Pau Comes

Independència és llibertat

14 de febrer de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Per una majoria social per la independència. (2) Eixamplar la base

Com deia en el primer apunt sobre el tema, una de les estratègies imprescindibles per obtenir una majoria per la independència és eixamplar-ne la base social. (segueix…)
Eixamplar la base social vol dir convertir en favorable a la independència molta gent que encara no ho és. I si encara no ho és, es deu a què els arguments que havien servit per a convèncer els que ja en som partidaris no han servit per fer-ne de nous. Però no per repetir-los mil vegades més, o per cridar-los més fort aconseguirem convèncer els encara no convençuts.

Hem d’utilitzar altres vies, altres discursos, tants com tipus de gent haguem de convèncer, amb un sol objectiu: que aquesta gent cregui que val la pena dir sí a la independència.

Quan dic “un sol objectiu”, vull dir que hem de deixar de banda tot allò que ens pugui separar als “vells” i als “nous” independentistes. És a dir, que, caricaturitzant, no podem pretendre fer al mateix temps independentistes, experts en filologia catalana i amants de les sardanes, perquè no aconseguirem cap de les tres coses en la immensa majoria dels casos.

La història de les nacions en els últims dos segles en ensenya que és molt més fàcil (re)construir una nació a partir d’un Estat propi -és a dir, després de la independència-, que no pas abans, és a dir, dins d’un altre Estat, que a més n’és hostil. Tornant a l’exemple, és més fàcil fer experts en filologia catalana i amants de la sardana un cop tinguem un Estat propi -gràcies als que hauran començat apostant només per la independència-, que no pas passar temps en fer experts en pronoms febles amb l’i-pod carregat de sardanes, i esperar que, al final, acabin desitjant la independència com per inèrcia.

En aquesta línia, com recordava Xavier Vendrell no fa gaire, Esquerra  ha anat diversificant els discursos per la independència des dels anys 90 del segle passat, cobrint els aspectes identitari (llengua, cultura, nació), el socioeconòmic (la independència com a factor d’augment del benestar socioeconòmic) i l’integrador (per la independència no sobra ningú, se senti com i d’on se senti).

Mica en mica, això va donant els seus fruits, com reconeixia algú tan poc sospitós de simpaties envers Esquerra com Josep Ramoneda. Així, en aquests últims anys hem passat d’un discurs anti-independència sense fissures per part dels socialistes i el seu entorn, al reconeixement que la independència està guanyant la batalla de la centralitat de les idees en la política catalana.

Al mateix temps, no només el conjunt d’independentistes creix, sinó que ha començat allò impensable fa tan sols pocs anys: els votants i fins i tot militants socialistes comencen a abandonar l’ortodòxia del PSC-PSOE per fer-se independentistes, com els exemples simptomàtics de l’escriptora Assumpció Cantalozella i del periodista Miquel Giménez.

Eixamplar la base és com pelar una ceba: es comença per les capes de fora, i es va avançant cap a les més interiors. Però com que la “ceba” que engloba els votants actuals del PSC-PSOE no és la mateixa “ceba” dels votants de CiU i/o PP, calen discursos diferents, cal repartir-se la feina de fer nous independentistes. Per això Esquerra se centra en els sectors del centre cap a l’esquerra, mentre que CiU i/o RCat (amb Laporta o per separat) haurien de treballar en els sectors que van del centre cap a la dreta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!