Des de la Plana

Hui és vint-i-cinc d’abril. Aniversari, i ja en van tres-cents set, de la derrota d’Almansa. Ja ho diu la dita: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.
En aquella batalla, el paper dels valencians fou mínim. De fet, ni tan sols vam participar en la batalla. Ni el gran heroi valencià, Joan Baptista Basset, no hi era. L’Arxiduc Carles l’havia fet empresonar perquè havia promés rebaixes d’impostos per tal de guanyar-se el recolzament del poble. Només l’alliberarien després de la derrota, per tractar de redreçar el rumb d’una guerra que ja s’escorava irremeiablement, cap a la causa borbònica.
Tot i això, a la defensa de Barcelona, set anys més tard, no només estava el general Basset (cap de l’artilleria). També hi havia dos batallons de valencians: el de la mare de Déu dels Desemparats i el de Sant Vicent Ferrer. Això vol ser un recordatori per a tots els habitants del Principat que sempre acuseu els valencians de ser insolidaris i sotmesos al poder central i centralista.

Hui es commemora una derrota que, si s’analitzen les operacions militars, hauria pogut ser una victòria. Però això no és el més important. L’important és que, com a conseqüència d’aquella guerra (que perguérem tots els països catalans), el Regne d’Espanya restà sota el domini francés. Deixà de ser, definitivament, un actor de primera fila en el concert mundial del moment i passà a ser, només, una rica possessió.
I també que, en poc més d’un segle quedà completament arruïnat. Es pergué l’imperi (excepte Cuba i les Filipines que es perdrien setanta anys després) i tot el regne quedà enfonsat econòmicament.
Des d’aleshores, poca cosa ha canviat, en realitat. Continua en peu una mentalitat profundament religiosa que frega el fanatisme en molts aspectes. Amb unes prebendes per a l’esglèsia que costen d’entendre. I un poc o nul interés per la ciència (que, al capdavall sempre acaba entropessant amb la fe). Si a això li afegim una nostàlgia per un temps, cada vegada més llunyà en el que l’imperi era tan gran “que allà mai es posava el sol” i un interés molt gran per evitar que els ciutadans poguessin tindre accés a les les llengües foranes i al coneixement que s’anava generant cada vegada més ràpidament, tindrem una imatge molt aproximada del caràcter “de lo español” d’aquell període històric. I, segurament, pensareu que s’assembla molt al que ara mateix s’auto-qualifica “de español”. I també d’allò que es pretén imposar a tots els pobles de la “perifèria”.

Però de tot, el que més greu em sap és veure el gravíssim menyspreu per la ciència i el coneixement. Em dol veure com els nostres desgovernants ens parlen de recuperació mentre els joves científics emigren cap a tot arreu. O com es desmantellen centres punters d’investigació per transformar-los en oficines en el millor dels casos amb l’excusa de “la optimització de recursos”!! O com es retalla en escoles o en sanitat mentre hi ha diners per mantindre institucions fantasmals, com ara aeroports sense avions, ciutats de les llengües mudes i inexistents o circuits de fórmula 1 urbans. O com no hi ha diners per la llei de dependència però sí per rescatar autopistes en fallida. I això, mentre els qui manen s’omplen la boca de recuperacions, repunt del consum del sector immobiliari!! o de baixades de l’atur.
Estem a tocar de les properes eleccions. Les europees. I ni tan sols els qui ens manen, que no ens governen, poden evitar que anem a votar. I se’ls veu la por als ulls.
Ara mateix, vist el seu comportament, em sembla que es troben desesperats, veient inevitable la derrota. I que fugen a tota pressa cap enlloc, però també sense voler deixar anar el seu botí.
Hui és vint-i-cinc d’abril. Espere, pel bé del nostre poble, que aquest serà la darrera diada que celebrarem amb aquests governants asseguts, ancorats seria pot ser més adeqüat, a les seues poltrones.
Caldrà que dins d’un mes, dia per dia, anem a votar. I no ens valdran excuses. Al capdavall, l’abstenció podria ser el darrer salvavides per aquesta colla de corruptes i incapaços que tenim asseguts a les nostres institucions.