Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

2 DITES SÀVIES I UNA CANÇÓ

Dedicades als nostres Molt Honorables Presidents (Camps, Antich i Montilla)
i llurs Honorables Consellers d’economia (Camps, Manera i Castells).
A pròposit d’allò que tothom sabia sobre balances fiscals.

1. “Qui furta un ou, furta un bou”

2. “De moliner canviaràs que, de lladre, no te n’escaparàs”

Els savis antics no fallen mai.
I ara la cançó que les explica, millor que qualsevol Nobel d’Economia,
des de fa 301 anys ençà: 
 

Vos enllace també una eixida tranquil·la i pròspera des
de “valencianisme.com” en l’entrevista a Josep Vicent Boira i Maiques.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Las dites no les havía escoltat mai, però diuen la veritat.

    Al Tall si que els escoltava, quan feia llargues estades a Mutxamel, eren cap els anys 80, quins anys aquells… Recordo anar a València a una manifestació, i en acabar varem anar a la plaça de bous, i allí escoltaren directe AL TALL, entre d’altres. Mare meua, com era el Vicenç de Mutxamel, un Terratrèmol, era del P.S.A.N.

  2. la cançó i les dites concises. Quants d’esforços per negar les evidències i quanta barroera manipulació per fer-nos quedar de garrepes.

  3. No és obligat menjar llagosta cada dia, ja. Jo hi vaig estar obligada durant anys i més anys, quan no hi havia res més per berenar que llagosta amb ceba. Fins i tot, mumare la feia d’una manera, perquè no semblàs que cada dia menjàvem el mateix, amb salsa de cafè. Havia après de fer cuina sofisticada a l’Ala Littoria, amb els Tozzi, quan hi va estar abans de la guerra. Amb les primeres capes de la llet que havíem bollit (quan ja era freda) a cullerades en treia la crema (era llet de la vaqueria, sense batejar, encara). Feia una cafetera italiana de sis, barrejava el cafè amb la crema dins una perola i bones remenades damunt el foc, fins que reduïa. Sal i pebre. Després, agafava una o dues llagostes que munpare ja no havia volgut posar dins el viver, o perquè ja estaven mig estormeiades o perquè feien la muda, les tallava a rodanxes i els donava volta i volta amb l’oli ben calent dins una paella. Finalment, les tallades ben compostes dins una cassola de fanc, la salsa de cafè per damunt, xup xup cinc minutets, i a berenar. En aquells temps, munpare n’agafava 79-80 kg cada dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.