze metres d?amplària per al pas de velers.

1)     La referència iterativa als Torii de les bigues metàl.liques il.luminades en corba perllongades dellà on acaba el pilar es pot considerar immediata. Considerant la ciutat com un immens temple.

2)     La passarel.la  del tram central elevada suaument en corbatura, ¿no és talment un pont japonès d?un jardí?

3)     L?ús dels llistons de fusta és una crida al passeig tranquil oriental pels jardins dels temples i palaus de Daitoku-ji o Katsura.

4)     Posem en èmfasi diversos trams de les ribes de l?estany de Katsura que ens referencien segments i fragments de les diverses plataformas. A les fotografies les hi remarquem en retolador. De fet, estem encerclant, al Moll, una massa aquosa entre trossos de terra.

5)      La mateixa estilització de les ones de mar amb l?estructura metàl.lica, ¿ no és un recurs de mimetisme japonès?

6)     Un recurs d?imitació formal, tan usat pels erudits del XIX i que rebutge categòricament, però nogensmenys em ve recurrentment al cap és la serpentejant forma del drac de tela fumejant foc sostingut per pals a les festes de la Xina i que curiosament té la seua correlació a la festa de la ?oePatum? de la poblacio de Berga. L?animal mitològic per excel.lència tant de la cultura xinesa com de la catalana és el DRAC. Curiós, veritat?, amb tots els aditaments que vulgueu, amb sant Jordi matamoros, etc???

21) CENTRE COMERCIAL MAREMÀGNUM. BARCELONA. 1990-1995.

No hi fan cap referència.  Tanmateix sorprèn les banderes verticals sostingudes per màstils inclinats de secció circular disminuint a trams, talment com si d?estilitzacions de canyes de bambú.

BIBLIOGRAFIA :

Els antecedents culturals relacionats amb els autors catalans estudiats.

 1) El temps barrat. Ed. Destino. Barcelona. 1973. Autor : Alexandre Cirici i Pellicer. Pàgines de 278 a la 280.     

 2) Nacionalisme i Modernitat en l?Arquitectura Catalana Contemporània.

     Edicions 62. Barcelona. 1980. Autor: Helio Piñón i Pallarès. Pàgines de la 132 a la     140.

3) EL CROQUIS Nº 28. MONOGRAFIA DEDICADA A VIAPLANA/ PIÑON.

 Febrer- Abril 1987. Madrid.

4) OBRA: Viaplana / Piñon. Ed: Col.legi d?arquitectes de Catalunya. 1996.

5) Nueva arquitectura. Editor i Autor: Francisco Asensio Cerver. 1997. Barcelona. Pàgines de la 128 a la 139.

Els antecedents culturals relacionats amb el Japó.

 6) Daitoku-ji / Katsura . Col·lecció : FOTOSCOP- Lenguaje visual. Ediciones Polígrafa. Barcelona 1970. Autor : Maria Lluïsa Borràs.

 7) La arquitectura JAPONESA vista desde OCCIDENTE. Ed. Guadalquivir Ediciones. Sevilla 2001. Autor: Fernando Gª Gutiérrez.

 8) RYOKAN. El alojamiento en el Japón tradicional. Ed. Könnemann. Colònia.  2000. Autor: Gabriele Fahr-Becker.

9) El espacio, el silencio y la sugestión del pasado. El santuario de Ise en Japón.

LOGGIA 14/15. 2003. Ed. Servei de Publicacions de la U.P.V. Autors: Fernando Vegas i Camilla Mileto. Pàgines de la 14 a la 41. 

 10) Jardinería y Paisaje. La nueva guía para crear el mejor jardín en función del entorno natural. Ed. Blume. Barcelona 1998. John Brookes. Pàgines 13, 158 a 161.

 11) KENZO TANGE. L?architetto di Hiroshima e delle Olimpiade di Tokio che ha risolto nella sua opera i contrasti del Giappone tradizionale e moderno. Paolo Riani. Ed. Sansoni Editore. Firenze. 1977.  

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA INFLUÈNCIA JAPONESA EN L?ARQUITECTURA DE VIAPLANA I PIÑON.(1)

En aquest treball es pretén manifestar i demostrar l’ existència, episòdica, de la influència exercida per l?arquitectura i cultura japonesa en l?arquitectura desenrotllada a la zona d?implantació de la cultura arquitectònica catalana.

Bo i que en un principi, aquesta és ben minsa o inexistent, a primera vista, doncs aquesta darrera pateix d?una síndrome d?eurocentrisme o occidentalisme pregon, aprofundint-ne, hem pogut desvetlar que no és ?totalment- així. Descobrint-ne que un dels duets més destacats, per la seua novetat de concepció del disseny, que es separa de la resta d?autors del panorama arquitectònic nostrat estava plenament immers en aquestes coordenades. Fruit de la ?oeraresa? que presenten les seues elaboracions els consideràvem com uns out-siders. Realment el que ens passava és resultat del profund desconeixement que patim els occidentals de les arrels i concepcions al defora de la cultura judeocristiana.

Misèries occidentals ?a banda- que ens cal esporgar-ne el més aviat posible en pro d?un concepció més global, inacabada, real i humil de la cultura.

Aquest duet conformat per un senyor d?Onda (La Plana Baixa) i un altre de Barcelona, constitueixen una alenada d?aire renovador que s?insereix en la darrera fornada d?arquitectes que apestosament anomenen els Mass-Mèdia, arquitectes internacionals.

L?excel·lència i oportunitat d?aquest treball rau en un esforç de retroalimentació ?feed-back- d?un costat, a conèixer la concepció originària del món japonès de la mà del Shintoïsme i les posteriors aportacions del Budisme, en concret de l?aportació de la secta Zen i de l?altre, un major coneixement de les influències entre nosaltres i en concret de l?arquitectura tan personal desenvolupada per Piñón i Viaplana.

Si bé he intentat d?esbrinar d?altres personatges a la zona balear i a la valenciana influenciats pel pensament oriental no ha estat possible i en tot cas és menys interessant que els autors aportats ací. És a Barcelona, com a nucli més en contacte amb les concepcions més allunyades que des dels anys ?30 comença a interesar-se en tals concepcions.

En nuclis reduïts avantguardistes, no cal dir-ho! Minories selectes. Lligades a concepcions diferents, que intenten trobar eixides diferents a les conegudes tradicionalment. Per això  s?hi transcriu un text d?Alexandre Cirici i Pellicer, esteta, professor, historiador de l?art i guanyador del premi Josep Pla de 1972.

 D?àmplia difusió, entre cercles d?intel·lectuals resistents, en una època en que la nostra gent i llur cultura estava perseguida i escarnida severament ?sense els subterfugis actuals, vull dir-ne -,  per la dictadura espanyola que hi dóna testimoni del què parle:

El Zen

Davant la divisió interior provocada entre el desig de canviar el món i la inclinació a compensar la impossiblitat de fer-ho mitjançant les utopies dels països somniats, apareixia una tercera perspectiva. La de l?exotisme, que tendia a situar el món ideal en algun lloc veritable.

Un dels moments d?aquest exotisme, que fou essencialment orientalisme, aparegué llegint, el Llibre de la jungla de Kipling, la història d?un santó a qui els lladres havien robat la catifa i que posava expressament una altra catifa nova a la porta, per a quan els lladres tornarien. Hi veia el model d?una manera de viure tal com creia que hauria d?ésser.

SEGUEIX……

 

Però la lectura decisiva per a la valoració de l?Orient pel damunt de la tradició europea va ésser la del Llibre del Te, d?Okakura Kazuzo, publicat com a fulletó, il.lustrat amb xilografies japoneses, al ?oeD?ací y d?Allà?, cap als meus catorze anys. Aquesta lectura va despertar una determinada zona de conciencia, com si fos un descobriment de mi mateix. La doctrina principal que s?hi translluïa era la del Zen, en la qual vaig trobar l?expressió eloqüent d?una sèrie de fets de la meva sensibilitat arraconats fins llavors per la pressió cultural europea.

La doctrina del buit va seguir-me, i la preferencia per l?asimètric. Vaig sentir ben bé la idea que el  compta en un càntir no és el càntir mateix, sinó precisament el buit, el no-càntir, que ell provoca. També vaig veure, en un altre aspecte, la valoració del buit en una faula que des de llavors ha estat i és un dels puntals de la meva vida personal: la llegenda de Peiwoh i l?arpa.

Era la història de l?arpa magnífica que tothom intentava de tocar i de la qual cap arpista no havia no havia assolit arrencar més que sons inarticulats. Peiwoh va concórrer a l?intent  i va sortir-ne victoriòs, tocant llargament una meravellosa melodía. Quan van preguntar-li com ho havia fet, va dir que els altres havien intentat de cantar-se ells mateixos, forçar l?arpa a expresar quelcom que li era estranger. Ell s?havia presentat submís. Havia deixat que, entre les seves mans, l?arpa toqués allò que ella volia. Llavors, la vella fusta de l?instrument, que havia estat arbre al mig del bosc, cantà les tempestes i les pluges, els hiverns i les primaveres, tota la seva història d?arbre. Per això havia cantat tan emotivament. Va dir, ben clar, Peiwoh, que els altres  hi havien anat plens d?ells mateixos. Que ell, en canvi, s?havia buidat de si mateix davant de l?arpa.

L?aforisme que resumia aquesta filosofia era aquell que diu que només els càntirs que van buits a la font poden recollir-ne l?aigua.

La doctrina del buit del Zen era també la de l?asimètric. L?escola de la superioritat d?aquelles coses que no tenen la pretensió d?ésser senceres ?amb la qual cosa jo comprenia que eren limitades-, sinó que estan obertes ?il·luminades- i obeeixen així al principi de la vida.

De gran, he reflexionat molt sobre aquest tema i he vist que era la manifestació de la vida en la lluita contra l?entropia.

Kakuzo em feia adonar de les coses ridícules de la redundància. De com la retòrica europea posa un plat redó en una tassa redona, una Cena en un menjador, el retrat d?un cap d?empresa darrere el setial del cap d?empresa.

Em va fer veure l?absurd de decorar amb flors els gerros de flors, i tantes i tantes manques de delicadesa dels occidentals.

D?altra banda, la mateixa cerimònia del te m?aportava ensenyaments inoblidables, com el respecte a la pinassa que ha caigut sobre les lloses del camí i la necessitat d?entrar de quatre grapes a la casa del te per oblidar-hi tota la supèrbia, condició necessària a tota contemplació possible.

A catorze anys, el Zen havia conformat de cap a peus la meva visió del món i jo m?hi practicava cada vegada que mirava la natura. Sabia que era l?art de veure l?estrella polar a migdia i de contemplar a través de la terra les estrelles que hi són a sota.

M?hi excitava amb passió. Per això vaig sintonitzar amb una frase de Dostoievski que venia a dir que és veritat que dos i dos fan quatre, però que dos i dos fan cinc és molt més interessant.

Abans que fos inventat el Dau al set això ja n?era més o menys la filosofia.

El Zen preparar-me, així, per sintonitzar d?una manera cordial amb les primeres notícies del surrealisme, que van arribar a través de Josep-Vicenç Foix. Vaig interessar-me tot seguit per ell amb el mateix sentit experimental amb el qual havia cultivat el zenisme, per la tasca d?abolir la frontera entre realitat i irrealitat, vigília i somni, lògica i absurd.

No era una posició irracionalista. Era la voluntat d?abastar tots els aspectes d?allò que existeix, pensant que les imaginacions irreals de l?al·lucinació, del joc, de la fantasia, de les mitologies o del somni, són també fets arrelats en un conjunt de causes físiques o històriques, tan reals com les experimentables, encara que no les coneguem.

Passava quelcom de semblant amb un altre dels aspectes fonamentals del zenisme: el gust per l?atzar, que també el surrealisme reivindicava.

No deixa tampoc indiferent que una col·lecció, ?oeFOTOSCOP? dedicada, bàsicament, a la cultura catalana en els elements més destacats com són Gaudí, Tàpies, Miró, Modernisme, l?artesania, Eivissa (recordem l?elogi del GATCPAC), etc. A més de temes d?arquitectura finlandesa, índia, esquimal, el món de la joguina, etc. intercala ?oeArte del objeto japonés?, ?oeArquitectura Contemporánea japonesa? i ?oeKatsura- Daitokuji? tots tres elaborats per na Mª Lluïsa Borràs, un altra de les estetes més reeixides del moment, pertanyent al cercle d?en Cirici Pellicer i en contacte amb tot el món d?avantguarda d?aleshores i ben incardinada en potents editorials d?aleshores com puga ésser Salvat, Destino, Edicions 62, etc.

Per una altra banda cal dir que estem a les acaballes dels anys ?60 i principis dels ?70, amb tota l?onada d?influències i recerca exterior, més o menys, exòtica alentada per la guerra i rebuig del Viet-nam, la influència tibetana de la mà de The Beatles, etc. Coincident amb el periode de formació i titulació de l?escola d?arquitectura de Barcelona dels nostres protagonistes.  

Si bé el valencià, amb la seua tesi doctoral, és qui s?ha centrat més en el fenòmen de l?arquitectura catalana, bàsicament, al voltant del que es coïa al voltant de l?Escola de Barcelona. Mitjançant, també, amb l?edició i publicació de diversos treballs és l?exègeta del grup. Per contra és el barceloní qui, al meu parer, desenvolupa -entre silencis i referències poc tangibles-, la concepció oriental en general i zen en particular de les seues arquitectures.

Hi he extret un passatge de Nacionalisme i Modernitat en l?Arquitectura Catalana Contemporània,  d?Helio Piñón, on podem començar a albirar la incardinació de l?elaboració com a ferrament de coneixement i separant-se d?altres concepcions que desenvolupen d?altres arquitectes barcelonins. El considere premonitori i aclaridor del que s?esdevindrà després:

?oeNogensmenys, el panorama es pot considerar polaritzat per dues actituds extremes, en relació amb les quals es poden situar les que totalitzen l?espectre.

Per a una d?elles, el projecte constitueix una troballa en la qual l?encert queda garantit per un raonament exemplar, a la vegada que l?objecte adquireix un carácter singular,

 irrepetible, vinculat a la seva intrínseca condició d?esdeveniment artístic imprevist. L?acte de la invenció que hom assumeix des del projecte constitueix el suport d?una operació de naturalesa quasi-literària, el vessant poètic de la qual es privilegia, ben sovint, en relació amb d?altres components de l?obra. Aquesta conducta s?inscriu de ple, en canvi, en la convenció de les relacions professionals: els detalls de l?encàrrec estableixen les condicions de possibilitat de la forma i, alhora, constitueixen els estímuls sobre els quals aquesta obra s?haurà de produir. L?eficàcia directa de l?objecte arquitectònic, la seva capacitat per respondre als requisits bàsics ?d?ordre físic o simbòlic- que estableix el programa, és la sola condició que, des d?aquesta perspectiva, justifica la pràctica del projecte.

Allò específic de l?arquitectura seria, d?aquesta manera, el conjunt de principis capaços de traduir en formes les pressions del context; el bon sentit i l?experiència acumulada constitueixen el suport crític d?una conducta que identifica, sovint, rigor i virtuosisme, imaginació i enginy.

La forma adquireix status d?infraestructura d?una imatge que, ací, ateny un carácter substantiu; l?evocació, l?associació simbòlica, són fenòmens freqüentment convocats des d?una arquitectura que hom vol hereva de la que, en moments concrets del passat, establia pautes decisives d?interacció social. L?ús que, des d?aquesta posició, hom fa de la història és literal, concret; amb el trasvasament de formes no es persegueix res més sinó la descontextualització de signes, la valoració actual dels quals deu referir-se sempre llur simbolisme originari.

L?altra, en canvi, entén el projecte com a una activitat essencialment autoreflexiva, cognoscitiva i, per tant, en aquest sentit, autònoma.

El reconeixement d?un marc disciplinar específic, la constant interacció del qual amb el medi cultural i productiu assegura la presència virtual del context, permet de centrar el discurs en les relacions estrictament formals; els seus límits estableixen l?àmbit de possibilitat de la forma: les condicions ?oereals? -els aspectes infraestructurals de l?arquitectura com a sistema productiu- no incideixen en el projecte d?una manera directa, immediata, sinó a través de la demarcació de l?àmbit disciplinar que caracteritza cada situació històrico-cultural.

La forma, en tant que és un sistema de relacions abstractes entre elements de l?objecte, interior i específic d?aquest, constitueix la component substantiva d?aquesta arquitectura; l?ús eventual, en el projecte, de fragments d?arquitectures preexistents ?fins i tot en els casos en que per algún motiu han adquirit un valor simbòlic previ- es decideix segons llur capacitat per resoldre determinats requisits que planteja l?objecte en tant que estructura formal: per llur competència formal dintre un discurs la naturalesa del qual sempre els transcendeix. Allò que es podria definir com un ús ?oetècnic? de l?arquitectura de la història és la via per la qual es planteja la seva neutralització simbòlica. De tota manera, la tensió que es produeix entre l?ús abstracte d?arquitectures històriques i la valència simbòlica d?aquestes ?llur capacitat per generar processos autònoms de significació- caracteritza les conductes de projecte comentades, a les quals només la precipitació o la miopia acusaran d?historicistes.

Emmarcada en aquestes dues actituds ?que es podrien considerar exemplificades en l?obra de Clotet / Tusquets i de Piñón / Viaplana, respectivament-, encara que amb pressupòsits i propòsits ben diferents, la pràctica de l?arquitectura ?oeculta? més generalitzada a Catalunya es resol amb un manierisme difús que, malgrat la seva eventual habilitat ?i, en ocasions, audacia- no aconsegueix d?encobrir el carácter fonamental consumista de l?operació en què es recolza. L?ús indiscriminat d?estils apareguts en circumstàncies culturals i amb expectatives de producció diferents, és un fet avui prou generalitzat perquè pugui ser presentat com a tret diferencial d?un sector de l?arquitectura catalana actual. La internacionalització de poètiques i doctrines, prèviament reduides a clixés i consignes; llur irrupció en el ?oemercat?, garantint el plus simbòlic que distingeix l?arquitectura ?oede qualitat?, només amb el seguiment de les instruccions que ofereixen les revistes, són fenòmens la significació dels quals només apareix determinada ací pel fet d?haver arrelat en una pràctica que fa de l??exercici liberal de la professió? la base del servei ?i el control de l?eficàcia- social i cultural de l?arquitecte.

El caràcter i posat més hermètic, i tanmateix més hermenèutic d?en Viaplana, que rebutja, alhora, explicar l?arquitectura amb d?altres instruments que no siga la pròpia arquitectura per no incórrer en traïció a ella mateixa, fa que siga l?ideòleg del grup en l?aspecte d?influència oriental, i més concretament zenista, al nostre parer.

Per això mateix hem cregut oportú portar uns paràgrafs extrets d?una entrevista realitzada a Albert Viaplana en la revista Quaderns nº 175 a l?any 1987 per Marta Cervelló i reproduída en el llibre OBRA: VIAPLANA / PIÑÓN. Editat en 1996 pel C.O.A.C. i una altra realitzada al CROQUIS Nº 28, número monogràfic dedicat a la seua obra.

?oe?.L?arquitectura s?ha de limitar a assenyalar vagament en una direcció i desaparèixer??

 

?oe?però nosaltres ens limitem a assenyalar amb el dit unes vegades, i unes altres a concretar allò que al lloc  hi havia d?una manera determinant. No hem fet res més que descobrir el que ja estava allà.?

 

?oePodem aconseguir l?experiència espacial buscada si els recorreguts, els punts de vista de l?usuari i la situació dels pilars són els adequats. L?espai arquitectònic té també els seus forats negres, cal trobar-los o crear-los, per a poder construir allò d?altra manera impensable.?

 

?oe?.d?altra banda, jo no hi crec, en l?ordre a l?arquitectura, almenys, tal i com és comú a la majoria dels arquitectes. Per exemple, un conjunt de roques esteses per un pendís estan ordenades, sense necessitat de resseguir els avatars que els han donat forma i els ha situat al lloc que ara ocupen, hi veig, amb tota evidència, que hi ha un ordre.?

?oe?.m?agradaria viure en una nau industrial mitjana; quelcom semblant al pavelló de recepció del Heart Hall d?en Bernard Maybeck: un llit en un racó, una taula en un altre, un sofà al mig, una catifa, i molt d?espai buit.?

L?apartat següent sobre l?atzar, el joc i l?agressivitat del monjo-samurai hi són presents, el considere fonamental per tal d?arredonir del què parlem:

 

?oe??el joc, com et deia abans parlant de l?humor, és una forma de coneixement que no he abandonat mai. L?agressivitat és també quelcom present a les nostres obres.?

?oeVull que la meva arquitectura tingui la qualitat dels ésser vius, i no importa que sigui imperfecta, lletja o bella. Es tracta que de cada visqui allò inimaginable, fins a la seva desaparició definitiva. Només després d?haver arribat a la destrucció es pot pensar a construir-la. Aleshores, si de cas, amb la més estricta geometría.?

 

Gairebé, amb aquestes paraules, s?expressa l?essència del procés de regeneració del Santuari d?Ise.

 

I una altra?.? Les nostres obres busquen tenir una entitat, i un cop ho han aconseguit, passi el que passi, ja no la podran perdre. Si quan un projecte està acabat, algú ens imposa algun canvi, l?obra ho admetrà, en el pitjor dels casos, com un accident. Una arruga més al rostre, o una cicatriu, no faran altra cosa que augmentar la intensitat de la seva àura.?

També vull afegir-hi a col.lació unes paraules d?Aisako Suzuki que, parlant del la cultura japonesa, i en concret del sabi-wasi diu : ?oe?.les coses no tenen entitat, tot flueix. Les coses són sols composicions de diferents elements, doncs després d?un cert temps hom es dilueix per a formar-ne d?altres composicions?

 

 

Sobre el caràcter fragmentari de l?arquitectura de Viaplana i Piñón i la relació amb la concepció cultural japonesa

El bagatge de coneixement que hem pogut adquirir de l?arquitectura, i més concretament, de la concepció del món japonés s?expressa en la sèrie de llibres i revistes, entre d?altres, a més d?una sèrie que ofereix el Canal 33 aquest dies sobre la cultura japonesa que va des del cultiu de perles fins a un reportatge de l?estany de Biwa, prop de Katsura que un japonés ha fotografiat milions de vegades durant dècades i que en la seua concepció expressa que sempre és un estany diferent, d?acord a com bufa el vent, el tipus d?ones que es produeixen i la incidència segons la inclinació dels raigs del sol, etc. que ressenyem a l?apartat de bibliografia sumària. És evident que el coneixement que hem atresorar en un lapse de temps tan curt, no ultrapassa del d?un diletant Tanmateix, però, creiem que ha estat una descoberta necessària, després de l?esforç i la pregona ignorància en que estava immers. 

Millor que les paraules, és passar a analitzar morfològicament algunes de les seues obres i la seua comparança amb l?arquitectura i motius japonesos de la tradició. Sempre tenint en compte l?austera estilització, mitjançant l?abstracció formal que realitzen els arquitectes estudiats guiats per una forta geometrització i l´ús exhaustiu de materials industrials i contemporanis.

Per tot això caldrà que el supervisor d?aquest treball es convertisca, també, en còmplice de la direccionalitat cercada. Doncs hi han esdevingut uns ?oejaponesos? a hores d?ara, comparables a les abstraccions i reelaboracions dels Kikutake Kiyonori, Yamamoto Akio,Sakakura Junzo, Tadao Ando, K. Sejima / R. Nishizawa, etc.

1) EDIFICI D?HABITATGES I OFICINES AL C/ GALILEO. 1974.

Ací denota un inici de la pluralitat d?eixos usats. Diguem que un ús d?exteriors usat a Katsura, ells l?incorporen a un interior. Això sí, sobre una malla ben pautada. N?és la trasl.lació dels eixos dels jardí paisatgístic japonès o Tsukiyama a l?interior d?un edifici que encercla les funcions diverses.

2) PALAU DE LA DIPUTACIÓ D?OSCA.1974

3) CONCURS DEL COL.LEGI D?ARQUITECTES DE SEVILLA. 1975

4)CONCURS D?AMPLIACIÓ DEL COL.LEGI D?ARQUITECTES DE  BARCELONA.1976.

5) ORDENACIÓ DEL POLÍGON DE SAN ESTEBAN. MÚRCIA.1977.

6) REHABILITACIÓ CONCURS DEL COL.LEGI D?ARQUITECTES DE MÚRCIA. 1978.

7) PLAÇA DELS PAÏSOS CATALANS. BARCELONA. 1981-1983.

En aquesta plaça que fou una fita arquitectònica quan es va construir, podem percebre des de la utilització del Sakkei, representat en la finestra del mur de blocs vistos.

 

La sinuosa serp o drac que conformen els bancs de llistons de fusta.

La sinuosa col.locació dels punts de llum inclinats, respecte del pla l?horitzontal.

Les pantalles de malla metàl.lica que donen ombra sobre zones on s?hi em-placen els visitants.

El carácter introspectiu de la intervenció que fa oblidar l?entorn de  no-plaça.

El baldaquí de dimensions 30 x 30 x 15 m. que no deixa d?ésser una referència als temples orientals. On les deïtats som els ciutadans que s?hi col.loquem a l?ombra i ens interiritzem dins de la plaça evitant l?influx del circumdant hostil.

La silueta ondulada de remors marítims del passatge interior.

8) PARC DEL BESÒS. BARCELONA.1984.

 

Ací podem observar la influència a través de les formes orgàniques de les masses vegetals entre mig d?un pautat inclinat on es recolzen la resta d?elements compositius, inclús la típica cruïlla en Y que ens apareix a Katsura amb les pedres de passera, i d?altres paratges enjardints. Les formes orgàniques rememoren les formes retallades del calat sobre paper d?arròs  i els calats de les bigues de fusta ramma.

 

Les pedres deidades caure d?ina manera al.leatòria, són les dels jardins zen de roques i sorres rastrellades.

No deixa de se runa presència que proclama l?absència i el recolliment interior dels qui s?endinsen.

També ens sorprèn la manera constructiva de deixar els peus drets metàl.lics : un d?ells a l?interior d?allò construït i l?altre sobre el jardí. Vegeu comparativament amb els espais circulatoris d?ambdós fotografies.

9) PLAÇA DE BARANGÉ. GRANOLLERS. 1982-87.

 

1)     Les palmeres de formigó associades a les llanternes són, estilitzades, la part superior de les llanternes dels jardins, vistes de pla i materialitzades en formigó. En són, també els barrets dels dansaires del biombo de la dança del Bugaku, obra de Sakai Sanpoin (segle XVII) Daigo-ji, Kioto. Gairebé, per la seua situació, tenen la mateixa funció que el  Ishi-doro junt a les plantes de petita alçada i matolls circumdants.

2)     Les mampares-visera, il.luminades són continus Torii d?acollida als usuaris.

3)     El drac il.luminat, verd (com el te), emergeix des de terra en ziga-zaga.

4)     La composició global i fragmentària recorda certs elements compositius del Hakkei-tei, com ara les els byobu de l?estança dels ostes oficial on s?amagaven certs soldats per a no molestar durant la ceremonia del te i tanmateix protegir el senyor de la casa.  I també el motiu del fusuma a base de canyes relligades i trenat de bambú amb la separació en ziga-zaga.  

10) CONCURS DEL PALAU DIPUTACIÓ DE LA RIOJA.1984.

 

11) CONCURS DE REHABILITACIÓ DE L?ESGLÉSIA DE STO. DOMINGO DE SILOS. CUENCA.1984.

12) AMPLIACIÓ DEL CEMENTERI DE SANT PERE A BADALONA. 1984.

L?ús del sakkei és evident a l?explanada que divisa la part inferior per la finestra de formigó.

 

L?ús iteratiu d?un element  el trapezi que genera un espai interior, en aquest cas la depressió que condueix la vista cap a la zona inferior del casc urbà de Badalona, recorda les organitzacions espacials de Katsura que encerclen l?estany i la massa boscosa.

L?ensamblatge de les peces de formigó prefabricades corresponen  un tipus de junta de fusteria que usen els fusters japonesos, segons G. Fahr-Becker, ja que a Europa venim utilitzar al voltant de vint tipus de juntes, i al Japó unes cent vint. El tipus d?usar dues L i deixar una peça d ereforç al bell mig de la peça que subjectem nés un. Els paraments que ens direcciones als níxols i ens tapen les vistes corresponen a un sakkei en negatiu, ens postren aquelles vistes que no ens distorsionen. Mai no s?hi aprecia simetries als dissenys de Viaplana i Piñón. Tos  gira, és iteratiu, amb eixos no radials, s?acoblen  a la topografia. El cementeri és un passeig, qualsevol cosa menys catòlic. Un lloc de meditació, de contemplació itinerant , amb camins, amb eclosió a la part baixa, amb formes orgàniques sobre el terra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’ESTAT DE DRET I L’IDIOMA.

Llegesc un apunt en el què s’explica que un jove ha estat multat per adreçar-se a un guàrdia civil en valencià. Els mecanismes per a mantenir l’estat de dret són indefugibles.
(segueix)

Aquesta polèmica ja se la varen plantejar Joan Fuster i Sanchis Guarner, quan en posar-los sengles bombes a llurs respectives cases, àdhuc pintades difamatòries. El president de la Junta Central Fallera digué que se les hi havien posat ells mateixos per a donar-se autobombo i notarietat.

Sanchis Guarner digué que estava disposat a arribar a les darreres conseqüències per via judicial i Fuster, per contra, va passar de tot. La qual cosa constituí un cras error. Deixar que diguen, que facen al seu antull va minvant les possibilitats civils de la societat.

Aquestes circumstàncies cal posar-les -immediatament- en mans de la justícia. Amb coneixement i amb voluntat guanyadora. Al·legant danys morals , psíquics o el que siga, que és ben real. No ho dubteu!!!!
 
Cercant els millors advocats en la matèria. Ni que siguen castellanistes. Guanyar-los amb costes.

Exigint, si hi ha possibilitat compensacions econòmiques, i de tota mena. Guanyar els judicis, en els seu camp de joc.

I donar els diners a qualsevol ONG, entitat per la Llengua, cultural, etc. o el què vulgueu.

Això dóna força moral a la parròquia i minva les bravates dels que ens volen ensorrats com a societat civil. I com a civilització del segle XXI.

Mai no vaig comprendre com n’Eliseu Climent deixà passar fa uns anys l’oportunitat d’encartar i judicar el President de la Diputació, quan aquest, en unes declaracions digué que calia aplicar-li’n  -retroactivament- la llei de partits.
 
I si anem deixant passar aquestes oportunitats quotidianes estan recuperant el terreny estratègicament guanyat a les urnes, i que ens és imprescindible en la vida normal.

Si arribem a "tocar-los" la butxaca serà ja molt més planer el camí.

Està perfecte guanyar sentències per l’idioma, al TSJ, al TC, etc. però el "pla del comú de la gent" és un nivell on tampoc no hem fet massa incidència. I on es remenen les cireres. I ens dóna seguretat tant com a individus i com a col·lectivitat humana. Autoesima necessària.

I en aquest conflicte Sanchis Guarner estava molt més encertat. De fet, es fan enfadar per aquest motiu entre ells. Extrem, aquest, no massa divulgat.

A Ciutat de Mallorca, un professor valencià, ha tingut una dolenta experiència d’aquesta índole darrerament i sembla que el camí empés per resoldre l’incompliment de la llei per part de les forces de l’ordre va per ací: busca dels culpables i seure’ls davant d’un jutge. I la cosa no és fàcil, però és el camí més efectiu.

Esclafar-los la seua llei en els seus nassos.
 
Com a mínim encetem el camí d’en Gandhi. Si encara creiem en la Justícia, amb majúscula.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

RITA MARZOA, EL SR. PeROS I VERDI.(2)

QUAN ABANS LA DIUS, A L’ENDEMÀ IX. COM  REFERMANT DE L’APUNT D’ANIT (L’ANTERIOR), AVUI APAREIX LA REUNIÓ D’INDEPENDENTISTES PERILLOSOS A BARCELONA.
 
JA LI HO ADVERTIA AL SR. PROS AHIR MATEIX. LA RESSENYA LA RECULLEN MOLTS DELS MITJANS. SÓC FIDEL, I HI REPRODUÏSC LA DEL MATEIX VILAWEB.
 
PER TANT L’ESCRIT SOBRE RITA MARZOA DEL SR. PROS, ERA I ÉS, BEN SOBRER. 

EL MOLT ENYORANT (ALMENYS PER MI) ERNEST LLUCH, POTSER L’HI N’HAURIA FET ALGUNA, DE MATISACIÓ, AL SR. PROS.

PRECISAMENT LLUCH S’INVENTÀ, PELS ANYS ’90, ALLÒ DEL "PARTIT TRANSVERSAL" PER TAL DE DEFINIR EL FENÒMEN QUE S’ESTAVA PRODUINT AL NOSTRE PAÍS -AL MARGE- FORA DE LA SUBJECCIÓ ALS PODERS DE L’ESTAT.
 
PRODUCTE DE LA SOCIETAT CIVIL MATEIXA. 

Empresaris de Barcelona i de València es reuneixen per fer front comú davant l’estat

El Cercle d’Economia i l’Associació Valenciana d’Empresaris han proposat avui, en una reunió a Barcelona, la creació d’una mesa de diàleg per acordar reivindicacions comunes de cara al govern espanyol. És la segona trobada que es fa enguany, i hi han participat empresaris destacats de Barcelona i València com José Manuel Lara (grup Planeta), Francisco Pons (Importaco), Salvador Alemany (conseller d’Abertis), Joan Roig (Mercadona) i Artur Carulla (Agrolimen).

En moltes de les intervencions que s’han fet a la reunió, s’ha destacat la voluntat de fer front comú per reclamar més inversions en infraestroctures a Madrid i superar divergències en aspectes com l’aigua de l’Ebre o la llengua. José Manuel Lara (a la foto) ha reclamat la creació d’una ‘Euroregió despolititzada’ que uneixi el Principat i el País Valencià en els temes que els interessin perquè una solució conjunta seria més barata i efectiva. Com a exemple, ha dit que era absurt que hi hagués un gran port de mercaderies a Barcelona i un altre a València, i que seria més eficaç que n’hi hagués un de sol i més potent a les Terres de l’Ebre. També ha criticat que avui en dia es trigués més en anar a València que a Madrid. En una mateixa direcció, Francisco Pons, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, ha defensat la creació d’un eix mediterrani i ha criticat l’estructura radial de línies ferroviàries que consolida l’actual desenvolupament de l’AVE i que se centra a Madrid

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

RITA MARZOA, EL SENYOR PeROS I VERDI.

Estic molt enfaenat i no he pogut muntar aquest apunt abans. Sabem que han escapçat el programa “Si més no“.
Aquest serà un més de la nova poda que se’ns acosta, després del Referèndum.

 

El senyor Pros, al seu bloc personal ens torna a delectar amb un nou apunt “EXCUSATIO NON PETITA, ACUSSATIO MANIFESTA”.

En l’apunt anterior –l’autor- es va despenjar amb frases – amb tan  poc de tacte i meditació- com la següent:

Marzoa, de la mateixa manera que el seu antecessor, no pot amagar (ni falta que li fa) la seva obsessiva passió per pontificar en benefici d’un ideal de nació endogàmica, tancada, victimista i monocolor. Són gent, com molta altra, que fan de la professió periodística el seu espai polític. Són gent que aprofiten l’oportunitat que els hi dóna la ràdio pública per fer una excel·lent feina al servei d’una opció política determinada: Marzoa, ERC; Solé i Sabaté, CiU. Un model que jo respecto profundament però que no és el meu, ja que no inclou en el seu diccionari les paraules: pluralitat i diversitat.”

En l’apunt d’avui, ens disserta en resposta al primer apunt, després de la bateria de comentaris desats al seu bloc amb aclariments i matisos:

Quan després de l’allau de crítiques rebudes l’única idea que se li acut és que vénen del mateix cantó. Com sol passar en aquest país, s’entra a la rondallística familiar i la declaració de principis nacionals. ?eYo soy más valensiano que ninguno” ens diuen els blavers més conspicus, d’ací baix. Puix vosté, igual.

I hi fa èmfasi en les: pluralitat i diversitat.”

Sr. Pros, vosté no ha seguit el programa. Toca d’oïda. Pel programa han passat gent de tota mena i pelatge. Empresaris, estudiants de moltes especialitats, arquitectura, disseny, galeristes d’art, cuineres, ecologistes, excursionistes, lletraferits, gent de teatre, internet, immigrant, món del cine, etc.

Clar, al començament, els participants eren de tot l’àmbit de l’EURAM, més que darrerament, curiosament després de l’eixida d’ERC del govern de Catalunya, els participants s’han reduït a l’àmbit del Principat. Per a que veja que sí hi ha una correspondència entre política i mitjans de comunicació. El món, per si no s’havia adonat, funciona en anglés. I el món està, ja, globalitzat, per si no s’ha adonat el regidor de poble i opinió de campanar. Per tant ens pertoca consolidar-ne un que ens servisca –simultàniament-  tant per a veure’ns com per a projectar-nos i que ens veja la resta del món. L’espai comunicacional català, funciona com qualsevol altre espai: com a espai econòmic d’intercanvi.

Intercanvi d’idees, de propostes, de reptes de transport, d’estratègies comercials, etc.De connexions: marítimes (ports), terrestres (autovies i trens) i aèries (aeroports coordinats).

Aquest punt de vista és transversal, contemplada per gent tan distant ideològicament i políticament parlant com Ferran Villalonga, Juan Roig, Salvador Poveda (PP), Joan Romero, Vicent Soler, Ricard Pérez Casado, Salvador Ordoñez (Pspv), Jaume Ciurana (CiU), Pere Esteve, Max Canher, F. Burguera, Alfons Cucó i els Valencians pel canvi….i supose alguns Ciutadans pel canvi, Rubert de Ventós, Cirici i Pellicer, Oriol Bohigas, etc.  Gent de totes les universitats del Lluís Vives. No cal ni dir-hi noms.

Empresariat de tot pelatge: La Caixa, els Taulellers de la Plana, Antoni Serra Ramoneda, el lobby del Ferrmed (TAV) amb la intenció de connectar Algesires amb la Mar del Nord. Armadors dels ports de Sagunt-València , Barcelona i Tarragona en dura competència amb els ports de Marsella.

Vosté, Sr. Pros, veu molt independentistes els Òscar Ribas, els empresaris del moble i del tèxtil, els representants de grups turístics com els Escarré i els Barceló?. I als arrossaires de l’Ebre i de la Ribera Baixa?. O ha esdevingut un nou Quixot amb els molins manxecs?

L’àmbit virtual del programa no té res a veure amb les picabarelles que vós pugueu tindre amb els castellers de Valls i encontorns. Sols és un miratge en la vostra ment. La quantitat de gent diversa que ha passat pel programa fa que el sentit de pluralitat i diversitat estiga fora de tot dubte. Això no vol dir que estiguessen a favor dels Països Catalans, però sí se’n desprenia que hi havia moltes coincidències de problemàtiques i de solucions.. Sí que és cert, que poc temps, enrere, ha estat ERC, qui ho ha pres per bandera. I això és el que li fa a vosté, segurament, l’enrònia de creure que és una opció partidista. Doncs no.  

Professors com Josep Vicent Boira han teoritzat des de postures valencianes, de regionalisme ben entés” per la preponderància en el vessant econòmic de l’EURAM. Ell un senyor, precisament, que s’ha atipat a dir que és contrari a un plantejament polític dels Països Catalans. Però també s’ha atipat a dir que és una de les poques –o l’única-  eixides viables que ens resten amb autocapacitat pròpia. Basada en la col·laboració intrarregional. Pactes i consensos.

Estem al mateix cas de Catalunya Nit del Gaspar Hernàndez, del Postres de músic del J.M. Solé Sabaté, de programes dels Jordi Vendrell, Barnils, Monzó, etc.

Pot ampliar, per a la seua informació, la llista ?enegra” amb el ?eSense fronteres”  dels Montse Gené i Q. Cebrià, si d’això es tracta. I algun nocturn del Joan Bosch.  

Aquesta manera d’actuar també em recorda la manera d’actuar dels socialistes valencians, amb Lerma com a inspirador i Amadeu Fabregat com a botxí, deixant caure damunt de la freqüència de TV3, Canal 9. Un mes abans Vicent Pitarch (membre hui de l’IEC), ens ho advertia, en un article a l’Avui advertia “Nàixer matant”. Que encara guarde entre els retalls de diari d’aquella època.

Açò és tres quarts del mateix, que s’esdevingué amb el programa en l’època socialista de C9 amb el “La cosa nostra” dels F. Torrent, Manolo Jardí, M. Galiana i J.Ll. Seguí.

El problema que tenen és que aquest programa –Si més no- s’escapava del tutelatge i l’àmbit mental que ens proposen vostés no sols el de la Constitución, sinó del que se’n deriva dels mitjans de comunicació –privats (de què?) – com ara: ABC, El País, El Mundo, TVE, Antena 3, Tele 5, etc.

És a dir, un àmbit mental estret i avorrit el que ens ofereixen. Sempre pegant-li voltes a la sénia, on l’ase va (anem) afonant-se cada vegada més.

La sort d’avui, és que via internet podem connectar –com és el meu cas- amb ràdios franceses que ens fan des d’una posició nacionalista i jacobines d’Estat, amb correspondències amb la COPE, que també sent via directa, inclòs al Sr. Jiménez Losantos i no passa res, i amb Onda Cero i amb la Ser, els del Barril-Ollé, el Bassas, els de canal 9, etc; i coincideixen amb la seua, pam amunt, pam avall.

Vós amb una flaire una miqueta més regionalista, no cal dir-ho.

No estaria de més, que vos plantejàreu que la vostra situació (PSC) és la mateixa dins d’Espanya que la que representa el Bloc Nacionalista dins de la Comoditat Automàtica Valenciana. Coincidències.

Vós, Sr. Pros, em recordeu aquell l’alt càrrec militar austríac que renyà G. Verdi, en l’estrena del Nabucco, a la Scala milanesa,  tot dient-li que era el culpable de l’esvalotament dels llombards i piamontesos contra els austriacs.

Verdi li repongué: si són israelites i sols demanen llibertat.

I l’austríac li replicà: Sí, però ho fan en italià.

                                                                            Atentament: JB

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

OBSERVACIONS, VIBRACIONS, PRESSENTIMENT, I RESUM.

JA HA PASSAT EL TSUNAMI. VAIG A DESAR UNA SÈRIE D’OBSERVACIONS, VIBRACIONS I PRESSENTIMENTS COM A CLOENDA DE LA VISITA DE SA SANTEDAT.

Hi he tingut uns petits "poblemes" tècnics que anirem esbandint entre tots. Ja vos enviaré -als amos de la casa- un correu amb tot un plec de disfuncions a esmenar i adobar.
Li he furtat al Sergi Carrasca, aquesta meravella. Els poblemes eren amb la incorporació d’una foto que està fent-se’m rebel. Sergi, disculpa pel furt, ets genial. La meua era al mercat de Camden amb un tio que tenia un altaveu i predicava amb gorra i tot i duia una pancarta que posava "Jesus is alive" i al fons tenia un restaurant que se’n diu "The World’s End". a vore si la puc incorporar i que susbtituesca aquesta.

No seré, aquesta vegada gaire original i fins i tot puc molestar per l’evidència i obvietat:

A. OBSERVACIONS:
 
1. Un gran fervor catòlic i massiu, tocat d’una fe, que diria poc racional.

2. Un gran desplegament per part de comunitats de base (quicos), Opus, etc. i d’altres. Molt ben organitzat l’acolliment. Fins i tot he rebut algun sms. Ja vos/ens agradaria algú dels que llegiu açò tindre la quarta capacitat de mobilització i dedicació a la tasca sentida.

3. Dins d’aquest desplegament, esment a banda, cal fer als pelegrins vinguts d’ordres benemèrites i mendicants com ara, la de Teresa de Calcuta, monjos missioners d’Àfrica i Sudamèrica. Vertaders sants cristians, barrejats amb la hipocresia del primer món.
 
4. S’hi ha efectuat la gran mescla ecumènica de pobres i rics. La qual legitimitza el totum revolutum tan car als d’ací.
 
5. Una onada de nacionalistes-catòlics, vinguts de fora, amb una supèrbia prou important i allunyada de la manera de comportar-se els valencians, tot i que puguen compartir-ne l’ideari.

6. El valencià-català ha estat bandejat al lloc que li pertoca i Déu mana: Ha estat inexistent en totes les celebracions. Tot s’ha celebrat en español. Tret d’una xicoteta referència flatulenta a la Mare de Déu dels Desemparats. Els discursos segurament confegits per monsenyor Cañizares ens han emocionat y henchido de hondo orgullo rechional- bien entendido, quan s’ha referit a la próspera tierra levantina.

B. VIBRACIONS:

1. S’ha consumat el primer acte o míting de la propera contesa electoral.

2. Les autoritats han mostrat al món la seua capacitat d’organització.
 
3. Han pogut mostrar a tot l’orbe les fites assolides: Ciutat de les Ciències, Ciutat Vella, etc. que estaven realment esplèndides. Òbviament no s’ha mostrat La Fontsanta, el barri del Crist, Natzaret, Tres Forques, etc.

4. N’hi ha tingut espècial cura que les imatges les retransmetera en exclussiva Canal 8/buit.

5. En aquesta estància el canal 8/ buit ha fet un pas endavant demostrant que, si vol, és capaç d’assolir nivells de qualitat importants.

6. Ha fet de generadora d’imatges, que ha escampat a nivell mundial.
 
7. La batalla entre TVE i Canal 9 s’ha saldat a favor del segon, per a sort nostra. La batalla entre la Generalitat (Gonzàlez Pons i el govern de Madrid va ser molt forta). Es resolgueren amb la intervenció mitjancera d’en Joan Cotino (Opus Dei) i l’arquebisbe- que de sobte se’ns tornà nacionalista.

8. L’ús del català per part de Canal 9 podria dir-se d’excel·lent, donat el nivell a què ens tenen acostumats. Ídem Ràdio 9. Obviant els contiguts, és clar. No ha estat usat com el foróncul molest que pren normalment.
 
9. Rajoy i Acebes hi han passat quasi de manera desapercebuda. Entremig del muntonet.

  
 
 
C. PRESSENTIMENT:

1. la societat valenciana precisa de moments d’aquests en què vol ser protagonista d’un esdevenint de caire general. Això poua en el sentiment d’inferioritat finisecular que la carateritza.

2. Hi ha una represa contra la laïcitat que reagrupa mentalitat i estament de molt divers pelatge.

3. València conforma la llançadora de tota aquesta nova onada de recuperació de les institucions.

3. S’ha tirat mà d’allò que s’inventà durant la Contrareforma en aquestes terres i que serví d’estendard per a tota la Cristiandat. Por i litúrgia. No s’ho mireu els principatins de lluny: Un d’ells Tomàs de Rocabertí nascut al castell de Peralada, el pare Vicent Vitòria (Alcoi), etc. que apegats al poder de la corona va posar en safata els fonaments dels 1640, 1707, 1714, 1716, i 1812.

4. Les properes eleccions seran un passeig en barca del PP valencià.

5. Resta menys d’1 any per a oferir quelcom de millor. És, a la vista del que n’hi ha, IMPOSSIBLE. 

PS: Quan passejàvem era reconfortant veure els rètols de Dave amb una èmula de l’Anita Ekberg en la pel·lícula la Dolce Vita.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN PAÍS DE CRACKS IMMADURS

MENYS CRÍTIQUES I MÉS POSAR EL MUSCLE VILAWEBIANS

Estic veient una colla de retrets d’usuaris d’este espai comunicacional. I vaig a dir la meua:

1. Per primera vegada este país de països té un lloc de comunicació com cal.

2. Jo mateix, vaig confeccionar el DIVINA COMÈDIA (2) i s’esfumà i encara espere que Vicent i associats, intente de trobar-me’l. El vaig parir a les 2’00 h. de l’endemà. I si se’n perdé per sempre més no importa tampoc.

3. Si com el Botxí, diu que el concepte..i tal està equivocat…….com a bon directiu..redireccione el tema i se’n pose en contacte amb qui calga per a aportar-hi el que en sap i si és possible que s’hi afegisca.

4. Registres: el mateix…….dóna temps a reestructurar…..i hi aporta les errades que se’n produeixen.

5. Som una colla d’immadurs sense visió prospectiva. No sabem què portem entre mans i fem com si fossem normals. Doncs No, aquest país i la seua circumstància no són normals. 

6. El camí d ela normalitat, entre d’altres estris, passa per empreses i ainiciatives actuals com el Vilaweb.

PS: este matí, jo mateix renegava d’obres que estem finalitzant, per errors de construcció, disseny, etc. El meu estudi i empresa portem gairebé 200.000 m2 construïts ( una barbaritat!!!) i continuen havent problemes en el resultat final que anem millorant dia a dia, amb ànim de superació. Això va fent que els processos maduren i milloren.

APLIQUEM-NOS-HI I COL·LABOREM. ÉS TAN DIFÍCIL CONSTRUIR I TAN FÀCIL L’ENDERROCAR!!!!!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

DIVINA COMÈDIA.(1)

MetroValència.

Totes les lloses eren mig alçades,

i eixien de dins uns laments tan durs

que pareixien de penats i reus.

I jo: "Mestre, qui és aquella gent

que, des dels cofres on són sepultats

es fan sentir amb gemecs de dolor? "

Infern.Cant IX.  v: 121-126.

"Qui m’ha tancat la casa de dolor!"

I a mí em digué: "Tu no t’has d’espantar

si jo m’irrite: venceré la prova

per molt que dins preparen la defensa.

 

No és nova aquesta arrogància seua;

ja la usaren en porta menys secreta,

que encara ara es troba sense pany:

 

Damunt vas veure una inscripció morta.

I baixant el pendent des d’allà dalt,

Ja ve, passant els cercles sense escorta,

algú per qui han d’obrir la ciutat."

 

Infern.Cant VIII .  v: 120-130

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fotuts i arrimats al marge.

Hui he arribat prompte a dinar a cala mare. Tenia reunió a primera hora de la vesprada.

Ja dinant, estem vegent el Notícies 9. Estos dies des del Palau de les Arts, puix es veu el Museu de les Arts i les Ciències de fons. Prop de l’escenari del Papa.

Hi havia eixit el Portaveu del Consell a donar explicacions no recorde de quin afer. Parlava en valencià.  I en això interrompen l’emissió i hi han donat la mala notícia. Parla Genar Martí, des de la parada del c./ Jesús. So telèfònic encara. Canvíem a la TV3, crec que era el Xavi Coral, que fa el mateix. Torne a C9, ja hi ha visió del periodista des del carrer. Diu que en són uns vuit morts i ferits. Hi ha una càmera fixa de circulació. Mostra el carrer de Jesús buit.

Retornem a TV3, i l’Empar Marco en diu, des del mateix lloc de laa parada, neguitosa:

 " N’hi ha més de  20, de morts i molts ferits". No tenien moltes més dades.

Hem "tocat" a ca ma tia Maricarmen, la meua madrina i germana de ma mare, que tots els dies l’agafa -el dit comboi- a eixa hora. Torna de la botiga que té a c./ Gaspar Aguilar fins al Centre. És la seua línia i la seua hora. Quasi jubilada com està, torna promptet a casa a fer el dinar dels fills i l’home.

 Tot seguit , ma mare li ha telefonat immediatament a casa. Jo li dic, dona, no…..tants trens que n’hi ha, no sigues……….. tràgica. S’ha posat ella mateixa, ens diu: és que havia arribat tard uns minuts i l’he perdut i he telefonat a Migue per a que vinguera a arreplegar-me. Hi havia perdut el tren de la mort. Mai no se’n sap si hi hauria agafat eixe vagó, el de davant o el de darrere. Uff, una tremolor ens ha envaït.

En això, tornem a la TV. El conseller de Presidència Vicent Rambla, ara ja en directe, en parla del tema, tot voltat de carxofes, i ja ho fa en castellà. Ara ja somos "nacionales". Tampoc no en té massa de dades. Diu que portaran els cadàvers al departament de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia. Que hi ha un telèfon gratuït i que estan investigant les causes. Bombers, policia i SAMU estan desenvolupant les faenes de "desescombro". Balons fora. 

* Hom diu que la línia 1 estava molt deixada, que és de molt de trànsit amb l’Horta Sud.

*Jo, que sovint agafe la 3, que porta a l’Horta Nord- la de Rafelbunyol-, tampoc no està nova de trinca, i grinyola d’allò més en el revolt de Facultats-Mestalla.

* Estem en esta ciutat en el trànsit de Ciutat mitjaneta a Ciutat Gran. No a Gran Ciutat.

Encara me’n recorde de la "vergonya de la inauguració", crec,  precisament de la línia 1. 

El dia de la inauguració el Conseller Burriel o Blasco, les personalitats i autoritats els fotografs, càmeres de C9, etc. col·locats a l’andana, que havien de fer el primer viatge, van haver d’entornar-se’n sense inaugurar res.

En arribar el tren, a la parada no havien fet l’assaig previ. Ací tot s’inaugura a corre cuita.

El motiu: en arribar el comboi a l’estació, el nivell de l’andana era major que el nivell inferior de les portes, amb la qual cosa, aquestes en desplegar-se per a obrir, topetaven contra el mur del moll de l’andana.

Total, que no van poder entrar al vagó, ni es va poder fer el viatge.  Mitja volta i tothom cap a casa, amb la cua entre cames.  Sans mise en scéne.   

En aquest país estem carregant-nos de raons. I mira que sabem tragar.

Ara que li han fet un homenatge a l’expresident Joan Lerma, amb Pepino Blanco i el periodista Lafora com a "encaradors" de l’acte a València, em ve a la memòria, aquella frase que deia l’expresident iterativament:

"¿Para qué queremos un país vertebrado?, si los gusanos son invertebrados y son muy felices".

I nosaltres, ingenus responíem, amb aquell: "No, No, No volem un ninot de President".

Avui ja tenim una resposta basada en la no-ingenuïtat i fruit de l’experiència viscuda:

Doncs, exMoltHonorable, per a estalviar-nos el d’avui i les vergonyes que passem, a balquena, diàriament des de fa vint-dos anys.

0 de Dignitat per al conjunt dels nostres dirigents. Inclosos els extraparlamentaris. Estic cansat i fastiguejat. No puc dormir-me. 41 famílies i amics tampoc…………….i…………. ploren.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sobre la (pressumpta) Decadència barroca del XVII i el XVIII.

Fa uns dies E. Subirats i Sebastià feia un apunt sobre la literatura barroca, reivindicant lletraferits de les comarques centrals d’este país, m’ha vingut al cap uns textos en que treballe a hores d’ara, precisament d’aquella època.

Dir que estàvem en decadència, és una visió parcial, d’influència literària i esbiaxada del conjunt d’activitats de la societat. No és d’estranyar que des de les comarques centrals, tan menystingudes des dels dos pols ciutadans més importants, els ebrencs intenten de fer-se un lloc al sol i entrar en l’imaginari col·lectiu. Tampoc no és d’estranyar que darrere de les grans ciutats hi ha un rerepaís oblidat que s’ha fet fort a força d’ignorar-lo. Les grans línies que es plasmen als llibres, i llurs pensadors que són les del establishmen. Quan escorcollem la realitat comença a aflorar molta faena feta calladament. Ens han ficat a la testa que tota aquella època era un marasme, el no-res, però els venia molt bé per a explicar la reviscolada de què ells eren els (nous) protagonistes. L’estat de la qüestió no va per ací.

Sí, vull posar una comparativa actual entre la situació de la professió en l’actualitat i allò que se’n desenvolupava pel darrer quart del segle XVII. 

Quan avui en dia serem uns 20.000 arquitectes en este país, que sols tindran estudi obert menys de la meitat. I d’aquests darrers, estaran en disposició de parir un projecte en català un 5 % -si m’apureu- amb tots els ets i uts pertinents. I si, per contra, considere que estem en el moment més reixit i òptim (amb més esperances i possibilitats d’obertura cap enfora) dels darrers quatre segles, amb permís del Modernisme i el Noucentisme.

La qüestió quotidiana no és menor ni vàcua. Veiem-ho:

1. Quan parim un projecte fem que tots els col·laboradors s’hi posen les piles. Delineants, aparelladors, arquitectes i enginyers. I col·loboracions externes. 

2. El promotor fa el mateix, si no és ell mateix, el promotor de l’idioma.

3. Havent acabat el projecte, aquest se’n va al col·legi corrersponent, a obtenir visat. També al d’aparelladors, si cal, per a designació d’aparellador i obtenció de l’estudi de seguretat i salut.

4. A demanar llicència d’obres a l’ajuntament corresponent, on els tècnics hi han de tenir un coneixement adequat.

5. Pot ésser que siga de protecció, i d’ací a Conselleria d’Habitatge.

6. Simultàniament anirà a fer, aconseguida la llicència a ca’l notari a fer Declaració d’obra nova i divisió horitzontal.

7. Ítem a l’entitat bancària corresponent a obtindre els préstecs corresponents, delerosos com estan de tenir-ne la del promotor i les successives del compradors.

8. Elaboració de fullets publicitaris, etc.

Per tant podem concloure que l’elaboració d’un projecte en l’idioma propi del país és una eina IMPRESCINDIBLE  de normalització. Perquè toca tots els ressorts on es mou la quotidianeïtat i els "cèntims".

Per a que veieu la crisi en que es movia la València barroca pel 1681 comprendreu de què parle. Com diria Supertramp: Crisis?, What crisis? 

1681, 8 d’abril. València. A.P.P.V. PROTOCOL Nº 1908, folis 401rº-452 vº. Notari: Joan Simian.

Die octavo Aprilis, anno a Nativitate Domini MDC. Lxxxj./

Noscant omnes: Quod nos Bernardus de Salafranca, sacrarom canonum, doctor Parochialis Ecclesiae invicti Martyris Sancti Laurentijs, in hac vurbe, rector, Philippus Cosme in ipsa Ecclesiae beneficiatus presbyteri, Don Franciscus Belvis, dominus villae de Belgida, Hieronymus Barbera, generosus, Joseph Eleutherius Torres, vtriusque iuris doctor, et Joseph Soler, agricola, tamquam electi per Parochiam praedictam medjis instrumentis a notario subscripto diebus vigesimo octavo octobris et vigesimo sexton januarij, nuperorum cum facultate ad subscriptum aedificatis in structionem et fabricam subscriptas, in ipsa Ecclesia acciti et congragati, praecedente auctione, seu licitatione, medio Augustino Benet, collocursore, qui medio iuramento in Deum et sancta Evangelia, apud Notarium subscriptum, coram testibus, quibus infra retulit subhastasse publica et voce preconia structuram praedictam, cum capitibus infrascriptis et neminem comprisse tam exigurem praemium seu quaestum expetetem, quam subscriptum Augustinum Mayques, qui eam absolvedam spopondit bis mille quattuorcentum octoginta quinque libris Valentinae pecuniae; deliberate et consulto tenore praesentis vice et nomine dictae Parochiae, concedimos, tradimus et committimus tibi, dicto Augustino Mayques, archirtecto Valentiae vicino, praesenti et infla accipienti structuram et fabricam dictarum Ecclesiaer et Turris, iuxta graphiades factas per  Gasparem Diez, architectum, a nobis selectas et manu ideo infrascripti notatij syndici Parochiae, subscriptas pro dictis bis mille quattuorcentum octoginta quinque libris, pecuniaer Valentiae, modo, forma et sub capitibus voce patria in faciliorem intelligentiam sequentibus.

Transcriurem el contracte, per capítols, amb l’actualització normativa gramatical actual (A.V.L i l’I.E.C.) i posteriorment farem un comentari sobre el mateix per tal d’anar aclarint en profunditat què pretenien fer-hi i comparar-ho amb el que ens hi ha arribat.

j. Primerament: S’ha de compartir l’Església en esta forma: s’ha de fer un cap d’altar que tinga de fondo trenta-un pams, amidant des de la part del retaule fins una mitja pilastra que hi ha al costat de l’arc abotzinat. I el restant de l’Església s’ha de compartir en quatre capelles o navades en pilastres o rebranques (chambes) en els mateixos pams i engrossir-les de parets, que està compartit en la traça per a dita Església fins arribar al cartabò de la porta principal; i aquell s’ha d’igualar conforme està en la traça o compartir-lo en la forma que pareixerà als elets per a que no cause deformitat en la dita Església.

Abans de començar a analitzar cal ressenyar que un pam valencià són 22.75 cm. Que un peu és 30.33 cm. I una polzada és 2.56 cm.

Per tant la distància de fondo de l’altar seria de 22.75 x 31 = 705.25 cm.

La qual cosa concorda amb les dimensions actuals del presbiteri (cap d’altar) de l’església.

Certament el que és la nau principal està repartida (compartida) en quatre navades o crugies d’ample igual pròxim a 4.00 m. A ambdós costats, el que no pogueren evitar és la distorsió de les directrius dels estreps que no corren paral·lelament en els quatre casos.

L’alçada de les rebranques dels arcs seria la mateixa que hi ha a la porta principal. Alhora que serien “doblades” per a engrossir-les, conformant-ne els contraforts que separen les quatre crugies (navades).

Ij. Item: Que s’ha de fabricar dita Església en esta forma: S’hi ha d’obrir els fonaments dels estreps de les capelles i de les parets del cap d’altar que confinen a(amb) l’arc abotzinat; i estos fonaments s’han de baixar al tenor de la fondària que tenen els altres de l’Església. I si d’un cas en la dita manera no s’hi aplega a bon terratge, s’ha d’afonar fins a topar on s’hi puguen carregar dits estreps de les quatre capelles de l’arc abotzinat i de les parets del cap d’altar; i que per a satisfacció de la Parròquia s’hagen de visurar per dos experts que els elets nomenaran, i hi haja de pagar el mestre que farà dita obra de visura.  

Com calia engrossir els nous contraforts (estreps) demanen d’ampliar i eixamplar els fonaments, tot baixant fins el ferm (bon terratge). Ja que estaven reconvertint un edifici gòtic amb càrregues de component horitzontal  menor a un edifici d’estructura renaixentista/barroca amb accions verticals amb unes components horitzontals majors. I a més a més, caldrà ser examinat i reconèixer visualment (visurat) per dos experts a costa del mestre. Calia fer-ho a tots els estreps de les capelles i de les dues parets laterals del cap d’altar. Estranya sobremanera que l’arc abotzinat hi ha haja quatre capelles. ¿Hi hauria dos capelles laterals més, endemés de les dos que veiem a hores d’ara?. Amb direcció perpendicular a les actuals. En el mateix sentit que la nau central?.

iij. Item: Que després que s’estaran donats per bons dits fonaments per als efectes abans dits, s’han d’omplir en esta conformitat, donant-los tot el que tenen a la traça d’amplària als estreps i rebranques de capelles i un pam més de rabassa, que còrrega tot al voltant per cada part d’estreps, branques i òculs. I així mateix, ha de córrer en dita conformitat l’estrep de l’arc abotzinat  i les dues parets del cap de l’altar. I dits fonaments s’han d’omplir de bones pedres, reblit i morter blanc.

És a dir: que els fonaments tindrien l’amplada ressenyada als dibuixos, més un pam de (rabassa), ço és, de relleix sota terra. Ës a dir conformant rasa seguida: estreps-branques-òculs (els vans). Omplint-se’n de pedres, pedruscall amb argamassa de calç.

iiij. Item: Que després (de) que estiguen tots els fonaments de les quatre capelles per banda i el cap d’altar i el cartabò de la porta principal, que s’ha de massissar a la cara de terra, després s’ha de replantejar amb tota perfecció l’Església conforme està  a la traça, les rebranques i pilastres, l’arc abotzinat i paret de cap d’altar fins l’alçada dels sòcols de les bases de pedra picada de la què hi ha a l’Església, i a les bases amb la mateixa conformitat.

És a dir: que els fonaments tindrien que ser massissats i esplanat fins l’alçada del terreny del pou, replantejar sobre ell, enbolcallant les bases dels pilars de  pedra gòtica. El perímetre seria el sòlid capaç augmentat un pam (de rabassa).

v. Item: Que fet sia el fins ara capitulat, s’ha d’amitjanar (separar) l’Església a gust i disposició dels elets per a que es puga celebrar (missa) sens comunicar-se’n amb l’obra; i si fos necessari per a la celebració alçar les dues capelles que estan en entrar, per la porta principal, que corresponen a la capella de la Comunió, s’hagen d’alçar i deixar coberta la navada, sense  tocar la resta d’obra, i a disposició dels elets.

No resta molt clar, però segurement es refereix a la capella dels Català de Valeriola i a l’actual de la Puríssima Xiqueta. Totes dues als peus de l’església. O bé la segona, correspon a una petita capelleta que apareix en el plànol de 1892, amb accés des de la del Combregador dels Català. És un dubte que caldria esclarir.

vj. Item: Que trets que estiguen els fonaments a la cara de terra i replantejada sobre l’obra conforme en l’altre capítol s’ha disposat, s’haja de descobrir l’Església que avui hi ha, arreglant tota la teula, fusta i d’altres pertrets[1]  on els elets  disposaran.

Quan estiguen els fonaments a la vista, s’ha de desmuntar la coberta i arrenglerar (arreglar) materials: teules, bigues i biguetes i d’altres estris.

vij. Item: Que s’ha de desfer els arcs sense fer perjudici a les sepultures que hi ha a la dita Església, ara sia encindriant-los i ara baixant les pedres, una a una, o en el mode que el mestre arbitrarà. Si reben dany, però, ho haja de refer a la seua costa el dit mestre. El qual haja de posar també fusta, cordes i tot gènere de ferramentes per a desfer els dits arcs.

Pel que es diu, hi havia sepultures per l’interior de l’església. S’hi havia de desmuntar els arcs gòtics, posant-hi les eines escaients a costa del mestre.

viij. Item: Que desfets siguen els dits arcs, s’hagen de desfer tots els estreps que avui hi ha de pedra fins la cara de terra, deixant les parets de la caixa de l’Església a l’alçada de les teulades de les capelles, perquè aquelles parets han d’aprofitar per a dita Església. I si algú dels estreps entràs incorporat en aquelles parets, s’haja de tallar arran d’elles a punta de pic sens maltractar-les.

Pareix curiós , per antieconòmic, que sols es deixe la caixa de l’església a l’alçada de les teulades de les capelles; tot enderrocant els estreps de pedra fins a terra, retallant a pic la trava d’ells s’hi se n’entren als murs perimetrals.

viiij. Item: Que tota la runa i pedres d’arcs, estreps i coberta de l’Església haja el mestre de traure a la plaça i posar la pedra on pareixerà als elets.

 x. Item: Que el continent que estiga tot desembarassat, s’hagen d’alçar els estreps i parets de cap d’altar, rebranques i pilastres fins l’arrancament dels arcs de les capelles; els quals es troben d’alçada de  vint-i-dos pams, poc més o menys; i la manera de pujar dites parets i estreps ha d’ésser així: que el que diu la pilastra, rebranques de les capelles i arc abotzinat, ha d’estar paredat de rajola i morter, i el d’endins dels estreps s’ha de posar de pedres de les que eixiran dels estreps i arcs  vells, de manera que vaja fent travada una filada de pedra que se’n entre devers la pilastra, i damunt d’aquella filada hagen d’entrar uns travons del mateix paredat devers dels estreps, perquè aquells facen l’assentament per igual entrant-hi algunes llosanes a la paret vella que tenen les capelles. I pujada que estiga dita obra fins l’arrancament dels arcs de les capelles, s’hagen de traure dues filades de rajola en les rebranques  per a quan es farà la cornisa o capitellada que ha de córrer per les capelles. I totes les filades de pilastres i rebranques  s’hagen d’abeurar en morter i aigua.

Alçada dels arrancs dels arcs formers de les capelles és de 22 pams. 22 x 22.75 = 500.50 cm. COINCIDEIX, amb l’actualitat. Que els estreps, pilastres, etc. Ha de ser paredat de rajola i morter (de calç) exteriorment i l’interior amb les pedres de la runa de pedres desmuntada dels estreps i arcs gòtics. Que es col·loquen traves (perpanys), adesiara, entre pilastres i estreps, per a que puguen assentar “per igual”. Conformar uns relleixos, amb dues filades que conformen els arrancs dels arcs formers.

xj. Item: Que quan estiga anivellada l’obra fins dites capitellades i arrancaments d’arcs ha de parar l’obra que els elets voldran per a que s’eixugue per a poder carregar els arcs.

xij.Item: Que s’hagen de (re)plantejar els arcs de les capelles de mig punt redó, conforme en la traça, i a un tenor anant pujant els estreps i carcanyols de paredat que hi ha dels arcs a dits estreps, pujant sempre el plom de les pilastres fins igualar en la corona dels dits arcs, advertint que els arcs de les capelles han de ser de dues rajoles de duella paredats d’algeps i rajola grossa, i d’amplària el que diu la rebranca de baix, no perdent aquells ploms, així en la paret que es formarà damunt dits arcs com els mateixos arcs.

xiij. Item: Que damunt la corona dels arcs per la part de dalt de la duella, s’ha de pujar l’obra un pam de paredat més que menys, i damunt d’aquells s’ha de formar arquitrau, fris i cornisa, hi ha de córrer per tota l’obra, així en la testera de la porta principal com en la una part i l’altra de les capelles, entrant pel cap d’altar, i fer dues girades que topen el retaule, i en l’arquitrau, fris i cornisa; hi ha de quedar formats tots els ressalts de les pilastres i arc abotzinat, no perdent els ploms de l’arquitectura; amb advertència que la cornisa ha de tenir tres pams i un quart de vol, conforme en la traça, i s’ha de forjar d’algeps i rajola i unes llosanes per a la corona, com s’ha referit, tots els ressalts i aquelles que entren calcigant[2] dins la paret tot el que puguen.

Vol de la cornisa 3 pams i un quart: 22.75 x 3’25 = 73’94 cm. No coincideix. En té uns 60 cms.

xiiij.Item: Que damunt dita cornisa s’ha de pujar un peu dret o rebanc, que tinga d’alçada quatre pams i tres quart, que carregue tota l’obra en els mateixos ploms de pilastres i arc abotzinat, forjant-li una filada de rajola per la cornisa que es farà quan es perfeccione.

Rebanc: 4’75 x 22’75 = 108.06 cm. Coincideix.

xv. Item: Que damunt d’aquell rebanc s’ha de pujar tota l’obra, així parets com estreps, fins buscar la rostària de la teulada tot el que siga menester. I dites parets i estreps i parets han d’anar ben paredats de rajola i morter abeurats, deixant endret de cada capella una finestra, conforme està en la traça, de quatre pams i tres quarts d’amplària i set d’alçada, açò s’entén de llum per la part de dins de l’Església, fent-li els seus arcs de rajola i algeps amb els seus biaixos, així pels costats com per la part de dalt, hi s’adverteix que al temps de pujar dites parets s’hagen de (pujar o voltar? ) els arcs i arrancaments de voltes fins l’alçada de sis pams del banc en amunt, deixant assentament per a carregar els arcs.

I muntada que estiga tota la dita obra, haja de parar el temps que als elets pareixerà.

Finestres: ample, 4’75 x 22’75 = 108’06 cm. Alt: 7 x 22’75 = 159’25 cm.

El gàlib de les voltes i arcs a de ser de sis pams sobre els arrancs: 6 x 22’75 = 136.50 cm. Coincideix.

xvj. Item: Que s’hagen de fer els arcs de la navada de l’Església de punt redó, comptant de la part de damunt del rebanc de la mateixa amplària de les pilastres i rajola i mitja de duella; i així mateix s’ha de fer de l’arc cap-i-alt (abotzinat) i d’altres remembrets?, conforme en la traça.

Arcs torals: de mig punt. Estant l’arranc sobre la línia del rebanc. Amb els relleus que vénen de la pilastra inferior. Coincideix, tot i que són, – més aviat- d’ansa-paner.

 xvij. Item: que en el cap d’altar, fets que estiguen els arcs, s’ha de fer una volta d’aljub de punt redó que acompanye els mateixos arcs, arrancant-la damunt el rebanc, conforme està en la traça; i en el restant de l’obra, com són les navades, i de pilastra a pilastra, s’ha de fer unes voltes d’aljub amb llunetes en cadascuna d’aquelles, en la forma que està en la traça; i dites voltes, així les de les navades com la del cap d’altar, han de ser closes de rajola prima i algeps i doblades rajola grossa per damunt, fent-les que entren en unes regates en els arcs i en els formers, perquè estiga tot unit.

No hi ha volta d’aljub (esquifada), ja que és de canó al presbiteri. Segurament confonien d’aljub amb volta de canó, de mig punt, i construïda de maó pla d’un gruix amb rajoles primes, per després doblar amb rajola grossa. S’adonem que dóna el mateix nom a les que conformen les llunetes que ataquen sobre aquelles. La gruixa que hem obtingut és de 13 cm., ço és, una prima d’una polzada més una grossa de dues polzades. Total 2’56 x 3 = 7’68 més les dues abeurades una sobre el maó en pla (0’5 cm. i l’altra la superior que veiem  per l’extradós 2 cm.) i els enlluïts interiors de l’intradós, total 13 cm.

xviij. Ítem: Que coberta que estiga tota l’Església en la forma que fins ara està capitulat, s’ha de encarreronar per a fer la teulada a dues aigües; i dits carrerons han de ser de cloenda de rajola grossa ben posades, juntes i travant; i de carreró a carreró s’ha de cobrir d’un cabironat de rajola, i pel mig de la navada de l’Església ha de córrer un carreró que tinga quatre pams d’amplària, i d’alçada quatre i mig de la volta de baix a la corona de la volteta de baix, per  a poder assentar les claus de la dita Església, advertint que la dita teulada, més que el terç, ha de tenir de rostària  perquè estiga guardada de les goteres, i a la part de baix de l’encarreronat, que fineix, segons la rostària de l’encabironat dels carrerons, s’ha de fer un xamfrà segons els elets voldran; i dit xamfrà ha de córrer per tota l’Església, ço és, en les parets dels costats per  a poder assentar allí damunt la teulada, i en cada testera s’ha  de deixar dos forats per  a que passe l’aire pels carrerons; i que en dits carrerons deixe forats d’uns als altres.  

La teulada serà a dues vessants, segons l’eix de l’església. Desaiguarà pels costats llargs. Sobre les voltes s’alçaran envans de sostremort o a portell sobre els quals s’assentaran cabirons de fusta que seran coberts per rajoles grosses. S’hi deixarà un carreró lliure central de 4 pms d’ample i 4’5 pams d’alçada. El pendent de la coberta serà major del terç (de l’ample) per a que hi haja bona escorrentia i evite filtracions. En aquest cas parla de xamfrà com a sinònim de ràfec o cornisa d’aiguavés, corregut en els dos costats llargs. Quan arriba a les testeres s’han de fer dos finestrons per a que l’aire calent no s’hi acumule i trenque el tauler inferior.

xjx. Ítem: Que s’ha de fer la teulada en esta forma: Com  és no  embagar-la3 ampla, i enllaçar bé els nucs de les teules, i per la part de dalt, on fineix l’una part i l’altra de la teulada, s’ha de fer un cavalló pavimentat de teules grans de sant Cristòfol. I per la part de baix, tot el que diu l’amplària dels estreps, s’ha de fer de teulada ben pavimentada, conforme la resta, a dues aigües fins els dos xamfrans dels costats, i els estreps pavimentats de rajola, fent bardes al voltant.

La teulada serà ben subjecta i enllaçant i sobremuntant teules. A la carena les teules seran de gran format, de Sant Cristòfol (de peu i mig almenys), com si fossen cobertores en tortugada invertida. I a la coronació dels estreps, també enteulats, a dues vessants, fent per la part inferior volada de bardeta. Tot fent-hi ràfec.

3.embagar: v. tr. Subjectar amb baga o bagues

xx. Ítem: Que s’ha de cobrir les capelles en esta forma: Com és fent en cada una d’aquelles una volta per igual, i/o d’aljup, segons voldran els elets, closa de rajola prima i doblada per damunt; i sobre dita volta s’ha d’encarronar i encabironar conforme la de dalt, donant-li bona rostària  la teulada , ben pavimentada, i en la paret on carrega s’ha de fer un xamfrà conforme el de dalt, que córrega per igual totes les capelles amb tal que la volta de la capella s’ha d’arrancar del nivell de la capitellada conforme l’altre.

Les capelles s’han de cobrir amb volta d’aljub o per aresta de maó en pla. Encarreronar-se amb pendent igual que la teulada de la volta de la nau central. Fent-hi un ràfec semblant al superior. La construcció actual no atén a que les voltes tinguen l’arranc a l’alçada de la capitellada, sinó de zona més baixa.

xxj. Ítem: Que tota l’Església per fora, així la paret del sagrari com la de la plaça i la que cau a la porta principal i estreps de la dita Església, ha d’estar arrebossats de morter prim blanc, ben picades totes les tàpies perquè siga permanent; i després que estiga eixut, esllavassar-ho en morter prim, i tots els xamfrans i bardes de taulells que hi haurà, han d’estar espessits d’almangueva. I així mateix, els arcs de les finestres de les capelles i de la finestra que s’ha de fer damunt de la porta principal al mig de la paret de l’Església, com més avall s’hi dirà.

La primera modificació conceptual és que la porta situada als peus, passa a ser la principal. Ës aquella per on accedien els Català de Valeriola. Arrebossar murs, estreps, etc. Donar una capa de morter de calç fina per ràfecs, bardes, etc. amb almagra (òxid de ferro; terra roja).

 

xxji. Ítem:  Que s’ha de perfeccionar l’Església en esta forma, com és: Traient arestes als arcs torals i referir-los (lafardarlos) d’algeps per baix pels dos costats, compartint en dits arcs set florons de bona talla de relleu; i entre floró i floró fer un coixí que estiga rellevant el que (es) diu una mitja canya ; i damunt dels dits coixins fer un paper de trepa de bon dibuix; açò s’entén en els arcs de la navada de l’Església conforme es demostra en la traça; i en l’arc abotzinat s’ha de fer un compartiment de  (tambanillos)  conforme està en la tarja; i damunt dels dits (tambanillos) una targeta derelleu; i de tarja a tarja unes bandilles  amb uns fruiters, segons també en la traça, i el pilastró que reïx més; l’arc abotzinat s’ha de compartir en set floronets, i de floró a floró un paper de trepa.

La primera constatació és que dits adorns no hi apareixen en l’actualitat. No hi ha relleus. modificació conceptual és que la porta situada als peus, passa a ser la principal. Ës aquella per on accedien els Català de Valeriola. Arrebossar murs, estreps, etc. Donar una capa de morter de calç fina per ràfecs, bardes, etc. amb almagra (òxid de ferro; terra roja).

xxiij. Ítem: Que les voltes de l’Església s’han de referir d’algeps de paleta traient arestes a les llunetes; i a la punta de la lluneta s’ha de fer una targeta amb dos colgantillos que baixen per dites arestes, conforme ho mostra la traça, fent-li les seues faixes d’algeps pardo (sic: negre/guix) que córreguen per les arestes; i al voltant de les arestes i el resultat de les voltes ha d’estar reparat d’alabastre ben llavat.

xxiiij. Ítem: Que la volta del cap d’altar s’ha de fer un cassetonat (artesonat) de coixins de relleu,conforme està en la traça, fent uns florons de relleu en els quadres xiquets; i en els restants coixins s’han de fer uns papers de trepa de bon dibuix, fent els faixons al voltant de dits blancs per a que quede en tota perfecció.

xxv. Ítem: S’ha de perfeccionar el rebanc del mateix mode i forma que està en la teaça amb les seues faixetes en els ressalts dels arcs; i entre arc i arc s’ha de ressaltar el rebanc per a que reba l’adornat de la finestra amb els fruiters i tambanillos de la forma que estan dibuixats; i el restant del rebanc s’ha de reparar d’alabastre amb les seues faixes d’algeps, que córreguen pels extrems que demana l’art; i els dos coixins que estan en dit rebanc del cap d’altar s’han de trepar de bon dibuix, deixant tot el rbanc amb tota perfecció, sens que falte ressalt algú dels que demostra la traça.

xxvj. Ítem: Que s’ha de perfeccionar les finestres, fent-les una guarnició al voltant recalada en els colzets (codillos), segons la traça; i damunt dita guarnició s’ha de fer una corniseta que busque la circunferència dels colzets (codillos), fent-li una tarja en mig de bona talla; i als costats de les dites finestres s’han de fer unes polseres de bona talla, deixant les dites finestres ben perfeccionades amb ses arestes i uns encaixos per a posar vidreres i  filats( reixats); i el restant del former ha d’estar referit (lafardat) d’algeps i reparat d’alabastre en ses faixes al voltant, i açò en els huit formers de les quatre navades.

xxvij. Ítem:  En el former gran de la fatxada de l’Església s’ha d’obrir una finestra damunt el rebanc que correrà de cinc pams d’amplària i nou d’alçada, fennt-li un arc de rajola i algeps i perfeccionar-la per fora en els seus encaixos per a la vidrera i el filat (reixat). I el mode de perfeccionar dita finestra per la part d edins ha de ser conforme la que està en la fatxada de l’Església de Sant Miquel, així l’adorn d’ella com el que està davall en la cornisa.

xxviij. Ítem: S’ha de perfeccionar l’arquitrau, fris i cornisa en la mateixa forma que està en la traça i en les mides que estan referides en el capítol antecedent, que parla de forjar l’arquitrau, fris i cornisa, fent-li la goleta de fulles arpades i òvuls en el quart bocell, compartint en dita cornisa dos modillons (permòdols) d’un ressalt amb altre de pilastra; i en dits ressalts de pilastres fer unes targes de bona talla, així targes com modillons; i entre modilló i modilló en el fris s’han de fer uns coixinsde relleu, conforme ho demostra la traça, posant en aquells uns papers de trepa de bon dibuix; i en la corona de dalt (de) la cornisa s’ha d’enfloronar de florons de relleu de bona talla. I així mateix, s’ha de eprfeccionar l’arquitrau, conforme ho demostra la traça, en sos tambanillos que cauen damunts els arcs de les capelles: Un serafí en cadascú d’aquells, i el demés revestit de talla de bon dibuix. I el restant, com és la goleta, ha de ser de fulles arpades, com és el de la cornisa; amb advertència que tot el capitulat d’arquitrau, fris i cornisaha de córrer per tota l’Església, segons la traça.

xxjx. Ítem: S’han de perfeccionar les pilastres en esta forma; Com és fent un capitell composat en cada una d’aquelles. I així mateix, en els remembrets de cap d’altar i davall del capitell fins el terç de la pilastra, poc més o menys, s’ha de fer un tambanillo; i damunt dit tambanillo s’ha d’executar uns penjolls (colgants) de talla, i el restant de la pilastra fins on demostra la basa en la traça s’ha de fer recalada; dins el recalat de dita pilastra s’ha de fer un paper de trepa de bon dibuix. I açò s’entenga en totes les pilastres dels arcs torals i en l’arc abotzinat, corrent-se bases i sòculs per totes aquelles conforme ho demostra la traça, amb advertència que l’arc abotzinat no ha de tenir capitell sinó un penjant de bona talla en el mateix lloc que ocupa el que està dibuixat en dit arc abotzinat.

xxx  Ítem: S’han de tirar les impostes en els arcs de les capelles de bona motlura i fent-li que córrega una guarnició de tallapel voltant d’aquelles, ara sia de fulles arpades o un llorer, i el que resta d’imposta a l’arquitrau, com són els carcanyols, s’han de fer uns coixins de relleu conforme està en la traça; i damunt dits coixins amb paper de trepa de bon dibuix.


[1] Pertrets: Conjunt d’instruments i mitjans aplegats per a fer una obra. DCVB.

[2] calcigant1: v. tr. Trepitjar, pitjar. DGLC. Pompeu Fabra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari