Pau Comes

Independència és llibertat

29 de juliol de 2008
Sense categoria
6 comentaris

Què és més urgent: fer país o fer (el nostre) Estat?

Aquesta és probablement la pregunta més important que es fan -o s’haurien de fer- els partits catalans que es defineixen principalment com a catalanistes. De la seva resposta en depèn l’estratègia a seguir i, en conseqüència, si trigarem poc o una mica més a ser independents. Com el que va passar a la Guerra d’Espanya del segle passat, quan al bàndol republicà es discutia si era més urgent guanyar la guerra o fer la revolució (segueix…)
Aleshores, els nostres avis i besavis es van embrancar en una discussió que va marcar el futur (és a dir, el nostre present). Malauradament, no tothom tenia clar quines serien les conseqüències de prioritzar una lluita o l’altra. Efectivament, no es tractava de guanyar la guerra o fer la revolució -segons quina opció s’imposés-, ja que hi havia altres factors en joc, bàsicament el bàndol franquista.

En resum, es pot dir que, si es prioritzava el guanyar la guerra sobre el fer la revolució, un cop derrotats els feixistes s’hauria pogut fer la revolució. O almenys, no hagués estat impossible (donat el context internacional), ja que els revolucionaris estarien entre els vencedors.

En canvi, el que molts revolucionaris no van saber (o voler) veure, és que si decidien prioritzar la revolució sobre guanyar la guerra, la victòria dels franquistes era quasi segura. I un cop perduda la guerra, aleshores també era impossible fer la revolució, com van demostrar els quaranta anys següents.

En el cas del catalanisme actual passa una cosa semblant: discutim sobre si cal sobre tot “fer país” o intentar aconseguir un Estat propi. Durant els primers temps de la transició semblava clar que calia fer país, més que res perquè tot estava per fer, fins i tot el país dels veïns.

Trenta anys més tard, les coses han canviat radicalment: entre altres coses, l’Estat espanyol ha passat a doblar la seva influència en el PIB (del 20 al 40%), i ara té molta més capacitat de fer país (el seu) que no pas nosaltres de fer el nostre. Això fa que, mentre seguim formant part de l’Estat Espanyol, per una banda no podem disposar dels recursos que ens caldrien per fer país -per culpa del famós espoli fiscal. Això ja seria greu si aquests diners es tanquessin en una caixa i es llancessin al bell mig de la fossa de les Marianes.

Però el més greu és que aquests diners, a sobre, els utilitza l’Estat espanyol per a construir la nació espanyola més enllà dels seus límits, fins a omplir tot l’Estat. I per a “construir” aquesta “nació”, entre altres coses, ha de destruir la nostra.

La situació actual, doncs, no permet gaire invents ni refregits del passat. No podem jugar a fer la Generalitat de l’any 80, perquè per cada passa que avancem, els espanyols en fan deu. I totes deu ens fan retrocedir com a país. Dins l’Estat Espanyol, amb les seves regles, tenim la partida perduda d’entrada. Només podrem reconstruir la nació, en el nou context mundial, si tenim Estat, de la mateixa manera que els jueus no van poder recuperar una llengua que no es parlava des de feia dos mil anys fins que van tenir el seu Estat, o els irlandesos no van sortir de la misèria fins que van tenir el seu.

De fet, encara que no ho sembli, el més fàcil serà aconseguir l’Estat (no ho dic jo: ho diuen les enquestes). La feina de reconstruir la nació sí que serà dura. Però dins l’Estat Espanyol, serà molt més difícil, per no dir impossible.

  1. Company, has donat al centre de la diana. L’has encertada de ple. De fet, per tal d’aconseguir la independència només ens cal convocar un referèndum d’autodeterminació. Ja sabem que això no serà fàcil, el govern de Madrid maldarà per impedir-ho; tanmateix, amb la complicitat internacional- si és que sabem aconseguir el suport de la comunitat inernacional – l’estat espanyol es veurà forçat a tolerar el referèndum, ja que, en cas contrari, quedaria en evidència davant els països democràtics amb què manté relacions internacionals. No estaria ben vist que un país suposadament democràtic posa obstacles a una consulta popular. Això deuria ser, a partir d’ara, el nostre objectiu prioritari: teixir una xarxa d’influències internacionals que ens donés suport i finalment votar sí o no a la independència.

  2. Hola.
    Estic completament d’acord amb els dos. Seria bo fer arribar aquest escrit als polítics del país (especialment CDC, que sembla apostar clarament per l’altra via).

    Però crec que construïr nació serà més fàcil del que creieu. Coses com les seleccions esportives hi ajuden molt.

  3. No estic d’acord amb el plantejament d’una cosa o l’altre.
    El que no es pot fer és deixar de banda el país per fer un Estat ni deixar de banda fer un Estat per fer país.
    Esquerra ha renunciat fer país i al final no ha fet cap pas (expressament) que ens porti a la creació d’un Estat. Si ara realment hi ha més independentistes és degut a la incompetència del tripartit i de que abans havia imaginari nacional català (la crosta nacionalista que diu el PSC).
    CiU ha fet país i no es pot dir que no hagi fet cap pas per aconseguir un Estat(TV3, CatRadio, Mossos d’Esquadra) però és veritat que al final cap d’aquest pas ha estat aprofitat per fer un pas real per la creació d’un Estat. Però fins ara teniem  el que el tripartit ha començat a desmuntar-ho: un imaginari (potser irreal) nacional català que ha permès que molts catalans ara s’hagin decidit per la creació d’un Estat. Et pots imaginar que hauría passat si el Pujol haguès fet cas al socialistes catalans de no crear TV3?. Dons que possiblement a Catalunya passaria com a la resta dels Països Catalans, manarien el PSC-PSOE o el PP.

    Però estic totalment d’acord que sense un Estat segur que morim aviat.
    Per això continuar amb la estratègia de CiU de fer país i no fer cap pas cap a la creació d’un Estat només ens portarà allargar l’agonia per morir més tard amb opiacis nacionalistes que la faran una mica més suportable.
    Però lógicament continuar amb la estratègia d’E amb el tripartit ens portarà a reduir l’agonia per morir més aviat sense calmants nacionalistes.

    Per reixir cal fer servir les dues coses: Fer país i l’hora fer passos cap a la independència.

    La formula és simple i altres llocs ho estan fent, per exemple al país basc.

  4. Estic més o menys d’acord políticament amb tu, però pel que fa als exemples històrics, no hi estic gens d’acord.
    El debat històric “fer la guerra o fer la revolució” responia a uns posicionaments, i, sobretot, a uns interessos polítics (no era un debat purament “teòric”). Per una banda, fer la guerra (i eliminar la revolució) era l’opció dels comunistes, que, finalment, es van fer amb el poder, van guanyar l’hegemonia política després del maig del 37, van poder eliminar Largo Caballero i “van posar” Negrín… i, finalment, van perdre la guerra. O sigui, que la opció “abans guanyar la guerra i després fer la revolució”, no ho oblidem, va ser, paradoxalment, la que va guanyar el debat a la reraguarda, i la que va perdre la guerra… (Alguns diuen que la única victòria possible era “resistir” fins a la Segona Guerra Mundial; tampoc ho van aconseguir…) I, la veritat, no crec que una República victoriosa amb el PCE al capdavant hagués fet cap revolució com la volien els anarcosindicalistes, sinó que més aviat hagués aprofundit en una democràcia burgesa potser en l’òrbita de Moscou (ciència ficció pura i dura), però ni tan sols frontpopulista. Però això, amb la dimensió que van prendre els ajuts de Hitler i Mussolini, i amb l’aillament internacional que va patir la República, era, repeteixo, ciència ficció ; vull dir, que era ciència ficció que la República guanyés la guerra.
    Tampoc estic d’acord que durant la Transició el més correcte fos “fer país” abans que la opció “independentista”. Precissament, si alguna cosa gaudia de popularitat política llavors, molt més que ara, era la independència dels Països Catalans.

    Manel

  5. De manera clara és més urgent fer el nostre estat. La raó que dones de com estem dins de l’estat espanyol i de tenir present quin és el seu projecte d’Espanya és més que suficient. Afegiria que a l’esgotament econòmic fruit de l’espoli i altres polítiques que patim, cal afegir altres esgotaments, que entenc també són raons per a prendre-ho com a prioritari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!