Pau Comes

Independència és llibertat

22 de juliol de 2008
Sense categoria
2 comentaris

Un cas curiós: la “via telepàtica” a la independència

La “via telepàtica” seria la dels que diuen que la millor manera d’arribar a la independència és “no parlar-ne mai”. I qui diu no parlar-ne, diu no difondre’n la idea per cap dels mitjans que poden percebre els nostres sentits, per la qual cosa, dedueixo, només els queda la telepatia. Aquest cas és curiós per diversos motius, com veurem tot seguit (segueix…).
En primer lloc, sembla com a mínim paradoxal que si algú vol assolir un objectiu que depèn del vot d’una majoria de la població -com pot ser guanyar un referèndum democràtic-, no intenti convèncer aquesta població. Fins que no es demostri el contrari, per convèncer algú de les teves idees, li has de fer arribar el teu missatge, i a més, d’una manera clara i entenedora, sense ambiguïtats.

(Una altra cosa seria voler assolir l’objectiu prescindint de consultar
democràticament a la població, per la qual cosa no caldria convèncer
ningú més enllà dels activistes encarregats de l’acció, i aquí sí que seria millor no parlar-ne gens. Però aquest no
sembla el cas de la independència catalana.)

Això s’aplica des de la publicitat comercial a les campanyes electorals, passant per les assemblees veïnals, les encícliques papals, les pintades al carrer i un llarg etcètera.

Si en el cas de la difusió d’idees en general la via telepàtica seria un cas inèdit, en el cas de les campanyes polítiques encara ho seria més. En el cas concret d’un procés d’alliberament nacional, no conec cap cas d’accés a un estat propi per la via democràtica (amb referèndum o amb votació parlamentària) que no anés precedit per una intensa campanya -a favor els uns, en contra els altres- sobre la independència. Dit d’una altra manera: mentre hi ha un munt de casos en què la campanya explícita ha aconseguit el seu objectiu, no hi ha cap precedent de campanya “telepàtica” que es conegui que hagi funcionat per a aconseguir la indepependència (o un augment de vendes de desodorants, o la disminució dels accidents de trànsit, o qualsevol altra cosa que al lector se li pugui ocórrer).

Bé, se’m podria objectar que els “telepatistes” són conscients d’això, però creuen en un tipus de campanya completament nou, per la qual cosa, si no ha funcionat fins ara, no vol dir que no funcioni en el futur. Admetem-ho, doncs. Aleshores, se’ns presenta un altre motiu que fa curiosa la via “telepàtica”: si els seus defensors hi creuen tant, primer haurien d’explicar: a) com i per què funciona, i b) per què funciona millor que la via democràtica tradicional. A menys que aquesta explicació també la facin per via telepàtica, i un servidor tingui la neurona adormida, no l’he vista per enlloc…

El darrer motiu (de moment) que fa curiosa aquesta via, és que alguns dels seus defensors només la defensen per a aconseguir la independència de Catalunya. Per a totes les altres causes o objectius, no només recorren a la transmissió de missatges pels cinc sentits habituals, sinó que ho fan amb un zel professional admirable i sense reparar en despeses.

Si per fer caure el govern establert cal estar-ne parlant contínuament i sense parar, fins al cansament (dels oients, no d’ells); si per fer veure que els que hi són ho fan fatal i els que no hi són ho farien molt millor cal mesurar els segons de tele i ràdio, els titulars de premsa escrita, pagar un exèrcit d’opinadors, fer servir mitjans audiovisuals novedosos o endinsar-se dins la xarxa 2.0, com és que per aconseguir la independència, en canvi, cal fer tots els esforços del món per evitar parlar-ne? Algú m’ho pot explicar?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!