Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

REFERÈNDUM A LA VISTA: DECONSTRUCCIÓ DEL DISCURS.

Una reflexió en positiu.

1. Tot el debat que s’està produint és verament positiu. Tant el volum de matisos, com el d’escandellar les conseqüències. Nogensmenys, crec, que no ens va la supervivència. Cada dia, aquesta societat està més travada, en el sentit d’interconnectada. La comunitat internàuta de Vilaweb, és un món emergent i petit, i per això mateix poc representativa del que es cou certament. Les masses socials, que no són il·luses, es deixen arrossegar per la massa grisa selecta. Doncs, no tenim temps per a meditar i tenir informació ad hoc . Açò passa ací i a tot arreu, no s’enganyeu…….la resta c’est littérature i messianisme abjecte.

2. L’estat de pessimisme que s’ensumava darrerament, es basa en que els escenaris els mou el poder, amb summa celeritat. I els "pensadors" han d’anar modificant la seua posició continuament. Desenganyeu-vos, després del Referèdum, l’estat de la Q?oeESTIÓ, continuarà sent el mateix, però millor, per a aquesta societat.

3. Alcem el cap i veiem-ho: NO fem com el gos, que quan l’amo l’indica un objecte, direcció, etc., ell, l’hi guaita el dit. Al meu parer, el gos és la societat catalana. L’amo, són els amos. Un a Barna i l’altre a la metròpoli de l’Altiplà. L’objecte, la supervivència dels amos, a través de la dita consulta.

4. Mai cap amo, organitza una consulta, si no té dades clares de que la guanyarà. Jo crec que l’amo barceloní de mare valenciana, no ho oblideu -per allò de la rauxa del pensat-i-fet-, té un rebost suficientment format i estratègic per a tirar-se a la piscina de la manera que ho ha fet. Allò de "hi ha consultes que les carrega el dimoni". Una altra dada és que el rebost de l’amo de l’Altiplà té un magnífic rebost (estratègic) pensant. I en molts casos discrepant amb el de l’anterior.

5. De moment hem fet circular, tant dins del País de PAÏSOS, o el Misteri de la Santíssima Trinitat, una sèrie de in-puts que fan què pensar a tothom, si més no, ací a València, per les circumstàncies que siguen. Doncs, per primera volta el Govern de la G. d’Avall, està envers de l’estat, en l’oposició. Qüestió que està sinergiant moltíssim. Ídem a les Illes. Les qüestions plantejades, al Principat, circulen. No s’oblidem, que el Principat, no pot pensar-se a sí mateix. És inútil i "il·lús". Som al segle XXI.  

6. La qüestió és: ¿Què fer i com, per a eixir reforçats i en una posició avantatjosa de decisió pròpia i d’alliberament, arran del referèdum?.

7. No s’oblidem: qui se la juga són els amos. Si n’ix el NO, hi hauran de donar explicacions a tot Cristo, i de pas, ¿on quedaria CyU?. Que als remat, TOTS ELLS, són els que fan i desfan els cercles viciosos.

8. Cada vegada mos immergeixen en un cercle viciós. Sempre les "jugades" que ens han parat són les ja tenien les cartes marcades.

9. Com sempre, la passa de "trencadissa", no es troba en el disbarat i la "palla" mental, ans el contrari: allò previst, que n’isca a l’inrevés del previst. Llavors, la pilota calenta resta a la teulada veïna. Al País Valencià i a les Illes, tenim ja "callo" al bescoll de les maniobres disbaratades que no van enlloc. Sempre una passa més enllà de la societat, si n’hi ha més, et desenganxes i és ineficaç. Sols matèria primera d’historiadors. Ací volem resultats eficaços.

10. El resultat: Sí. Un 55 %. La resta estarà espars. I ELLOS, faran el que els antullarà.

 11. Si capgirem aquest resultat, la pole position serà nostra, però cal pensar, des de ja, quina cosa ve després.

12. Ripropósta estatuària: Zapa, enviscat amb els seus connacionals i Pasquis, Ernest, etc. a casa. La pujada dels neolerrouxistes, intentant controlar la desbandada. I a fer números. Llavors sí tenen entrada noves possibilitats.

PS: caminante no hay camino, se hasse camino al andar, golpe a golpe…..  

  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La genialitat d’aquest país.

He tornat a manllevar una perla, en aquest cas, del Racó de Raquel. Un bloc collonut, de debò.

L’ACUDIT:
El Sentandreu, Déu, i el Dimoni.

Mor Sentandreu, i Déu i el Dimoni discuteixen sobre qui dels dos ha de tindre’l al seu càrrec fins el dia del
Judici final ja que cap dels dos ho vol tindre, i molt menys fins a la resta de l’eternitat; pel que després de
molt discutir-hi finalment Déu es compadeix del Dimoni i decideix que en aquest cas cadascú el custodiarà
per un mes alternativament.

El primer mes Sentandreu es queda al cel i al poc temps de ser-hi Déu no sap que fer amb ell ja que està
tornant boig  a tothom amb les seves paranoies sobre les conspiracions pancatalanistes i amb posar-ho tot en
blavencià. Després d’una setmana, el Senta crea una zona per allotjar les ànimes dels blavers amb una bandera
blavera gegant on hi posa "Benvenits al parais blavensiá". Allà, els qui van ser d’Unió Valenciana i mai van
parlar català (o valencià) en sa vida, els gradua com blavo-arcàngels. A tots els del GAV els nomena
blavo-àngels i els hi ha canvia la túnica blanca oficial per un "tratche" de color blau celest.

També canvia tots els noms dels sants, ara són Sentjoan, Sentpere, Sentvicenç, Sentesteve, etc, etc.

Les ànimes al cel no saben que fer amb ell i semblen més aviat ànimes en pena; Déu no veu l’hora
en que marxarà cap a l’infern fins que el dia 30 Sentandreu fa les maletes i se’n marxa a l’infern per un
mes sencer. Però passa un mes i el Sentandreu no apareix pel cel; primer Déu se’n alegra, però als
cinc dies comença a preocupar-se’n, no fos cas que després se l’hagués de quedar dos mesos seguits i
truca a l’infern per preguntar-li al Dimoni què passa amb el Senta:

Ring ! Ring ! Ring ! i contesta el diable-recepcionista:
– Mande ?
– Parlo amb l’infern ?
– Bueno, antes açó era l’infiern, pero ahora l’han cambiat y ahora vosté está hablant an lo Reine Blavencià.
– Sóc Déu i voldria que em parlessin com Déu mana !
– D’acord, vale, vale – diu el recepcionista en veu baixa perque no el sentin.
– Si us plau, voldria parlar amb el Dimoni, amb aquell Gran Embaucador de la Humanitat !
– Amb quin dels dos ? amb el que porta cua i banyes o amb el capullo que ens obliga a anar vestits
   de fallera major tots els diumenges ?
 
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL CRIT SILENT D’UN SUÏCIDI: JOAN PECOURT I GARCIA

Aquest post, m’ha costat dos mesos justos, per tal de restablir-me del xoc. El que més m’indigna és el silenci al voltant del dit ACTE FINAL.  Silenciat per tots els mitjans de comunicació. I que supose ELL ho féu com un CRIT D’ALERTA I DISCOMFORMITAT amb el que s’està esdevenint a la nostra ciutat i el nostre País a nivell urbanístic. No al silenci, Sí a escoltar el seu crit esgarrrat.

Vull transcriure la darrera frase de la seua companya de departament, la professora Matilde Alonso Salvador, per a comprendre-ho millor:

Eixa grandesa que el portà a no voler comprendre el món. Per a vergonya del món.  

 

 

 

El dia catorze de febrer d’enguany, l’arquitecte, professor de l’escola d’arquitectura, de la UPV, arquitecte municipal de Torrent (l’Horta sud) pujava a la Porta dels Serrans i es llançava contra el terra des de l’alta Torre. A les seues butxaques sols hi havia un carnet per a identificar-lo. El de professor de la dita Escola d’Arquitectura. Ni carnet d’identitat, ni cap targeta de crèdit, ni carnet del Col·legi Professional (COACV).

Estava jo a l’endemà lliurant un projecte a Conselleria, a l’edifici PROP, i J.M. m’ho comunica. Hi reste totalment desconcertat. No és possible. És una broma, però no. M’ho confirma seriosament.

Havia estudiat a Madrid, on s’havia llicenciat en 1968. Amplià estudis d’urbanisme al Regne Unit. Per tant, tenia una preparació molt pragmàtica i operativa. De pensar i fer. No de restar als papers. Ideà el Torrent actual, mitjançant el Pla General de 1990. No estem parlant d’un municipi qualsevol. Possiblement, després de les grans capitals, el més gran i problemàtic del País Valencià amb l’afegit de la connurbació metropolitana de València a l’Horta Sud. Tan sols cal recordar el viratge produït entre l’època de  l’alcalde Rafael Marín i l’actualitat des de l’accés de Jesús Ros i Piles. El canvi cap a una ciutat contemporània i actual, amb la preservació d’espais identitaris (Mas del Jutge, el Vedat, l’Hort de Trènor, etc), que donen com a resultat una ciutat habitable, malgrat l’important cens que acull i la potent indústria, es plasma amb el Parc de la Llum, la millora de “l’avinguda” del País Valencià. L’enllaç amb el By-Pass, etc. El nou ajuntament (antiga Caixa Torrent), la intervenció propera d’arquitectures de referència per a habitatge de la mà de Carles Ferrater i d’altres. Al remat va conformar un equip d’urbanisme sòlid, que duu les regnes de la dita ciutat, als darrers URBE desarrollo, s’hi ha pogut contrastar. I contrastar que allò, amb una alcaldia aliena al poder de la Generalitat, alenava amb pulmó propi.

Rebé el Premi del COACV per la Modificació Puntual del PEPRI del Barri de Velluters. Que a hores d’ara ens ha rescatat i alliberat d’una part de ciutat que es queia de vell i d’inhabilitat, inserint-hi nous equipaments, nous usos i preservació del teixit social, propi del barri i de nouvinguts joves. L’estilet de la seua factura era precís i delicat. No de carnisser d’escorxador.

Organitzà les jornades “Ciudad para sociedad del siglo XXI. València y su futuro”. 2001.

També, diverses jornades per a contemplar els escenaris diversos de la ciudad enfront els canvis que vénien.

Féu amb Paco Taberner, una de les intervencions més correctes i , crec jo, més notables i més imperceptibles dins de Ciutat Vella: La inserció de les oficines administratives de l’EMT (Empresa Municipal de Transports) a la Plaça del correu Vell, dins d’un edifici del segle XVIII, que posa en valor tots els seus elements característics i on, el conjunt passa totalment deesapercebut, malgrat llur grandària. Total delikatessen. Per part d’ambdós arquitectes i els estudiants que hi col·laboraren.

  

Realitzà amb cura, i prou de polèmica que encara perdura, el Pla de Regeneració de l’entorn de la muralla islàmica. La polèmica amb un altre arquirtecte argentí afincat a la ciutat, amb d’altres del col·lectiu Terra Crítica i més, que no hi ha endevinat la profunditat de la proposta. Fruit del sentiment de frustració que envaeix la societat davant de casos paral·lels a d’altres parts de la ciutat. Segurament, aquest són els que més el van afectar anímicament. Perquè soterren un sentiment d’incomprensió –qualificat i amb coneixement– envers ell. És a dir, d’aquells bons que calia que l’hi feren costat.  

 

Fill de l’arquitecte Enric Pecourt i Betés, pertanyent al GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per l’Arquitectura Moderna), Congrés-Exposició de Barcelona de 1930. Que dóna lloc a l’edifici racionalista del c:/ Donós Cortés, 1 a València (1934). Desproveït de tota decoració. Contundent peça, sita al davant del Mercat de Russafa. Les peces municipals a Borriana i Moncofa o al c./ d’Alacant a València ja no tenen tal contundència i són més eclèctics.    

Joan Pecourt i Garcia (1941), als seus 64 anys era  una persona, -diria-, tímida i afable, amb un coneixement arquitectònic i urbanístic brutal, un savi que feia. Voleiava els seus coneixements per a deixar-los a l’aire i caure en terra que volgués germinar. D’una bondat extrema. Sabia escoltar i, després de pensar, contraposar les conseqüències. 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FUM DE BOTJA. D’ALBERT FERRER I ORTS

Albert Ferrer i Orts (Meliana, 1965), és un historiador de l’art. Premi Extraordinari de la Universitat-Estudi General de València per la seua tesi doctoral. Ha aplegat una seixantena d’articles publicats en mitjans com ara El Cresol, La Roda del temps, Levante-EMV, Saó, etc.que properament publicarà en format de llibre.

Hi haurà un pròleg d’en Toni Mollà i unes deu col·laboracions d’amics i gents amb què ha col·laborat o hem col·laborat, entre les que es troba el professor Ximo Company, màxim expert en pintura del XIV i XV i exdirector del Museu Sant Pius V (segona pinacoteca de l’estat) i a hores d’ara imparteix classes a l’Estudi general de Lleida.

James Hogg, màxim especialista europeu sobre l’orde del cartoixans.Director de l’Analecta Cartusiana. i de l’INSTITUT F?oeR ANGLISTK UND AMERIKANISTIK. UNIVERSITÄT SALZBURG.

Amadeu Serra i Desfilis, historiador i professor tot-terreny de l’Estudi General de València, especialista en el gòtic Català, de la Basílica-monestir de sant Vicent de la Roqueta, del Grau de València i darrerament de l’Art Decó, a la ciutat de València.

Josep-Marí Gòmez i Lozano, pintor excepcional i maleït (com tants altres d’aquest país), i especialista de la reconstrucció virtual de la cartoixa de Vall de Crist a Altura i de l’anastilosi del Cortile   de l’Ambaixador Vich  del Convent del Carme. La primera peça verament reinaxentista a tota la península ibèrica. Ànima de l’Associació de la cartoixa de Vall de Crist. En

Daniel Benito i Goerlich. Enorme erúdit de l’art i l’arquitectura. Tutor de la tesi doctoral d’Albert Ferrer.

En Luís Arcienaga, historiador.

Josep-Lluís Cebrian, mitja ànima del Centre d’Estudis de l’Horta Nord, CEHN(vegeu sinó, el web que n’hi ha).Centre d’Estudis de l’Horta Nord
Centre d’Estudis de l’Horta Nord

Na Maria-José Lòpez, historiadora de l’art, molta faena de formigueta a llur espatles. En Miquel Ruiz, company de faenas amb n’Albert en la integració d’immigrants a l’escolarització des d’un punt de vista glocal.

En Ferran Olucha i Montins, expert historiador de Castelló de la Plana.

Josep-Vicent Frechina, l’altra mitja ànima del CEHN, i del bloc La caseta del plater . Bloc de referència on n’hi haja. 

La bibliografia ja publicada per l’Albert és ja prolixa:

 

El templo de los Santos Juanes de Meliana. Su arquitectura y documentación; Meliana, 1998 (reed. 1999),

La Reial Cartoixa de Nostra Senyora d´Ara Christi. Una aproximació a la seua història i art (segles XVI i XVII); El Puig, 1999.

Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, de Dom Juan B. Giner (ed. crítica i transcripció); Institut für Anglistik und Amerikanistik (Universität Salzburg), 2003.

Les cartoixes valencianes. Guia (coordinador i coautor).; Congrés Internacional sobre els cartoixes valencianes, ed. trilingüe, 2003. Primer llibre publicat en català a Aústria i costejat pel dit institut.

 L´esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710) i la seua presència en l´arquitectura religiosa de Xirivella (premi Ramon Muntaner); Xirivella, 2003.

La cartoixa d´Ara Christi (1585-1660).; Institut für Anglistik und Amerikanistik (Universität Salzburg), 2 vols., 2004.

 

I també m’ha demanat una col·laboració a mi, que sóc el més “marcià”. La botja és una planta que es gasta a l’Horta de València, per tasques menors. Que en té poc de valor. Tanmateix n’Albert ha volgut rescatar-la per a títol, com a sentiment i expressió d'(in)eficàcia social que tenen els seus escrits.

Jo, diferesc del seu plantejament. Hi ha carrer de la botja a Meliana, hi havia la plaça de la botja, a l’actual plaça de Marià Benlliure, junt a c./ de sant Vicent , prop de la parròquia de st. Martí, no seria tan menyspreada quan hi havien vies públiques que se’n dedicaven.

Albert- i tants d’altres- són aquells muscles de gegant sobre els que estem asseguts els altres mediocres i que, tanmateix, podem veure-hi més enllà.

Us recomane-encaridament- la seua lectura i relectura a l’hora de la seua publicació. La temàtica recorre des d’artistes orientals actuals, a fets artístics propers, però d’abast general, i a més d’alguns de caire pseudopolític. No se’n penedireu, paraula. Tot seguit vos penge la meua contribució a l’event.

 

L’HISTORIADOR DE L’ART A L’ERA D’INTERNET.

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els entrevitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell, que sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè  estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans. Una obra d’art – en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani. Tasca quasi detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el què, com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas  (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar. Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al sí del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs éstà fent –of course– una altra obra d’art. Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus pressumptament pensants, com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?. Manta vegades. La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium  en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que menyspreaven, llavors, són artistes mítics de culte.

La col·laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única  sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral·lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútua. Assumim la posició de l’altri. Escoltem i contraopinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via. 

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencerem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit  més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Eurorregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluidesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxal com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat. La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internàutes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la  presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents a l’esdevenir. Desacomplexadament.    

 Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i persona,  en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions  controvertits, etc.

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

 

ENCARA, A VOLTES, AMB EL JACOBINISME FRANCÈS

Tinc un amic francés, bretó a dir veritat, que per a més inri, ha viscut a Brussel·les, m’escriu una rastrera d’inexactituds i està tot astorat pel que se’n diu sobre l’estatut de dalt. ¿Què estaran dient o/i han dit els Le monde, Le Figaro, àdhuc Libération?. Estic darrerament una mica desconnetat. Tanmateix l’he fet arribar un mail, de contestació i contrarèplica. És aquesta la meua resposta i m’agradaria que féreu algun comentari, per a "fer-nos-en" més llum:

CONTRE-REPONSE A MON COMMENTAIRE "LE BILINGUISME N’EXISTE PAS".

            Dans ce récit je veux décrire quelques nuances autour de cela que on s’appel Le Rationalisme oligarchique. C’est-à-dire la pensée délurée – platonique- qu’il ai fait à penser contrairement à les choses que nous voyons dans la réalité.

            ¿Quel que c’est être bilingue ?. Définition: adj. Qui a deux langues. Qui se sert de deux idiomes différents; qui est en deux idiomes différents. (Dictionnaire de la langue française LITTRÉ). Or l’écrit s’y défense "du moins au sens où l’entendent les scientifiques". Et s’y demande, Mais quelle est-t-elle la part de l’inné et celle de l’acquis?. Ils nous voulons faire tomber dans la piège dès d’une pensée, pressumée scientifique, que la parole "intelligent" est compris pour le nourrissons achevés de naître. Quand la parole c’est, signifiant et significat, forme et signifié. Le bébés peuvent ouïr, mais difficilement purent entendre. Ils n’ont eu temps pour rapporter les sons avec les choses, dans une langue, véhicule d’expression d’une culture, dans une société. Tout à faire, les scientifiques sont psycholinguiste, mais non sociolinguistes.

            Le faite évident c’est quel une personne peut connaître deux, trois, etc. langues. Depuis des anciens "torsimanys" (interprètes  de langues à la Catalogne) jusqu’au aujourd’hui où le traducteurs est un fait quotidienne. Je veux finir ce discours mi-amicale mi-querelle tout introduisant la réponse à la question ¿quelle est la meilleure façon d’apprendre une langue ?, et je crois, unique , c’est la immersion linguistique. C’est-à-dire, faire que notre tête pense en cette langue toujours, au moins un certain temps. Il y faut dire que cette méthodologie appartiennent, aussi, la culture française même no de la France sinon de Le Québec, que est le lieu où on développe la plus forte et moderne partie de celle-là culture.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PARCENT-3. LA SOLANA

Ací en tenim el tercer: La solana. Vos deixe penjada la instància adreçada al SÍNDIC DE GREUGES,  que podem tramitar per correu electrònic a l’adreça http://www.gva.es/sdg/lasquejas-f_v.htm . Sols hi cal posar les dades personals i on posa queixa apegar el text de la instància des d’on "expone". En la mateixa podreu adornar-vos-en de què parlem. Llegiu amb especial cura. Aquesta mostra marca les directrius i maneres del desenvolupament urbanístic dels darrers deu anys.

 

INSTÀNCIA

Registre d’entrada

Nom

 

Cognoms

 

DNI/Passaport

 

Adreça a efectes de notificació

 

Localitat

 

Codi Postal

 

Província

 

Telèfons de contacte

 

EXPOSA:

Que l’Ajuntament de Parcent (Alacant) va aprovar el 30 de gener de 2006, un dia abans de deixar d’estar en vigor la ja derogada LRAU, tres PAI que van a suposar un greu perjudici per als habitants del poble i únicament van a beneficiar als seus impulsors.

Els PAI en qüestió són “El Replà” (promogut per Terras de l’Horta, S.L.), “El Cantalar” (Costa Villas S. L.) i “La Solana” (Arenal Parcent S.L.). Afecten a un total d’1.939.888 m2 (678.000 m2 menys si es descompta la zona primària adscrita del “Replà”) i suposen aproximadament unes 1.800 noves vivendes.

Per altra banda, aquestos PAI venen emmascarats per una proposta de concert previ presentada per l’ajuntament eixe mateix dia, que està totalment condicionada per els PAI i que a més proposa un creixement de la població des dels seus actuals 1.050 habitants a més de 10.200, creixement a totes llums insostenible, sense preveure d’una manera correcta les infraestructures de servei: dotació d’aigua, policia, sanitat, educació, etc.

El moviment veïnal ve denunciant sistemàticament davant l’Ajuntament de Parcent la seua insatisfacció per les esmentades actuacions i manifestant el seu desig de què aquestes no es duguen a terme: 465 signatures en contra, manifestació espontània el dia de l’aprovació provisional, altra manifestació, aquesta oficialment convocada, amb al voltant de 2.000 persones el passat 11 de març segons tots els periòdics (El País, El Mundo, Levante, Las Provincias, Información) Però el consistori ha fet orelles sordes i fins i tot ha menyspreat aquest moviment.

Aquesta insatisfacció es basa en els següents aspectes:

·         En un primer plenari (setembre de 2005) l’equip de govern de l’Ajuntament de Parcent (Partit Popular) va assegurar que no iniciaria cap PAI abans de la redacció i aprovació del Pla General d’Ordenació Urbana. Açò està relacionat amb altres comunicats públics d’aquest equip de govern en la mateixa direcció:

o        El seu propi programa electoral, on apareixia com el seu principal compromís la “finalització del PGOU amb un procés de transparència, consens i respecte amb el Medi Ambient”. Cal senyalar que ja existia un document de concert previ signat amb la Generalitat Valenciana.

o        Un tríptic difós en l’estiu de 2005

o        Declaracions públiques d’En Ismael Reig, regidor d’urbanisme, a mitjans de comunicació

·         Pel que fa a aquestos PAI, existeixen informes tècnics i documents no favorables:

o        Del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana amb data de 8 de juny de 2005

o        Del propi secretari de l’Ajuntament de Parcent del 26 de gener de 2006, que ve a corroborar l’anterior.

o        Concert previ signat per l’Ajuntament i la Generalitat en juliol de 2003 on en el procés es va desaconsellar totalment qualsevol tipus de construcció en el Cantalar i en la urbanització Coll de Rates (hui englobada en el PAI “El Replà”).

o        Estudi paisatgístic encarregat pel mateix Ajuntament (2002) que ni tan sols ha estat consultat.

·         Els veïns de Parcent han efectuat nombroses al·legacions als PAI que no han estat suficientment contestades per l’Ajuntament, fins l’aprovació provisional d’aquestos PAI. Algunes d’elles, de caràcter tan important com les que es detallen:

o        En el Cantalar

§         Respecte a infraestructures:

·         No està previst el procediment per a la necessària dotació d’aigua.

·         No estan resoltes les xarxes d’infraestructures de telecomunicacions.

·         No es sap com van a aconseguir-se els terrenys necessaris per als vials d’accés exteriors a la urbanització.

§         Defectes en la documentació presentada pels seus promotors:

·         No aportació de plans cadastrals.

·         Pèssima informació gràfica.

·         No existència d’un pressupost detallat per partides.

§         Econòmiques:

·         Despeses d’urbanització molt altes, no concordes amb els habituals de la zona. A més, els terminis en que s’ha aprovat el PAI obliguen a anticipar els pagaments i no contemplen el seu dipòsit en un compte bloquejat per tal d’assegurar el compliment de la finalitat a la qual es dediquen.

·         Els pagaments en terrenys a l’urbanitzador són molt elevats, com a conseqüència de les altes despeses de construcció i dels baixos valors del sol.

·         Les garanties per als propietaris del sol són molt inferiors al fixat per la normativa vigent.

·         No han estat pressupostades les indemnitzacions a abonar als propietaris del sol.

·         Mala distribució dels costos d’urbanització entre els dos sectors del PAI.

o        En el Replà:

§         Respecte a infraestructures:

·         Les vivendes existents tenen drets consolidats i gaudeixen de serveis urbans en les seues vivendes.

§         Defectes en la documentació presentada pels seus promotors:

·         No s’ha avisat a tots els propietaris.

·         Defectes del procediment, (de fet no es realitzen pràcticament al·legacions a l’alternativa aprovada perquè quan s’anava a l’Ajuntament a consultar-les es mostrava sols l’alternativa tècnica de Monty’s S.A. al·legant que l’altra era igual o que no es podia ensenyar, coneixent-se pràcticament el seu contingut després de la seua aprovació)

·         Absència de clàusules administratives particulars i plec de prescripcions tècniques.

·         Mancança de cèdula d’urbanització.

·         No s’aporten estudis d’impacte ambiental.

§         Econòmiques:

·         Càrregues d’urbanització improcedents.

§         Altres:

·         Incompatibilitat de la LRAU con el dret Comunitari Europeu.

o        En la Solana:

§         Respecte a infraestructures:

·         No es sap com van a aconseguir-se els terrenys necessaris per als vials d’accés exteriors a la urbanització.

§         Defectes en la documentació presentada pels seus promotors:

·         No s’ha avisat a tots els propietaris i existeix inexactitud en les dades de les finques de propietat.

·         No s’aporten estudis d’impacte ambiental

·         En la publicació no es diu que l’actuació és modificativa, si bé augmenta la densitat de vivendes estipulades en les Normes Subsidiàries.

·         S’aprova abans de desenvolupar un Pla General, sota unes Normes Subsidiàries obsoletes.

·         No te en compte la Llei 4/2004 d’Ordenació del territori.

§         Econòmiques:

·         Sol·licitud de los costos detallats de l’actuació.

§         Altres:

·         Incompatibilitat de la LRAU amb el dret Comunitari Europeu.

·         A més d’aquestes al·legacions, els veïns van fer arribar a l’Ajuntament un plec amb 465 signatures de majors d’edat (el cens total del poble és d’unes 1.050 persones, inclosos xiquets i menors d’edat) demanant una moratòria urbanística que impedira l’aprovació de qualsevol PAI abans de la redacció del PGOU, plec que ni tan sols fou considerat per l’equip de govern.

·         Respecte al plenari del 30 de gener de 2006, en el qual es van aprovar tots els PAI:

o        Fou realitzat el penúltim dia de vigència de la LRAU i convocat 4 dies abans coincidint amb el dia de la finalització del plaç d’al·legacions a l’obertura de pliques de l’oferta econòmica dels PAI “Replà” i “Solana” (es fa notar que es va comunicar als regidors el dijous 26 de gener a les 21 hores per a la celebració el dilluns a les 20 hores estant enmig el dissabte amb l’ajuntament tancat i l’inhàbil diumenge.

§         No va haver ningun tipus de reunió prèvia per a informar sobre el procés.

§         Aquesta precipitació no sembla anar en consonància amb l’escrit que l’equip de govern va dirigir a la població el mateix dia del plenari (8 hores abans del seu començament) “convidant-la” a assistir i on s’argumentava que s’havien aconseguit compromisos “que superen, en molt la Llei Nacional del Sol y les normes autonòmiques”.

§         Fou convocat en contra del que van aconsellar en cartes dirigides a l’ajuntament pels col·legis oficials d’Advocats i Arquitectes de València, els quals desaconsellaven aprovar ningun PAI fins l’entrada en vigor de la nova LUV.

§         La limitació a 53 persones en la sala del plenari es va deure a un informe de l’arquitecte tècnic municipal (mai abans s’havia estimat oportú realitzar aquest informe) que “precisament” es va redactar la mateixa vesprada del plenari per ordre de l’equip de govern.

§         A més d’aquestes 53 persones es va produir una congregació de més d’altres 200 a les portes de l’ajuntament (va quedar notablement reflectit pels mitjans informatius), que es van pronunciar en contra de les actuacions malgrat ser de nit, estar plovent a cànters i tractar-se d’un dels dies més gèlids de l’hivern. Ni tan sols es va obrir la planta baixa de l’ajuntament per tal d’acollir a la gent.

o        El fet que els PAI estigueren en la proposta de concert previ del Pla General, que es presentava eixe mateix dia, demostra que la decisió d’aprovar els esmentats PAI estava ja presa amb, al menys, molts mesos d’antelació i sense possibilitat de ningun debat.

o        Els PAI es van aprovar irregularment, doncs a favor d’ells va vorar el regidor d’urbanisme En Ismael Reig, llur germà En Román Reig apareixia en el registre mercantil, al menys fins eixa mateixa vesprada, com apoderat de l’empres “Terras de l’Horta”, l’adjudicatària del PAI “El Replà”.

o        Els escrits “convidant” al plenari i “informant” després del mateix, difosos per l’ajuntament entre la població de Parcent incorren en evidents mentides i enganys que a continuació s’expliquen:

§         El format de la invitació al plenari és, en tots els aspectes, un document oficial que és utilitzat per a fer publicitat de l’oferta de “Terras de l’Horta” abans que se li adjudique oficialment el PAI del “Replà” en el plenari, fet que és denunciat el mateix dia del plenari per el portaveu de l’oposició.

§         Aquest equip de govern ha complit les seues promeses“. Com s’ha comentat, des del seu programa electoral fins els seus comunicats pública més recents, les seus promeses eren altres.

§         Es comenta que pretenen “millorar els accessos al municipi“, la qual cosa ni tan sols es tracta en ningun PAI.

§         Es comenta que permet “protegir la nostra serra“: açò no s’entén quan justament els informes abans esmentats feien referències molt tallants en aquest apartat.

§         Consideren “condicionants que superen, en molt, la Llei Nacional del Sol y las normes autonòmiques“:

·          “Que les promotores cedisquen 678.000 metros quadrats (…) que seran declarats Parc Públic Natural”. L’esmentada superfície, que afecta al PAI del Replà, ja estava declarada com zona no urbanitzable, agrícola i de protecció forestal, és a dir, ja era “zona verda”, pose-se-li el nom que es vulga. A més, per a poder executar aquesta acció, el PAI ha requalificat com urbanitzable tot aquest terreny, que en les Normes Subsidiàries apareixia com no urbanitzable. Quin tipus de cessió és aquesta? No està ocultant un augment de la volumetria i dels m2 edificables? I fins i tot, en l’esmentada zona, l’empresa, misteriosament, s’ha “autoadjudicat” terreny que pertany al consistori (400.000 m2) i a veïns del poble i l’intenta cedir a l’ajuntament. És a dir, intenten “regalar” allò que no és seu.

Per altra banda convé fer una reflexió respecte a la propietat d’aquestos terrenys i altres situats en la serra del Carrascal: Antigament, els terrenys del Carrascal (la serra en la que s’ubica el PAI) eren considerat els menys valuosos per a l’agricultura. Pertanyien al comte de Parcent, el qual els va cedir a aquells veïns del poble que els cultivaven per tal de no haver de pagar els impostos d’uns terrenys tan mal considerats. En arribar a les acaballes de la dictadura, hereus del comte, convidats a visitar la població, es van assabentar que les escriptures no estaven actualitzades i van intentar quedar-se amb les terres. No ho van aconseguir tot, però si es van apropiar d’enormes extensions amb les parcel·les que ningú reclamava (herències d’avantpassats perdudes en la muntanya i encara mal valorades econòmicament). A partir d’ací ocorre que les terres es venen a una empresa i després, aquesta ven la propietat a l’actual (Coll de Rates S.L.) vinculada a la constructora. Es denuncia per tant que, a més de les irregularitats anteriorment descrites, la promotora intenta cedir al poble allò que abans se li ha llevat. Potser es tinga una base legal però, evidentment, és una immoralitat.

·         “Hem reduït la densitat de construcció que plantejaven les promotores de 20 a 15 vivendes per hectàrea (…) y a més subjectes a un pacte de creixement sostenible“. Com es pot qualificar de creixement sostenible passar d’uns 1.050 a més de 10.200 habitants, tal i com s’assegura en el concert previ? A més, les 15 vivendes referides ocuparan la mateixa superfície que els anteriors 20 doncs no s’ha reduït la superfície per a “construir sostre” (el càlcul de la superfície construïble s’ha basat en tot el sector, és a dir, incloent-hi la “zona verda” que cedeixen). A més, fins i tot les obsoletes Normes Subsidiàries en que es basen (les quals no estan ni tan sols homologades) eren més restrictives doncs deixaven les vivendes aïllades en 13 per 1.000 m2 , els adossats tenien parcel·les de 400 m2 (i ara fins i tot sols arriben a 250  m2) i no existia la possibilitat dels actuals blocs de 3 altures amb àtic que hui en dia estan projectats en el PAI del “Replà”, el major d’ells.

·         “Els urbanitzadors s’han compromés a construir les infraestructures necessàries per a la depuració d’aigües residuals i l’abastiment d’aigua potable” Açò no es pot admetre com un “oferiment” o una “compensació”: l’article 30 de la LRAU estableix com objectiu imprescindible, l’obligació que siga l’urbanitzador qui realitze aquest tipus d’infraestructures.

·         “Les empreses realitzaran amb caràcter previ l’estudi hidrològic de la conca i els llits que travessen el terme municipal”. L’esmentat estudi no hauria de correspondre a empreses urbanitzadores amb afany de lucre, si no a entitats imparcials, amb la finalitat d’evitar la sobreexplotació dels recursos hídrics. En aquest sentit, l’estudi inicial realitzat per una de les empreses promotores preveia l’abastiment d’aigua des d’un pou clausurat en la dècada dels 70, el que pot donar una idea de la “fiabilitat” de les previsions efectuades.

·         “Hem aconseguit uns ingressos directes per a les arques municipals de 1.445.000 euros”. Açò és molt il·lustratiu de com de “rentable” li resulta a la constructora aquesta operació, que pot “permitir-se aquest luxe”. Però, aquest luxe no ho és tant: fent comptes, si repartim aquest diners entre 10.000 habitants, a cadascun li correspondrien tan sols 25 euros per any durant 6 anys. Si, per exemple, pensarem en repartir-lo entre 6.000 persones, eixiria a 30 euros per habitant durant 8 anys.

S’ha de pensar, per altra banda, en el greu endeutament que podria acarrejar la probabilitat que l’equip de govern començara a gastar, abans de l’aprovació definitiva dels PAI, aquest diners, en tot o en part.

·         “Cessió al Consistori del 10% del sol una vegada urbanitzat, el que ens garanteix disposar d’espais públics per a dotacions d’interés com col·legis, o instal·lacions sanitàries”. Premisa recollida en l’article 30 de la LRAU que, a més, obliga a la cessió de més espai per a sols dotacionals. És mentida, a més, que existisca, en algun PAI dels aprovats, sol per a instal·lacions sanitàries.

·        

·         “Frenar o dificultar aquestos projectes carrejaria serioses responsabilitats a l’Ajuntament de Parcent, doncs les Normes Urbanístiques Subsidiàries que van declarar part del territori com Sol Urbanitzable impliquen una adquisició de drets als legítims propietaris d’eixe sol, als que hauríem de compensar amb sumes inabastables”. “No permetre, que els nostre poble s’hipoteque de per vida per a pagar indemnitzacions milionàries a propietaris amb drets legítims”. Segons la LRAU i la LLEI 6/98, DE Règim del Sol i Valoracions, un sol urbanitzable que no estiga programat no té ningun dret d’aprofitament. Per tant, mentre no s’aproven els PAI no existeix cap compromís vàlid ni quantitat a indemnitzar. S’ha de tindre clar que la decisió ha estat pura i simplement política o, pitjor encara, interessada. No s’ha preparat la proposta de concert previ per a desenvolupar possibles PAI, si no que s’han desenvolupat PAI i després s’han inclòs en la proposta.

·         “S’obri un període d’exposició pública dels avantprojectes per poder rebre al·legacions, suggeriments i opinions de tots vosaltres”. És fals. El període d’al·legacions ja ha passat i, fins i tot, durant el mateix alguns projectes no foren exposats al públic de la manera deguda. Com ja s’ha comentat, ni tan sols les al·legacions que es van presentar han estat suficientment contestades.

·         “S’obrirà una oficina especial per informar a propietaris, afectats o veïns en general dels detalls d’aquestos avantprojectes, i posar a disposició de tots la documentació tècnica i jurídica”. “No ha hagut ni hi haurà obscurantisme en la nostra gestió”. És obligatori que aquestos projectes estiguen actualment a disposició del públic en qualsevol moment. Però, quan aquestos van aconsultar-se sols es posen entrebancs, arribant fins i tot, en més d’una ocasió, a no permetre la seua revisió.

·         Finalment, com s’ha anat veient al llarg d’aquest escrit, els PAI en qüestió, es basen en unes obsoletes Normes Subsidiàries que mai han aconseguit ser homologades (anys 98 i 2000), i aquestos suposen a més una homologació parcial de quasi un 90% del sol urbanitzable previst en les esmentades Normes, el que els converteix en una homologació total encoberta. Però a més, tenint en compte que tots ells són “modificatius2, és a dir, alteren el contingut de les esmentades Normes per tal de ser més rentable s per a les empreses constructores i en detriment dels interessos generals.

Por las raons anteriorment exposades, SOL·LICITA:

·         La pèrdua d’efecte del Plenari en el qual es van aprovar els PAI.

·         L’anul·lació dels PAI.

·         Que s’estudien (i, en el seu cas, apliquen les conclusions) les propostes existents de creixement sostenible. O, al menys, una consulta popular vinculant al respecte.

·         La creació d’un PGOU, no orientat per interessos privats com el que es pretén tramitar, que permeta canalitzar de manera lògica i sostenible totes les actuacions urbanístiques i sense el qual no es puga dur a terme cap PAI.

·         La immobilització de les quantitats que les empreses promotores cedisquen a l’ajuntament, amb la finalitat de tornar-li-les en el moment en que els PAI resten sense efecte.

·         L’estudi de la legalitat de la pertinença dels terrenys del Carrascal a l’empresa Coll de Rates S.L. i en el seu cas la devolució als hereus dels antics propietaris veïns de Parcent.

·         Si s’estima adequat, s’inicien els tràmits per acusar de prevaricació a l’equip de govern de l’ajuntament o algun dels seus membres.

Parcent, ___ de ________________ de 2006

Signatura

A L’ATENCIÓ DEL SENYOR SÍNDICS DE GREUGES

DE LA COMUNITAT VALENCIANA

C/ Pasqual Blasco, núm. 1

03001 – Alacant

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PARCENT-1. EL REPLÀ

Ací tenim un dels PAI’s que volen fer al municipi de Parcent (la Marina Alta). N’hi ha dos més. Hi ha una foto de l’entorn actual Dalt-actual) i una altra (dessota amb el resultat final després), el col·lectiu VEÏNS DE PARCENT s’està mobilitzant per frenar aquesta barbaritat.

Tenim un empresariat immobiliari molt bèstia.El qual hi haurem de frenar, doncs, sinó acabaran matant el CAPITALISME. Passeu-me la boutade. No pensen mai cap endavant. Volen diner fàcil, a curt tèrmini i no se n’adonen que a llarg tèrmini és nefast, col·lectivament. Menjar d’avui i fam per demà. S’estan carregant la competència, el valor afegit que desequilibra en el nostre favor. El que fan és ben a les clares en favor dels "altres", els del capital de debò. Llegiu Vallehermoso, ACS, Hogarsur,etc. Tindre un empresariat subaltern és el pitjor que pot tenir una societat productiva com la nostra. L’altra ,- la forània- és merament financera. La trama saplanista amb qui pacta les pilotades ?. Intentar fer com els GRANS  és ben ridícul. Amb persones, que a la mínima et pot deixar a l’estacada, més encara quan tens la paella pel mànec. Nosaltres posem el llit (el territori) i ELLS són els qui s’hi giten. Agafen els diners, se’ls emporten i després, nosaltres ens quedem amb la destrossa. 

Hi aniré donant-ne més informació. Hi ha un full on s’esta recollint signatures per a adreçar-les al Síndic de Greuges.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’HUMOR QUE NO ENS FALTE. ÉS UN BON DISOLVENT

He manllevat novament un escrit a EXVALENCIANS.COM. En aquest cas el text és d’en Lluís Gallent. Com tots els d’aquesta colla: Perspicaços, aguts i corrossius. S’intitula: Un pas-doble per a Camps

Un pas-doble per a Camps
Lluís Gallent

Al “nostre” President Camps li faran un pas-doble en honor seu. Els compositors seran el mestre Adam Ferrero, en la part musical, i el Conseller de Cultura, Font de Mora, s’encarregarà de posar la lletra. A partir d’ara, tres pas-dobles Francisco, Paco, o Paquito sonaran en els actes oficials de la Generalitat. Tenint en compte, la Institució que tenim no desentonaran. Així, a l’entrada a les Corts, el President serà rebut per la música de “Francisco Alegre y Olé”.

“La gente dice:
vivan los hombres cuando
le ven torear yo estoy
rezando por él con la boquita cerrá. …”.

D’aquesta manera s’hi troba l’oposició “con la boquita cerrá” mirant com toreja el bou de la corrupció, l’especulació immobiliària i la manipulació informativa dels mitjans de comunicació -públics sobretot. Tot i això, allò de “Francisco Alegre” és relatiu, perquè “lo nostre President” transporta una cara de lluç descongelat, que no l’apanya ni el millor microones.

Els actes més festius com les convencions de partit o les compareixences al costat del Conseller Portaveu, González “Plan” Pons -belleza en 7 días- seran amenitzats pel pas-doble de filà mora, obra de Gustavo Pascual:

Paquito Chocolatero
és un home molt formal
què quan arriba la Festa
va sempre molt col·locat

I quan l’ocasió o l’esdeveniment demane solemnitat i festa alhora, exaltació de la figura presidencial i propaganda per la gran feina de govern, que sonen les fanfàrries del nou pas-doble compost per a ofrenar noves glòries a Espanya -que tant li agrada a Paquito Camps-. Com que encara no conec ni lletra ni música, ací va un suggeriment, que faig desinteressadament, per al senyor Conseller en la seua tasca poètica. Un esbós de lletra possible:

Paco Camps, quin home, quin President
És lo Nostre governant més eminent
Paco Camps, successor de Zaplana
Li mostra ara qui mana
Però com és un home piadós i devot
Resarà i no li “aventarà” un calbot
Farà que la nostra Comunitat
Siga líder en progrés i modernitat

Només un temor m’assalta, considerant la professió de forense del senyor Conseller Font de Mora, que per qualsevol motiu -Déu no ho vulga- certifique la seua mort -política per descomptat- a causa d’una “semicorxera” descontrolada aliada amb un “cudol” assassí.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari