Des de la Plana

Josep Usó

13 de novembre de 2020
0 comentaris

Una xarrada de la doctora Anna Lluch. Tot un luxe.

Ahir per la vesprada, varem tindre el plaer d’escoltar a la doctora Anna Lluch. Va fer una xarrada a la Biblioteca del Coneixement de Vila-real, que va organitzar l’associació cultural Socarrats amb la col·laboració de l’Ajuntament. Per allò de les restriccions sanitàries, l’aforament màxim del local era de quaranta persones. Val a dir que es va omplir molt de pressa i que hi havia gent en llista d’espera, confiant en que algú que tenia al davant no pogués assistir.

Quan es fa una ullada al seu currículum professional, de seguida veus que estàs al davant d’una figura científica de primer ordre. I quan t’adones que ja podria estar jubilada però que continua treballant com a professora emèrita a la Universitat de València, com a metgessa, atenen a les “seues” dones pacients i dirigint equips d’investigació, tens clar que es tracta d’una persona que estima la seua professió i que manté una immensa capacitat de treball.

Però en veure-la, el primer que crida l’atenció d’ella són els ulls. Són molt vius. Són els ulls d’una dona jove, que tot ho mira amb interès i atenció.

I quan parles amb ella, o senzillament l’escoltes mentre t’explica un munt de coses, descobreixes que té una enorme empatia. És una persona capaç de transmetre coneixements i sentiments amb una gran facilitat.

Després de una breu introducció per part de la periodista i poetessa Susanna Lliberós, la doctora Lluch, a la què ja gosàvem parlar-li de tu, va començar a explicar moltísimes novetats sobre el tractament i el diagnòstic del càncer de mama. El títol de la xarrada era “Càncer de mama. Una mirada real i optimista”. Tota la estona va parlar amb alegria, perquè el primer que va voler deixar clar era que aquella idea que feia sinònims els conceptes de càncer i mort ha quedat definitivament enrere. Especialment en el càncer de mama. Els índex de supervivència han augmentat, en els darrers anys, espectacularment.

I ens va parlar també de la importància del diagnòstic, que ara es pot fer amb una precisió molt superior a la que es podia fer fa només deu anys. I dels nous tipus de tractament, que permeten atacar les cèl·lules malaltes només en aquells punts en els què són sensibles. Amb la qual cosa s’eviten els tractaments massa agressius i molts d’aquells efectes secundaris que tan espanten els malalts.

Ens va explicar la importància que va tindre, al voltant de l’any 2000, el desxiframent de tot el genoma humà. Amb la qual cosa, ara es pot, justament, comprovar quines són les alteracions genòmiques que tenen les cèl·lules tumorals de cada pacient.

I ens va explicar l’altíssim nivell que té, en el tractament i en la prevenció, del càncer de mama la sanitat pública del País Valencià.

Ens varem assabentar de moltes més coses. I tota la estona va ser capaç d’adreçar-se a un auditori format molt majoritàriament per dones i en el què no hi havia, fins on jo sé, cap especialista en la matèria. Per a explicar conceptes realment complexos, va usar sempre paraules senzilles. Es va fer entendre. I mai va deixar de somriure i de mirar el seu auditor amb aquells ullets inquiets que no es perdien detall. Val a dir que els presents l’escoltàvem embadalits. Perquè anàvem descobrint molts detalls d’una lluita contra una malaltia a la què, a poc a poc, anem fent retrocedir.

I ens va parlar també de la importància que té la relació entre el metge i el pacient. Una relació que ha d’aconseguir que els malalts (en aquest cas fonamentalment les malaltes) vagen entenent que el que pateixen és una malaltia. Una malaltia greu, però res més que això. Que hi ha que tindre paciència fins que  el diagnòstic estiga enllestit, que s’ha de perdre la por irracional; s’ha de confiar en la resposta a uns tractaments cada vegada més eficaços i que una part important de la tasca del metge és aquesta comunicació amb el pacient. Ens va recordar la seua lluita per tal que la facultat de Medicina de la Universitat de València incorpore als seus estudis una assignatura de comunicació i empatia. Perquè per a qualsevol malalt, només saber que està en bones mans, que hi ha eixida i que qui li ho comunica ho faça amb amabilitat, és molt important.

Per fi, en acabar la xarrada, es va obrir un torn de preguntes. Sovint, en aquesta mena de xarrades el torn de preguntes és breu. Ahir no ho va ser. I la doctora Lluch va respondre totes i cadascuna de les preguntes amb detall i amabilitat. Va tornar a explicar algun aspecte perquè alguna persona li va confessar que no l’havia acabat d’entendre.

Varem haver de tancar el torn de preguntes perquè ella havia de tornar a València i hi havia d’arribar abans del seny del lladre (allò que tots en diuen “queda”) i ja eren quasi les deu i mitja de la nit. Per culpa d’aquesta restricció, ens varem quedar amb les ganes de convidar-la a sopar i continuar gaudint del privilegi d’una ment brillant embolcallada d’una amabilitat i una simpatia exquisida.

Que a la doctora Anna Lluch, just aquesta mateixa setmana li hagen atorgat la medalla d’honor de la Xarxa Universitària Lluís Vives, és com la cirereta del pastís. O el do de la oportunitat.

Us deixe algunes imatges de la xarrada. Val a dir que la varem gravar i que, tan bon punt tinguem editada la gravació, us passaré l’enllaç. Val la pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!