Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

EL PREU DE L’HABITATGE. REFLEXIÓ SOBRE UNA DÈCADA (2).

 

                      Aquest escrit estigué fet el 20 d’agost de 2004.

                       Crec coincideix bastant amb la realitat actual.

                Uns mesos abans vaig tenir una intervenció poc

        lluïda, en directe, al programa “Catalunya Nit”.

                       Un parell de mesos després li vaig fer arribar al seu

                       director G.H., un correu electrònic a nota explicativa

                       i exculpatòria alhora que feia així:

  

A G.H., PERIODISTA DE LA SUBTILESA PERSISTENT.

M’HE PRES LA LLIBERTAT DE PRENDRE-LI UNS MINUTS PER TAL DE DISCULPAR-ME PER LA INTERVENCIÓ -DESAFORTUNADA- QUE VAIG TINDRE EN EL SEU PROGRAMA FA UNS MESOS, EN LA QUAL HI INTERVENIEN ELS SRS. CAROL, COLOMINES I MANCHÓN, ENTRE D’ALTRES, CREC.

EL TEMA TRACTAT GIRAVA AL VOLTANT DE CAOS URBANÍSTIC, EL PREU DE L’HABITATGE I LES IMPLICACIONS EN EL TURISME, BÀSICAMENT COSTANER.

LLAVORS ATRIBOLAT, POSSIBLEMENT I FRUIT D’UN EXCÈS DE FEINA, NO VAIG SABER EXPLICAR-ME CONVENIENTMENT  DEIXANT-NE CONFUSES UNA SÈRIE D’EXTREMS QUE SÓN D’IMPORTÀNCIA ESTRUCTURAL EN LES SOCIETATS DE L’ARC MEDITERRANI (EURAM).

SÉ DEL DESINTERÈS QUE CREA EN L’AUDIÈNCIA UNA INTERVENCIÓ D’AQUESTES CARACTERÍSTIQUES QUE SOLS S’ENTÈN EN EL CAP DE QUI ENRAONA I NEGUITEJA QUI L’ESCOLTA, PER TANT, LI REITERE LES EXCUSES.

SI HO CONSIDERA D’INTERÈS, POT CONTINUAR LLEGINT, DE FET EN LA INFORMACIÓ  ESTIUENCA S’HI HA CONTINUAT INSISTINT-NE ADESIARA, FRUIT DE LA DAVALLADA TURÍSTICA QUE PATEIXEN ELS AGENTS IMPLICATS.

ARA MÉS ASSOSSEGAT I DESCANSAT -CREC-  PASSE A EXPLICAR-ME AMB MÉS CONCISSIÓ  I RACIONALITAT, MALGRAT QUE SIGA EN out-time JA:

EXISTEIXEN UNA SÈRIE DE FACTORS QUE ENS HI ABOQUEN A LA SITUACIÓ ACTUAL QUE ARRANCA EN LA SEGONA MEITAT DE LA DÈCADA DELS NORANTA I QUE PROPICIA LA GRAN EMBRANZIDA EDILÍCIA DE NOVA PLANTA PRODUCTE D’UNA CONFLUÈNCIA DE:

1. ELS BAIXOS TIPUS D’INTERÈS BANCARIS AMB PERIODES DE REEMBORSAMENT A MÉS LLARG TÈRMINI.

2. UN DESCRÈDIT I INSEGURETAT A LES BORSES MUNDIALS AMB LA INSERCIÓ DELS VALORS TECNOLÒGICS QUE LES MENTALITATS CONSERVADORES NO CONTROLEN I COMPRENEN.

3. UNA ARRIBADA MASSIVA DE CONTINGENT HUMÀ DES DELS QUATRE PUNTS CARDINALS. A LA RECERCA DE FEINA UNS, I ELS ALTRES, UN ENTORN MÉS AGRADABLE PER ALS SEUS DARRERS DIES. PROCÉS, AQUEST DARRER QUE S’HI PRODUÍ ALS VOLTS DELS ’70 I ’80 AL ROSSELLÓ AMB LA GENT GRAN FRANCESA, A MÉS DEL RETORN DELS PIED-NOIR D’ALGERIA. CURIOSAMENT EL MAPA PIXELAT D’AQUESTA RESIDENCIALITAT COINCIDEIX AMB ELS PAÏSOS CATALANS.

4. UNA LLEI DEL SÒL (APLICABLE AL PRINCIPAT I LES ILLES) QUE SOLS ATÈN A CRITERIS QUANTITATIUS. MAI A CRITERIS QUALITATIUS, D’EXCEL.LÈNCIA, SOSTENIBILITAT FOCALITZAT DES DEL GRAN ANGULAR; D’AQUÍ LES CONNURBACIONS QUE ES PRODUEIXEN A HORES D’ARA ALS EMPORDANS, MARESME, BAIX PENEDÈS, TARRAGONÈS, EIVISSA I SUD DE MALLORCA (V.G. CALVIÀ ) I EL DESASTRE QUE S’ALBIRA I VA IN CRESCENDO AL  BAIX CAMP I BAIX EBRE.

EN EL CAS DEL PAÍS VALENCIÀ COMPTEM AMB UNA LLEI (LA LLEI REGULADORA DE L’ACTIVITAT URBANÍSTICA, LRAU) QUE MEREIX UNS COMENTARIS AD HOC:

DE FET HA ESTAT ESMENADA I “RECICLADA” RECENTMENT, I RECORREGUDA A BRUSSEL.LES PER ABUSOS A LA PROPIETAT PRIVADA I AGRESSIVA AL MEDI NATURAL I AMBIENTAL.

LA LLEI, DE TARANNÀ PROGRESSISTA, HA ESDEVINGUT UNA FONT  DE FINANÇAMENT DE PARTITS POLÍTICS. BÀSICAMENT DEL QUE SENYOREJA I DOMINA LA GENERALITAT D’AVALL.

INICIALMENTMENT PRETENIA DEIXAR EN MANS DEL MERCAT ELS TERRENYS I COMPLETAR LES URBANITZACIONS DELS PLAN PARCIALS DE MANERA SUBSIDIÀRIA FENT LA TASCA URBANITZADORA DELS ENS PÚBLICS SOTA LA SEUA VIGILÀNCIA I RAN LA TRANSPARÈNCIA DEL MERCAT, BAIXASSEN LLURS PREUS DEL SÒL.

EN LA PRÀCTICA HA PASSAT ALLÒ QUE HI HAVIA D’ESDEVENIR-SE:  

POSANT ELS TERRENYS DELIMITATS PELS PLANS GENERALS EN MANS DELS GRANS PROMOTORS QUE, A PESAR DE NO TENIR NI UN MIL.LIMETRE QUADRAT EN DITES BOSSES DE SÒL, SÓN ELS QUI TENEN ESQUENA ECONÒMICA PER A AFRONTAR UNA OPERACIÓ COMPLEXA I DURADORA EN EL TEMPS I SEGUITS PER ENTITATS BANCÀRIES PROCEDEIXEN A PROMOURE UN PAI (PROGRAMA D’ACTUACIÓ INTEGRADA) QUE CONDUEIX I GESTIONA LA URBANITZACIÓ.

SIMPTOMÀTICA FOU L’ACTUACIÓ D’EMPRESES SENSE ÀNIM DE LUCRE COM ERA L’ONCE DEL SR. DURAN VAN CREAR UN EQUIP DE TÈCNICS PER A RECOLZAR OPERACIONS D’AQUEST ESTIL QUE VAN ACABAR, -EN LA MAJORIA DELS CASOS- AL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA.

AQUESTS PACTEN AMB ELS AJUNTAMENTS L’OPERACIÓ. ARROSSEGANT MITJANÇANT ELS COSTOS D’URBANITZACIÓ- SEMPRE A L’ALÇA-  ELS PETITS PROPIETARIS QUE SÓN COMPENSATS COM A SÒLS RÚSTICS ABANS DE LA POSADA EN MARXA DEL MECANISME ADMINISTRATIU SI NO PODEN -ECONÒMICAMENT- MUNTAR SOBRE L’ENGRANATGE ADMINISTRATIU QUE LIDERA EL PROMOTOR COM A SUBSIDIARI DE L’ENS MUNICIPAL QUE HOM ESDEVÉ AGENT URBANITZADOR. PERMETENT-SE CANVIS DEL VALOR DE LES COSES PRESSUPOSTATS EN MOLTS CASOS. D’ACÍ CERTS EXCEDENTS QUE ES MENEN CAP ALS PARTITS.

DE TAL SORT QUE N’HI HA DOS NÍNXOLS DE NEGOCI LÍCIT:

A) LA URBANITZACIÓ DELS TERRENYS EN SÍ DE CONVERSIÓ DE SÒL URBANITZABLE EN URBÀ.

i B) I LA TRADICIONAL CONSISTENT EN LA SUBSEG?oeENT EDIFICACIÓ SOBRE LES PARCEL.LES.

LA VELLA IDEA DE LA CIUTAT LINEAL DE L’ENGINYER, ESPAÑOL I PROTONAZI, ARTURO SORIA D’UNIR CADIS AMB SAN PETERSBURG PREN COS -CARICATURESCAMENT- PELS VORANCS DELS NOSTRES PAÏSOS.

UN MENYSPREU ABSOLUT SOBRE EL TERRITORI I LA MANCA DE COMPRENSIÓ DE LES SINERGIES ENTRE LES ZONES DEL MEDI NATURAL COM SÓN L’ALBUFERA, BANYOLES, EL MONTGÓ,  LA CERDANYA, LA VAL D’ARAN, MORAIRA, LES MARJALS (PEGO-DÉNIA, MASSAMAGRELL, CABANES, DELTA DE L’EBRE, TORREVELLA,….) I L’OFERTA DE SERVEIS QUE ESTEM ESDEVENINT.

O MODEL DE QUALITAT, QUE S’ESBOSSA A LES ILLES O MODEL DE MASSIFICACIÓ QUE S’ESGOTA AL CONTINENT.

ELS CAMPS DE GOLF DEMOCRATITZATS JA NO SÓN L’EIXIDA VERS L’EXCEL·LÈNCIA. DARRERAMENT PREN COS LA Q?oeESTIO HÍPICA.       

NO EXISTEIX ABARATIMENT DEL PREU DE L’HABITATGE NI A CIUTAT NI A SEGONA RESIDÈNCIA, JA QUE S’HA CONVERTIT EL NÍNXOL D’AMAGAR DINER DE CAIXA B, D’UN CANTÓ I QUE ELS RÈDITS DEL NEGOCI SUPEREN, AMB ESCREIX, AQUELLS QUE PODRIEN PRODUIR DES DE L’ESPECULACIÓ BURSÀRIA. I MOLT MÉS SEGURS. EL FANTASMA DE LA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA NO ÉS MÉS ENLLÀ D’UN MIRATGE EN LA MENT D’ECONOMISTES D’UNIVERSITAT DE L’ESTIL DEL SR. COSTAS & Cia. ALLUNYATS DE L’ULL DE L’HURACÀ QUE ÉS LA PRÀCTICA.

¡ QUE LI HO PREGUNTEN ALS REINA, NÚÑEZ, LA COLONIAL, METTING POINT, URBEN, BAUTISTA SOLER, GRUP BALLESTER, LUBASA, HOLDING LLADRÓ……..I EL DESEMBARCAMENT A CORRE CUITA DELS DE PONENT: FADESA, ACS, VALLEHERMOSO (Gª OBREGÓN), URBIS, ETC.!

NO HI HAURÀ ABARATIMENT DE L’HABITATGE. MALGRAT EL DEU PERCENT QUE ALBIRA LA NOVA LLEI VALENCIANA (LUV) D’HABITATGE DE NOVA CONSTRUCCIÓ PROTEGIT.

EL QUE HI HAURÀ ÉS LA INCLUSIÓ I ADOPCIÓ DELS PRÉSTECS DE LLARGA DURADA A CINQUANTA ANYS O MÉS. ELS ANOMENATS GERMÀNICS O INTERGENERACIONALS. EL PAS DE LA COMPTABILITAT CREDITÍCIA FRANCESA A L’ALEMANYA.

LA INSERCIÓ DE CRITERIS DE QUALITAT I DE SOSTENIBILITAT ENS MENEN A CONCEBRE EL TERRITORI COM A PRODUCTE NATURARTIFICIAL, COMPLERT I OBERT DE POSSIBILITATS.

LA CONSIDERACIÓ DEL TERRITORI COM A MAPA, COM A PAISATGE. EL VELL CONCEPTE DE CIUTAT A MULTICIUTAT. I AQUESTES EN XARXA. L’AGRICULTURA ARTIFICIALITZADA. NI HORTA DE VALÈNCIA NI DEL MARESME. INSERTIDA AMEDI URBÀ. NO SERVEIXEN ELS PLANTEJAMENTS CONTESTARIS DELS ’60, QUE DESPRÉS DE NO ACONSEGUIR-NE RES, ENTRA L’ELEFANT I SENS ADORNAR-SE’N TREPITJA EL SEMBRAT I ELS ESCLAFA A TOTS.

CONSTRUIR CAP ENDINS I ACÍ ENTRA LA REVITALITZACIÓ DE LA MULTICIUTAT JA CONSTRUÏDA COM A MECANISME MÉS SOSTENIBLE DE LES VELLES CIUTATS JA FETES.

COMPTAT I DEBATUT, SOLS ENS HI QUEDA, COM A SOCIETAT, EL PATRIMONI. INTERVENIR EN ELL , AVUI DIA , ÉS AUGMENTAR-LO.

COMPTANT-NE AMB LA VARIABLE ECONÒMICA, ÉS A DIR, ESTEM OBLIGATS A CONVERTIR-NOS EN SOCIETAT AVANÇADA, QUE GENERE:

1. MODELS GLOBALS DES DE LA INTERVENCIÓ LOCAL, O

2. SOM UNA ESPÈCIE DE FRANQUÍCIA, COM ÉS EL CAS D’ESPANYA.

I DE MOMENT, NO ESTEM UBICATS, NI EN UN CAS NI EN L’ALTRE, QUE ÉS EL PITJOR DELS TRES CASOS POSSIBLES.

VULL FINALITZAR PARAFRASSEJANT EL PRINCIPIA D’ISSAC NEWTON I DIR: ” SI AVUI PODEM VEURE UNA MICA MÉS LLUNY QUE ELS ALTRES, ÉS PERQUÈ ESTEM PARATS SOBRE ELS MUSCLES DE GEGANTS COM VÒS”.    

                                 A VALÈNCIA, VINT D’AGOST DE DOS MIL QUATRE.

                                                  ATTM: JOSEP BLESA I MORANTE, ARQ.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

AVUI FA 299 ANYS.

Avui, 29 de juny de 2006, fa 299 que el DECRETO DE NUEVA PLANTA abolí els Furs del Regne de València i amb ells, es consumava i finia, el Regne de València.

Ací vos deixe uns paràgrafs del dit text, molt aclaridors….. 

" Considerando haber perdido los Reynos de Aragón y Valencia y todos sus havitadores- por la revelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como su lexitimo Rey y señor -todos los fueros, privilegios, exempciones y livertades que gozavan, y con tan liveral mano s eles havían concedido, así por mí como por los señores Reyes mis predecessores, particularizandolos en esto de los demás Reynos de esta Corona.

Tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reynos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan lexítimamente poseo en esta Monarquái, ase añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas, con el motivo de su rebelión……………… He juzgado por combeniente. así por esto, como por mi deseo de reduzir todos los Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, governándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir enteramente – como desde luego doy por abolidos y derogados- todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres, hasta aquí observados en los referidos reynos de Aragón y de València. siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla………" 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ALGUNS PETARDS A VALÈNCIA.

A POR ELLOS………..OOOOOEEEEEEEEEE

PETARDS A LA PLAÇA DEL DR. COLLADO……

GOODBYE…….ESPANYA……UFFFFFFF QUIN DESCANS.

PS: Un amic, membre del PP, m’envia un SMS (22:58) que fa així, i en valencià, directament:

” Amunt selecció valenciana. Espanya com sempre.”.

Tinc amics, coneguts i saludats a tot l’espectre polític i social, i no acabe d’entendre el sentit tan feble de les coses, de les idees, i del món dels pperos valencians. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Guanya Astèrix. Increïble però és cert……….

Hem seguit el debat retrasmés per TV3 sopant.

Estàvem els nanos, ma mare i jo. Lola està preparant les oposicions. Molt enfaenada.

Com no feien Jet-Lag, que els encisa, i no hi havia cap pel·lícula que els agradara, ma mare els ha dit:

-Igual que veiem els dibuixos animats, ara podem vore açò que l’interessa al papa i a mi.

-I jo els he plantejat que férem un exercici de com fan la tele, tot analitzant el que veiem i com ho deien, etc. i que al final, que ens digueren qui havia guanyat en la "discussió".

 

Hem rist moltíssim amb la corbata llampant de josep Cuní, que no tenia "enganxe" amb el fenomenal tratge que duia.

La corbata de l’Iceta, diu mon fill: se la va fer sa mare anit, amb un tros de cortina per a anar a la tele. Ma filla ens fa : és d’un color egs, egs, egs, riotes de tots.

Mon fill diu: eixe de la corbata de ratlles negres i roges no deixa parlar a ningú.

Ma filla: Papa, ¿perquè el senyor de camisa groga no en porta, de corbata?.

És el que menys parla,………..i no se l’entén massa.

Mon fill: I tu papa, a qui votes?.

Jo: al qui em pense la nit d’abans d’anar a votar.

Estem acabant de sopar i els he de retornar a sa mare……i mentre anem desparant taula els pregunte:

– ¿Qui ha guanyat la discussió?.

-I els dos em responen a l’unison: ASTÈRIX.

– I jo, estranyat: ¿Qui és Astèrix?

Ells ens diuen: el pelat del bigot gros.

Sense comentaris. Ma mare i jo esclatem a riure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL PREU DE L’HABITATGE. REFLEXIÓ SOBRE UNA DÈCADA (1).

Estem preparant el website, ho portem intentant fa més de dos anys. La gran quantitat d’urgències ens impedeixen, una volta sí i l’altra també, de no poder reflexionar sobre el format, el disseny, continguts, etc………generalment queda ajornat.

Hem intentat, ara, de fer-ho de manera inversa: sobre l’arquitectura construïda realment, adequar el web, que si veiem d’altres (la majoria) són més "virtuals" que reals. Observem per experiència, que fets urbanístics, arquitectònics, escultures, detalls de pintures, etc. et mostren el "costat" el perfil, etc. més agradable. És com si  els actors estigueren tot el dia maquillats. I quan els hi veus al natural, veus que són d’allò més normalet. En tot aquest negoci, passa el mateix, fins i tot, als grans. Recorde visitar obres de Le Corbusier i quan feies la volta a la part mai no vista et queia l’ànima als peus. Doncs amb l’explosió dels webs tenim quelcom de similar.

Arran de l’escorcoll i una lectura passatgera dies passats sobre l’encariment de l’habitatge -i és un tema que col`peja de fa més de tres anys als medis de comunicació, indicadors, ipc’s, etc.; i trobar-me aquestes fotos d’una unifamiliar que vam acabar farà uns deu anys………….hem reflexionat sobre què, com, quan i quant.

Com a bestreta: sols dir que l’habitatgfe que veieu aquí dalt costà 17.000.000 pts. Avui el seu cost de venda estaria, pel cap baix, d’uns 450.000 € i en tindria molts nòvios. Vull desar una sèrie de comentaris a debatre, si és possible, però aquest bloc rep sols comentaris quan la cosa va de política i de la resta poca cosa o res.

Quan TOT té component social, tot interacciona  amb tot. Hi haurà més posts que aniran desenrotllant el tema per experiències viscudes. Jo gairebé m’ho llegesc tot, d’ací d’altres portals, i detecte mantes vegades grans paraules i poca experiència viscuda.

Com digué aquell: Una teoria sense pràctica és inutil i una pràctica sense teoria és cega 

LOCUS.

La parcel·la costà 900.000 pts, més ITP. Es troba situada en un pujol que permet divisar des de Cullera a Sagunt i tota la mar. Uns seixanta Km de vistes. La superfície de la parcel·la gairebé 1000 metres quadrats.

Les terrasses que veieu a les fotos s’orienten cap a llevant, ço és cap a la mar, tot i que és interior. Quan hi vam arribar els promotors van establir com a hipòtesis de partida la qüestió prioritària la predominància de les vistes i l’isolament. Volien parcel·la per a plantar vegetació, arbres, hortalisses, etc. a parcel·la té un desnivell del 100 %, és a dir, fa el pendent un angle de 45º, per tant, és molt pronunciada.

PROGRAMA.

Tenien un fill i en volien tindre un/a altre/a. Podien rebre una parella d’amics i/o familiars. Volien una composició de tall contemporàni però no excessiu, per por a que es disparara el preu de construcció preu d’execució material (PEM).

Ambdós són funcionaris de l’estat. Treballen o treballaven al mateix lloc. Volien i en són prou amants de la natura. Són castellans d’origen i no van posar cap problema en que el projecte es redactara íntegrament en català.

Posseixen dos automòbils.

 COMPOSICIÓ.   

S’estructura en tres plantes, adaptant-se topogràqficament al terreny. El semisoterrani té espai per ubicar 3 cotxes i una sala de bricolatge i quartos per a col·locar andròmines. També ubicàrem un llavador, ja que les ordennaces interdien poder estendre la roba a la vista. Per això crearem un petit patiet on fer-ho i que entràs el sol, ja que els raigs maten microorganisme danyins.

La planta d’accés és la planta baixa. Rebedor, escales, aseo, cuina i estar menjador. La cuina té doble accés direstament a la zona de menjador i d’aquesta a la terrassa de planta baixa. La zona de estar és un espai de doble altura, concepte espacial manllevat a "l’arquitectura del fum" d’arrel nòrdica. A banda dels finestrals correguts hi ha la paret de vidre lateral, orientada  a nord que permet tenir tot el dia la dita estança il·luminada naturalment.

L’escala, d’un tram i tirada és metàl·lica i la petjada de vidre (2 llunes de 8 mm apegades) que dóna a l’espai a doble altura.

La planta primera és zona de nit amb els dormitoris als que s’arriba per un corredor perimetral sobre el buit de doble alçada.

Les baranes interiors són d’acer inoxidable i cable trenat de velers amb tensor graduables d’acer inoxidable.

 Les façanes són de maó massís blanc silico-calcari. No se n’usà el bloc patentat per Carles Ferreter a les seues obres.

Tots aquests detalls volen donar entendre la bona qualitat de l’acabat interior i l’emprempta del propietari que maldà per obtenir a bon preu certs elements que llavors eren novedosos i eren cars.

Possiblement no es detecta, però cal dir que les terrasses són lloses massisses de tan sols 12 cm.

Quan es divisa des del by-pass per la nit es veu tota una llanterna de llum, que li dóna un aire molt eteri.

Certament vam col·laborar a cercare un constructor que tenia bona traça i professionalitat i un preu raonable.

La superfície construïda és de 185 m2 de casa i 70 m2 de garatge, per això, qui pense que l’arquitectura amb una certa qualitat és cara, s’autoenganya. L’heroi de l’arquitectura, no és l’arquitecte, sinó el promotor. Allò dels arquitectes estrella, és pura reminiscència del segle XIX.

 COSTOS SENSE IVA.

 17.000.000 pts. Avui en val uns 450.000 €.

Continuaré en un pla més general en el següent post. Això sols és una entrada d’aperitiu. Parlarem de les grans i petites promotores, les xarxes de corredors superposades, la LRAU, etc.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR?

¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR ?.

PLA DIRECTOR D’UN MONUMENT DE SEGON RANG.

Avui he reflexionat i cercat al voltant d’un tema que està a hores d’ara una miqueta verd i immadur. La sort d’internet és que pots anar veient el que s’ha dit i conformar la idea. Segurament caldrà refinar un poc més. No m’importa manllevar informacions, sempre que remeta el seu autor. De fet solc desar informacions per a que facen el mateix. Som un món globalitzat. Arribarà un dia on puguem estar tothom interrelacionats. Utopia cada vegada més propera.

Fins ara hi ha, i no massa, plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de les seus episcopals. Aquest eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de les entitats públiques (administració i universitats) i privades com a tasca de mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal .

Tanmateix la redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns d’aquest, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara consolidada. Beuen en els de primer rang, retallant i acoblant a les necessitat i disponibilitats existents.

Per tot això hem cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament  confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos.

Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement profund d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història.

Un PD és un recull d’investigacions històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals, constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són fruit d’un esquema axiòmatic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera cada aspecte a estudiar.  El que proporciona una visió esbiaxada i univoca del monument, per això, ens cal des del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments autònoms, ans el contrari, com a vasos comunicants.

Un PD és un instrument que recull les perícies i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors.

Un PD és un instrument d’anàlisi de totes les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de les dos anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives.

Un PD és un compendi del coneixement d’una època particularitzat i aplicat a un cas concret.

Un PD és un sistema obert, capaç sempre d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes estudiats, investigats i analitzats.

Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi econòmica i temporal que escandelle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions parcials des d’un punt de  vista global.

Un PD d’un monument és una radiografia de l’estat de desenvolupament  i civilització de la societat que l’acull i del què és hereua.

Un PD d’un monument és l’instrument de convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisis que hom puguen existir. Mai com a sistema tancat.

Un monument és un fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura, avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista.

Un monument és un fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps.  

Totes aquestes faenes serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i serveis que s’ha de desenrotllar, i així, com la difusió del monument i llurs treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.

La intervenció del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues diverses parts, ja resulta a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat  i subsegüentment deduir-ne una relació detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien el desglossament de fases.

Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les possibles ajudes exteriors a l’Orde.

Pla Director (a partir d’ara PD) del conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures (intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis, de gestió i  de difusió) sobre ell.

La base epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories:

1. (Suppes, Patrick. Axiomatic set theory. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia metodològica de la ciència.

El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat.

2. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari El Punt. Juny de 1999.

Tot seguit inserim ambdós textos:

1. FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA  

EPIST. És la branca de la filosofia que du a terme una reflexió o interpretació de «segon ordre» sobre la ciència i els seus resultats, prenent com a objecte d’estudi propi els problemes filosòfics (substantius i metodològics) que la ciència planteja. Si suposem que tota activitat humana teòrica és una reflexió o interpretació de «primer ordre», o de primer nivell, això és, una activitat a través de la qual l’home pren contacte conceptual amb el seu medi natural i l’interpreta, a la filosofia li toca ser una de les principals activitats, no l’única, de «segon nivell», o de «segon ordre», en el sentit que pren com a objecte d’estudi propi totes o part d’aquelles interpretacions o reflexions primeres (veure text). Així doncs, es parla de filosofia de la ciència quan la filosofia reflexiona sobre la ciència i els seus resultats. El següent quadre (pres de J. Losee qui, no obstant això, entén la filosofia de la ciència en un sentit més restrictiu del que és habitual), expressa les relacions o nivells que s’estableixen entre filosofia de la ciència, ciència i fets:

 

Nivell

Disciplina

Objecte

 

2

Filosofia de la ciència

Anàlisi dels procediments i de la lògica de l’explicació científica

 

1

Ciència

Explicació dels fets

 

0

 

Fets

 

En aquest quadre la "realitat" o món dels "fets" apareix com a nivell zero. La ciència, en tant que estudi dels fets apareix com un coneixement de grau "1" o de primer ordre, mentre que la filosofia de la ciència, en la mesura en que estudia els procediments i la lògica de l’explicació científica apareix com un coneixement de "segon grau" o de grau "2".

HIST. L’ epistemologia, entesa com a teoria del coneixement, ha existit pràcticament sempre al llarg de tota la història del pensament i, des d’ella, s’han plantejat diferents qüestions relatives a la natura del coneixement científic. I, així, trobem qüestions sobre el saber o la natura de la ciència en la filosofia grega, en especial en Aristòtil; en la filosofia medieval, sobretot entre els escolàstics G. Grosseteste, R. Bacon i Guillem d’Occam; i en el període modern, principalment amb ocasió de l’aparició de la nova ciència, amb F. Bacon, Descartes, Newton, Locke, Hume. Kant sol considerar-se com el principal punt d’inflexió, del que dependrà bona part de la posterior reflexió sobre la ciència (a ell s’atribueix la demarcació o distinció entre filosofia i ciència, tal com se l’entén en l’actualitat, en fer de la «teoria del coneixement» el moll de la filosofia, passant així aquesta a ser el «fonament» de la ciència).

La filosofia de la ciència, en canvi, s’enfronta amb el problema de la natura de la ciència i dels problemes filosòfics que aquesta planteja, d’una manera que podem anomenar institucionalitzada i directa, des de finals del segle XIX i, sobretot, a partir del primer terç del segle XX, quan comença el corrent filosòfic denominat «positivisme lògic» protagonitzada pel Cercle de Viena i, paral·lelament, s’assisteix a un desenvolupament creixent i molt important de la física teòrica (teoria de la relativitat especial i teoria dels quanta). La nova física no resultava compatible amb les posicions filosòfiques tradicionals sobre la ciència. Fins aquest moment, la física de Newton es contemplava com un exemple ja contrastat de la solidesa de l’ empirisme i de l’ inductivisme.

No obstant això, les noves teories físiques de la relativitat especial i la dels quanta van venir a demostrar que les teories de Newton no eren més que una bona aproximació a la realitat, però que, en definitiva, contenien resultats i previsions inexactes (per exemple, quan s’aplica a cossos en moviment a grans velocitats o al món subatòmic). La nova filosofia de la ciència va creure millor apropar-se novament a la postura de Hume, que defensava per a les afirmacions científiques només un valor de probabilitat i, alhora, criticava la confiança que la ment humana posava en la inducció.

Si les teories científiques no podien justificar-se simplement amb el recurs a la inducció i a la observació empírica, eren necessaris nous plantejaments. Amb independència d’aquestes exigències, cal destacar els intents de renovació, fets pel neokantisme, d’una filosofia de la ciència inspirada en Kant per obra sobretot de Ernst Cassirer, que defensava, en substància, la importància i el significat d’elements a priori en la ciència. A aquest corrent es va oposar, inicialment, el positivisme de Ernst Mach, per a qui la ciència no era més que una reflexió sobre fets rebuts a través de la sensació, i després el conjunt de tesi sostinguda per l’anomenat Cercle de Viena, que van rebre, globalment, el nom de «empirisme lògic» i «positivisme lògic». L’empirisme lògic del Cercle de Viena manté tant el valor de l’empirisme i l’inductivisme com la funció de les matemàtiques i la lògica al si de les teories científiques. D’aquest Cercle va sorgir la que ha estat denominada Concepció Heretada de la ciència (CH), l’autor més representatiu de la qual és Carnap.

La CH donava una imatge de la ciència basada en els principis següents:

1.      la ciència és realista (pretén descriure el món real), hi ha un criteri definit per diferenciar-la del que no ho és (demarcació), és acumulativa, de manera que, fins i tot existint errors, els coneixements avancen i s’edifiquen uns sobre altres i, a més a més, és una (no hi ha més que una sola ciència que parla des de diversos aspectes del món real).

2.      en ella cal distingir clarament el que és observació i el que és teoria, però alhora els termes teòrics han de definir-se en termes experimentals o d’observació (mitjançant regles de correspondència), sent aquesta, l’observació junt amb la experimentació, la qual cosa fonamenta i justifica les hipòtesis i les teories.

3.      aquestes posseeixen una estructura deductiva (es conceben com sistemes axiomàtics) i s’accepten, rebutgen o corregeixen d’acord amb procediments de verificació o confirmació, que bàsicament consisteixen en la contrastació d’afirmacions sobre fets o conseqüències que es dedueixen de les hipòtesis;

4.      els termes amb què s’expressen les teories (lògics i matemàtics, teòrics i observacionals) es defineixen tots atentament, de manera que tot terme estigui definit amb precisió, i els termes teòrics siguin només «abreviatures» de fenòmens observats, amb els que es corresponen segons una determinada i acurada «interpretació».

En aquestes teories, finalment, cal distingir un context de justificació i un context de descobriment, la qual cosa permet considerar-les ja sigui sincrònicament, atenent a la fonamentació lògica del resultat científic, ja sigui diacrònicament, atenent als aspectes psicològics i històrics que han portat al resultat científic o a la teoria.

Una importància creixent atorgada a l’aspecte històric, junt amb un creixent interès i un notable avanç en els estudis sobre història de la ciència, va donar origen a una manera d’entendre la filosofia de la ciència, que es caracteritza per considerar que les teories són resultats d’un context social, cultural i històric (context de descobriment). En aquesta nova filosofia de la ciència, destaquen les aportacions teòriques de Thomas Kuhn, N.R. Hanson, P. Achinstein, Stephen Toulmin e Imre Lakatos. Tots ells basen les seves reflexions de segon ordre sobre la ciència en estudis d’història de la ciència, aliens o propis. D’ells sorgeix una nova imatge de la ciència, les característiques bàsiques -més o menys comunament compartides per tots ells-, suposen:

1.      adoptar les idees de ciència normal i de revolució en la ciència, sent la primera -segons exposa Kuhn en la seva Estructura de les revolucions científiques (1962)- una activitat que intenta «resoldre enigmes» dins un «paradigma» compartit per la comunitat científica, i la segona un període de crisi, durant el qual se substitueix un paradigma antic per un altre nou;

2.      correspondre mitjançant crisi o revolucions, amb la qual cosa la ciència no és acumulativa (els problemes nous poden no tenir res a veure amb els antics o aquests poden quedar oblidats)

3.      atribuir als diversos cossos de coneixement pertanyents a diversos períodes la característica de la incommensurabilitat, la qual cosa implica que sigui difícil o impossible comparar-los entre si;

4.      adoptar també certa postura crítica pel que fa al context de justificació, sobretot pel que fa al model nomologicodeductiu de explicació científica.

S’ha interpretat que aquesta nova filosofia de la ciència, pràcticament iniciada per Kuhn, ha estat com una «rebel·lió contra el neopositivisme», en entendre la ciència més aviat com un procés dinàmic real que té aspectes històrics i sociològics, el subjecte del qual és la comunitat d’investigadors (context de descobriment), i no com una mera construcció lògica de fonamentació i justificació del pensament científic (context de justificació). En el distanciament de l’epistemologia respecte de les postures mantingudes pel neopositivisme lògic, ocupen un lloc important les crítiques que Karl R. Popper dirigeix al positivisme lògic en la seva Lògica de la investigació científica (1934, 1959), sobretot pel que fa al principi de verificació i l’enfocament inductivista general de la ciència.

Les noves tendències epistemològiques procedents de la sociologia del coneixement i de les ciències cognitives afegeixen nous arguments a la rellevància de qualsevol context (no sols els de descobriment i justificació), iniciada per l’enfocament històric de la filosofia de la ciència. D’altra banda, dins una tradició analítica de la filosofia de la ciència, encara que en contraposició a la concepció heretada, la concepció estructural de la ciència (de Patrick Suppes, J. Sneed, W. Stegmüller, U. Moulines i altres) representa també una postura integradora d’ambdós contextos: té en compte els aspectes pragmàtics de les teories i la presència de la comunitat científica, sosté bàsicament que les teories científiques són estructures complexes (idea ja mantinguda per Kuhn) i, davant les dificultats de considerar les teories com a càlculs formals, intenta una axiomatització informal d’aquestes. Emparentada amb aquesta última orientació, es troba la concepció semàntica de la ciència (proposada sobretot per Frederick Suppe, Van Fraassen i Ronald Giere, seguint els estudis inicials de E. B. Beth) que, a més de considerar les teories científiques com a estructures i considerar-les com a conjunts de models, exigeix com a part constitutiva d’aquesta que contingui afirmacions respecte a la veritat de tals models (veritat que ha d’entendre’s d’acord amb el seu realisme científic, que denominen empirisme constructiu).

A mitjans dels anys seixanta, s’afegeixen després d’alternatives a la concepció heretada de la ciència, degudes a la discussió entre partidaris de Popper i seguidors de Kuhn, i a les variacions que introdueixen en les postures inicials d’aquests autors. Imre Lakatos introdueix el terme de «programa d’investigació» -una reelaboració de la noció de paradigma de Kuhn- i destaca així mateix la dimensió social de la ciència.

Paul K. Feyerabend, que inicialment havia col·laborat amb Popper, adopta un punt de vista anàrquic i provocador en la seva manera d’entendre la ciència, criticant sobretot l’assumpció d’un determinat mètode científic. Larrry Lauden considera encara rígids els criteris de Kuhn i Lakatos i no gaire adequats els de Popper, i introdueix, com a remei, la teoria de les «tradicions d’investigació».

Entre els autors pertanyents a l’àmbit de la sociologia del coneixement s’ha posat en relleu l’aspecte dinàmic de la ciència, fins al punt de no considerar-la més que un constructe social, perspectiva que sol rebutjar la majoria d’estudiosos de filosofia de la ciència.

2. Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers,correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps  del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta

ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi  secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries,  com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals:

1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia).

2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast,

i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

AVUI (2/6/2006), HE FET CLASSE ALS MÀSTERS C.O.P.A.

Decididament vaig fent-me major. No era la primera classe que impartia en un Màster, ni tampoc la primera conferència, ni presentació. Hi havia fet a l’Ateneu, a la Politècnica, a la Sala d’Actes, etc. Sempre, però, hi havia hagut alumnes, gent anònima, gent plana i/o del carrer.

Continue posant-me nerviós com si fóra la primera volta. Passen uns segons, deixe de guaitar el públic i supere la por escènica.

Avui ha suposat un punt d’inflexió. (Segueix)

La diferència avui era que a més dels vint alumnes, s’hi trobaven arquitectes, artistes, sociòlegs, etc d’autèntica vàlua. Quan he alçat el cap i m’he adonat que entre els oïdors estava Carles Salvadores, Francesc Llop, Rafael Soler, Josep Manuel Despiau, Joan Gomis, etc.

M’hi he quedat desconcertat. He insinuat, una mica murri, que què feia jo allà dalt. Davant d’aital auditori. Bé és cert que la peça sobre la què estem treballant és una autèntica desconeguda. La situació urbanística, per contra, és envejable. Això pot explicar el tipus d’oïdor diferent. Em causa impacte el fet de que sempre hem maldat per fer arquitectura contemporània, i de fet és la que més produïm a l’estudi (tot s’ha de dir: molt comercial, ja que prioritzem els gustos del promotor), és en l’obra d’intervenció patrimonial on més ens coneix la gent.

Vaig, una miqueta a presentar-vos les figures que hi han vingut:

Carles Salvadores: arquitecte coautor  de l’IVAM, i de les darreres fcultats de l’Avgda. de taronger. Fa divuit anys li vaig fer una entrevista-article sobre  l’Ivam. Llavors, jo treballava d’aparellador en una subcontracta en que dissenyí tot l’especejament de la pedra. M’acollí a enraonar a la Conselleria, seria l’any 1998 i vaig publicar al suplement d’arquitectura i interiorisme del Levante-EMV, DIAREMA un article que s’intitulava IVAM: CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA. No se sap ben bé, o sí, l’article eixí amb el títol: IVAM EL TERRIBLE. Carles, em telefonà tot emprenyat i jo no vaig donar-li resposta. Ara sí la conec, entre Lagardera i Natxo Blanco van fer una bovada i què a pocs dies de la inaguració li senta com una càrrega de profunditat. A més de les desavenències entre ell i els altres coautores.

Rafael Soler i Verdú, és a hores d’ara catedràtic de la construcció de la UPV. En sóc alumne d’ell, he treballat per a ell. I ha formulat una teoria de la construcció que podria descriure, sintèticament, com a "nacionalista". Enllaça amb continuïtat des de la construcció del Romànic fins a Santiago Calatrava i Valls. Restaurador de la cúpula de l’Escola Pia,i de les esglésies de València St. Andreu, St Tomàs i st. Felip Neri, així com algunes capelles i ermites de la Safor. 

Francesc Llop: sociòleg. Crec que president de la associació de campaners d’Europa, o quelcom així. Ens ha retornat tots els tocs de campanes que tenia la ciutat. Corpus, 9 d’Octubre, Mare de Déu dels Desemparats, etc. Sé que s’emprenya moltíssim, quan li canvien la disposició de les campanes i el buit (alçària, etc.), capaç de distingir el dring de totes les de la ciutat…….i diria que del País. És persona de pes dins de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.

Josep M. Despiau: és inspector de la direcció general de Patrimoni de la Generalitat de Baix. Temps era temps, vénia a les reunions del col·lectiu "Terra Critica" . Coneixedor de tots els palaus, castells, etc del País Valencià. Demarcació-Província de València

Joan Gomis: professor de la UPV. Restaurador de l’església del Salvador i el seu campanar. Ídem de Sagunt. I un miler de peces més pel pirineu i el sud de l’Aragó.

En quant a l’alumnat estava conformat per molts argentins, algun peruà, bolivià, etc. i gent d’ací.

La conferència amb visita inclosa l’he desenvolupat íntegrament en català. Cap problema. He après, que si fem les coses amb normalitat i amb coneixement, no ha d’haver inconvenients ni contratemps.

He de dir, que camí d’allà anava acoquinat i vaig fer un pensament, que li vaig fer a Mª Àngels:

-No sé de què em preocupe si segurament d’això, després d’un any d’estudiar-ho, sóc qui més  ha treballat el tema ¡¡……però l’enrrònia persistia ¡¡

Doncs bé, ara -més assossegat- haig de dir que estic satisfet.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari