Des de la Plana

Ahir vaig presentar “El carrer era de terra” a Almassora. Per unes quantes raons, feia molt de temps que no presentava cap novel·la al poble més proper a Vila-real. Per això quan m’ho va proposar l’associació cultural el Torrelló, vaig acceptar encantat. Perquè, entre altres coses, la meitat de la meua família és d’allà, començant per ma mare. I perquè jo, de xiquet, m’he passat molts caps de setmana jugant allà. També perquè la meua dona és d’Almassora; poca broma. Però sobretot, perquè em semblava que tocava.

Vaig demanar ajuda a dues persones fora del comú: Carmina Ribés, (Filòloga, Assessora lingüística del Servei de Llengües i Terminología de la Universitat Jaume I, muixaranguera i animadora cultural) per a que em presentara. I Lucia Martínez, professora de castellà i lectora excepcional per a que triara un fragment de l’obra i el llegira en veu alta.

La dificultat no estava en demanar-los ajuda. Estava en que em digueren que sí.

D’acord que varem avisar a parents, amics i coneguts. Està clar que l’associació té un poder de convocatòria important. Que hi van acudir des de l’alcaldessa fins a representants de tots els partits polítics del poble. Que també havíem mobilitzat als participants en la Universitat Popular. I que estàvem a la programació cultural al voltant de les festes del Roser. Tot això és cert. Però al capdavall, es tractava de la presentació de un llibre. De una novel·la. I escrita en valencià, que sempre ho tenim més difícil. Per això ho explique ací. Perquè el saló és gran. I havíem disposat de més seients dels que hi ha habitualment. Però és que es va omplir de gom a gom, que és com es diu ací quan les séquies estan al límit de la seua capacitat. Hi havia, comptades per damunt damunt, més de setanta persones. I això és molta gent. I per a un acte cultural, encara més. Anit un dels personatges, per descomptat una dona, “Encarna”, va reviure davant de tots amb la veu de Lucia per a explicar, una vegada més, la importància que tenen les dones en un món que sembla fet per els homes i només per a ells. I on tothom ens fèiem creus de la quantitat de gent que ens havíem aplegat, una vesprada de divendres, a passar una bona estona en aquell lloc presidit pel xiquet de l’autet.

Potser no hem aconseguit res més; però hem trencat el paradigma aquell que diu que la cultura no ens interessa. I que en les festes tot són bous. I que fora del futbol i la música a la gent no li interessa res més. I que la literatura en valencià no té pervindre perquè el castellà se la menja. Algunes de les persones que se’n van tornar cap a casa amb un llibre anit, és el primer que llegiran en valencià. I descobriran que el seu carrer, el veí del costat o aquella casa on sembla que no hi viu ningú, poden ser personatges, escenaris o paisatges tan literaris com qualsevol altre. Perquè els valencians, també els de pobles mitjans o menuts, tenim les mateixes possibilitats literàries que els habitants de Nova Iork, per exemple. Només ens ho hem de creure. Hem de creure en nosaltres mateixos. I anit, a Almassora, això va succeir.

Vos deixe amb unes imatges per a que jutgeu vosaltres mateixos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!