Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

BOTELLOT DEL DIVENDRES

Hi caldrà pensar bé de què es tracta. No crec que siga res semblat a una revolta parisenca. Jo hi era. Tanmateix deixe una petita reflexió al voltant de l’esdeveniment. La foto està bellugada….però tampoc no estava per estètiques compositives.

Que jo estiguera per allà és pura coincidència. La foto feta des de la Rambla. El moment: els mossos s’endisen cap al Raval, se’ls veia neguitosos. També hi havia guàrdia urbana, cada cos al seu ritme. Anava amb els nanos meus i ma mare, estada plaent i promesa acomplida. Ens féiem fotos i, a més, a tots els personatges interessants de la via, en la nocturnitat. Ja vam ser-hi durant la vesprada. Sobta la imatge bouleversée entre ambdós moments. Ja tard, ens vam endisar una mica vers el ventre del Raval. Prop de l’altra rambla. Que, a dir veritat, no sé com se’n diu. Sabia que n’hi havia un botellot a la Devesa de Girona també, ja que ho vaig sentir a la ràdio durant la setmana. Ja tornant sobre el comentari de Barna, cal dir que em va sobtar la violència d’uns i dels altres. Pillatge. Tal i com anava la cosa……vam decidir d’allunyar-nos, sobretot pels nanos i ma mare.

Després agafàrem un taxi per a tornar a l’hotel, situat a la part alta. En el trajecte, em va doldre el comentari del taxista: Això del botellón no és d’aquí. Això és típic d’altres ciutats com ara Madrid, Sevilla, València o Castelló. Tampoc no enraonava amb desconeixement, era jove i hi havia viscut dos anys a Castelló. La base del seu raonament era que a Barna és costum de seure a dins dels locals. No trobe diferències entre Vlc i Barna en este tema. A dir veritat no crec que a València funcione el botellot. Sí el beure a fora dels establiments. A Barna també, àdhuc a Madrid com és el cas del barri de Chueca. Això des de sempre. Vegeu, sinó, el Carme, també. Sí fer una rave en un paratge, xalet, platja o similar. Ara això de beure fins caure de cul. I després dedicar-se a fer el vàndal……és nou de fa un parell d’anys, hi vingut per efecte mediàtic. Vicent Partal diu, al seu bloc, que viu Xavier Rubert de Ventós per allà, a través d’unes imatges. I algun comentari deia que es tracta del  filòsof de guàrdia. Potser que hi haguera gent dels Illacrua -antisistema- però el que s’hi detectava era una colla de pinxos que no anaven mal vestits, parlant castellà. Espere que els d’Illacrua no pretenguen modificar la visió per a donar cobertura ideològica, a una bretolada d’un grupet. Els mateixos antisistema hi haurien d’evitar el ser barretjats amb aquells malfatans.

Un altre punt: ¿Perquè, al Raval?.

Les intentones urbanístiques per revitalitzar-lo hi han quedat esquifides. Em ve a la memòria el film En construcció centrada al dit barri. Supose que per a evitar l’eficàcia policial. Amb la qual cosa la vida quotidiana del barri se’n torna impossible. Això l’hi mancava al barri, molt habitat per gents vingudes  de l’altra riba de la mediterrània i que la segregació social i urbana relega al dit barri. Amb el perill d’esdevindre guetto. L’Europa social no pot permetre’s el luxe de re-crear barris d’aquesta mena. Queden desarrelats del conjunt ciutadà. La tria del dit barri, no és banal. Perquè les condicions de sotmetre el personal eren els mateixos que volia evitar Haussmann a París al segle XIX. Un fet, vacu, organitzat no se’n sap molt bé amb quin objectiu- en principi -festiu- esdevé una guerra guerrejada que diria Eiximinis, és aprofitada per uns calamandurris per fer destrosses.  

Els botelloters eren de fora del Raval, al meu entendre. Castellanoparlants i no mal vestits, no confondre amb els antisistema, l’estètica diferent els delatava. 

 Xavier Rubert, el filòsof de guàrdia, és un senyor molt curiós, per exemple me l’he trobat pel carrer de músic Peydró (c./ de les Cistelles) de València cercant una cadireta de fusta d’aquelles antigues quan tingué l’última filleta, ja a l’edat d’uns 60 anys és una gran persona i un enorme esteta. Molt cordial, conversador insaciable, de fet vam mantindre una conversa de més d’un quart d’hora, tot mirant la forma dels objectes de fusta del dit carrer. Ell catedràtic d’Estetica de l’escola de Barna, jo lector dels seus llibres. L’art entotsolat, etc. Catedràtic foragitat de la seua càtedra en temps del franquisme, junt a Bohigas, no sé si Tomàs Llorens (aquest a Vlc) i fugit a Barna, i d’altres…via decret del BOE. Ara, ja dispersat del tema inicial, acabe esta reflexió vàcua i intrascendent com el mateix motiu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una petita reflexió sobre Barcelona vista des de València

L’he introduït un comentari a Jaume Ciurana sobre l’IMAGINA. Tot repensant Barna, vista per un enamorat de la dita ciutat, vista a vol d’ocell. 

Possiblement em quede curt, ja que no visc el dia a dia.

Repensem Barcelona estimat Jaume:

Si la Bcn actual fou la que tota una generació nascuda pels anys ’30 cristal·litza pels ’80 i que hom concretà en "La reconstrucció de Barcelona", acabada d’eixir dels sotracs de l’era Porcioles & Co. Aquella reestructuració, fou exitosa amb els Jocs del ’92. Amb el pas dels anys de la dècada dels ’90, tot allò ha anat diluint-se. Tot ajudat per l’ofegament econòmic. Ja ficats a l’atzucac, les postures deriven cap a l’entotsolament dels càrrecs, que opten per esgrimir la postura autista actual d’en Clos. Adobada pels interessos immobiliaris que fan la derivada cap a Forums i @22, etc. Que no cirrtique, però que tenen una manca d’articulació urbana amb els criteris anteriors. Hi ha un aprell de punts sobre els que cal fer esment. Barcelona és una metropoli que no acaba de ser-ho. Pertany a ciutats de segona corona. Un dels objectius estratègics passa per elevar-la a primera corona (rang París, Londres, Nova York, Shangai, Hong Kong, etc. Estem parlant d’infrastructures internacionals. Estic parlant a tres nivells:

1. Internacional. Interrelació a nivell global.

2. Regional. Euram. Jo, Jaume, trac sempre aquest tema vital. Cal repensar-nos. Ports, Aeroports. Tren d’Alta Velocitat. Autopistes. Connexions circulatòries de rang europeu. La relació València/Barcelona o es coordina i potencia, o no serem. Relacions amb l’altra riba de la mediterrània. Arribar fins Algesires.

3. Cal rescatar i remodelar l’àrea Metropolitana. La conurbació barcelonina és insofrible, ineficaç i tortuosa. I això lliga amb el punt anterior.

Tinc un pressentiment que és el següent: en Xavier Trias és un gran polític i ,crec, millor persona, però que pertany a la generació ja exhaurida dels Bohigas, Clos, Ferran, Mascarell, etc. Observa que s’ha de tendir envers una reflexió urbana més participativa i multifuncional, diríem de caire helvètic.

Tot esperant que hi siga d’ajuda per a la reflexió s’acomiada de tu cordialment.

 jbm.    

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CULTURA I INTERVENCIÓ PATRIMONIAL

FA UNS VUIT ANYS VAIG ESCRIURE UNA COMUNICACIÓ A L’AGRUPACIÓ D’ARQUITECTES PEL PATRIMONI DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES. EDILICIA. SÍ QUE S’HEM MOGUT EN AQUESTA DIRECCIÓ PERÒ NO MASSA COM PER A CONSIDERAR UN CANVI DE RUMB. LES RÈMORES MENTALS ENTRE ELS ARQUITECTES VALENCIANS SÓN MASSA PROFUNDES I FETES A FOC I FERRO DINS DELS SEUS CERVELLS.

COMUNICACIÓ LLEGIDA AL CAPÍTOL GENERAL VI DE L’AGRUPACIÓ D’ARQUITECTES PER A LA PROMOCIÓ DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC CELEBRAT A XÀTIVA.

                                                               Xàtiva, 6 de juny de 1997.

                Distingits companyes i companys :

                Després d’haver presentat instància al·legant-hi la meua voluntat de que EDILÍCIA em notifique qualsevol informació, acord, etc. en l’idioma en què escric i comminant-me a defensar aquesta postura al Capítol de Xàtiva, per part de l’Escrivà de l’agrupació, Sr. Juan i Vidal.

                Haig de manifestar que no sóc filòleg, sóc arquitecte i aparellador, i per tant des de l’arquitectura, ho enraonaré – en el sentit valencià del mot : parlar amb seny i des de la raó.

                Des d’un punt vista de la crítica sociològica de l’art, seguint Argan, Dorfles, Cirici, etc., cada societat genera la seua arquitectura al llarg de la història.

                Unes maneres particulars d’assentament en el territori, uns traçat propis de vies, una ubicació de places, jardins, etc. Un concepte variable d’habitatges, però un concepte espacial més o menys permanent, un tractament dels massissos i buits dels murs, una ubicació de la decoració o la manca d’aquesta, una manera de trobaments d’aquests amb les superfícies de doble corbatura, una tendència al tractament de les seccions, ja sien edificis gòtics, ja sien blocs de vivendes o indústries fetes avui. Que ens fa pensar i sentir -des del punt de vista estètic- que allò és correcte i funciona.

                Això comporta que aquells que fan arquitectura en aquella societat, pensen que allò s’acorda i s’acobla amb l’entorn, doncs no estem construint al desert, sempre hi ha una inserció al locus. Per tant, sempre hi intervenim patrimonialment. És a dir, treballem sobre un món heretat i que conforma, a grans trets, i amb tot el caos que vulgueu, una cosmovisió d’eixa societat. Eixa visió del món es vehicula i matisa, per analogia o contrast, a través d’un idioma. Històricament, el de la dita societat.

                 I des d’un punt de vista de la materialitat :

                Ens trobem la realització d’escales de volta de maó en pla, correntment, amb una catenària (l’anticorba) determinada dins d’uns paràmetres. Ídem en voltes en pedra picada o rajoles. Esbiatges en buits que van a la recerca de la claror o d’un pas mig amagat. Plementeries amb uns certs pendents tendents més o menys a la planeïtat. Una resolució pròpia i característica de terrats i teulades.

                Aquest ús de mots diferent entre les diverses societats conforma una materialització diferent així per exemple :

Quan manem revestir un mur produïm tradicionalment i des de la bona construcció, fer un ESQUERDEJAT per a donar base al parament i alhora fer que siga irregular per a que les capes següents s’adheresquen millor. Després ARREBOSSEM (capa més gruixuda 1 cm o més) i finalitzem amb una tercera que és una capa fina i determinant d’estuc, calç i pols de marbre o simplement morter ric que és l’ACABAT o el FI.  

                Per comparança, la construcció castellana, posem per cas, uneix les dues primeres capes des d’antic, oblidant el "jarrado" introduint "l’enfoscado" que és un terme ampli, laxe i confús que des de la seua introducció al PLIEGO G. DE CONDICIONES DE ARQUITECTURA conforma el gruix de la capa fonamental de l’estesa, sent aquesta la què assumeix totes les funcions d’adherència, resistència mecànica i regularització de la capa final.

                Per a més "inri" una norma dolenta i local  esdevé norma estatal en introduir-se a les normes NTE-RPR 74 i RPG-74. Veieu els edificis de la ciutat de València i comprovareu la distinció entre el guix negre de l’arrebossat i esquerdejat i el guix blanc o algeps de l’acabat. Conseqüentment, ens hi cal una normativa elaborada per DIRECCIÓ GENERAL D’ARQUITECTURA I HABITATGE i que estiga coordinada, òbviament, amb els organismes homòlegs de les Illes i del ITEC.

                Tenim una concepció diferent de la construcció de l’arquitectura, ni millor ni pitjor que les d’altres societats, treballar des d’aquesta societat mereix un respecte, envers ella, ni folclòric ni romàntic, REAL i ESFORÇAT, per tal d’intervenir en el patrimoni, i que passa per conèixer i usar l’idioma.

                Altrament si no hi ha un coneixement del català/valencià d’avui, com podem enfrontar-nos, amb èxit a documentació d’arxius, registres, etc. ?. Saber què se’n féu en certa intervenció comentada, per exemple. I mil coses més.

                Si una de les teories que circulen sobre la intervenció és en un cert moment de l’anàlisi immersionar-se en l’ànima dels diversos constructors i artífexs. ¿ Com podem immersionar-nos-hi si som absolutament estrangers en el propi país i a la pròpia cultura ?.

                Per una altra banda, l’agrupació té membres que són professors de la universitat. Els hi demane : ¿ Si han reparat sobre el mal que aquestes mancances ens produeixen?, ho dic des de l’experiència de dues carreres sofertes des de la més absoluta immersió en el sucursalisme (des la castellaneïtat) i mediocritat medioambiental de la Politècnica.

 

                Vaig a finalitzar amb un conte per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador o indígena del patrimoni :

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : " No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats". Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres. Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús de la llengua del país ens hi passa el mateix. Bona part dels arquitectes valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa que els indígenes protagonistes del conte.

                Tot esperant que siga ben rebuda aquest afer i subralle D’INTERÈS GENERAL s’acomidada de vosaltres

                                                               Josep Blesa i Morante, arquitecte.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dennis

Removal Transplant-New York Stock Exchange.1968

FOUR TONS OF PAPER DATA FROM THE FLOOR OF FLOOR OF NEW YORK STOCK EXCHANGE WAS REMOVED AND TRANSPLANTED TO PARK AVENUE SOUTH WHERE IT WAS HOUSED IN AN AREA DEFINED BY THE SPECIFICATIONS OF A ROOF.

THE SPATIAL LIMITS OF THE CLEARING HOUSE FLOOR DICTATE THE MANNER IN WHICH THIS PAPER RESIDUE ORGANIZES ITSELF. IN THE SAME WAY, A CYCLONE FENCE DIRECTS THE ACCUMULATION OF WIND BLOWN MATTER, THUS FUNCTIONING AS AN AESTHETIC BLOCK. THE PAPER BECOMES FREE-MOVING ARCHITECTURAL FUEL, UNDIRECTED, YET RESPONDING TO THE IMPOSITION OF PRE-EXISTING BOUNDS, THE EXCHANGE FLOOR IS AN ARCHITECTURAL MOLD FOR SYMBOLS REPRESENTING DISTANT LOCATIONS.

TRANSACTIONS INVOLVING A SPAN OF THREE THOUSAND MILES TAKEE PLACE ON THE STOCK EXCHANGE FLOOR. THE RESIDUE AT THE END OF THE DAY CARRIES VESTIGES OF THE DISTANCE BETWEEN TWO POINTS: THE POINT AT WHICH BUY ORDERS AND SELL ORDERS HAVE BEEN ISSUED. THOUGH IT LIES DORMANT ON THE FLOOR IT IS CONCEPTUALLY STILL ACTIVE. A SPATIAL TRANSACTION IS IMPLICITLY CONTAINED IN THE MATERIAL; A WEB OF COMPONENTS INTERACTING WITHIN A CONTINENTAL GRID.

AT 2 P.M. THE CLEARING HOUSE FLOOR IS FILLED WHIT THE HIGHS AND LOWS OF STOCK TRANSACTIONS, THE PERMUTATIONS A STOCK HAS UNDERGONE DURING A FOUR HOUR PERIOD. BY REMOVING THIS DATA FROM A GROUND LEVEL AND CARRYING IT UP SIXTEEN STORIES, I AM RAISING THE LEVEL OF RESIDUE THAT WAS ACTIVELY HOUSED ON A LOWER PLANE. THE MATERIAL WILL BE HELD AT THE TOP OF A BUILDING: THE BUILDING FORMS A BASE FOR THE PIECE. THE ROOF IS VIEMED AS A TERMINAL STRATA FOR PASSIVE INFORMATION. THE MANHATTAN SKYLINE BECOMES A TIGHT COMPLEX OF CORE SAMPLING OF VARYING DEPTHS.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La lliga de Florentino

He manllevat a l’amic Toni Mollà. Este article que ha deixat caure al website EXVALENCIANS.COM . Com sempre, Toni és genial sagaç i agut.

La lliga de Florentino Pérez
Toni Mollà

Els diaris en van plens. Florentino Pérez va dimitir ahir com a president del Reial Madrid. L’excusa ha estat la marxa esportiva de l’equip dels galàctics que el mateix Florentino havia creat a imatge i semblança seua. Però el bon observador farà bé de mirar més enllà dels gols i dels penals, de l’edat dels futbolistes i del seu rendiment estrictament esportiu. El futbol és un terreny de joc simbòlic on es debat alguna cosa més que els punts de la classificació i el llorer dels campions. El nostre esport més popular simbolitza i perpetua altres enfrontaments més concrets i “materialistes”. Els mateixos jugadors han esdevingut “unitats de negoci” cada dia més “deslocalitzades” i globals, amb interessos diversificats de forma estratègica allà on convé, siga la lliga espanyola o la italiana. Allà on convé als mateixos jugadors i a les empreses –publicitàries i audiovisuals, en primer lloc– que n’exploten la imatge i el currículum esportiu. I allà on convé, vicàriament, als clubs que els contracten d’acord amb interessos “empresarials” que no són tampoc només esportius. Les galàxies dels jugadors delimiten també els mercats on actuen les matrius empresarials dels clubs contractants. Per la seua banda, les llotges dels estadis –de can Barça, del Bernabeu o de Mestalla– són, cada diumenge, taules ben parades de complicitats i d’interessos compartits no sempre confessables al sol del migdia. Les connexions entre la política i el mercat han trobat a les llotges VIPs l’espai del pacte i del repartiment, de concentració empresarial i d’establiment de sinèrgies entre empresaris i governants de tots els colors de la lliga de les estreles. D’ací que els consells d’administració empresarials i les directives dels clubs responguen als interessos dels grups d’interessos –als EUA, en diuen lobbies– de cada moment i espai geogràfic, amb els mateixos alts-i-baixos, reptes i oportunitats, que la resta del “mercat”. Al València C de F, posem per cas, dominaren els taronjaires com Julio de Miguel o Arturo Tuzón fins que la taronja valenciana entrà en crisi, al mercat “nacional” i a l’europeu. Ara ho fan els constructors perquè és la rajola la que mana en el mercat i la política del país. I el canvi d’estadi i la requalificació consegüent, com l’atemptat ambiental contra Porxinos, no en són sinó les mostres més evidents.

La dimissió de Florentino Pérez al capdavant del Reial Madrid s’ha d’interpretar com un final d’etapa empresarial, amb els objectius operatius ben assolits, balanç i compte de resultats a la mà. Florentino Pérez, president d’ACS –primer grup constructor d’Espanya i tercer d’Europa– “va construir” una galàxia de futbolistes que, com el president necessitava, utilitzava la “marca Reial Madrid” per a “posicionar” en el mercat altres unitats de la mateixa “constel·lació” empresarial. Durant l’època galàctica, el Reial Madrid ha fet el “pelotazo” immobiliari més gran de l’Europa Occidental, amb la requalificació dels terrenys de la ciutat esportiva –cosa que, per simpatia merengue, volen imitar altres clubs com el mateix València C. de F. Paral·lelament, ACS ha escampat els seus tentacles per tot l’estat espanyol i illes adjacents, gràcies als polítics governants a Espanya, inclosa –i a gosades !– Catalunya. La classe dirigent i governant d’ara i d’abans al nord de l’Ebre no mira el color de la camiseta quan hi ha pela llarga per l’entremig. La construcció del complex del Fòrum de les Cultures –ai, que em muir de riure !– en fou només un exemple. La corporació empresarial de Florentino Pérez s’ha convertit, durant aquest mateix període expansiu, en el primer accionista de RETEVISIÓN, l’empresa que transporta el senyal televisiu a tota la península tant de les televisions públiques com de les privades. Finalment, ACS ha comprat DRAGADOS, que era el seu màxim competidor en obra pública en un procés de concentració empresarial que apunta a la vella idea de mercat monopolístic. I, per si era poc, ha esdevingut l’accionista de referència d’ABERTIS (24’8%), propietària de les autopistes que tots paguem, fonamentalment a l’eix mediterrani –abans, Països Catalans. No ens enganyem: Florentino Pérez ha guanyat la lliga per golejada. Ha fet el que havia de fer i quan calia; i ara una altra cosa. Els homes de negocis no poden perdre el somriure per dos miserables gols del Mallorca. Ben al contrari: saben interpretar quan han d’eixir d’un negoci i canviar els ous de cistella. Ell ja ho té bé. Ara toca retirar-se del parquet i de la llotja i recollir beneficis. Derrotat i sotmès com està l’exèrcit democràtic, les tropes “constructores” han assolit tots els seus objectius “operatius”. La (seua) “guerra” esportiva s’ha acabat. Ara li passa la “marca Reial Madrid” a Fernando Martín Álvarez, propietari de MARTINSA, constructor amb qui s’havia repartit conjunturalment el terme de la Comunitat de Madrid per barris, i el major propietari de sòl d’Espanya, amb interessos a Telefónica, el BBVA i el Banc de Santander. És una altra lliga que comença.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA IDEA MEDIÀTICA

He tingut un petit somni.Ens faria molt de bé, així ho crec. Serviria per al que serveixen els mitjans de comunicació. Crear competència. Intentar elevar el nivell de continguts i d’audiències. Fugint del xaronisme. Crec que es pot fer bona ràdiodifusió, divertida, sense caure en cert mal gust.
UNA IDEA MEDIÀTICA.

 

Hom diu que Ràdio 4 tanca. Hom diu que per problemes econòmics. Guaitant la història de la radiodifusió a la nostra societat, el que les restriccions “polítiques” ens hi ha imposat, crec que caldria demanar-nos si és possible engegar un projecte -empresarial- de ràdio, que cedira els dials que avui té la dita cadena. Hi haurà empresariat que volguera fer-ho?

Fa uns 20 anys sí que hi havia un grup barceloní intentant-ho. Quan engegaven les 5 llicències  de tv que anaren a parar a grups mediàtics influents. Avui que tot allò s’ha esbandit, per la proliferació de medis. En restaran algú ?. M’agradaria que no fóra d’eixe tarannà barceloní, que tot ho “pixapina”. Que fóra més transversal i que poguerem recuperar “allò” que és bo per a qualsevol societat del segle actual: la lliure concurrència. Això contribuïria a reforçar l’espai comunicatiu de la nostra cultura. L’estat aquest (l’espanyol), que tan gran mal ens ha causat, pot esmenar, una miqueta, aital situació. Simplement retornar-nos un poc d’allò que és nostre.

Pense en empresaris com el mallorquí Escarré, els Planeta i els Tarradellas a Barna i Gurb, i els Roig, entre d’altres, a València. Igual somnie truites, també podria ser. Crear una fusió d’empresaris que poguera reconvertir-se en una Tv (normal), més endavant. ¿Com projectar l’EURAM?, millor i més ràpid, a la nostra manera. Això, també, és societat civil.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari