El Més Honorable Jubilat de Catalunya, en una de les darreres aparicions abans de calçar-se definitivament les sabatilles de quadres, ens va
regalar ahir amb algunes de les seves perles, altrament conegudes com
maragallades. Concretament, va deixar anar (la incontinència de l’edat,
deu ser) que "seria ridícul demanar la independència de Catalunya", i
que "Catalunya, amb el nou Estatut, ja ha arribat allà on volia
arribar". (segueix…)
Home, no sé si és gaire habitual entre els jubilats pensar
que tothom es troba en el seu mateix moment vital -aquell que ja va fer dir al
nostre personatge que era "massa vell per fer-se independentista"-,
però el que és segur és que el país sencer no s’hi troba pas. Cal ser molt
atrevit per dir que Catalunya ja ha arribat allà on volia arribar, en primer
lloc perquè la Catalunya
d’ara no és la de fa 30 anys, ni la que vindrà dins de 30 anys. Però el que sí
que sabem és que la
Catalunya actual, com a mínim, volia arribar fins a l’Estatut
del 30-s. Van ser uns altres qui li ho van impedir, i la van forçar a acceptar
el pacte de la vergonya.
Després, ens surt amb això del "ridícul"… I ves, m’ha tornat a
recordar aquells avis que, fa anys, no es van creure que l’home havia trepitjat
la Lluna (i
molts van morir sense creure-s’ho). També deien que era "ridícul"
pensar que un home podia arribar-hi.
El problema del Molt Honorable és que, si fos tan ridícula
la independència, com és que l’Estat Espanyol no renuncia, mentre pot, a un bri
d’independència ni de sobirania, ni cap a Brussel·les, ni cap a les nacions que
el componen, ni tan sols respecte a un tros de roc a 200 metres del Marroc,
com el famós illot de Perejil? I qui diu l’Estat Espanyol, diu QUALSEVOL Estat,
ja tingui milers d’anys d’història, o uns pocs mesos.
Ep, i abans que em surti amb què tenim més autonomia que
ningú, que m’ensenyi un Estat, per esquifit que sigui, que estigui disposat a
bescanviar el seu seient a la UE a canvi de la nostra fantàstica autonomia. Molt
Honorable, si en troba tan sols un, em comprometo públicament a abandonar el
meu activisme independentista.
En fi, ja entenc que deu ser dur que et jubilin per força als tres anys de
govern, quan no et cansaves de dir que el teu projecte era per "almenys
dues legislatures". Però, per sort, el país, malgrat tenir més de mil anys
d’història, no es jubila.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser està encabritat, però fer-ho pagar als que tothom ho fa pagar tot…
Em sembla ridícul que Maragall es mofi de l’independentisme quan aquest és el que li ha permès ser el president de la seva "nació".
Personalment em dolen les seves paraules…
Però essent positius, en converses personals, no digitals, amb tu, Pau, m’has més d’una vegada que la manca d’arguments i l’insult a darrera porta la feblesa i la por. Doncs això.
Palacio de la Moncloa (Madrid), any 2026
Hi ha una reunió entre el president del govern espanyol Alberto Rúiz Gallardon(PP) i la presidenta de la Generalitat de Catalunya, Carmen Chacón (PSOE):
Siete millones de personas encantados de la vida, todo es puro civismo y “seny”, todos están encantados de ser ciudadanos del mundo, no nacionalistas, tolerantes, serviciales, educados, posibilistas, están pero que muy preocupados por el civismo, la capa de ozono, la deforestación del amazonas, la extinción de especies animales, la autodeterminación del Sahara (quien lo iba a decir), la paz en oriente medio, la opresión de las tribus aborígenes en Oceanía y las culturas africanas.
Hemos hecho un trabajo impresionante, y sin derramar una sola gota de sangre, voy a decirte una curiosidad, van a venir un grupo de científicos del departamento de psicología social de la Universidad de Chicago para ver el resultado con sus propios ojos.
Los hemos dejado como auténticos bobos.
Carmen: por última vez Alberto, recuerda que aun somos de los vuestros, o soltáis el dinero, o cogemos la independencia.